El saber i el Saber Fer: Associacions, Col•legis Professionals i altres Fa un temps llegia un article on el degà d’una facultat recomanava als estudiants que en la mesura del possible no creessin nous grups d’activitats. Els hi recomanava que s’integressin a grups que ja estiguessin en funcionament d’activitats semblants, no necessàriament iguals, i que a partir de les sinèrgies, la generositat, la participació, el treball en equip (allò que en parlem tant quan es tracta dels altres) aconseguissin fer més i a un cost menor. Aquesta anotació em porta a fer diferents consideracions. En el sector que potser conec més, el de les TIC, cada cop hi ha més iniciatives col•lectives petites, locals, amb representació (però local), que l’únic que fan és barallar-se entre elles per aconseguir un espai dins de la societat. Si busquem les conferències, les taules rodones, els congressos, etc. que s’organitzen sobre temes semblants cada any, en trobarem molts i penso que ens en sobren. No fóra millor menys associacions organitzades de la manera que més els agradés o coordinades entre elles de tal manera que hi guanyessin tots els associats, la comunitat i la societat en general? Ja no vull pensar en que hi hagi algú o alguns que se n’aprofitin. El mateix val per a les organitzacions empresarials. En necessitem tantes? Ara si una persona o una empresa vol tenir les diferents sinèrgies s’ha de apuntar a diferents lloc. Per aquest motiu, l’anunci recent de l’acord entre les organitzacions empresarials catalanes, Foment i Pimec m’ha alegrat molt i és un bon exemple per a Catalunya. Un cas semblant és el dels col•legis professionals d’enginyers? A les escoles ens parlen (o parlem) del valor de les sinèrgies, la del treball en equip i la col•laboració, entre d’altres, per aconseguir resultats. Per què necessitem tants col•legis d’enginyers? Els metges només en tenen un i molt fort, per cert. Què estem defensant: una classe, una categoria o un espai i uns ingressos? En el món de la tecnologia tenim més coses en comú i a compartir que diferències. Si acceptem la definició de Peter Drucker que la tecnologia és el com es fan les coses, siguin productes o serveis, estem encarrilats en el saber fer i aquí podem trobar la base de l’enginyeria. Si els enginyers aconseguíssim empènyer en la mateixa direcció, o més o menys, possiblement ens aniria millor col•lectivament. La meva proposta és un sol títol d’enginyeria, unes atribucions en funció de l’especialitat de graduació i amb una caducitat d’aquestes atribucions que obliguin a reciclar-se i a actualitzar-se en funció del permanent canvi del coneixement. Possiblement seria una millor solució i certament més econòmica. Per arribar-hi, però, necessitarem un període transitori de ben segur, però com més triguem més lluny estarem de la solució. Progressivament anem tenint unes definicions de professió poc flexibles i més allunyades de la realitat, i probablement estem perdent un temps preciós en discussions vanes i buides de contingut però plena d’egos i de negocis personals. Fa uns dies llegia una cita de Henry Kissinger on deia que les discussions acadèmiques són les més violentes perquè estan centrades en minúcies. Hem d’evitar anar per aquest camí. En el procés transitori no és necessari arribar a un sol títol d’enginyer d’un salt. Sempre es poden fer acords parcials i transitoris però amb caducitat. No necessàriament hem d’estar d’acord en tot, però més val estar d’acord en alguns temes i en d’altres no que estar permanentment enfrontats.

Em sorprèn cada vegada més que una Universitat pugui definir-se com a difusora dels coneixements que té dins seu. Ja està bé tenir una definició tan clara, però en la meva opinió és un indicatiu que prioritza més la docència que la recerca. Per contra, la Universitat que defineix que la seva missió és la recerca dels límits del coneixement està prioritzant la recerca. El dos models extrems són igualment vàlids, de la mateixa manera que ho són els entremitjos. Però a partir del moment que es defineix d’una manera, és necessari ser coherent amb les accions i els treballs que hi van associats. També entenc que és necessari tenir un model educatiu que consideri l’equilibri de distribució territorial, però tenir tantes universitats com les que tenim a Catalunya? No fora millor tenir menys universitats, més ben dotades, amb un model mixt de professors amb experiència professional i una distribució de facultats que donés resposta al territori tant a curt com a llarg termini i de manera flexible i ajustant- se a les necessitats de la societat? Si ens mirem el melic, veiem que a Catalunya es fan més patents tot i destinar-hi menys recursos que a la resta d’Espanya. Però si mirem més enllà i ens comparem amb altres països, ens adonem que els resultats són minsos, que milloren any rera any però són minsos. És lògic i coherent que, si el que volem és un model educatiu que creï llocs de treball tant a l’Administració com a les empreses i que reparteixi el coneixement en un territori, que ho fem així. Però hem de pensar que som un país amb recursos limitats i que potser fora millor que, sense entrar en una planificació d’estat, diguéssim que volem que la Universitat retorni al país que la sosté més enllà de criteris exclusivament econòmics i de curt termini. Volem tenir literats, científics, patents. Volem tenir i crear empreses que competeixin en el món, i volem tenir ingressos que paguin aquestes despeses. Potser la resposta és anar pensant quin model volem, definir el pla de treball, veure el que costa, etc., en definitiva, fer el què s’explica a les universitats o el que practiquem en les nostres economies familiars a una escala diferent. No és lògic el model que tenim ara, si es tenen en compte els resultats. Tenim un índex de fracàs escolar a tots els nivells absolutament exagerat. Tenim noies i nois que surten de la Universitat sense cap experiència professional als 25 o 27 anys. En aquestes condicions és“normal” que cobrin un sou de 1000€ al mes i encara gràcies. Proposo que surtin de la Universitat més aviat, amb 21 o 22 anys, que comencin a exercir la professió triada, sigui la que sigui, i que a partir d’aquell moment adquireixin experiència i coneixement, podent iniciar gradualment un procés de formació continuada per anar-se adaptant a l’entorn en el que hi tenen o veuen un futur. El coneixement entès com la digestió de les experiències, bones i dolentes, és la combinació de la teoria que aprenem a l’escola i la nostra pròpia capacitat per analitzar els fets. Aquestes noies i nois, quan arribin a l’edat de 27 o 28 anys, cobraran un salari més digne i tindran l’opció de formar una família. Les estadístiques de la universitat pública sobre el fracàs escolar o l’abandonament dels estudis, sense parlar de les etapes anteriors, i les estadístiques sobre la inserció laboral dels estudiants són preocupants, i ens han de fer reflexionar. Convé fer alguna cosa, a més de parlar-ne, no tant sols d’estètica sinó de fons.

Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.