La plataforma civil Cercle per al Coneixement aposta per un model d’ensenyament superior homologable a Europa. Una comissió de membres de l’associació Cercle per al Coneixement presenten, en el marc d’una reunió amb el conseller d’Universitats Carles Solà, el seu posicionament respecte als compromisos establerts per la Declaració de Bolonya. El procés de construcció d’un espai comú d’educació superior a Europa, iniciat l’any 1999 amb la signatura de la Declaració de Bolonya, ha desencadenat una llarga controvèrsia a l’estat espanyol. Durant una reunió mantinguda amb el Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Carles Solà, els membres del Cercle per al Coneixement van posicionar-se a favor de compartir el model i la durada del sistema europeu d’ensenyament superior: tres anys per a la primera titulació (bachelor), i dos anys d’ensenyament de postgrau (màster). Paral.lelament, els programes de doctorat que també estan previstos a la Declaració de Bolonya permetrien un millor desenvolupament de les activitats de “recerca de vanguarda”. En opinió dels representants del Cercle per al Coneixement, l’opció recolzada per la majoria de rectors espanyols, que preveu quatre anys per al bachelor i un any per al màster, representa una pèrdua de competitivitat per a les universitats espanyoles, que es quedarien al marge del projecte de mobilitat i convergència europea representat per la Declaració de Bolonya. L’aposta del Cercle per al Coneixement per un ensenyament de qualitat i homologable a Europa va comptar amb el suport de Carles Solà, que va reconéixer que “un dels problemes del procés de Bolonya a Espanya ha estat precisament la manca de diàleg amb la societat civil”. Fent una radiografia de la situació actual, el Conseller Solà va recalcar que ja hi ha titulats segons el procés de Bolonya a molts països d’Europa, mentre que a Espanya no s’aconseguirà complir la data prevista per a la primera promoció: l’any 2010. “La manca d’interés demostrat pel gobern del PP, i la manca d’un projecte clar en l’actual legislatura”, han estat, segons Carles Solà, dos dels factors determinants per a l’endarreriment d’Espanya en aquest procés.

Jáuregui, vocal de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa, declarà que aquesta nova matèria empresarial és “una de les prioritats a abordar donada la creixent importància de les empreses en la conjuntura política i social actual”. El rol de les empreses i els empresaris ha canviat, i el govern i els sindicats – que varen exercir la seva influència al llarg del segle XX – han d’adaptar-se a al canvi. Tal i com afirmava Jáuregui, “actualment ens trobem en un context de devaluació del poder dels estats, que no poden aguantar la pressió de la globalització, i de crisi sindical respecte l’economia de les noves empreses, cada cop més petites i múltiples, més impossibles d’abarcar des de la vella concepció sindical”. El vell esquema dialèctic entre Estats, Empreses, i Sindicats ja no es manté: per una banda, avui les empreses poden pressionar l’Estat amb el seu poder econòmic, i per altra ja no són l’escenari de les antigues lluites de classes on només els sindicats vetllaven pel treballador. Els agents ja no són per tant els mateixos, i la nova societat, – interconectada, informada i capaç de generar opinió – ha transformat el model de propietat i gestió de l’empresa, que “ja no és una caixa tancada, sinó el centre d’un nou escenari en el qual s’ha de mostrar transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”. Jáuregui posà ènfasi en la necessitat de fomentar aquest esperit crític i proactiu de la societat envers la gestió empresarial, tot i reconéixer que si no hi ha mitjans de comunicació independents aquesta tasca es complica. Pel que fa a la legislació, Ramón Jáuregui considera que més que un corpus legal el que es necessita és conceptualitzar correctament com és una empresa socialment responsable, i intentar que la definició resultant sigui compatible a nivell supranacional, ja que les empreses, en molts casos, també ho són. Les accions actuals del govern que ja treballen en aquesta direcció comprenen una comissió d’experts format per 40 organitzacions de la societat civil, conversacions amb els sindicats, i la pròpia Subcomissió parlamentària en la qual Ramón Jáuregui participa. Com a membre del Partit Socialista, Jáuregui considera imprescindible que l’esquerra s’adeqüi als nous paràmetres socials i econòmics, i se centri en reflexionar sobre com expandir la cultura de la RSC a través de les pròpies empreses (un cop les lleis o el sindicalisme es mostren incapacitats per fer-ho), sobre com incrementar la capacitat de la ciutadania per influir en aquest nou ordre general, i sobre quines figures – com per exemple la de l’emprenedor – passaran a ser decisives. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement donà pas a una reflexió sobre el model d’autofinançament català i sobre el futur del govern basc. En relació al model d’autofinançament proposat per la Generalitat, Jáuregui afirmà que “no es pot extendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir que “l’executiu català sap que la negociació portarà a una recaudació compartida amb l’Estat com a mínim”. En l’àmbit polític, Jáuregui declarà que “mentre que el problema català per guanyar autonomia és financer, el problema basc són els plans sobiranistes que difícilment poden encaixar amb l’Estat”. En la seva opinió, “Zapatero estaria disposat a negociar una reforma estatutaria que inclogués també a l’esquerra abertzale”. Després de les eleccions autonòmiques d’Euskadi, Jáuregui considera que la proposta d’Ibarretxe per liderar el nacionalisme vasc ha fracassat, i que per tant només aquesta reforma, similar a la reforma de l’Estatut català, seria una via per conciliar nacionalistes i no-nacionalistes al País Basc. Tot i així, i considerant la situació dels conflictes enquistats durant anys, Jáuregui confessà que “ara per ara, aquesta solució és utòpica”.