Des de fa anys molts indicadors evidencien que el planeta s’està escalfant. En els últims temps, la percepció que la temperatura s’ha incrementat és un fet generalitzat i corroborat pels registres, els quals certifiquen el increment i permeten afirmar, a molts científics, que s’està gestant un canvi climàtic de conseqüències notòries. El increment de la temperatura associat al canvi climàtic esta motivat per un conjunt de causes d’origen natural, internes o externes, i des de la revolució industrial amb l’augment de la producció i el consum energètic també a les actuacions de la humanitat. El impacte dels hàbits humans en el increment de la temperatura, o escalfament global, és tan significatiu que actualment al parlar-se del mateix, pràcticament només es fa referència a les causes aportades per l’activitat humana. Serveixi com a exemple la declaració de La Convenció Marc de las Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUSCC’92) de maig de 1992, encaminada a reclamar l’atenció a escala planetària en la que s ‘indica: «s’entén per ‘canvi climàtic’ a un canvi de clima atribuït directament o indirectament a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables». Primera presa de consciència col•lectiva que va donar pas al 1997 al protocol de Kyoto, en el que es van fixar mesures jurídicament vinculants. Encara que, lamentablement, no es van adherir països amb alta producció de gasos d’efecte hivernacle. Les causes en la qual es consolida el increment de temperatures a escala global es deuen, segons l’opinió de la majoria d’experts, al increment del diòxid de carboni i el metà en l’atmosfera terrestre que originen que aquesta augmenti la seva capacitat per retenir l’energia (efecte hivernacle) emesa pel planeta després de ser escalfat per la radiació del Sol. Increment de temperatures que origina també que disminueixi la massa de gel dels pols la qual cosa, atenent l’alt de valor de reflexió del gel, comporta que augmenti el percentatge d’energia no tornada al directament al espai i sigui absorbida per la terra o l’aigua dels mars. Increment de la capacitat de retenció energètica de l’atmosfera, i el decrement de l’energia solar immediatament tornada a l’espai (albedo) efectuen un binomi amplificador que ha de ser avortat per evitar els previsibles i greus trastorns per al desenvolupament i la vida humana d’acord als models d’impacte analitzats. Encara que tampoc es pot oblidar-se la complexitat del planeta, i les complexes retroalimentacions del binomi energia immediatament tornada – energia retinguda produeixen sobre el comportament dels oceans com efecte compensador, retroalimentacions originades per al increment de la evaporació de l’aigua i la formació de carbonats. Davant aquestes circumstàncies, i utilitzant les mateixa paraules recollides en el (CMNUSCC’92) «reconegut que els canvis del clima de la Terra i els seus efectes adversos són una preocupació comuna de tota la humanitat», i coneixedors de «que les activitats humanes han anat augmentant substancialment les concentracions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera, i que aquest augment intensifica l’efecte hivernacle natural, la qual cosa donarà com a resultat, en mitjana, un escalfament addicional de la superfície i l’atmosfera de la Terra que pot afectar adversament als ecosistemes naturals i a la humanitat», s’imposa l’obligació de prendre mesures per evitar, o si no disminuir, els impactes. Unes mesures que han de ser consideres en el seu conjunt, i sobre les quals els països amb índexs majors de desenvolupament tenen un major responsabilitat, ja que la major part de les emissions tenen, i han tingut, el seu origen en les societats més prosperes i avançada. És aquest context de canvi, d’increment de la demanda energètica i de confrontació entre els resultats econòmics a curt i llarg termini, de manera lenta però constant la pressió de la col•lectivitat per trobar solucions es fa més gran. La comunitat científica, conscients dels reptes plantejats, identifica noves fonts energètiques, components amb menys necessitats energètiques, processos d’acceleració de la conversió del CO2 en Carbonats, etc.; per la seva part els tecnòlegs posen en funcionament processos més òptims, identifiquen sistemes menys perjudicials, posen a punt sistemes de tractament o captura del CO2, revisen i redissenyen els processos de fabricació i distribució, i es s’esforcen en incorporen amb rapidesa els avenços científics. Per la seva part els dissenyadors fa temps, superant els aspectes estètics, ergonòmics, funcionals i simbòlics del producte, van endegar el concepte d’ecodisseny com practica i mètode tant per a la concepció dels productes considerant els aspectes mediambientals i el seu ús eficient al llarg el seu cicle de vida, com per avançar en un procés productiu sostenible i una optimització eficaç del consum de recursos. Sens dubte dissenyadors, tecnòlegs i científics, i cadascun des de les seves àrees de competència i les possibilitats que els seus marcs professionals els permeten, s’esforcen a orientar el seu talent i capacitat creativa a la minimització dels efectes del sobreescalfament planetari, intentant reduir els impactes mediambientals dels productes i serveis al llarg del cicle de vida treballant conscientment que la major part de malbaratament de recursos i deteriorament ambiental es produeixen en el seu ús i no només al principi i al final del cicle de vida on el impacte no sobrepassa el 20% del total. Però hauríem d’assumir que el seu treball sols assoleix alts èxits quan s’aconsegueix el treball conjunt i sinèrgic dels tres com agents claus per a un desenvolupament i progrés humà sostenible, que no és res més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no es comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les pròximes generacions. Els dissenyadors, tecnòlegs i científics es converteixen en la terna crucial per al desenvolupament, però caldria assumir-me que són professionals que es mouen amb prioritats temporals i culturals diverses el que dificulta la seva interrelació llevat que es generin els entorns de treball que facilitin i incentivin, dons de l’heterogeneïtat i asimetria, la seva cooperació. Una cooperació que ha de permetre: l’optimització del producte, l’elecció de les materials i tècniques de menor impacte, l’optimització de la producció en termes ambientals, la reducció dels consums energètics en l’ús, la prolongació de la vida útil de producte, el reciclatge i reutilització, i la disminució al màxim dels períodes necessaris perquè els avenços científics s’incorporin als productes i processos amb la finalitat de garanteir el desenvolupament sostenible de la societat. Unes exigències que sol poden ser abordades des de l’optima d’organitzacions econòmiques o socials amb capacitat de generar i aportar els recursos requerits que la Recerca i la innovació requereixen, executades en entorns on es produeix una estreta complicitat entre les universitats i el teixit productiu, i fomentades des de centres on el treball sinèrgic entre la terna virtuosa Ciència, Tecnologia i disseny. Un món de complexitat creixent requereix trencar les parcel•les, els tòpics i les zones d’exclusió, i exigeix assumir que sols amb noves idees i models el futur és possible, i en aquest futur és bàsic assumir que l’accent cal posar-lo en el producte que les persones adquireixen, i que la tecnologia i la ciència son únicament els elements que permetin que aquell existeixi. Cal doncs emfatitzar la importància del disseny, un disseny això si capaç d’esser interlocutor privilegiat amb la comunitat científica i els tecnòlegs, i assumir en plenitud la responsabilitat que tenen en la minimització els canvis del clima que dia a dia tots percebem. Antoni Garrell i Guiu 11 d’abril 2007 L’article fou reproduit al diari de sabadell el 20 d’abril 2007

A Catalunya hi ha molta gent que triomfa, però molt poca gent ho sap. Qui triomfa, i per què no ho coneixem? Triomfen els professionals, metges, biòlegs, advocats, arquitectes, professors (doctors), creatius, dissenyadors, artistes, cuiners, esportistes, molts a nivell mundial, i uns quants empresaris de petita i mitjana empresa. Gairebé tots, a excepció d’alguns casos brillants, en un entorn reduït. Molts (tenim molt bona matèria prima) però sense donar el pas a fer-ne del seu èxit individual un succés global. Explicacions d’aquest fenomen? N’hi ha que tenen a veure amb l’idiosincràsia i l’escala de valors d’aquest poble nostre, i que tots coneixem. Però n’hi ha d’altres que es refereixen més a la manera en què tenim organitzada la nostra economia i estructura social. Sense descartar que uns i altres estiguin relacionats. Sobre aquests darrers voldria parlar-ne. Totes les empreses han començat essent petites, però han crescut, algunes per les seves pròpies forces, altres per fusió o adquisició. Aquest segon procediment és més ràpid, però també més complicat i requereix, potser, uns valors una mica diferents. Entre aquests, el valor de compartir i el d’exposar-se al risc. El creixement orgànic, el de la majoria d’empreses catalanes, es basa en la professionalitat d’un empresari, la majoria individualista, amb tots el mèrits però també amb les limitacions que comporta la falta de recursos, o, la concentració de riscos. En qualsevol cas el ritme de creixement és molt lent, i més encara en uns mercats cada cop més competitius i globals. Els requisits que comporta fer el salt cap a una empresa de més tamany que pugui estar als mercats internacionals –encara que siguin de nínxol- són molt “demanding” per a la majoria de les empreses catalanes. En primer lloc perquè, per a la majoria de les empreses catalanes tradicionalment molt endeutades, les coses han anat molt bé, en termes generals, des de l’entrada a la CEE i la Unió Econòmica i Monetària; en especial, la caiguda radical dels tipus d’interès, els hi ha anat de meravella. Això fa que actualment es sentin confortables amb el seu posicionament competitiu i no acaben de ser conscients que la dimensió esdevé una avantatge estratègica, difícil d’adquirir a curt termini. En segon lloc perquè fer un canvi d’escala, a les empreses petites, és com canviar pràcticament tots els paràmetres de competitivitat. D’exportar a tenir presència permanent a l’exterior, d’haver de contractar professionals (més cars i escassos) amb mentalitat i experiència internacional. La ja famosa manca “d’anglès”, la recerca permanent d’un sistema d’R+D i les TIC com a suport de la “nova” empresa, són, entre d’altres, canvis radicals, que no totes les empreses estan disposades a dur a terme. El salt de dimensió potser requereix una altra manera d’entendre l’empresa, més centrada en projectes, recursos i equips, més professionals i amb una mentalitat menys egocentrista. És veritat que a Barcelona, a Catalunya, és viu molt bé i ens costa sortir, però hem de ser conscients que per conservar el nivell actual tenim que canviar moltes coses del nostre comportament social. I aquest canvi requereix en un primer moment, de temps, que no tenim, però també és un salt en profunditat, de model de societat; és com un repte que l’afrontes de veritat o bé no hi arribes i et quedes pel camí per bastant temps. Sobre la naturalesa i profunditat del repte potser no tots estem d’acord, o no ens en volem adonar. Sols depèn de nosaltres mateixos. Rafael Suñol Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Membre Fundador

Internet no és només un motor de desenvolupament social i econòmic, sinó també un factor de transformació de les empreses. A poc a poc, les noves tecnologies Web 2.0 (YouTube, blocs, wikis, podcast, etc.) estan modificant la manera a través de la qual les entitats es comuniquen i interactuen amb els seus públics, ja siguin clients, proveïdors, empleats, accionistes o mitjans de comunicació. Aquestes noves tecnologies socials permeten que el consumidor opini, comparteixi o valori qualsevol informació sobre un determinat producte, servei o notícia que hagi trobat a la Xarxa. És cert que encara no s’han llançat models de negoci viables basats en les noves tecnologies socials, però tot sembla indicar que la participació dels usuaris (clients, proveïdors, etc.) en els processos de comunicació externa i interna de les empreses serà un dels factors més rellevants d’aquests nous models. Les empreses han de tenir en compte que els consumidors estan assumint a una velocitat de vertigen aquestes noves eines de comunicació i informació. En els últims mesos, els internautes han penjat més de 100 milions de vídeos a YouTube i uns 150 milions de fotos en la xarxa social d’intercanvi de fotografies Flickr. A més, s’han creat més de 60 milions de blocs i s’han publicat prop de 1,5 milions d’articles a l’enciclopèdia Wikipedia. En aquest context, no sorprèn que la revista Time hagi escollit els ciutadans que participen a la Web 2.0 com a Persona de l’Any 2006 per transformar l’era de la informació. A continuació explicarem breument la funcionalitat d’algunes d’aquestes noves eines de comunicació social: Menéame. Els membres d’aquesta comunitat promouen informacions ja publicades a Internet (blocs, revistes especialitzades, wikis, mitjans digitals, etc.). Els participants voten i comenten les notícies publicades per altres lectors de la comunitat. Els articles més votats es publiquen a la portada de la web. Diferents experts assenyalen que en un futur pròxim naixeran comunitats similars però especialitzades en sectors diversos (farmacèutic, assegurances, cultural, etc.) i que tindran com a objectiu la valoració social de la informació publicada per les empreses i clients d’aquest sector. Del.icio.us. En aquest lloc web milers de persones comparteixen de forma altruista el llistat de les seves pàgines web i blocs preferits, les fonts habituals d’informació, articles d’interès publicats a la Xarxa, enllaços directes a opinions, etc. Gràcies a aquesta tasca de recerca i arxiu comunitari, qualsevol persona que estigui interessada en un determinat tema pot trobar-ne informació extensa de forma ràpida i senzilla. Technorati. És el principal motor de cerca especialitzat en converses als blocs. A través d’aquest cercador, es poden rastrejar i valorar milers d’opinions de consumidors en més de 60 milions de bitàcoles. A més, aporten dades molt interessants sobre el perfil de la font d’informació, el seu nivell d’influència a la Xarxa, el nombre d’enllaços, etc. My Space. Aquest portal atreu cada dia milers de joves que visiten les pàgines personals que altres adolescents han creat per xerrar i intercanviar informació. En aquests “diaris virtuals”, els joves opinen sobre els seus productes preferits, preocupacions, reptes, etc. YouTube. Aquest lloc web té prop de 80 milions d’usuaris que el visiten per veure 100 milions de vídeos al dia. Crear un vídeo “casolà” i publicar-lo a la web és un procés molt senzill que genera una àmplia visibilitat a través de tècniques basades en el tradicional màrqueting viral. La seva ràpida implantació entre les noves generacions ha animat l’agència Reuters, una de les agències de notícies més importants del món, a crear un programa de recepció de fotos i vídeos de les notícies elaborades per periodistes ciutadans. La irrupció d’aquestes noves tecnologies ha generat un alt grau d’interconnectivitat entre els consumidors, que els permet intercanviar tot tipus d’opinions sobre diferents productes i experiències amb altres persones. Per a l’empresa, la Web 2.0 ofereix nous canals per escoltar què diuen els clients i clients potencials sobre el seu producte i, si ho considera oportú, crea una conversa directament amb ells. Alguns experts en comunicació social estan analitzant perquè la gent dedica tant de temps i de forma gratuïta a participar a la Web 2.0 i han arribat a la conclusió que una de les principals causes d’aquesta contribució massiva és voler formar part d’una comunitat d’intercanvi d’informació entre ciutadans sense filtres. En resum, aquestes eines socials obren possibilitats de comunicació molt interessants, ja que permeten desenvolupar estratègies de comunicació, més flexibles i menys jeràrquiques, entre les seves entitats i el seu públic objectiu. En aquest context de participació, les estratègies de comunicació empresarial seran, cada cop més, processos oberts i col•laboratius entre diversos col•lectius de consumidors, líders d’opinió, xarxes socials, etc. Pau Herrera Soci del Cercle per al Coneixement Febrer 2007