L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) , una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès ). La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”. Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món. I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement. Article publicat el 27 de desembre a www.joanmayans.com i en una versió més reduïda al Diario de Ibiza el 22 de desembre del 2007.

Assolir altes quotes de productivitat i innovació és intrínsec a moltes organitzaciones, si bé els millors resultats s’assoleixen quan s’és capaç de gestionar correctament els recursos, les informacions i el talent propi i extern. Processar la informació i gestionar el coneixement es converteix en l’aspecte essencial per aconseguir la productivitat i la innovació en producte gràcies a la tasca dels dissenyadors, en procés mitjançant el concurs de tecnòlegs, i en organització mitjançant l’aportació dels diversos coneixements sociològics en aquelles àrees estratègiques per a l’empresa i optimitzar la seva conversió en innovacions; per altra banda, focalitzat a conèixer, analitzar, comprendre i extraure les potencialitats dels col•lectius i ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva, amb la finalitat d’actuar òptimament en ell. Un entorn físic, o virtual, que vagi més enllà de on les capacitats deductives o percepcions directes dels humans assoleixin com a conseqüència de el increment de la complexitat i de la globalització, exigint l’ús de les tecnologies telemàtiques i computacionals. El coneixement es converteix, en els entorns complexos i no predeterminats, en el recurs que permet actuar enfront de les situacions canviants o no conegudes; és una cosa que sorgint de la interacció de científics, tecnòlegs i dissenyadors, resideix fonamentalment en les persones que configures les organitzacions, explícita o implícitament, però també en les eines que utilitzen individual o col•lectivament. Un coneixement que caracteritza a les organitzacions productives, al igual que caracteritza a les organitzacions productives, i també caracteritza als col•lectius sobre els que les organitzacions intervenen o a les organitzacions amb les que es competeix. Gestionar el coneixement intern requereix generar entorns, condicions i processos per a que els fluxos de generació i transmissió del coneixement circulin eficaçment i es dipositin en eines comunes que permetin utilitzar-los col•lectivament de forma natural, en els moments requerits amb independència de la ubicació o l’instant, amb la finalitat d’aportar el coneixement, extraient-lo de les informacions existents o del talent creatiu de les persones, i potenciar les condicions d’entorn i de funcionament de les organitzacions per a que facilitin la seva transmissió i ús. La necessitat de gestionar el coneixement individual, dels equips propis, de l’entorn i el de tercers és una exigència incremental com a conseqüència d’un conjunt de fets de forma simultània: l’obertura dels mercats, l’exigència de productes més complexos i respectuosos amb el medi ambient, els processos de localització-deslocalització dels processos productius, els avanços científics, i els nous i potents sistemes de telecomunicació i la computació, són aspectes que seguint models no predefinits han demostrat la seva alta capacitat transformadora no només en els aspectes econòmics, sinó també en els aspectes ambientals, socials i antropològics, i que exigeixen que siguin gestionats d’una forma sistemàtica com un recurs essencial, amb independència de la composició dels equips o la ubicació dels mateixos. S’ha de comprendre que si bé el coneixement creix i es desenvolupa en les persones i els equips, és requerit que el coneixement estigui disponible en tota l’organització, per a convertir-lo en avantatge competitiu de les organitzacions i assolir majors quotes d’innovació i productivitat, un fet que exigeix eines i tecnologia, però amb això no és suficient. Per a això és precís disposar de nous models organitzacionals i de formes de conduir les activitats, ajuntar voluntats i desenvolupar capacitats. Són requerits models de lideratge, fonamentats en potenciar la capacitat creativa i el talent de les persones d’acord amb els desafiaments que exigeix l’economia global i la societat globalitzada, el que implica disposar de persones amb capacitat d’interacció més enllà de l’entorn sociocultural en el que varen néixer, formar-se e iniciaren les seves carreres professionals. En aquest context, el paper del líder, especialment el líder de projectes, es converteix en l’element fonamental per posar en valor el coneixement, aportant marge a l’empresa i generant PIB, al saber conjugar i projectar a l’organització la importància dels coneixements interrelacionats, del talent, de la visió compartida i dels equips heterogenis, aplicats a l’assoliment d’objectius específics que representen oportunitats de desenvolupament individual i col•lectiu. Tot un conjunt d’aspectes que han d’enquadrar-se en el procés de canvi permanent, de competència asimètrica i d’incertesa en quant al futur, sabent que només la determinació, la creativitat i el coneixement permeten abordar el que és desconegut. Les organitzacions i els creatius han d’entendre que la finalitat última del seu treball és adaptar-se anticipadament als canvis i obtenir avantatges de les potencialitats dels mercats globals, el poder del disseny, els avanços tècnico-científics, i les potencialitats de les telecomunicacions i la computació. Uns aspectes que exigeixen disposar del coneixement requerit, i la millora continuada per a evitar l’obsolescència accelerada de les persones motivada pel procés d’interacció global i el trencament de les barreres proteccionistes que aïllaven o protegien les economies de diversos països, cosa que obliga a traçar polítiques que permetin assolir compromisos emocionals amb l’organització i el propi equip, possibilitant relacions estables a llarg termini amb aquells professionals amb talent, que faciliten el seu creixement i reconeixement simbiòticament amb els èxits de l’organització. Gestionar el conjunt de sabers és imprescindible per a avançar en el món global, i en aquest avanç, que obliga a gestionar el coneixement, s’ha d’assumir que el paper central és el producte. Element que integra el saber de la companyia i vehicula la relació entre aquesta i el mercat. Un producte que configurat pels dissenyadors ha d’integrar els avanços científics i tècnics, conseqüentment exigeix una gestió estricta del coneixement disponible. El nostre país te excel•lents escoles de negoci una bona plataforma per potenciar la gestió del coneixement que segueix essent l’autèntic oblidat per moltes organització. La societat i l’economia del coneixement requereix assumir que l’autèntic capital, és capital humà, conseqüentment sense més dilacions cal actuar per disposar del millor recurs humà possible, que no es altre que aquell amb optimes actituds i excel•lents coneixements un binomi que es forja en els àmbits d’educació i aprenentatge que busquen l’excel•lència i els òptims resultats, i aquesta es una assignatura que des de el 2000 Catalunya suspèn, cal dons sense mes dilacions assolir millor resultats en el procés educatiu i cal canviar els paradigmes de la gestió entenent que el capital humà es el diferencial i que de gestionar el seu capital de forma escaient l’èxit de les organitzacions. Antoni Garrell Guiu Socí del Cercle per al Coneixement