La difusió de l’estàndard IP de comunicació digital permet enguany la difusió de continguts sobre diferents suports i subxarxes de transmissió de forma transparent al usuari. El que ja no és tant innocu és el cost d’aquestes xarxes, la seva velocitat de desplegament i el seu cost d’amortització, com hem pogut comprovar aquests darrers anys. Però, el que sobretot no s’està considerant és l’ús que d’elles se’n fa. Amb l’actual explosió de continguts multimèdia en format digital disponibles a Internet, les xarxes requereixen d’un ample de banda d’acord amb el pes d’aquests continguts (Mbytes, GBytes…), mentre que per mitjà d’elles el mercat està treballant amb plena naturalitat aparent. On és el desajust que fa que tants usuaris es queixin constantment de la qualitat (en realitat capacitat disponible) de les seves connexions a Internet? (mòdem, cable, ADSL,….). La resposta es força evident i de fàcil solució tecnològica, encara que és però difícil d’acceptar per un mercat mal acostumat. Apropem-nos al problema amb un exemple: Imaginem-nos que igual que ha passat amb l’aire condicionat, per algun invent inversemblant, augmentés la demanda d’ instal·lacions de piscines a les nostres cases, pisos o apartaments. No podrà ésser molt gran, de 10 m x 5 m x1,5 m. per exemple, o sigui 75×106 cm3, en total 75.000 litres d’aigua (750 hectolitres) per cadascuna. Imaginem també que davant d’aquesta meravellosa acumulació d’aigua i amb la calor que s’apropa, un percentatge no menyspreable d’usuaris del Servei d’Aigües decidís omplir “simultàniament” la seva piscina particular. Hi hauria dues conseqüències immediates:

1. La pressió de la xarxa d’aigua cauria amb poc menys del 5%d’usuaris omplint la seva piscineta: així doncs nos ens arribaria aigua a cap usuari, amb o sense piscina
2. Aquests usuaris a més rebran una fantàstica factura de consum d’aigua. El contracte respon a l’ús habitual, però els blocs 2on , 3er, , etc. d’hectolitres consumits, es dispararan exponencialment en la tarifa domèstica.

I així dues, tres o vint cops a la setmana, reomplint el doll…. Tornem ara a la realitat: les canonades son la xarxa, l’aigua els continguts multimedia i el resultat semblant, amb la particularitat que l’usuari actual més insatisfet és el domèstic (els nostres fills?) que, en un percentatge significatiu (5%?) i al marge d’altres consideracions legals, no para de baixar-se música, pel·lícules i altres continguts multimedia, amb programes especialitzats ad-hoc (Kazaa, Winmax, eMule) amb múltiples sessions simultànies 24h sobre 24 h …. i tranquils que ja s’omplirà la piscina… Tot això a més amb tarifa plana i sense cost de penalització sobre l’excés de consum. D’aquesta manera la nostra connexió passa de 15 Kbps. a 10….5….2….0 Kbps. .moment en que hem de trucar al suport tècnic i, si contesta, perdre hores al telèfon per no res. La connectivitat IP en Banda Ample via satèl·lit, té tres grans característiques diferencials:

1. Arriba a qualsevol punt geogràfic dins la seva petjada de cobertura (des dels Urals a les Canàries i des de les Açores fins a l’Iraq, en el cas d’Operadors satel·litals europeus).
2. El seu temps d’implantació és d’una a dues setmanes.
3. Permet comunicacions un-a-un (unicast) o comunicacions un-a-molts (multicast) simultàniament. Dit d’una altra manera, puc demanar un contingut multimèdia a través de la meva comunicació bidireccional unicast i la descàrrega d’aquest contingut es realitzaria per mi i per els milers (o milions) de sol·licitants comuns sobre el mateix ample de banda en una sola sessió multicast.

Per tant, el satèl·lit com a mitjà de comunicació IP en Banda Ample, ja sigui com a xarxa primària o secundària d’una altra de terrestre, pel seu ús en la difusió de continguts multimèdia, és la xarxa més adient. Plantegem-nos la seva utilitat en àmbits com l’Administració (Sanitat, Ensenyament….), Companyies financeres (Banca i Assegurances), Companyies d’Utilities,… per aplicacions de e-learning, videoconferència, seguretat , TVIP, SCADA, etc… La tecnologia ja hi és, el que falta és una política de continguts que siguin encarrilats per les xarxes de banda ample, satel·litals o altres… Però això ja és una altra història.

Estamos ante un nuevo curso político, con una Generalitat y un Gobierno renovados y en un entorno europeo ampliado a la Europa de los 25. Es pues un buen momento para analizar las prioridades económicas y su engranaje con las demás políticas sociales. En todos los discursos se ha hablado, entre otros temas, de productividad, de globalización, de inmigración, de deslocalización, de I&D. Las realidades de la situación son claras. Ahora hace falta que las prioridades de actuación e inversión respondan adecuadameente. Yo quiero incidir en tres fundamentales que contribuyen a poder “localizar” más actividades de valor añadido. En primer lugar, la educación. La educación es la inversión a medio plazo por excelencia, con un impacto a veinte años vista, el generacional. La educación ha de conseguir alumnos informados en sus disciplinas correspondientes, pero sobre todo, con ilusión y capacidad de seguir aprendiendo durante toda su vida laboral. Con acceso a las herramientas y las fuentes cambiantes de información. Con capacidad de comunicación directa en las lenguas que rigen los destinos de los negocios de nuestro entorno. A fecha de hoy, el sistema educativo es muy mejorable. Hemos avanzado mucho en universalidad, pero nos queda mucho por hacer a nivel de conocimientos. En particular opino que la prioridad a las ciencias y al inglés es claramente deficiente, tanto en la educación secundaria como en la universitaria. Y es además imprescindible mejorar la formación profesional, asignatura pendiente por antonomasia.. En segundo lugar, la I&D. De nuevo estamos ante un asunto de largo plazo. Estamos muy lejos en estadísticas de patentes, y muy lejos en tamaño de empresas innovadoras en los sectores productivos. Aquí lo fundamental es seguir potenciando el entorno universitario con una estructura ágil (ágil en contraposición a funcionarial) 1º de contratación de investigadores y profesores y 2º de intercambio de personas, ideas y proyectos con las empresas. En particular opino que hemos de dar prioridad al intercambio interuniversitario de estudiantes y de profesorado con otros países y con las empresas. Por ejemplo, abrir las puertas a investigadores de otros países en nuestras universidades. El objetivo real es que tengamos las mejores universidades, para que en ellas aprendan y se formen todos nuestros estudiantes. Ellos se preocuparán a su vez en invertir y desarrollar en el futuro la mejor I&D en sus empresas, y por ende harán de nuestro tejido empresarial una infraestructura competitiva y adaptable a los rápidos cambios tecnológicos y económicos, integrada en el mundo globalizado. En tercer lugar, las comunicaciones. El mundo se ha quedado pequeño. No sólo porque viajar sea mucho más barato y cómodo. Sino, y sobre todo, porque el acceso a la información se ha trivializado, en el sentido de que, desde cualquier punto y en cualquier momento, podemos buscar y encontrar via internet todo tipo de información. Y ya se sabe que información es poder. Necesitamos el acceso más competitivo posible, en cuanto a costes, y a ser posible, capilaridad. No puede ser que los costes de acceso en nuestro país estén por encima de la media de nuestro entorno, y dicho entorno, en nuestro mundo globalizado, es el entorno mundial. Estas tres prioridades son obviedades. Pero la realidad es que no están suficientemente bien resueltas en nuestro país. Si queremos un futuro empresarial competitivo, en un mundo globalizado, hemos de dar un salto cualitativo en las tres áreas. Así podremos deslocalizar menos actividades empresariales actuales, y localizar más actividades nuevas . Para ello hemos de proveer de más valor añadido a nuestras empresas. Y las AAPP han de ayudar a preparar el entorno decidiendo las prioridades adecuadas. Las de corto y las de medio plazo. A pesar de que unas puedan traducirse en más votos a corto que otras. Y las empresas han de demostrar iniciativa y decisión en competir a nivel internacional. Tenemos en nuestro países ejemplos de referencia en muchas áreas. Pienso en particular en el grupo de supercomputación de la UPC y el reciente acuerdo con IBM, pienso en pensadores como Alfons Cornella y Manel Castells que actuan de conciencia e indicadores de nuevas ideas, pienso en general en los grupos de nuestras universidades y escuelas de negocio que están a primer nivel europeo, pienso en las empresas del país en sectores productivos y de servicios que compiten con éxito en el extranjero –lo que hemos de conseguir es conseguir que estas excepciones se generalicen y dejen de ser excepciones. El Cercle ha de ser uno de los instrumentos que contribuyan a crear el entorno adecuado.

Una de les característiques més emblemàtiques de la societat del coneixement és el canvi en el model de forces productives. Els darrers anys del model de societat socialdemòcrata, fill i producte de la era industrial en la seva primera fase acumulativa de capital, requeria un estat protector amb capacitat de regular els excessos de totes les bandes, i també un model d’administració de la justícia social i la resolució dels seus conflictes mitjançant les organitzacions sindicals construint un model de relacions laborals. Històricament aquest era un moment en el que existien unes classes socials més o menys homogènies, quant es treballava en bloc i en cadena, quant la finalitat era la producció d’unes mercaderies. Avui anem a un model de grups socials molt poc uniformes, una realitat altament atomitzada, en la que el que compte per al nou model de producció són les qualitats individuals, en definitiva el coneixement. Estem passant d’una societat de classe treballadora a un societat d’individus amb coneixements específics. Això obliga a la creació de nous llaços entre les persones, a la reconstrucció d’una xarxa social que mai pot estar basada en antics processos identitaris i agregatius. La xarxa ha de basar-se en coneixement, en experiències compartides i en innovació. Tot això comporta un canvi de model empresarial en el que la força productiva és òbviament el coneixement. Aquest “petit gran” canvi com en altres ocasions, obligarà a un canvi en els sistemes de relació polítics, i un canvi en el concepte de la política dels estats. Així doncs, si el capitalisme, el comunisme i la socialdemocràcia, han marcat la evolució dels sistemes estatals, incloent la societat del benestar, el canvi en el model de relacions econòmiques portarà a un canvi del conjunt. El futur estat del benestar, que portarà?, assegurar la pensió de l’atur i de la jubilació?, una sanitat com la que tenim sense innovació possible?, en definitiva, més cafè per a tots?. O bé li demanarem que asseguri les vies d’adquisició del coneixement i el respecte per un nou ordre del treball en xarxa, els seus nodes i les seves relacions. Pensem en sistemes que considerin la equitat més que la igualtat o l’igualitarisme?. En definitiva, possiblement, no es tracta de trencar els estats jacobins europeus, per crear altres regions igualment jacobines, es tracta de posar a les persones, i el seu coneixement, en el centre de la xarxa de relacions socials, empresarials i productives.

No hi ha futur sense risc, o el que és el mateix, solament construirem el futur assumint riscos, i l’únic futur que pot respondre al que hom vol és el que hom mateix es construeix. Cada cop es fa més evident la necessitat d’assumir una nova cultura del risc. La història ve de lluny, l’empresariat clàssic ja té una cultura del risc, assumit com a risc de mercat. Sempre hi posaran diners o no en funció de que pensin que pot donar un retorn. El següent pas ha estat buscar aquests diners fora del circuit empresarial i passar el risc al sistema financer, basat en el mateix paradigma industrial. Al final el capital financer tot i posant-hi noms com el de capital risc, o business angel o d’altres, segueix el mateix camí. I seguirem obtenint diners basant-nos en un business plan o bé a canvi de hipotecar la casa. D’altra banda la desconfiança absoluta en el mon universitari funcionarial és òbvia. Tal vegada tenen idees, es diu, però mai no si s’hi juguen res de res. Si les idees són bones són seves i sinó segueixen amb el sou assegurat a final de mes. La societat del coneixement té com a valor fonamental el reconèixer el coneixement com a nova eina de l’economia i per tant ha de tenir un valor econòmic. Aquesta nova relació ha de basar-se en una nova forma d’entendre el risc assolit per totes i cada una de les parts. El món del coneixement ha d’agafar compromís i risc i d’altra banda els sistemes empresarials han de canviar la forma de pensar fent confiança, no cega, al món del coneixement sabedors de que és la eina productiva nova. El futur ha de ser construït, per tant ja no és solament el que el mercat demana, és el que li podem oferir de nou a aquest mercat. Cal també, per no ser menys, que els sistemes financers vegin que no solament poden apostar a allò que fins ara sabien, calen noves apostes que no es faran si no hi ha consistència i per tan valor afegit i si no hi ha compromís és a dir risc compartit. Tots ens hem de moure en un sistema més incert, un sistema que inventem cada dia i reinventem cada estona. El coneixement ha de saber que el seu valor també està en la capacitat d’assumir un risc, solament el coneixement sap el que sap. El món empresarial ha de jugar a risc amb el coneixement, d’altre forma mai no podrà innovar de forma seriosa i es dedicarà al maquillatge constant d’un procés de producció caduc. El sistema financer ha de saber jugar en el punt central, ha de treballar a risc, però dins d’un nou sistema de relacions, ha de buscar noves formes d’inversió del capital, ha de promocionar a aquells que disposant de coneixement juguin a risc, front altres que segueixen escalfant les poltrones. Han de discernir entre aquells empresaris que construeixen futur amb la innovació i aquells altres que repliquen el vell model que, com tots sabem, morirà en pocs anys. En definitiva la nova societat del coneixement necessita de forma urgent generar una nova cultura d’assumpció del risc en la innovació, la recerca, les finances i l’empresariat. Fins i tot es necessita posar en cultura del risc el risc polític i social. El benestar social no es l’absència de risc, sinó la seva conseqüència.

La “memètica” és un costructe doctrinal que ja té tres dècades i que està buscant el seu reconeixement com a àrea del coneixement científic. Cal saber al menys que la memètica es a l’evolució cultural el que la genètica es a la evolució biològica. Així mateix el “meme” es a la memètica el que el “gen” es a la genètica. La diferència, tanmateix, és que el meme com a replicador d’informació encara no se li ha pogut trobar un substrat material o funcional, en tan que fa cinquanta anys que Watson i Crick varen assignar el ADN com a substrat químic de la informació transferible de l’herència biològica. La memètica és encara doncs un camp del pensament al que li manquen consolidacions materials, malgrat que comença a mostrar-se com a molt fèrtil en la construcció d’hipòtesis en l’àmbit dels canvis culturals. Recentment, Augner (“El meme eléctrico: una teoría sobre como pensamos”, Paidos 2004 ) estudia el problema i en fa una interessant analogia amb els virus informàtics abans d’analitzar la memètica des de la perspectiva de les neurociències, i considera les similituds amb el parasitisme que ambdós, memes i virus informàtics, poden representar per l’hoste interactor del sistema (informàtic o social). Fins ara, trobàvem a faltar una teoria general que intentés explicar els canvis culturals. La memètica en la seva aplicació a l’evolucionisme cultural ens dóna una primera aproximació que, encara que de moment sigui incompleta, amb la suggerent similitut amb els virus informàtics, potents replicadors que parasiten els seus interactors. El segon mil·leni de la nostra era s’ha acabat mostrant una tendència d’implantació a l’alça d’un tret cultural antropològicament molt avançat: la DEMOCRACIA. La democràcia és una manifestació cultural complexa relativament recent que es manifesta en menys d’una quarta part de la població mundial però que ha anat creixent amb alts i baixos i amb imperfeccions en els darrers 50 anys, després de la darrera hecatombe bèlica en la que va enderrocar-se un del dos grans dogmes del totalitarisme del segle XX (el feixisme). L’altre va implosionar desprès d’un desgast econòmic no cruent al colapsar-se el socialisme real de la Unió Soviètica i el seus satèl·lits. Què podem entreveure en la fase evolutiva amb què ens trobem al començament d’aquest tercer mil·lenni? Estem ja segurs de que l’evolució cultural segueix una direcció que ens porta irreversiblement cap a l’hegemonia de la democràcia? Fins al 11 de setembre del 2001 així ho semblava, desprès del 11 de març del 2004 podem començar a tenir-ne seriosos dubtes. Aquests dubtes no es nodreixen tan de la creença en la capacitat del “nihilisme actiu” del fonamentalisme islàmic que ara per ara sembla ser el gran perill, si no mes aviat per el “nihilisme passiu” que rau en els àmbits de la cultura democràtica occidental. Un nihilisme que no s’autoimmola en atemptats sinó que com a màxim s’exterioritza en manifestacions “anti”. Cadascú pot posar-hi el substantiu que vulgui i avui en dia no serà difícil trobar l’explicitació del fenomen agregatiu “anti”. De fet un dels més antics i clarament derivats del període “comunista” és el que s’oposa al capitalisme, l’anticapitalisme. Un fenòmen amb més d’un segle d’antiguitat que no perd clientela. Un fenomen comprensible quan el capitalisme en els seus orígens fou “pur i dur”, salvatge. Un capitalisme però que va anar evolucionant des del pillatge i l’esclavisme a les conductes normativitzades i regulades que han fet possible una economia de mercat basada en l’acumulació/reinversió d’excedents i en la llei socialment consensuada. El desig de posseir i l’afany de lucre no tenen res a veure amb el capitalisme sinó amb la condició humana, de fet son trets pre-capitalistes que s’han donat a tot arreu i en tots els temps. En tot cas el capitalisme s’hauria de relacionar més aviat amb la moderació d’aquest impuls irracional (M. Weber. La ética protestante y el espiritu del capitalismo, Alianza 2003). Entre tots els pobles “antis” esmentem el del capitalisme per el fet que democràcia fins avui ens sembla que va lligada a capitalisme i és en funció dels “paràsits culturals” que infecten les democràcies que ens sembla important buscar aquí el nihilisme passiu que debilita occident i el posa a risc, molt més que el nihilisme actiu expressat en forma de terrorisme. Per què si bé no ens és possible trobar democràcia fora del capitalisme, aquest no porta inevitablement a la democràcia. Recordem que dues potencies com Alemanya i Japó varen haber de ser conduïdes a la democràcia per la força de les armes, que Rusia encara està molt lluny de ser-ho, per no esmentar països exuberants de capital com Aràbia que no mostra cap intenció de voler-ne ser o la mateixa Xina que s’està industrialitzant a gran velocitat però sense donar senyals de cap mena en aquest sentit. Ens sembla que “l’anticapitalisme” és un meme que no tan sols es replica i s’extén eficaçment en l’entorn cultural no-democràtic, sinó que parasita i es reprodueix molt eficientment juntament amb la cultura democràtica associant-se amb moltes, sinó totes, les altres posicions “anti”. Si els memes “anti” mostren una capacitat replicadora superior i en competència als memes dels valors democràtics, que comporten actituds no excloents dels memes “anti”, s’arribarà a que aquests siguin dominants i el “nihilisme passiu” sigui un tret indisociable de les democràcies facilitant la seva extinció per rendició davant el “nihilisme actiu” representat avui per el fenomen terrorista. Potser Glucksman (Occidente contra Occidente, Taurus 2004) no arriba a aquesta conclusió encara, però ens en fa un magnífic anàlisi.

Havent entrat ja en el segle XXI, la tesis que defensa el coneixement com a la fortalesa de l’ésser humà sembla dominar-ho tot. L’aprenentatge continu s’imagina ja indispensable per a molta gent. No voldria, doncs, negar aquest fet, i tampoc entraré a discutir-lo, però m’atreviré a comentar-ne el que, al meu entendre, n’és una conseqüència molt concreta. I aquesta té un nom: l’ambició. Sens dubte l’ambició és exclusivament humana, i precisament per això afirmem que va lligada a la capacitat de pensament de la nostra espècie. Ara bé, d’on surt? Podríem pensar que la competència l’impulsa i l’obliga, és a dir, que la vida en societat la provoca obligatòriament. D’altra banda, lleons i guepards també competeixen per les mateixes preses, i no per aquest motiu han desenvolupat aquest desig desenfrenat d’aconseguir els seus objectius. La competència en aquest cas és un estímul a la supervivència, però no dóna peu a cap tipus de relació directe entre aquests dos animals. O exemples com les formigues, model de vida en societat, semblen demostrar que l’ambició és quelcom que surt de l’interior del cervell humà. De totes maneres en podríem diferenciar dues classes, guiant-nos segons els seus objectius. Hi ha qui vol acumular honors o mèrits, i sentir-se per això més gratificat. Aquest tipus m’agrada anomenar-lo ambició social, si bé el nom potser tampoc s’adequa exactament al sentiment que correspon. En segon lloc parlem d’ambició personal, aquesta força interna que ens ajuda i ens obliga a millorar, a comparar-nos amb nosaltres mateixos fins a veure’ns sorpresos pels nostres progressos. Potser hipòcritament, existeix un corrent social que tendeix a criminalitzar la primera classe descrita i a lloar-ne la segona. És segurament una evidència, no m’atreviria a negar-la. De totes maneres caldria matisar-la. Criticar tots aquells qui intenten millorar el seu status valorant el fi i no tant els mitjans em sembla una actitud fàcil i, fins i tot, arrogant. Moltes són les circumstàncies que poden induir algú a actuar de la manera que ho fa i a priori ningú hauria de creure’s amb el dret de jutjar-ho supèrfluament. D’altra banda, l’ambició personal em sembla, com a mínim, perillosa. Evidentment, com diu la dita, el risc no és quelcom a evitar. Però de totes maneres molta gent sembla ni tan sols notar aquest risc. L’afany de coneixement i de superació pot conduir a un estat delirant. Potser la paraula sona a exageració, però l’utilitzo per servir-me d’un terme molt més apropiat. Al meu entendre aquesta ambició pot dur a tenir deliris de grandesa. La superació, i el mèrit que arribar-hi comporta, doten a moltíssima gent d’un tarannà inapropiat. Tothom creu poder opinar sobre tot, inclòs menyspreant d’altres pensaments. Sincerament -centrant-nos en exemples concrets i per desgràcia quotidians-, com un noranta per cent de la població pot estar convençuda que ella té la solució pels conflictes d’Irak? Com algú pot creure’s amb més criteri que tot un govern, envoltat de persones destinades únicament a la diplomàcia internacional? La crítica es necessària, no ho estic negant, però no podem fer una crítica des de la modèstia, utilitzant les preguntes enlloc de les sentències com a medi? Aquests deliris de grandesa abunden massa actualment. Tothom es creu capaç de canviar-ho tot de cop i volta, començant pel final de tot. Per això veiem infinitat de líders vulgars en tots els camps. I m’agradaria, humilment, intentar d’explicar que el tracte amb l’entorn, les relacions entre el nostre jo i tots els altres “jo”, totes aquestes petites actituds, són les que, potser, faran mirar-nos el món amb uns ulls ben diferents. El món no és ni grans paisos, ni diferents races, ni empreses mutlinacionals. La matèria està formada per petites partícules, i la interacció entre elles fa la resta.

Per poder fer una reflexió sobre la formació en l’empresa, cal fer esment de l’evidència del canvi, que en els darrers anys s’ha produït en el món empresarial. Bé és conegut que fa uns anys, els canvis que es produïen en l’activitat empresarial eren previsibles i l’aprenentatge d’una professió i d’uns coneixements específics eren suficients per garantir-ne el futur. Fins ara, el coneixement era limitat i concret. Una àmplia formació acadèmica i/o l’aprenentatge de certes disciplines específiques, podien garantir l’èxit en el desenvolupament d’un lloc de treball. En el moment actual, són molts els elements que incideixen en el futur professional de cada persona i en la continuïtat de cada organització. El futur passa per la societat del coneixement i la comunicació. Aquest fet, incideix d’una manera directa en el canvi de paradigma en els sistemes d’aprenentatge, tant pel que fa a metodologies de formació, com a itineraris formatius, com a les disciplines a aprendre. Actualment en el procés d’aprenentatge, hem d’admetre com a fet natural, que la figura del professor no té la responsabilitat de transmetre i ensenyar tots els coneixements als seus alumnes. Si fins fa poc temps, el professor era el transmissor de la informació i era indiscutible que ell sabia més que els alumnes, ara, ha canviat. La figura del professor cal contemplar-la com la d’una figura dinamitzadora i impulsora de l’accés de cada persona al coneixement. En les primeres etapes de l’educació d’una persona, el mestre actual sap que ha de tenir per objectiu formar persones amb capacitat d’aprendre i sobretot ha de formar persones que tinguin motivació i disposició per aprendre. L’obertura en l’actitud d’aprenentatge de cada infant, haurà de fer possible el desenvolupament del conjunt dels diferents tipus d’intel·ligència, que permetran a l’individu adaptar-se a un món indiscutiblement canviant. Avui, no té sentit qualificar i classificar a les persones per la seva capacitat de memoritzar o d’obtenir un bon expedient acadèmic. L’acumulació de titulacions acadèmiques no serà eficaç per valorar la vàlua d’un professional en el món laboral. L’individu, en el futur, tindrà com a prioritat, saber gestionar la incertesa de cada moment tant des d’un punt de vista professional com, sovint i en conseqüència, personal. En el procés educatiu d’un individu, s’ha de tenir com a objectiu que en tot moment aquest pugui saber utilitzar les eines que es trobi a l’abast i ho haurà de saber fer, d’una manera positiva, i constructiva, sabent-ho transformar en saber i a l’hora elevar-ho a innovació. La informació serà l’element més fàcil d’obtenir, gràcies a les eines tecnològiques i ensenyar a transformar la informació en coneixement, és el repte real del procés educatiu. Els professionals hauran d’ésser formats per ésser capaços de crear i d’aportat el màxim nombre d’elements que permetin diferenciar els serveis i productes dels que elaboren els seus competidors. No n’hi haurà prou en saber crear, sinó que serà imprescindible que sàpiguen innovar, el que sens dubte aportarà valor afegit i per tant serà l’element diferencial respecte als competidors. Els professionals, per poder innovar hauran de compartir la informació i el coneixement i per tant el procés no té només una vessant tècnica sinó que inclou un nou model de relacions dins les organitzacions, on la informació i el coneixement sigui compartit per tots els membres, i en conseqüència enriquit. Així mateix, els models interns d’organització canviaran. Les persones que exerceixin el lideratge seran aquelles que tindran la capacitat de fer funcionar una organització intel·ligent, on el valor real de les persones es basarà en els interessos del conjunt, aconseguint el màxim desenvolupament individual. Les metodologies de formació que esdevindran efectives en el futur, seran aquelles en les que cada persona tingui un paper actiu i destacat en el seu procés formatiu i que el procés d’aprenentatge es desenvolupi en un marc d’interacció amb altres individus. L’escola, tant en l’etapa inicial de formació, com en l’etapa professional i adulta, haurà d’innovar metodològicament, deixant pas indiscutible a un paper actiu part de cada individu, que només amb l’experiència de viure’l directament, assolirà el coneixement. En aquest procés d’aprenentatge, l’escola i el professor tindran un paper important, però molt altres elements, que fins fa poc temps no es consideraven, esdevindran claus. La incidència de les noves tecnologies, serà sense dubte, important. Seran una eina més en el procés d’aprenentatge, però en cap cas, hauran de fer-se servir com a finalitat sinó com a mitjà. La metodologia emprada en aquesta formació al llarg de la vida, com s’ha comentat, haurà de contemplar l’alumne com el principal valor actiu del procés. Tots els processos d’aprenentatge podran ajudar-se de les noves tecnologies, però la interacció humana entre tots els agents implicats, serà el veritable valedor per assolir l’èxit. Eines com la simulació virtual, donaran sistemes d’aprenentatge molt evolucionats, on la formació serà transversal, oberta i on l’individu serà part activa en el model i en conseqüència el principal element del procés. El nou model social i econòmic que ens ha portat la darrera dècada i que és l’inici d’un procés evolutiu -on la velocitat del canvi augmenta de manera imparable-, requereix d’un nou plantejament de la formació dels individus. Altres elements, com la cultura, l’oci, l’esport, la integració social i cultural seran tant importants com els que s’han comentat. Una persona preparada serà aquella que tingui capacitat d’aprendre, de motivar-se, d’adaptar-se, de crear, d’innovar, d’integrar-se socialment i d’interaccionar amb els demés, de manera que tant el propi individu com l’entorn, en aquesta coexistència, s’enriqueixin i creixin de manera conjunta. El procés d’aprenentatge ha de basar-se en un sistema bàsic i sòlid de valors, com son el respecte, la tolerància, i l’estimació. Depèn de l’actual món dels adults, la capacitat futura dels nostres fills de saber gestionar un nou món de coneixement, en el que el gran volum d’informació accessible en tot moment, és només un dels punts a tenir en compte. Aquest model de conducta en l’aprenentatge, ha de donar persones preparades en el conjunt dels aspectes comentats, i que no exclou en cap cas, la necessitat d’especialitzar-se en àrees concretes. Els tecnòlegs del demà seran persones que tindran un alt nivell d’especificitat, amb un tipus de formació humana, completa i oberta i en conseqüència amb facilitat d’adaptació al canvi. La formació permanent esdevindrà indispensable per desenvolupar-se en la vida professional. En realitat haurem de parlar d’educació permanent al llarg de la vida, en la que s’inclogui l’adquisició de destreses i disciplines i una forma de conducta adequada. D’una manera definitiva, serà imprescindible veure l’escola com una entitat oberta que de manera diferent, però potent, serà present en tots els moments de la nostra vida personal i professional. L’escola serà el nom que aglutini tots els agents implicats en el procés educatiu de cada persona i de cada professional. L’escola serà doncs, un espai de creixement comú, obert, ric i una experiència de diàleg. L’aplicació del nou model educatiu, ha de néixer el dia que neix un infant i ha d’acabar junt amb la vida d’un home. Aquest model és un sistema complex. Curiosament, avui ningú treu importància als avenços científics i tecnològics, atès que formen part de la nostra vida diària. Cal esperar, que l’evolució en els aspectes més propers a l’home, sigui una realitat en aquest nou mil·lenni. L’educació, és l’eina més efectiva per induir la implantació dels valors fonamentals en la nostra societat. És també una de les tasques més enriquidores per totes les persones. Aconseguir fer-la efectiva i que arribi a tots és responsabilitat de tots. El temps ja córrer, no deixem passar ni un instant més. Apliquem-ho conjuntament.