No hi ha futur sense risc, o el que és el mateix, solament construirem el futur assumint riscos, i l’únic futur que pot respondre al que hom vol és el que hom mateix es construeix. Cada cop es fa més evident la necessitat d’assumir una nova cultura del risc. La història ve de lluny, l’empresariat clàssic ja té una cultura del risc, assumit com a risc de mercat. Sempre hi posaran diners o no en funció de que pensin que pot donar un retorn. El següent pas ha estat buscar aquests diners fora del circuit empresarial i passar el risc al sistema financer, basat en el mateix paradigma industrial. Al final el capital financer tot i posant-hi noms com el de capital risc, o business angel o d’altres, segueix el mateix camí. I seguirem obtenint diners basant-nos en un business plan o bé a canvi de hipotecar la casa. D’altra banda la desconfiança absoluta en el mon universitari funcionarial és òbvia. Tal vegada tenen idees, es diu, però mai no si s’hi juguen res de res. Si les idees són bones són seves i sinó segueixen amb el sou assegurat a final de mes. La societat del coneixement té com a valor fonamental el reconèixer el coneixement com a nova eina de l’economia i per tant ha de tenir un valor econòmic. Aquesta nova relació ha de basar-se en una nova forma d’entendre el risc assolit per totes i cada una de les parts. El món del coneixement ha d’agafar compromís i risc i d’altra banda els sistemes empresarials han de canviar la forma de pensar fent confiança, no cega, al món del coneixement sabedors de que és la eina productiva nova. El futur ha de ser construït, per tant ja no és solament el que el mercat demana, és el que li podem oferir de nou a aquest mercat. Cal també, per no ser menys, que els sistemes financers vegin que no solament poden apostar a allò que fins ara sabien, calen noves apostes que no es faran si no hi ha consistència i per tan valor afegit i si no hi ha compromís és a dir risc compartit. Tots ens hem de moure en un sistema més incert, un sistema que inventem cada dia i reinventem cada estona. El coneixement ha de saber que el seu valor també està en la capacitat d’assumir un risc, solament el coneixement sap el que sap. El món empresarial ha de jugar a risc amb el coneixement, d’altre forma mai no podrà innovar de forma seriosa i es dedicarà al maquillatge constant d’un procés de producció caduc. El sistema financer ha de saber jugar en el punt central, ha de treballar a risc, però dins d’un nou sistema de relacions, ha de buscar noves formes d’inversió del capital, ha de promocionar a aquells que disposant de coneixement juguin a risc, front altres que segueixen escalfant les poltrones. Han de discernir entre aquells empresaris que construeixen futur amb la innovació i aquells altres que repliquen el vell model que, com tots sabem, morirà en pocs anys. En definitiva la nova societat del coneixement necessita de forma urgent generar una nova cultura d’assumpció del risc en la innovació, la recerca, les finances i l’empresariat. Fins i tot es necessita posar en cultura del risc el risc polític i social. El benestar social no es l’absència de risc, sinó la seva conseqüència.

Una de les característiques més emblemàtiques de la societat del coneixement és el canvi en el model de forces productives. Els darrers anys del model de societat socialdemòcrata, fill i producte de la era industrial en la seva primera fase acumulativa de capital, requeria un estat protector amb capacitat de regular els excessos de totes les bandes, i també un model d’administració de la justícia social i la resolució dels seus conflictes mitjançant les organitzacions sindicals construint un model de relacions laborals. Històricament aquest era un moment en el que existien unes classes socials més o menys homogènies, quant es treballava en bloc i en cadena, quant la finalitat era la producció d’unes mercaderies. Avui anem a un model de grups socials molt poc uniformes, una realitat altament atomitzada, en la que el que compte per al nou model de producció són les qualitats individuals, en definitiva el coneixement. Estem passant d’una societat de classe treballadora a un societat d’individus amb coneixements específics. Això obliga a la creació de nous llaços entre les persones, a la reconstrucció d’una xarxa social que mai pot estar basada en antics processos identitaris i agregatius. La xarxa ha de basar-se en coneixement, en experiències compartides i en innovació. Tot això comporta un canvi de model empresarial en el que la força productiva és òbviament el coneixement. Aquest “petit gran” canvi com en altres ocasions, obligarà a un canvi en els sistemes de relació polítics, i un canvi en el concepte de la política dels estats. Així doncs, si el capitalisme, el comunisme i la socialdemocràcia, han marcat la evolució dels sistemes estatals, incloent la societat del benestar, el canvi en el model de relacions econòmiques portarà a un canvi del conjunt. El futur estat del benestar, que portarà?, assegurar la pensió de l’atur i de la jubilació?, una sanitat com la que tenim sense innovació possible?, en definitiva, més cafè per a tots?. O bé li demanarem que asseguri les vies d’adquisició del coneixement i el respecte per un nou ordre del treball en xarxa, els seus nodes i les seves relacions. Pensem en sistemes que considerin la equitat més que la igualtat o l’igualitarisme?. En definitiva, possiblement, no es tracta de trencar els estats jacobins europeus, per crear altres regions igualment jacobines, es tracta de posar a les persones, i el seu coneixement, en el centre de la xarxa de relacions socials, empresarials i productives.