La Unió Europea l’any 2000 en la denominada estratègia de Lisboa es va fixar com a objectius aconseguir ser al final del present decenni l’economia més competitiva del món i assolir la plena ocupació. Les raons per plantejar-se aquests objectius no van ser purament teòriques o un caprici. A la Unió Europea, tot i algunes diferències, sortosament, gaudim d’un estat del benestar envejable, millor que el que tenen alguns dels nostres principals competidors, com els Estats Units i el Japó. Per altra banda, estem en un món globalitzat, amb moltes desigualtats socials, on convivim i competim amb països que basen la seva economia en un estat del benestar feble, amb pocs drets socials i mà d’obra barata. Per tant, si la Unió Europea vol mantenir el benestar dels seus ciutadans ha de canviar el seu model productiu i generar béns i serveis d’alt valor afegit i, per fer-ho, l’únic camí és convertir-se en una economia intensiva en coneixement, cosa que requereix un capital humà altament format; recerca bàsica i aplicada d’excel•lència; transferència de coneixement a la societat, particularment a l’empresa; desenvolupament; i innovació en producte i processos. És per això que la Unió Europea, conscient de la necessitat d’aquest canvi, ha anant prenent durant els darrers anys un seguit de mesures per fomentar activitats basades en el coneixement, per enfortir un mercat únic, per incrementar la mobilitat, per augmentar l’educació i la formació dels seus ciutadans, i per aconseguir que creixi la inversió privada en recerca i innovació. De les diferents iniciatives que s’han pres en destaquen dues: Una és la creació d’una Àrea Europea de Recerca i l’altra, que va més enllà de les fronteres de la Unió Europea, és la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat procés de Bolonya. Aconseguir disposar d’una Àrea Europea de Recerca potent requereix garantir a tota la Unió Europea la disponibilitat d’investigadors suficients. La Unió Europea té un sistema d’educació superior eficient i produeix a hores d’ara un nombre més elevat de graduats en enginyeria o en ciències experimentals, i de doctors que els Estats Units i el Japó, tanmateix això s’esguerra posteriorment, ja que el nombre de persones dedicades a la recerca i a la innovació és molt inferior. La capacitat dels Estats Units d’atreure talent és més gran i molts investigadors de la Unió Europea o d’altres països del món es desplacen a aquell país, mentre que són molts menys els que venen als països de la Unió Europea, ja que resulten menys atractius als investigadors. La conclusió és que els estats de la Unió Europea tenen un flux de talent negatiu, és a dir, exportem més investigadors dels que importem. Una de les raons que explica aquest flux negatiu és que la regulació laboral en aquests països és rígida, especialment la que tenen les universitats i centres públics de recerca. Aquests organismes estan mancats d’autonomia per pactar la retribució i les condicions laborals. Si a aquesta manca d’autonomia li afegim una escassa publicitat de les vacants que es produeixen, la concurrència d’investigadors d’altres països o regions és difícil. Aquests fets van contra l’excel•lència investigadora atès que no sempre és fàcil contractar els millors investigadors d’un tema concret procedents de la mateixa regió. En el cas de les empreses, tot i que la mobilitat europea no és massa elevada, el problema no revesteix la mateixa gravetat. Amb tot cal tenir clar que la mobilitat a la Unió Europea no és encara prou fàcil i per tant no està suficientment estesa. Una de les mesures que es van adoptar per fomentar la mobilitat va ser el programa Erasmus. Aquest programa afavoreix la mobilitat dels estudiants entre estats de la Unió Europea. És un sistema que s’ha mostrat eficaç i ha facilitat que molts estudiants universitaris europeus hagin cursat una petita part dels seus estudis fora del propi país. Probablement el programa Erasmus serà més eficaç un cop sigui plenament vigent l’Espai Europeu d’Educació Superior i es disposi d’uns procediments clars i transparents de reconeixement dels títols i de les habilitats adquirides durant la formació. Això no obstant, la seva plena aplicació està limitada a la disponibilitat de recursos econòmics per part dels candidats al programa i si aquesta ha de ser una opció política europea, caldrà que tots els estats membres de la Unió Europea apostin fort i augmentin els ajuts per evitar una bretxa en la integració derivada de la situació econòmica dels aspirants. Malauradament la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior no s’ha acabat encara. Molts estats, entre ells l’espanyol, estan vivint la transició amb reticència i mantenen encara massa diferències quant a la durada de les titulacions i heterogeneïtat dels sistemes de formació. La majoria dels estats de la Unió Europea han adoptat un model de tres anys per al grau i de dos anys per al postgrau, alguns amb flexibilitat per permetre que convisquin graus de tres amb graus de quatre anys depenent dels objectius formatius. En aquest darrer cas es troben Albània, Irlanda, Letònia i Luxemburg que adopten, segons el grau de què es tracti, el 3+2 o el 4+1. Els estats que al meu parer han pres l’opció equivocada i han optat per graus homogenis de quatre anys són: Armènia, Bulgària, Espanya, Grècia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Turquia, Ucraïna i Xipre que s’han decidit pel 4+1/2, 4+1 o el 4+2. La principal raó que sustenta la meva opinió que això és un error és que els estudiants que acabin el grau de tres anys en els països que han optat pel 3+2 no els interessarà de cap manera anar fer el postgrau a un país on aquest dura un any i hi perdran capacitat d’atracció. Caldrà veure com se superen aquestes diferències per aconseguir una Unió Europea amb una elevada mobilitat dels estudiants i de la força de treball. Per altra banda, els sistemes públics d’alguns països de la Unió Europea no poden sovint fer ofertes de feina atractives a no ser possible una negociació laboral i salarial real, ja que la retribució no ve determinada per la vàlua i les capacitats del candidat sinó per alguna norma administrativa estatal d’aplicació universal que no considera les qualificacions intrínseques, sinó la denominació o categoria del lloc de treball. A més, generalment la retribució pràcticament no depèn dels resultats de l’activitat sinó que està determinada principalment pel temps que fa que s’ocupa la feina sense tenir en compte els resultats obtinguts. El diagnòstic esdevé més greu quan s’observa que la inversió dedicada a crear i mantenir centres de recerca és menor a la Unió Europea que als Estats Units o Japó, cosa que té com a conseqüència directa un nombre menor de llocs de treball per al personal investigador altament qualificat. El resultat és que s’impulsa als investigadors a anar a cercar feina fora i pràcticament se’ls impossibilita el retorn en condicions dignes. Però no tot és una qüestió de recursos i de mobilitat. Com diu Richard Florida (The university and the creative economy. Richard Florida, Gary Gates and Kevin Stolarick, 2006), per a què una determinada regió aprofiti el coneixement i es generi el que ell denomina una economia creativa, generada per la recerca, cal que les universitats i centres de recerca estiguin en un ecosistema en el que les empreses puguin absorbir la recerca universitària i els descobriments i convertir-los en innovacions comercials, i en última instància en desenvolupament industrial i en creixement a llarg termini. Es tracta d’un sistema que es retroalimenta. Les universitats juguen un paper important en la generació, atracció i retenció de talent. Poden generar talent si tenen el personal i els recursos necessaris, però per atreure i retenir talent, calen altres coses. A les universitats i centres de recerca, així com a l’entorn on es troben, ha d’haver un elevat grau de tolerància, atractiu per gent molt diversa, amb independència de creences, orígens, etc. i que estigui obert a noves idees, accepti la diversitat, les diferències i l’excentricitat. En conclusió, en llenguatge de Richard Florida, calen les tres T: talent, tecnologia i tolerància. La pregunta que cal fer-se és si a la les universitats i regions de la Unió Europea es donen aquestes condicions en suficient grau. Si disposen o són capaces de disposar de clústers rics en tecnologia, plens de talent i amb tolerància per la diversitat per poder generar innovació, atraure i retenir talent i crear prosperitat sostenible i estàndards de vida cada vegada millor per als seus habitants. La resposta és que en general no, si bé existeixen en algunes gran àrees, “megaregions”, que constitueixen clústers tecnològics capaços d’absorbir els resultats de la recerca i crear empreses spin off. Malgrat això, tot i la seva potència econòmica aquestes regions no tenen encara la mateixa capacitat que els Estats Units per atreure talent extern i retenir el seu capital intel•lectual. Un visió més propera la puc donar a partir del que succeeix a Catalunya. Aquest país té una superfície més gran que la d’alguns estats de la Unió Europea com ara Bèlgica, Eslovènia, Xipre, Luxemburg i Malta. Té un Estatut d’Autonomia, que en alguns aspectes li dóna una àmplia capacitat de decisió, però que en l’àmbit de les universitats està encotillada dins la rigidesa normativa burocràtica de l’estat espanyol. Un exemple és que en contra de l’opinió de les universitats catalanes i del govern de Catalunya, les universitats d’aquest país han estat obligades a programar el sistema de grau de quatre anys i postgrau d’un any, amb els inconvenients que ja he indicat abans. Les universitats públiques catalanes són autònomes a l’hora de seleccionar i contractar el seu professorat, però no poden negociar les seves retribucions ni tampoc donar incentius atractius en funció dels resultats. Tampoc poden seleccionar els seus estudiants. En conseqüència això les dificulta atreure i retenir el talent. Per resoldre en part aquest problema, el govern català va crear la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), un organisme que contracta investigadors de qualsevol part del món, sense cap trava administrativa, només d’acord amb la seva vàlua. D’aquesta manera les universitats i centres de recerca catalans poden atreure investigadors en millors condicions. Els recursos que s’hi destinen no són encara suficients per fer la transformació necessària, però el camí iniciat és bo. Igualment seria necessària la creació de més centres de recerca lligats a les universitats. Com destacava fa uns mesos l’Informe del Grup Bruegel, la qualitat de les universitats en matèria de recerca depèn de la inversió en ensenyament superior i en recerca. Segons el parer del experts, una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees. I si els diners són importants, també ho són el mal sistema de govern, la falta d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat que tenen la majoria de les universitats europees. Aquests experts apunten unes línies d’actuació per tal que la situació millori. En destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys, finançament que no defineixen si hauria de ser públic o privat. Així mateix, suggereixen que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants, particularment quant a màsters, si es vol fer rendible la inversió en recerca i en educació superior. Catalunya és líder en escoles de negocis, dues de les més prestigioses escoles, IESE i ESADE i caldria sumar a aquestes la nova Barcelona Graduate School of Economics, però per ser una economia més dinàmica Catalunya arrossega alguns dèficits propis dels països llatins de tradició catòlica: no tenir èxit en un negoci és vist com un fracàs i no com l’oportunitat per aprendre i fer les coses millor. L’estigma del fracàs acompanya sovint als que no triomfen. Caldria tenir present que la intel•ligència no és patrimoni d’uns o altres països, les diferències neixen de factors culturals, religiosos, polítics, etc. que fan que les prioritats siguin diferents. La diferència entre uns i altres països està en l’organització i la inversió. Segurament tothom és conscient de la segona, però sovint s’oblida la primera. Article original escrit en anglès per Enric Canela i publicat a la revista Catalan International View

La crisis financera mundial, que no pot amagar la problemàtica específica en que s’arrelen els problemes estructurals de l’economia espanyola, ha evidenciat la seva magnitud al llarg d’aqueta setmana, sols la contundent i coordinada acció dels bancs centrals ha pogut frenar el fantasma del col•lapse que dia a dia creixia. Una setmana plena de males noticies que ens omplen de neguit i fan créixer la immobilitat de les persones, i de les seves accions, per la incertesa de la situació; crec que tots tindríem que fer un esforç per saber reconèixer les dificultats i actuar en conseqüència, però no hauríem d’oblidar les bones noticies, aquelles que ens permeten mirar amb confiança el futur, i que malauradament passen desapercebudes, talment es compleix la dita de que les bones noticies no són noticia. I de ben segur que de bones noticies es produeixen cada dia, en especial en aquells camps en que es sustenta la competitivitat i la innovació dels territoris, les persones i les empreses: en la ciència, la tecnologia i el disseny, és a dir, les bones noticies aquelles que permeten garantir i vertebrar el futur solen trobar-se en aquets àmbits. Serveixi com exemple la noticia de fa uns dies que explicava que els oncòlegs Baselga i Tabernero, del Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, conjuntament amb investigadors americans, havien identificat el gen causant del 50% dels tumors de colon, falta un llarg recorregut per poder ser aplicat el descobriment als humans, però el camí esta dibuixant. O també la noticia que científics de casa nostra crearen el mirall mes perfecte mai fabricat, basant-se en una capa de silici d’espessor inferior a una dècima de mil•límetre, un avens que permetrà desenvolupar nous microscopis de possibilitats encara inimaginables, el nom amb que és coneix el projecte ja és prou revelador: microscopi d’àtoms. I encara un tercer exemple, aquest conegut a finals d’agots, em refereixo al dispositiu ReWalk creat per l’empresa israelí Argo Medical Technologies, un exoesquelet electrònic que permet a persones paraplègiques caminar i superar obstacles, un producte que ha gaudi. dels avenços en robòtica dels quals a casa nostra en temin també bons exemples, un d’ells és el projecte Urus dirigit pel Dr. Sanfeliu del IRI, encaminat a dissenyar i construir robots per ajudar a les persones en la seva mobilitat urbana. Avenços científics i tecnològics que han d’anar acompanyats dels instruments per convertí aquest avens en progrés social i econòmic, i pel que es requerit persones formades tot incrementant els treballadors que desenvolupen la seva activitat en el camp de la ciència i la tecnologia; i en aquest aspecte tampoc es pot passar per alt que segons ha indicat aquets setembre l’Eurostat, l’Agencia de Estadístiques de la Unió Europea, Espanya, conjuntament amb Luxemburg, són els països que el període 2001-2006 més ha crescut el nombre de treballadors en ciència y tecnologia, un creixement mig anual del 6,1%, el doble de la mitjana de la UE, que es situà en un 3%. Sens dubte un fet que perpetrà incrementar la capacitat innovadora i la productivitat de la nostra economia, dos assignatures pendents des de fa temps i que representen un greu problema en el context d’economia globalitzada i mercats oberts, ja que no és pot oblidar que addicionalment als baixos nivells de productivitat, l’indicador de innovació tecnològica del 2007 elaborat per Comissió Europea situa a Espanya amb un nivell d’innovació baix-moderat proper als països menys innovadors Aquest tipus de noticies són el garant del progrés, però per impregnar-les a la societat caldria impulsar un triple canvi. El primer un canvi cultural encaminar a valoritzar la tasca tecno-cientifica amb la finalitat que aquesta ocupi un lloc destacat i es consideri una activitat estratègica a cuidar i prioritzar. El segon és saber distingir entre innovació i creativitat, ja que si aquesta és condició necessària no és suficient, la suficiència l’atorga el coneixement que permet passar de la idea al producte, conseqüentment es requereix de persones formades i amb les actituds associades, valoritzar la formació de tots els treballadors i en especial la dels creatius, dotant-los del rigor metodològic per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitats. El tercer, també cultural, s’hauria de focalitzar a la comunicat científica per facilitar el sorgiment de spin-off encaminades a comercialitzar els resultats del seus treballs, tot acceptant que la rendibilització de l’esforç és la clau pel seu propi reconeixement i progrés. Cal entendre que és tant important generar coneixement com patentar-lo, un fet que obliga al treball simbiòtic de la comunitat científica, les empreses, i els sistema de finançament; tot disposant de mecanismes que facilitin que la transferència dels resultats de la recerca publica a la iniciativa privada. Certament estem en temps de crisis, però hi ha suficients evidencies per l’esperança i l’assumpció de rics, cal dons explicar-ho i fugint del catastrofisme explicar i divulgar les bones noticies amb el mateix èmfasis i transparència que aquelles que certifiquen la dificultat del moment, sols així es canvien les tendències i la voluntat de vertebrar el futur s’accelera. Antoni Garrell i Guiu 21 de septembre de 2008.