Las universidades, en especial las públicas, se deben a la sociedad que las acoge, puesto que es esta sociedad la que las hace posibles. Si ello es así, lógico es que entre los diversos cometidos de la universidad, en lugar preferente figure la rendición de resultados. Y cuando nos referimos a rendición de resultados no pensamos en una rendición de carácter estrictamente económica. Estamos pensando en rendir cuentas con relación a todas las actividades académicas: las docentes, las investigadoras y las de valorización de la investigación que a su vez generan conocimiento, desarrollo y progreso económico y social. Llegados a este punto fácil es deducir que, desde un punto de vista amplio, la universidad ha de venderse para presentarse ante la sociedad con todo su potencial. Un potencial que, por aquello de la globalización, ha de proyectarse por doquier a partir de políticas y estrategias de comunicación que contribuyan al establecimiento y fortalecimiento de alianzas con instituciones académicas de otros países y así construirse un lugar en el mundo científico y tecnológico. Una de las causas que en parte podrían explicar el por qué las universidades españolas de más prestigio no aparecen en lugares relevantes de los ránquines universitarios más afamados, radique quizá en la circunstancia que nuestras instituciones académicas, con una capacidad de trabajo notable y éxitos investigadores indiscutibles, no acaban de valorar la necesidad de invertir para explicarse mejor, para venderse. Y es que el viejo aforismo que reza que “buen paño en arca se vende” no tiene hoy aplicación posible. Vivimos en un mundo complejo y globalizado gobernado por la información; un mundo donde no es suficiente hacer cosas y hacerlas bien. Además deben ser contadas. Es en este contexto que las universidades precisan disponer de políticas de comunicación para mejorar su relación con el entorno. De aquí y de más allá de nuestras fronteras. Y si la cuestión fuese preguntarse si las universidades deben valerse del márquetin y sus técnicas, la respuesta es también afirmativa. ¿Acaso creen ustedes que Oxford, Cambridge o el MIT no dedican tiempo y recursos a la actividad promocional? ¿Creen que no se esmeran en captar a los mejores estudiantes, a las mejoras empresas con las que cooperar y colaborar o a relacionarse con sus antiguos alumnos, quizá ahora ocupando envidiables posiciones a lo ancho y largo del planeta? Utilizan el márquetin de manera intensiva y sin ningún atisbo de desconfianza hacia una disciplina que por sí misma no esconde oscuras intenciones. Que nadie tenga la menor duda: poner al alcance de un universo global y competitivo lo que hacemos y por qué lo hacemos es necesariamente útil. No sólo para la propia universidad sino que también para la sociedad.

No. Pel què sembla no en va tenir prou el secretari general de CDC, Felip Puig, amb el rebombori que va desencadenar fa ara una setmana, quan dilluns es refermava –encara que en unes altres paraules– en les seves crítiques a Montilla pel seu “baix nivell” de català. Si les primeres declaracions que en aquest sentit Puig havia fet, també a la RAC 1, van provocar durs enfrontaments dins l’hemicicle del Parlament de Catalunya –enfrontaments que el president de la Cambra va haver d’apaivagar i Oriol Pujol matissar–, no sabem què pot passar a partir d’ara quan Puig torna a la càrrega amb una qüestió tant delicat i sensible com ho és la llengua. Quan s’insisteix tant en un a qüestió com aquesta, hom té tendència a pensar que no es disposen d’arguments suficients a l’hora de contrarestar les iniciatives del govern o –i això seria molt més preocupant– que ens traeix el subconscient i que no acabem d’acceptar que un català nascut a Iznájar (província de Còrdova) li correspongui avui l’honor i la responsabilitat d’exercir la presidència de la Generalitat de Catalunya. El nostre país s’ha anat construint gràcies a la suma dels esforços de moltes persones, no totes elles nascudes a Catalunya i no per això ni més ni menys catalanes que qualsevol altre de nosaltres. Algú explicava fa anys, que si Catalunya hagués incrementat la seva població només amb el creixement vegetatiu dels habitants que poblaven el país a començaments dels anys 40 del segle passat, no seríem avui més de 2 milions de persones les que aquí viuríem. Quan això es deia, eren temps de la campanya “Som 6 milions”. Avui les estadístiques ens informen que a Catalunya no solament hi vivim més de 7 milions de persones sinó que d’entre els naixements fets a Catalunya l’any 2007, un de cada quatre eren fills d’un pare o d’una mare o d’un pare i d’una mare de nacionalitat estrangera. D’aquí que un dels molts reptes que tenim com a país, és que les persones que decideixen venir a viure entre nosaltres disposin de l’oportunitat d’integrar-se plenament i d’incorporar l’ús del català entre els seus hàbits el més aviat possible. D’aquí també el ple sentit que la política d’immersió lingüística que es ve aplicant a Catalunya té; una política que fins ara no havia estat mai qüestionada i que quan es qüestiona es com a conseqüència d’interessos partidistes que no fan més que enrocar postures que en res no beneficien la salut del català. Només ens falta que, en aquest context, algun membre destacat d’un rellevant partit polític retregui al més alt càrrec del govern del seu país el nivell de coneixement d’una llengua que, malgrat no és la seva materna, l’ha assumit i la defensa com a pròpia. Pel camí de qüestionar nivells de coneixement de l’idioma res de bo s’aconsegueix. I això sense tenir en compte que, a les alçades que ens trobem, argumentar en relació al nivell de català d’una persona pot ser, com a mínim, ofensiu per aquesta persona, ostenti o no alguna responsabilitat o algun càrrec públic. Bé faria el senyor Puig, abans de criticar ningú en relació al nivell de qualitat d’ús del català, que escoltés el seu entorn –també el d’alts càrrecs d’ara i d’abans– i possiblement descobriria que n’hi ha molts que no passarien la seva personal prova de nivell a la qual ha sotmès al president Montilla. Això sense tenir en compte aquells altres que, com el mateix Puig va reconèixer davant el micròfons de Catalunya Ràdio, continuen parlant en castellà amb els seus amics. És a dir amb persones que fa anys que viuen a Catalunya i, això no obstant, continuem valent-se del castellà per comunicar-se. Amb les coses de l’idioma no s’hi juga. I si de veritat volem prestar un servei al nostre país en aquesta matèria, bo serà que animem a tothom a utilitzar el català, encara que, en ocasions, l’accent i la pronunciació resultant no sigui la que els puristes voldrien. Al cap i a la fi el català, com qualsevol altre idioma, presenta formes i pronuncies diferenciades en funció de la zona geogràfica en la qual es viu i, a partir d’ara, les presentarà molt més en funció de la llengua materna de la qual es procedeix. Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2008

Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008

La formació de qualsevol govern, ja sigui d’àmbit nacional o estatal, comporta, que tothom hi acabi dient la seva, en funció del punt d’observació que cadascú tingui. Si aquest és proper a les posicions del govern, les crítiques cap el nou executiu seran mínimes o pràcticament inexistents. Per contra, si l’observador es troba més alineat amb l’oposició, les possibles qualitats del nou executiu passaran inadvertides i no tindran cap importància. En qualsevol cas, el què seran pros per a uns poden ser contres per als altres i a l’inrevés. Com sempre passa en la vida, entre aquests dos punts extrems, hi ha molts altres punts possibles des dels quals es poden observar les coses d’una manera més desapassionada, que no vol dir pas que siguin neutrals. I és des d’un d’aquests possibles i diversos punts d’observació, que hauria de ser relativament fàcil descobrir alguns dels pros i dels contres que el nou executiu estrenat aquesta setmana a Madrid presenta. Ningú no hauria de discutir que un dels pros del nou executiu ve definit per un fet doble, sense precedents en la nostra història: d’una banda, que més de la meitat de les carteres ministerials siguin encapçalades per dones i, de l’altra, que sigui també una dona la que ostenti la màxima responsabilitat al capdavant del Ministeri de Defensa. Un altre dels pros hauria el trobaríem en què d’entre els ministres n’hi hagi dos que són catalans i que ostenten, a més, carteres denominades d’Estat, com ho són les de Defensa i la de Treball. I encara un tercer pro, el tenim en el compromís contret pel president del govern d’apostar decididament per fomentar la recerca com a motor principal de la nostra economia. Comença a ser hora que deixem de militar en la categoria de l’economia del totxo i apostem per ingressar en el club selecte de la recerca puntera en l’àmbit científic. Sortosament el nostre país disposa d’una bona nòmina de recercadors i recercadores que poc té a envejar en alguns cassos, amb la d’altres països i amb uns centres de recerca de primer nivell i referència. Per cloure aquesta primera relació d’urgència de pros que presenta el nou executiu, podríem afegir-hi la combinació de joventut i experiència entre els seus components. Anem als contres; uns contres que, des de Catalunya, prenen segurament una especial dimensió. Costa d’entendre que després dels resultats obtinguts pels socialistes a Catalunya en les darreres eleccions generals, la presència de ministres catalans en el govern sigui exactament la mateixa que en l’anterior legislatura. De la mateixa manera costa comprendre que una ministra com la senyora Magdalena Ýlvarez, continuï en l’executiu al capdavant del ministeri que la va fer famosa a Catalunya i no precisament pels seus encerts gestuals i verbals. Amb la suma d’aquestes dues apreciacions, hom pot acabar tenint la sensació que en comptes d’haver-se tingut en compte l’aportació de Catalunya en l’èxit electoral de Rodríguez Zapatero fins a catapultar-lo de nou a la presidència del govern, sembla se’ns hagi acabat per carregar els neulers de la pèrdua de vots que el PSOE va tenir en la resta de l’Estat. Evidentment és una percepció que, en tot cas, caldrà polir en el futur. Ara com ara, però, la composició del nou govern no sembla especialment apropada als interessos de Catalunya i, d’alguna manera, tampoc no deixa en un bon lloc el govern que presideix José Montilla. I si amb la presidència del govern de Catalunya per part de Maragall les relacions entre els presidents dels executius espanyol i català no va ser la millor possible, tampoc ara, en què Catalunya està presidida per José Montilla, dóna la sensació que el president del govern espanyol tingui en compte del tot la bona governança a Catalunya i fer passos i gestos per reforçar la tasca d’un govern progressista al qual li han caigut al damunt les conseqüències d’oblits i de feines no fetes a temps al llarg de molts anys. Caldrà estar atents. Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2008

De sequeres n’hi ha de molta mena. D’aigua sobretot. Però també n’hi ha d’altra mena com, per exemple, la sequera d’idees. D’una i altra sequeres –d’aigua i d’idees– n’estem massa ben servits aquests dies. Mirem el cel i no acabem de veure quan deixarà caure l’aigua capaç d’apaivagar l’eixutesa que presenten les fonts i els rius, els camps i els sembrats, els boscos i les carenes. Mirem el panorama polític i ens adonem que, en general, està dominat per una sequera d’idees que fa que els programes electorals dels partits se’ns presentin una mica erms. I aquesta sequera d’idees que envolta la vida política, acaba provocant que l’anècdota esdevingui qüestió principal i que, per contra, allò que hauria de ser substantiu, transcendent, se situï fora del debat político-mediàtic que tot ho domina. La inacabable campanya electoral en la que estem permanentment instal•lats fa, a més, que les poques idees que sorgeixen entorn problemes concrets, no prenguin una dimensió suficient per abastar, no ja el llarg termini, sinó que fins i tot el mitjà. Costa, i molt, que les maquinàries dels partits polítics s’adonin que el llarg termini és el què hauria de dominar per damunt de la immediatesa d’una comtessa electoral. Però ja sabem que els signes dels temps que vivim els marquen les urgències que s’imposen a planificacions i a la cerca de solucions pensades i sostenibles. Ja ho hem escrit i ho haurem d’escriure moltes vegades novament. Sense idees innovadores que fugin de “rebaixes” electorals espectaculars de baixa volada, ben poques coses es poden fer per animar a la ciutadania a anar a votar. És d’aquesta manera, com la campanya electoral a la qual ens estem acostant, comença a estar marcada pel populisme i no pas per la ideologia, com hauria de ser. I de ben segur que en el terreny del populisme, és el Partit Popular qui porta la davantera al posar damunt la taula, amb demagògia i sense manies, qüestions que, per conservadores i falsament proteccionistes, poden acabar fent forat en determinats sectors de la població. En temps de convulsions com els que estem vivint, són moltes les persones que tendeixen a pensar que és millor quedar-nos tal com ara estem que no pas córrer el risc i que les coses puguin anar a pitjor. Que millor és resguardar-se de desconeguts fenòmens que la globalització comporta, que no pas deixar-se portar per les oportunitats que aquesta globalització presenta. Dit d’una altra manera: persones que prefereixen mantenir el seu got mig ple, abans que cercar noves fonts on poder-lo omplir, sense adonar-se que, tard o d’hora, el got se’ls buidarà i no tindran aigua per tornar-lo a omplir. Sigui com sigui, l’espectacle pre-electoral està servit i, al pas que anem, correm el risc que quan comenci de veritat la campanya, tot el peix ja hagi estat venut. Però això també li va bé a un PP predicador de catastrofismes, salvador de pàtries en perill de partició o en pretès risc de caure a mans de la inseguretat i de la immigració. Un PP que definitivament s’ha tret la careta i se’ns està mostrant tal com és. Que no dubte de jugar amb la por davant un futur incert i amb els sentiments més arrelats en l’Espanya profunda i conservadora. Per contra, el PSOE assisteix, entre astorat i dubitatiu, al discurs demagògic del PP sense que acabi de trobar les idees capaces de mobilitzar el seu electorat. I entre dubtes i sequeres, són els populars els que acaben marcant l’agenda política. De fet ho han estat fent durant tota la legislatura. La diferència està en què ara, la crisi econòmica juga al seu favor. Mentre, una part de l’electorat es mira l’espectacle de lluny, com si les coses no anessin amb ell. No s’adonen, però, que amb el seu “passotisme” es podria acabar canviant el rumb d’aquest país, deixant el vaixell a mans d’una dreta molt dura que acabarà imposant els seus interessos per damunt de la pluralitat de l’Estat, del progrés social i del benestar de tota la ciutadania. Publicat al Diari de Sabadell, el 14 de febrer de 2008

Una qüestió tan delicada com ho és l’educació obligatòria s’està situant al bell mig del debat en ocasió de la comtessa electoral que tindrà el seu desenllaç el proper diumenge dia 9 de març amb la sentència de la ciutadania davant les urnes. D’una banda, Rajoy torna a treure pit apel•lant a les essències pàtries més ràncies en relació a una qüestió tan sensible a casa nostra com ho és l’ús del català com a llengua vehicular de l’educació que s’hi imparteix. De l’altra, després dels darrers informes dels quals hem tingut coneixement en relació a l’estat de l’educació a Catalunya, des del departament d’Educació de la Generalitat s’estan estudiant mesures per canviar la tendència a la baixa dels resultats de l’educació obligatòria a casa nostra; mesures que, això no obstant, només insinuar-se, ja han topat amb la resistència dels sindicats del sector que no semblen massa disposats a que s’introdueixin canvis en el sistema. I malgrat algú pugui pensar que barrejo pomes amb peres, entre unes coses i les altres, no resulta fàcil posar fil a l’agulla per millorar l’estat de coses en el nostre actual model educatiu. Si volem col•locar les bases per a donar un tomb als resultats que es desprenien del darrer informe espanyol del programa PISA per a l’avaluació internacional de l’alumnat de l’OCDE, només hi ha una solució possible: que s’assoleixi un pacte polític d’ampli abast i recorregut que permeti implementar mesures a curt i a mig termini amb l’objectiu de millorar l’estat de l’educació obligatòria. El punt de partida hauria de ser, tal com pretén el departament d’Educació, l’aplicació a Catalunya de models contrastats d’èxit aplicats en d’altres països. Models que incideixen sobre l’autonomia escolar, el reforçament de la figura dels directors i directores de centre i l’avaluació de la docència que s’imparteix a cada centre. Contra la posada en marxa d’aquestes mesures, els sindicats del sector i els experts que mai no han trepitjat les aules, ja s’han començat a pronunciar sense ni tan sols conèixer el seu abast. Així, per si de cas, ja han convocat una vaga per mitjans de febrer. Sobta molt aquesta actitud resistencial dels sindicats i d’alguns experts, sobretot perquè desconeixem quins són els vertaders interessos que amb la seva actitud numantina defensen. I és que precisament haurien de ser els sindicats i els experts els primers que haurien d’estar interessats en la introducció de canvis en el sistema de l’educació obligatòria que, a més de millorar-ne la qualitat, recuperessin també la il•lusió del professorat per la seva feina. Cal dir-ho ben clarament: l’actitud dels sindicats no fa més que contribuir al debilitament de l’actual model que s’ha mostrat altament ineficient. No ens podem permetre el luxe que Catalunya continuï baixant posicions en els rànquings de referència com ho està fent en molts àmbits i, especialment, en els que ordenen la qualitat de l’ensenyament obligatori a Catalunya i a Espanya i a la resta de països de l’OCDE. D’entre moltes raons possibles, per les conseqüències que se’n deriven en quant al grau de coneixements dels quals disposen els nostres estudiants i les estudiantes a l’hora d’accedir a nivells superiors de formació. Sense una base educativa de qualitat no és possible bastir un país modern, preparat per a fer front als canvis que s’estan produint. Davant aquest estat de coses s’ha d’imposar aquell seny tant esmentat i, en ocasions, tan oblidat, per donar un tomb als resultats que l’alumnat obté a Catalunya en la seva etapa de l’educació obligatòria. I en el procés conduent a la presa de decisions per aconseguir-ho, és indispensable que el govern de la Generalitat de Catalunya no es trobi sol i compti amb el suport de la major part de la ciutadania i dels partits i de les organitzacions socials que la representen. O això o ens deixem portar per actituds resistencials que no s’entenen i que, en qualsevol cas, a res de bo acondueixen. També publicat al Diari de Sabadell amb data del 24 de gener de 2008

S’acaben de posar en marxa les primeres mesures que el govern de la Generalitat de Catalunya ha establert per tal de limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera; gasos que contribueixen a l’acceleració dels efectes del canvi climàtic que, això no obstant, ja es deixen notar arreu, a despit que encara hi ha qui es nega a acceptar l’evidència. Una de les més de setanta mesures aprovades que s’aniran implantant progressivament, fa referència a la reducció, fins a un màxim de 80 quilòmetres per hora, de la velocitat dels vehicles que circulin per carreteres i autopistes properes a Barcelona. És una mesura que ha merescut notables crítiques, en especial per part de l’Automòbil Club de Catalunya, el RACC. No seré pas jo qui qüestioni l’opinió dels que més hi entenen pel què fa als efectes més o menys beneficiosos d’aquesta mesura que el RACC qüestiona; opinions que han estat fet públiques a bastament. Sigui com sigui, també en aquest cas de les mesures que el govern de la Generalitat ha emprés, es posa de relleu que la societat en la qual vivim, la cultura del “no” té butlla. M’explicaré. Qui més qui menys està d’acord en què cal adoptar mesures si volem frenar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle o, per ser més exactes, les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. I això perquè cada vegada tenim menys dubtes que el canvi climàtic ha deixat de ser un argument reservat a uns pocs que cerquen notorietat. Diuen els castellans que “obras son amores y no muy buenas razones” i, darrerament, s’estan produint en el conjunt del planeta massa proves de què estem entrant en una nova era climàtica. Ens hem adonat, finalment, que el llop existeix i que cal fer quelcom si ens en volem defensar. En aquest cas, el llop és el canvi climàtic del qual en desconeixem encara com són les seves urpes i el mal que poden causar. No fa massa dies coneixíem una altra dada alarmant: al pas que ara anem, no haurà de passar massa temps abans no es desglaci del tot el pol nord. Davant aquestes dades irrebatibles, ens mostrem més predisposats que mai a fer quelcom per, com a mínim, temperar el procés i, en conseqüència, disminuir els abocaments de diòxid de carboni a l’atmosfera. Però amb això n o n’hi ha prou. I les coses són com són i no pas com nosaltres voldríem que fossin. D’aquesta manera, quan s’anuncien mesures per lluitar contra l’emissió de gasos contaminants, estem convençuts que ja era hora que algú decidís emprendre-les i celebrem que, finalment, els governs decideixin implicar-se en l’objectiu de frenar-ne l’emissió. Tot marxa bé fins que ens adonem que algunes de les mesures adoptades topen amb els nostres interessos. A partir de llavors ens surt la vena crítica i no triguem a mostrar la nostra discrepància amb les iniciatives adoptades. Possiblement quelcom d’això està passant pel què fa a la decisió d’aplicar la mesura relativa a la disminució de la velocitat en les proximitats de Barcelona. Podríem arribar a acceptar que la disminució de la velocitat dels vehicles aportarà poc en quant a la disminució de l’emissió de partícules contaminants dels vehicles. Però ja deia la meva àvia que és “de mica en mica s’omple la pica” i així, hem de tenir en compte que aquesta mesura s’inscriu en un context més ampli d’altres setanta més i, d’entre aquestes, la que consisteix en potenciar i millorar el transport públic que, ara com ara, no gaudeix precisament de bona premsa. Cal dir, aprofitant l’avinentesa, que no som pocs els que voldríem deixar d’utilitzar el nostre vehicle privat i passar-nos al transport públic si se’ns garantís un bon i eficaç servei. Per això esperem amb ansietat, que el govern de la Generalitat de Catalunya s’apliqui al màxim per fer avenços en aquesta direcció. Sigui com sigui, benvinguda ha de ser la mesura de reducció de la velocitat, convençuts de què la resta de mesures anunciades no trigaran en arribar, especialment les que tenen a veure amb l’aposta per una xarxa de transport públic metropolità eficient. I això, ara com ara, encara és més un desig que no pas una possibilitat a curt termini. Joan Brunet i Mauri. Article publicat al Diari de Sabadell, el 6 de desembre de 2007