Els proppassats 27, 28 i 29 de març es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la Conferència de Primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA). L’objectiu d’aquesta reunió era tractar les polítiques i estratègies de les institucions d’educació superior per tal de millorar l’eficàcia de las cada vegada més diverses organitzacions i sistemes d’educació superior europees. Un del temes que es va tractar i que òbviament està associat als resultats va ser el del finançament. Malgrat això i atès que a l’Estat espanyol el curs vinent es comencen a impartir els primers ensenyaments reformats d’acord amb les directrius donades per adaptar el sistema universitari estatal a l’Espai Europeu d’Educació Superior, el denominat procés de Bolonya, i que totes les universitats públiques estan en ple debat per configurar els seus plans d’estudi segons aquest model, alguns estudiants, molt pocs, i un reduïdíssim nombre de professors, han volgut aprofitar aquesta avinentesa per expressar les seves queixes i denunciar els suposats mals inherents a aquest procés. Segons ells, la reforma ha de destruir la universitat pública, mercantilitzar-la, posar-la al servei de l’empresa i impedir que els estudiants amb més mitjans econòmics puguin estudiar. Els qualificatius que s’han fet servir han estat molts, i tots ells basats en arguments força allunyats de la realitat. M’ha semblat que el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast és un lloc adient per fer un posicionament sobre el tema col·locant cada peça al seu lloc i explicant el meu punt de vista sobre quina és la situació d’aquest procés a Catalunya. En primer lloc és necessari assenyalar que l’adaptació del model espanyol al model que adopten la resta de països europeus permetrà l’equiparació de les titulacions a tota Europa i evitarà els absurds processos d’homologació que a vegades triguen anys a resoldre’s. Això s’aconseguirà amb un únic sistema de titulacions reconegudes i una facilitat de mobilitat d’estudiants i titulats. Tot plegat ajudarà al procés d’integració europea. Sens dubta una excel·lent notícia. Si ens centrem en l’actual situació a l’Estat, es canviarà definitivament el nostre estrany sistema de mesura que considera que un crèdit equival a deu hores de classe del professor i, en adoptar-se el crèdit europeu, l’ECTS, passarà a equivaler a la feina global que fa l’estudiant per assimilar la matèria, com passa a tota Europa. Cal assenyalar que això ja impera a la resta de països sense que tingui res a veure amb el procés de Bolonya. De fet ja es volia adoptar a Espanya a finals dels 80, però qüestions més relacionades amb el control de la feina dels funcionaris docents que amb la qualitat acadèmica ho van impedir. Així mateix, s’adopta un sistema de docència i aprenentatge que es basarà en una relació més intensa entre professorat i estudiants. A l’Europa de referència això ja és així amb independència del procés de Bolonya. Dos canvis que, al meu entendre, i de la majoria de la comunitat universitària són intrínsecament positius. Entre els aspectes negatius imputables estrictament a l’Estat espanyol i que ens diferencien d’Europa, podem constatar que el procés d’adaptació s’ha dilatat massa en el temps i mentre que en els altres països ja s’han implantat les reformes, aquí portem 10 anys parlant i fins ara realment no es comença. Per altra banda, el model de titulacions que va decidir aplicar el govern espanyol, si bé nominalment és el mateix que a Europa, en realitat divergeix. El govern va decidir adoptar un sistema homogeni de quatre anys. No deixa cap flexibilitat. Més encara, la seva obsessió centralista i homogeneïtzadora imposa un sistema administratiu rígid amb controls a priori impensables a l’Europa de referència. Així exigeix una “verificació del títol”, feta pel Consell d’Universitats previ un informe de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (l’ANECA), i sense la qual no és pot implantar el títol. Aquest informe de l’ANECA és un exhaustiu i detallat examen necessari per garantir des de l’Estat la idoneïtat del títol. Està clar que el Govern català i les universitats són considerades per l’Estat incapaces de gestionar adequadament les seves competències. L’Espanya moderna que convergeix a Europa no entén res de flexibilitat i autonomia. Per altra banda hi ha algunes qüestions que amenacen conduir al procés de Bolonya a un fracàs. La primera d’elles és el tema de les beques i aquest és l’únic aspecte en el que coincideixo amb els estudiants que s’han manifestat contra el procés. Si les seves reivindicacions s’haguessin centrat en aquest punt i no les haguessin embolicat en absurdes crides contra la mercantilització de la universitat i altres “perles”, els hagués donat suport sense dubtar-ho. La raó és clara. El nou model docent que comporta el canvi obligarà sense cap mena de dubte a una dedicació més elevada dels estudiants a la universitat, especialment pel que fa al treball individual. La referència europea són 1.500 hores per curs, distribuïdes en 40 setmanes, destinades exclusivament a l’estudi, comptant la permanència a la universitat, i amb aquest esquema estem preparant els nous plans. Està clar que això és equivalent a una jornada laboral ordinària i que pensar que els estudiants amb menys mitjans econòmics podran estudiar és un error. Només ho podrien fer estudiant mig curs per anys i doblant el temps destinat a la seva formació. Això seria una injustícia social evident i que no es pot permetre de cap de les maneres. La solució a aquest problema és que les beques universitàries també convergeixin a Europa. Deixant de banda el conflicte competencial del tema, l’Estat es nega a complir la sentència del Tribunal Constitucional i no traspassa totalment la competència a Catalunya i a sobre la discrimina, Espanya està a la cua d’Europa quant a recursos destinats: poques beques i de baix import. Si realment no es vol que la reforma sigui un rotund fracàs cal, aquest any, augmentar les dotacions i gairebé universalitzar els ajuts econòmics als estudiants, altrament les universitats acabaran rebaixant continguts per evitar suspensos i abandó massiu. Cal recordar que se les critica pels abandons sense tenir en compte les condicions dels estudiants. Un segon aspecte indefugible és el dels recursos humans i les infraestructures. El nou model obliga a una atenció més personalitzada a l’estudiant. És a dir, a la reducció de les classes nombroses i a la creació de grups de discussió professor – alumnes. Això vol dir més hores de personal docent o de suport a la docència. Igualment, aquest model de gestió de la docència exigeix espais adequats per desenvolupar-la. És obvi que discussions amb pocs alumnes no es poden fer simultàniament si només es compta amb aules d’elevada capacitat. Corregir això vol dir invertir en obres. De moment no he sentit res sobre com resoldre aquests problemes, ans al contrari, només he sentit veus sobre el cost gairebé nul de la reforma. Per a mi la conclusió és clara. La convergència europea és indubtablement bona. El que no crec és que els governs, català i espanyol, cadascú en l’àmbit de les seves competències hagin abordat seriosament la manera de resoldre els punts febles. Molts centres i departaments universitaris estan treballant però l’escepticisme és descriptible. Espanya, i Catalunya no s’ha quedat endarrere, s’ha caracteritzar sempre per legislar sense fer una memòria econòmica realista i una planificació adequada. Desitjo que aquesta vegada l’excepció confirmi la regla.

Benvolguts associats i associades, En primer lloc desitjar-vos en nom de tota la Junta un Bon Nadal i un millor Any Nou. Esperem que aquest proper 2008 ens permeti progressar una mica més en els nostres objectius de situar Catalunya en la Societat del Coneixement. Aquest darrers mesos han estat una mica complexos i no hem pogut fer massa actes dels que estàveu acostumats. Malauradament, un conjunt de desafortunades coincidències han fet que no es poguessin celebrar alguns sopars. La complexitat de les seves agendes i la comunicació de la impossibilitat d’assistir al sopar convocat quan no teníem temps de reacció ens han impedit fer-ho. En tot cas els problemes estan superats i al gener reprendrem totes les activitats amb normalitat. Amb sopars i actes de diferent caire. El que si s’han pogut celebrar amb normalitat són els esmorzars Barcelona – Breakfast. Amb tot podem anunciar avui que ja tenim programades algunes de les habituals jornades que programa el Cercle abans de les diferents eleccions. En aquest cas les generals que tindran lloc el 9 de març. De moment ha acceptat participar en primer lloc la candidata del PSC Carme Chacón que ens acompanyarà en un sopar el proper mes de gener, però encara no ens ha dit la data exacta entre les possibles proposades. Ha confirmat ja la seva assistència a un sopar Josep Antoni Duran Lleida, candidat de CiU per al proper 5 de febrer. Tenim pendent, ho farem immediatament, entrar en contacte amb Joan Ridao, candidat d’ERC per si creu adequat que celebrem algun acte amb ell. Quan coneguem oficialment els candidats del PP i d’ICV ens posarem en contacte amb ells per tal de concertar, si ho consideren oportú assistir a algun acte. Per altra banda, la Junta està estudiant la distribució de responsabilitats en el seu si per tal de dinamitzar els àmbits i realitzar diferents jornades temàtiques. En questa línia, i començant pel d’Educació i desenvolupament social, hem programat un dinar – debat sobre l’Estat de l’Educació a Catalunya amb el Sr. Sánchez Piñol, ja anunciat al nostre web, serà el proper 21 de gener. Pel tipus de format, i com és habitual en aquests casos, ens trobem obligats a limitar el grup a unes 25 persones i l’assistència vindrà determinada per rigorós ordre de confirmació. Posteriorment tenim programades noves jornades relacionades amb l’educació. Esperem que tot just hagin passat aquests dies de vacances intermitents us puguem concretar més coses comunicar-vos les novetats. Reiterem finalment els nostres millors desigs per aquests dies i esperem retrobar-nos ben aviat. Enric Canela. President 23 de desembre 2007