Encetem el curs amb un debat sobre la perplexitat dels catalans, motivat per un informe de l’Associació Catalana de Sociologia, en el que el més interessant han estat, de fet, les reaccions que ha provocat. El tema, un nou episodi d’autoanàlisi col•lectiu, ha servit per que la constel•lació de comentaristes i tertulians tingués ocasió de donar unes quantes voltés més al mateix debat de sempre i per fer tornar a escena els “sospitosos habituals”: ens mirem massa el melic, la relació Catalunya Espanya no funciona, les mancances en infraestructures ens condicionen, estem perdent el tren, etc. Apareix també un element que, si bé no és nou, en aquesta ocasió pren més força que mai i consolida la seva línia ascendent: l’argument de que “no hi ha lideratge” i, al seu costat, que “no hi ha projecte de país”. Val a dir, d’entrada, que es tracta d’un clam que deixa entreveure una enyorança romàntica d’una època recent en que els projectes col•lectius i les il•lusions compartides, en forma de Transició, aventura olímpica, Barcelona maragallista o nacionalisme pujolista, van proporcionar il•lusió i cert sentiment de “missió” a la vida quotidiana de moltes persones. És cert, avui no existeixen lideratges carismàtics ni grans projectes col•lectius, i cal preguntar-se per què. La resposta fàcil, i que sovint s’amaga darrere els qui formulen la queixa, és que els individus que ara hi ha al capdavant dels llocs de representació i responsabilitat de la nostra societat són mediocres i els falta imaginació i empenta. Aquest anàlisi, però, està carregat d’intencionalitat política i, en realitat, no respon la qüestió principal, ja que immediatament podríem formular-ne de molt similars ¿Per què tenim aquests representants? ¿És que el país ha deixat de produir “gent vàlida”? ¿Per què els votem? Al capdavall, els líders polítics els triem entre tots i, en teoria, qualsevol s’hi pot presentar. De manera semblant, en altres àmbits de la societat hem de suposar que regeix una certa meritocràcia que hauria de permetre que els més brillants arribessin als llocs de responsabilitat ¿o no és així? La teoria de que la història està impulsada per personalitats excepcionals em sembla totalment equivocada. Ningú és imprescindible. De fet, del neguit no es un fet exclusiu català. Només cal fer un cop d’ull al desconcert crònic dels nostres veïns francesos, a la cúpula actual de la societat italiana o, fins i tot, al neguit dels nord-americans davant la certesa que d’aquí ben pocs anys la Xina els prendrà el lloc com a primera potència econòmica mundial. La perplexitat i la debilitat dels lideratges són dues manifestacions més del temps de canvi en que ens ha tocat viure: de la mateixa manera que podem constatar una profunda transformació dels processos productius o de las formes de viure i de relacionar-nos, els canvis també estan afectant la naturalesa del poder i, de retruc, l’essència dels lideratges. Estem assistint a una difuminació progressiva dels pols de poder i de la capacitat d’actuació sobre el conjunt de la societat. El poder sorgeix, òbviament, en el sí d’un grup i és generat per la comunicació i el consens entre els individus. Els grups polítics intenten aconseguir-lo però no el generen pas. I és justament l’essència de la comunicació el que avui es transforma de forma més radical. Vivim en la transició del model de comunicació de masses, homogeneïtzant, unidireccional i centralitzat, a una estructura en xarxa en que cada persona, cada individu, es sitúa com a node d’un món referencial particularitzat, canals d’informació i interessos temàtics a mida. Així, de les noves formes de comunicació entre les persones, capaces de crear consensos i fórmules de col•laboració inexistents fins ara, han d’emanar-ne necessàriament noves fonts de poder que se superposen a les ja existents i que actuen com a elements disgregadors de la societat entesa en el sentit tradicional. Tot plegat es manifesta de forma explícita en la feblesa creixent dels lideratges: l’absència de carisma de la majoria de dirigents actuals té molt a veure amb la dificultat, potser impossible de superar, de proposar alternatives coherents capaces de crear l’entusiasme necessari en una part majoritària de la població. L’ingredient sentimental del lideratge que caldria per aconseguir-ho només pot existir dintre de les comunitats emocionalment unificades, una situació cada cop menys freqüent. Segurament es tracta d’un procés cec que escapa del control de la nostra voluntat i de la nostra capacitat d’actuació immediata, i si bé potser no hi podem fer gaire cosa, com a mínim, hauríem d’intentar mirar cap a endavant i no tant enrere. Antoni Brey Setembre 2008

Fa uns dies el Instituto Nacional de Estadística va donar a conèixer el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa quasi 25 anys; una circumstància que no sols és preludi de més dificultats en la propera tardor i hivern, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, sinó també de pèrdua de competitivitat dels nostres productes industrials, i més dificultats per les exportacions, ja que si be el increment de la inflació industrial te una part important de les arrels en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes intrínseques al baix nivell de productivitat de la nostra economia; el diferencial d’inflació; el superior creixement dels costos i una manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat als esforços en recerca. Una pèrdua de competitivitat de l’industria que pot agreujar encara més els baixos marges industrials i a la vegada la deteriorada balança comercial. Quant al dèficit comercial (proper al 10% del PIB) és un dels problemes més importants de l’economia espanyola que tot sovint queda amagat, ja que un dèficit comercial sistemàtic genera problemes a mig i llarg termini per la necessitat d’endeutament associades, un fet que cal dons capgirà de forma decidida, i en el que cal la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important: per augmentar decididament les exportacions. En referència al problema de la competitivitat industrial, que s’evidencia de forma més clara en els períodes de dificultats, ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-lo com un desafiament urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot garantir un doble objectiu: assegurar la capacitat de participar en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen tant la rendibilitat i les noves inversions en recerca, desenvolupament, innovació, i infraestructures requerides, com el progrés social. La competitivitat de les empreses és per tant la clau del progrés de tot país, conseqüentment els països tenen que crear els entorns per fer possible la competitivitat, una competitivitat d’acord al seu model productiu específic en el que conflueixen, o el condicionen, entre altres: el subsistema educatiu basic, el professional i el de grau superior; el sistema de recerca e innovació; la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer. Una competitivitat condicionada per aspectes externs però també per aspectes interns, ja que obliga a les empreses a entendre i assumir els nous paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; uns fets que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per esser altament productius, a perseguir la qualitat, a saber identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser altament flexibles, a utilitzar la informació interna i externa, a tenir una organització disposada als canvis i a les innovacions tant tècniques com d’organització i de producte, i a saber cooperar per poder competir arreu. Cal dons un model de desenvolupament sòlid, i la clau per disposar del mateix resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència, tot país necessita una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual, la qual requereix actuar en una triple vessant: solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en aspectes propis relatius a l’organització i la productivitat. Efectivament, el problema financer és especialment greu per moltes industries, tant per afrontar els problemes de la innovació i de l’expansió internacional com en les èpoques de disminució del ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la conseqüent restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i voluntat d’afrontar el futur disposin dels recursos financer requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Per afrontar el problema de la balança comercial o d’exportació cal acompanyar a les empreses en les seves activitats mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, tot prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna, una política adreçada tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com amb aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a qui pot generar futur. Finalment, si les condicions de l’entorn són fundamentals, hom no pot ignorar que sols amb esforç i canvis interns, la competitivitat fonamentada en una bona productivitat, alt nivell d’innovació, i l’adequat nivell d’internacionalització es por garantir si l’empresa assumeix l importància del recurs humà, la necessitat de les aliances i la cooperació, d’estendre la seva cadena de valor aprenent a funcionar sincrònicament amb els mercats, i implantar una gestió compromesa i participativa. Podem concloure que estem en temps difícils, però que moltes coses són les que podem fer per minimitzar els impactes negatius, i sortint enfortits de la crisi, però entre elles una és clau: apostar decididament pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb la societat. Antoni Garrell i Guiu agost de 2008.

Els propers mesos es presenten preocupants a Catalunya des del punt de vista polític i econòmic. Les raons són evidents. Estem sumits en una crisi econòmica que difícilment remuntarà fins passat l’estiu del 2010. Malgrat que alguns indicadors mundials puguin fer pensar, de forma optimista, que serà un any abans, això no ocorrerà a Espanya. Potser si a altres països de la Unió Europea tot i que, com deia The Economist la setmana passada, la crítica situació espanyola pot arrossegar a Europa. El Financial Times ja havia avisat del problema econòmic espanyol diverses vegades, abans de les eleccions espanyoles de març, quan el govern espanyol s’entestava en negar la crisi econòmica. Cal tenir present que l’economia espanyola, en lloc d’estar basada en la innovació, està, en gran mesura, basada en la construcció i el turisme. L’aturada de la construcció només la podrà pal•liar en els propers dos anys la inversió pública, però la recaptació d’impostos durant el 2009 serà més baixa i creixeran les despeses derivades de l’atur, cosa que portarà a uns pressupostos, català i espanyol, restrictius. El turisme estranger, malgrat que altres països puguin començar a recuperar-se durant el 2009, no tornarà a créixer fins un o dos anys més tard, si més no a consolidar els ingressos. La productivitat espanyola és gairebé la més baixa d’Europa i la que creix més lentament. La despesa energètica per unitat de producció és de les més altes i els preus del petroli i per tant de l’energia no faran sinó augmentar. Tot plegat una disminució de la competitivitat. Sumem-li el fet que no sembla que el preu del diner tingui encara tendència a la baixa a Europa, menys encara sense un control de la inflació. Un bon cocktail. Mentre, el govern espanyol no fa els deures o si més no és el que pensen alguns prestigiosos mitjans com The Wall Street Journal, que considerava que les mesures adoptades pel consell de ministres del proppassat dijous, són vàlides però insuficients, i no s’endegaran efectivament fins d’aquí dos anys. També Sala i Martin escrivia a La Vanguardia del dia 17 d’agost un crític article sobre la política econòmica espanyola deia que l’única solució a l’endèmica situació deficitària espanyola és augmentar la productivitat. Després de criticar algunes de les mesures preses pel consell de ministres de dijous, deia: Per augmentar de debò la competitivitat empresarial és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R+D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i geogràfica i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics. Totes aquestes mesures són importants. Però clar, són tan importants, que no haurien d’haver-se pres en un urgent consell de ministres del mes d’agost. Haurien d’haver-se pres abans. Molt abans. Quan les coses anaven bé. Bé, algunes d’aquestes mesures no s’han pres encara o en tot cas s’han insinuat sense cap suport que les faci creïbles. Com deia al començament, el panorama no és bo, és més aviat crític. Si a tot això li afegim l’especial situació de Catalunya, amb un sistema de finançament precari, denunciat per uns i altres, amb una previsible menor recaptació d’impostos, amb una incapacitat política de gestionar les seves infraestructures, amb un sector tecnològic d’alt valor afegit escàs, etc., coses, totes, que donen una capacitat molt baixa per actuar. Amb tot aquest escenari el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast iniciarà el nou curs el proper setembre. Què podem fer? Certament poc de forma immediata, acomplir els objectius fundacionals del Cercle que podem resumir en portar Catalunya a la Societat del Coneixement, fer que tinguem una economia basada en el coneixement, alternativa única als problemes de manca de competitivitat. Per fer-ho, el nostre paper ha de ser el d’impulsors de mesures, de conscienciació dels que han de prendre decisions, de facilitadors. I això ho podem fer a través dels debats, de posicionaments, de documents seriosos i que aportin valor afegit als que han de prendre decisions. A tot això fem referència en “el Pla Estratègic Cercle 2010”. Enric Canela President Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast 18 d’agost 2008.

El 29 de juliol proppassat el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de Llei d’Educació de Catalunya. L’educació dels nostres ciutadans, dels nostres nens i joves, és un tema que ha preocupat i preocupa al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els membres de l’associació li hem dedicat temps. Recordareu els dinars amb Jordi Sánchez i Xavier Melgarejo o la recentment celebrada Jornada sobre Educació, en la que van participar reconeguts experts i a la que va assistir el conseller Maragall, i que anava precedida del posicionament previ del Cercle Formació repte estratègic, elaborat per Lina Zulueta. Ara, durant el període de tramitació parlamentària, no ens podem permetre deixar passar l’oportunitat de col•laborar en la modernització del sistema educatiu català i, per això, us avanço que properament hi dedicarem més temps per tal d’organitzar noves trobades i incidir en el que és una de les peces clau, entre les més importants sinó la que més, del nostre desenvolupament futur. Això no obstant, l’objectiu d’aquest article no és el de repassar la feina feta ni el d’avançar esdeveniments, es tracta ara de fer una ràpida reflexió d’on ens trobem en aquest complex procés de reforma del sistema educatiu de Catalunya. Des d’un optimisme realista, crec sincerament que avui les coses estan millor del que estaven fa uns dies, o mesos. Per què? Tot i que hi tenim un conjunt de veus discordants respecte del document aprovat pel Govern, el cert és que hi ha sobre la taula un Projecte de Llei i que, malgrat les crítiques lògiques del conjunt dels partits, aquestes mateixes crítiques són constructives i esperançades. En el fons gairebé tots veuen que el camí que s’ha agafat és positiu i que és imprescindible la reforma del model educatiu, la construcció d’un model català, propi i efectiu. Al Govern li toca governar i això vol dir necessàriament prendre decisions. En aquest procés, si es vol fer bé i dir alguna cosa, és impossible arribar al “consens” absolut, uns guanyaran i altres perdran, però cal cercar acords i decidir. Aquests acords s’han d’assolir amb els que representen la majoria dels ciutadans i millor reflecteixen la realitat social del país, però s’ha de fer amb un nord clar, sabent a on es vol arribar i quins són els mitjans que es posen a l’abast dels actors, tant materials com estructurals, i sota el concepte d’estructurals incloc la normativa amb la que es dotarà als centres i als seus directius. La Llei no es pot supeditar absolutament al consens. Crec, fins allà on arribo a percebre, que tot i les inevitables concessions a alguns sectors immobilistes del mateix sistema educatiu, que millor no s’haguessin produït, el nord existeix i el Projecte, sempre millorable, és positiu per al país. Alguns diuen que la negociació que ha mantingut el conseller ha estat un fracàs. En tot cas no escolto aquesta opinió en la veu dels representants polítics de la ciutadania. Sí en la d’alguns sindicats. Sovint he dit que els sindicats no tenen com a objectiu definir quin és el model educatiu, tenen com a funció defensar els drets dels treballadors. Han confós el seu paper. Massa vegades es contraposa de forma demagògica autoritat amb qualitat, és confon autoritarisme amb autoritat, autonomia amb autogestió, o s’associa autoritat amb empresa i mercantilització, pitjor encara, l’interès personal o corporatiu amb el bé comú. Greus errors. Si assumim que els mestres i professors tenen la formació i la capacitat adequades, ho dono per fet, els mals resultats poden tenir també alguna cosa a veure amb la gestió que practiquem. El Projecte de Llei preveu un nou model de gestió basat en els resultats i en l’avaluació. Això és dolent? No acabo de veure que es vulgui privatitzar res, però, si així fos, la prestació d’un servei públic en concessió a una entitat municipal, privada o mixta, és necessàriament dolent? Al ciutadà el que l’amoïna són la qualitat i el cost del servei que rep, poc li preocupa qui el presta. Aquest és un problema d’alguns treballadors que veuen perillar els seus drets, que veuen que la promoció no tindrà només en compte l’antiguitat sinó que la carrera docent pot dependre de la feina que facin i de com la facin. Qüestions corporativistes que poc tenen a veure amb la qualitat de l’educació. Solució, l’intent de coacció amb la corresponent vaga. Òbviament amb això no nego el just dret dels treballadors de l’educació, majoritàriament abnegats i poc reconeguts, a defensar els seus interessos sempre que es faci amb els mitjans adequats. Un apunt final. La Llei anirà acompanyada de recursos, preveu un període de vuit anys per assolir la despesa educativa mitjana dels països de la Unió Europea. Només una esmena a aquest punt. La mitjana de la Unió Europea no hauria de ser l’objectiu, caldria fixar aquest objectiu en la mitjana dels països que obtenen millors resultats. No és exactament el mateix. He expressat una opinió, personal i positiva, però voldria que, amb la pau estival, els associats del Cercle en féssiu aportacions per tal de prendre posició i traslladar-les als que tindran ara la responsabilitat d’aprovar la Llei. Com he dit al començament, properament farem algunes activitats que tindran a veure amb aquest tema.

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió. Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats. Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola. Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor. Quant a la Formació, entesa com l’element clau per impulsar el desenvolupament personal i col•lectiu de les persones, i augmentar la productivitat i la competitivitat dels països i les empreses. En conseqüència la formació, com base per garantir el progrés, hauria d’esser tractat amb clau de política estratègica d’Estat, és a dir blindar-la de les conjuntures i períodes electorals i problemes conjunturals que puguin distorsionar o enfosquir la seva missió, una missió que no sol permet millorar la competitivitat, també facilita la convivència i possibilita el desenvolupament de les societats cada vegada més multiculturals, intercomunicades i interdepenents, el que requereix de fortes conviccions per garantir la convivència pacífica, tolerant i solidària, tant a nivell local com global Energia–Aigua–mobilitat, és la terna que va permetre, i permet, el desenvolupament de la humanitat. Mobilitat per accedir als lloc amb més oportunitats o menys agressius, energia per incrementar les potencialitats, i aigua com element cabdal per la vida i l’obtenció de nutrients. Tres elements que requereixen d’infraestructures escaients amb capacitat d’aportar futur i adaptar-se a les seves exigències. La situació actual obliga a afrontar els canvis estructurals indispensables, plantejant el model de tal manera que es garanteixin els tres aspectes de forma estable i no sotmeses a situacions climatològiques canviants o conjuntures internacionals. Quant la Sostenibilidad contextualitzada en l’excessiva explotació dels recursos planetaris, té un problema de creixement insostenible, el que vol dir que no compagina les necessitat d’avui amb el demà. Una insostenibilidad arrelada tant en un significatiu creixement de la població mundial que incrementa el volum d’aliments requerits i la demanda energètica, com en el procés de canvi accelerat del clima, amb components d’origen humà, que s’està convertint en un important problema al ser: global, ràpid i incert. Un conjunt de fets que sols amb el concurs conscient i compromès de la societat, les organitzacions i les Administracions, es poden afrontar, entenent que condicionen el desenvolupament humà i la consolidació de l’economia del coneixement, i que no es pot defugir en la tasca de minimitzar els impactes per les properes generacions. La qualitat de vida és un aspecte que ha variat substancialment en molts aspectes, associant-se normalment els progressos en ‘l’estat del benestar’ o dotar a la població de moltes prestacions socials, sovint sense cap tipus de cost, un fet que ha generat progressivament la necessitat de dedicar-hi grans quantitats de recursos que posen en perill no sols la viabilitat de la seva prestació, sinó també si és factible o convenient la idea de l’Estat benefactor en un mon global i sotmès a fortes tensions financeres, les quals posen en perill els sistemes de seguritat social i protecció, en especial en els períodes de menys creixement. Analitzar les problemàtiques associades a la qualitat de vida tindria que fer-se amb una òptica amplia i entendre que la corresponsabilitat en la no malversació de recursos, és un fet indispensable. És cert que el sistema sanitari esdevé la pedra angular, quant a la percepció de la qualitat de vida conseqüentment requereix d’una especial atenció enquadrada en la sostenibilidad del sistema, els seus límits i com finançar-lo. Compaginar tots els extrems que conflueixen és estrictament requerit. En referència a la Competitivitat cal acceptar que el model econòmic requerit es aquell fonamentat amb en el valor en contrapunt al preu, avançar en aquesta línia és quelcom indefugible. Avançar en la competitivitat comporta afrontar simbiòticament la “Innovació, la Productivitat i Globalització”. Innovació plantejada a nivell dels productes generats, de les organitzacions que els elaboren i del procés emprat, quelcom que requereix d’una actitud especifica a nivell individual i col•lectiva i que no pot defugir d’assumir risc. Innovació que requereix anar acompanya d’alta productivitat fonamenta tant en les infraestructures, com en els equips humans que configuren les organitzacions i que requereixen de lideratges aglutinadors de compromís, esforç i coneixements; i també aprofitar les avantatges de la globalització derivada de l’obertura dels mercats i la liberalització, el que obligà a localitzar la producció en el lloc més escaient tot esdevenint referent. Un repte complex a l’abast sols d’aquells que defineixen amb claredat els objectius i models, i són capaços d’impregnar les organitzacions i els col•lectius humans d’il•lusió i ambició. Integració Social i Ciutadania: drets i deures. La fortalesa de tot col•lectiu rau en tenir fites comunes i prioritats compartides arrelades en un principis comuns, aquest és un fet que en un mon ple de mestissatges sovint esdevé una complexitat addicional. La heterogeni i les prioritats divergents poden ocasionar que les avantatges de la pluralitat esdevinguin problemes, un fet que obliga a considerar sincrònicament drets i deures, tot considerant que l’avens requereix esforç i sacrifici per assolir l’excel•lència, i de diàleg recolzat en l’anàlisi, la reflexió, el raonament i els projectes conjunts. Establir projectes comuns i politiques d’integració esdevé fonamental per consolidar una ciutadania compromesa y no enfrontada des de el respecte a la heterogeneïtat. Quant a identificar i desenvolupar els Sectors Claus de Futur comporta actuar simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg, un fet que requereix el compromís de tots els agents socials i especialment de les empreses i les administracions, afavorint i fomentant l’esperit emprenedor que permet convertir les idees en projectes, i aquest en iniciatives i realitats. Cal dibuixar el futur tot establint les estratègies i el full de ruta per assolir-lo, efectuant serioses apostes en aquells camps on hi ha solides bases per construir un nou model econòmic que, sense renunciar als pilars d’avui, ens permeti gaudir de les oportunitats en aquelles sectors on tenim bases solides per abordar-lo. Alguns d’aquests camps són: la robòtica; les telecomunicacions; l’energia; l’alimentació; la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut; l’aeronàutica; i el disseny. Definir-los esdevé basic i orientar la universitat i els models i instruments de suport indispensable. Set eixos que requereixen d’un anàlisi ampli i plural, que haurien d’esser desenvolupats amb voluntat de sumar il•lusions, esforços, talent i complicitats. Un anàlisi que hauria de fer-se des de la cooperació i la responsabilitat, i on el Cercle i la societat civil en general tenen molt a dir i responsabilitat a assumir. Antoni Garrell i Guiu Associat al Cercle per al Coneixement -Barcelona Breakfast President del Consell assessor de la Junta Directiva Extracte de la conferencia efectuada en el marc Empresaris i Progrés organitzada per FUNDIT-ESDi Maig 2008

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència assimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat que evidencien de la necessitat d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada. En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès del fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciència col•lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que ha d’agilitzar la presa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica. En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat per augmentar l’eficàcia de la política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions transfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residència, puguin demanar a la Comissió que actuï, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat pels 27 estats. El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i a l’alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en el marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi. La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escollí aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels països més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció dels ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i l’increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum a l’octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionem si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat. No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votaren, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentària per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al sí de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans. Sabedors del probable No Irlandès, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el món. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gràcies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus en tant que aquests trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renúncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar aquestes al macro espai europeu de justícia, llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persones democràtiques i compromeses, vertebrada a través dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunyà, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen amb el talent, la indústria, la creativitat i la innovació, i de forma solidària amb el món; un món que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del SI a Europa, que és un SI al progrés i no al proteccionisme excloent. Antoni Garrell Guiu 15 de juny de 2008 Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

El Congreso fue un éxito por la calidad de los ponentes, por el debate que generó y por el alto nivel de asistencia. En el enlace de la conferencia se pueden encontrar todos los materiales y vídeos para seguir lo que dió de sí la conferencia. (www.upv.es/openinnovation) Transcribo las notas personales de la misma: 1. La UPV pasa un buen momento. Las universidades que tienen una base de calidad, si encuentran espacios de governanza que las hagan eficientes y las alejen de complicarse con madejas que solo llevan a mirarse el ombligo, dan saltos notables. La UPV lo ha dado, tiene una buena governanza, un buen sistema de liderazgo, un proyecto (acaba de aprobar su plan estratégico), un discurso comprometido con la empresa y el desarrollo económico que se concreta en la consolidación y crecimiento de su Ciudad Politécnica de la Innovación. Recomiendo leer tanto las intervención del Rector Juan Juliá como la del Vicerrector Francisco Mora, el principal impulsor d ela Conferencia. 2. La conferencia aportó nueva luz sobre la Open Innovation y en general sobre innovación. Contar con Henry Chesbrough, este profesor de la Haas de Berkeley que ya hace años acuñó este término para definir el nuevo paradigma de innovación de las empresas fue un lujo. Una vez más pudimos comprobar cómo la gente brillante multiplica su atractivo si es personalmente asequible y servicial. Vale la pena seguir su conferencia. 3. Otra de las figuras de la conferencia fue Curtis R. Carlson, que además de desgranar las 5 disciplinas de su libro “Innovation” aportó una visión muy interesante sobre su experiencia en la dirección del Stanford Research Institute, probablemente la institución que más tiempo lleva practicando la Open Innovation. 4. Igualmente destacable fue la aportación, esta vez más desde la óptica de la investigación de Andreu Mas Colell, una persona que no para de ver crecer su influencia en Europa en este ámbito. Escuchándole era fácil comprender porqué será el nuevo líder de la European Research Council. 5. Para mí la primera sorpresa fueron Ronald M. Wolf que relató con mucha seriedad el caso de Phillips y su parque empresarial Open Innovation en Eindhoven, de gran utilidad para todos los que en España deben definir qué son los parques científicos y tecnológicos que proliferan por doquier. 6. La segunda sorpresa fue Tom Hockaday de Isis Innovation, la entidad encargada de desarrollar el modelo de transferencia de tecnología de Oxford. 7. Finalmente fue interesante contrastar dos modelos de nuevos intermediarios de capital intelectual, uno ya consolidado, el de Innocentive presentado por Alph Bingham y por otro lado, el proyecto emergente impulsado por la Cámara de Comercio de Barcelona y el Centro Tecnológico Leitat de KIM (Knowledge Innovation Market) presentado por Xavier Ricart. KIM es la muestra de que en España se mueven cosas nuevas en el ámbito de relaciones universidad – empresa. 8. Finalmente fue un placer reencontrar a Màrius Rubiralta, una de las pocas personas con las que había podido discutir en profundidad el concepto Open Innovation aplicado a la Universidad, ejerciendo su nueva función. Anima y tranquiliza que alguien como él esté dónde está, hecho que si se uniera a la posibilidad real de tener recursos, ya sería fantástico. 9. Last but not least, el dinamismo que Valencia como ciudad transmitió a los ponentes no fue menor, claramente su carta de ciudad emergente caló en la percepción de los ponentes con los que hablé del tema. 10. Para LTCproject poder definir el contenido y gestionar la presencia de la mayoría de ponentes ha sido un gran ejercicio de aprendizaje, una labor de equipo bien liderada por Roc Fages. Artículo publicado simultáneamente en www.xaviermarcet.com

La educación es el proceso interno por el cual las personas amplían y profundizan sus aptitudes, por lo tanto es en la educación donde se encuentra la llave para impulsar el desarrollo personal y colectivo de los humanos, y la clave para aumentar la productividad y la competitividad. La educación es la adecuación básica para garantizar el futuro y disfrutar la calidad de vida. Nos dice Paül Natorp “el hombre sólo se hace hombre mediante la comunicación humana”, y la comunicación ineludiblemente necesita educación. Por lo tanto es necesario cuestionarse las razones por las que no se otorga a la educación el carácter de política estratégica de Estado; es decir, por qué no se preserva de las coyunturas de los periodos electorales y de los problemas coyunturales que pueden distorsionar u oscurecer su misión, una misión que no solo permite mejorar la competitividad de las empresas, sino que también facilita la convivencia y hace posible el desarrollo de sociedades cada vez mas multiculturales, intercomunicades y en consecuencia interdependientes. Para mantener la complejidad creciente se exige fuertes y flexibles convicciones, las cuales deben garantizar la convivencia pacífica, tolerante en la diversidad y solidaria en el ámbito social, tanto local como globalmente. Pese a que la mayoría de las voces asumen estos hechos, es una realidad contrastada que estos últimos 10 años han sido infructuosos en este crucial camino, el sistema educativo no ha cumplido con su misión, y tendríamos que aceptar que su producto, o sea nosotros, no alcanzamos niveles adecuados tanto en actitudes, básicas para afrontar los retos cambiantes, como en las aptitudes, fundamentales para conseguir el desarrollo; así lo explican y certifican los diversos informes de la UNESCO, OCDE, o los informes LOZA, y en el ámbito catalán el último informe de la Fundación Bofill. El problema es especialmente grave en España y Catalunya, sin embargo tampoco se escapan amplias zonas del planeta, donde los sistemas educativos no han sido capaces de atender las necesidades de formación de toda la población. Sirva como ejemplo que en América Latina, según las estadísticas elaboradas por la UNESCO, “si bien el promedio de escolaridad de la población es de 6,3 años, el 10% de los niños/as provenientes de hogares con mayores ingresos alcanza 11,4 años de escolaridad, mientras que el 10% de los niños/as provenientes de hogares más pobres sólo están en la escuela 3,1 años”. Probablemente es en este punto donde residen muchos de los problemas que frenan el desarrollo de esta importante región, con la que compartimos estrechos lazos culturales. Como señalaba anteriormente, el problema no es sólo de España y Catalunya. Europa en su conjunto también presenta problemas en el sistema educativo, como muestra tenemos el último aviso de la comisión del tercer cuatrimestre del 2007, en el cual, según un estudio realizado por la Comisión Europea, se evidenciaba que 1 de cada 6 jóvenes abandona los estudios prematuramente, y que 4,6 millones de europeos entre 15 y 24 años están en el paro, pese a la falta de mano de obra evidente y a la bonanza económica que el mundo ha gozado en estos últimos años. Sabemos también que la inserción en el mercado laboral es un proceso complejo, ya que más de la mitad de los puestos de trabajo actuales en la Unión requieren alta capacitación y capacidad de esfuerzo e interrelación, unas habilidades y capacidades que faltan a casi un 25% de los jóvenes europeos de acuerdo con los datos de la propia comisión. Las razones de esta situación en la educación son múltiples, sin olvidar la necesidad de superar el gasto en formación, el problema es preciso contextualizarlo en su evolución historia; en este sentido sabemos que en España el problema es crónico, ya que al inicio de este milenio, la inversión en educación del Estado español fue del 4,9% del PIB, una cifra inferior a la media de la OCDE, (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico), que era del 5,9%, y también menor a la del 1995 que era del 5,5%. Con estas cifras, en el inicio de este tercer milenio, se constata que España dedicaba por alumno unos 5.000 dólares, un 20% menos que el promedio que era de 6.361 dólares, y lejos de países como Estados Unidos, que destinaba 10.000 dólares, Suiza con 9.000 dólares, o los países del norte de Europa que superaban los 8.000 dólares. Sin embargo no debemos centrar nuestro análisis solamente en el aumento del presupuesto, un hecho que ha tenido sensibles mejoras en los últimos años, como se puede constatar en los presupuestos generales del Estado para el 2008, ya que en lo que se refiere al Ministerio de Educación y Ciencia alcanzó 6.517, 8 millones de euros, incrementándose en un 117% respecto al 2004 en la línea estratégica de potenciar la formación y la inversión en I+D+1. Las razones son diversas, y para conseguir una buena formación no es preciso superar únicamente el 6% recomendado por el Foro Mundial de Dakar con la finalidad de conseguir una educación de calidad para todos; es necesario explorar las razones de la falta de éxito del sistema educativo en los aspectos intrínsicos del modelo, y aquellos otros que configuran el ecosistema escolar, social y familiar, los cuales tienen un impacto incluso mayor que el derivado de los propios presupuestos. Tan solo con este equilibrio será posible reducir el abandono escolar, potenciar la cultura del esfuerzo y mejorar las perspectivas profesionales, consiguiendo una correlación directa entre retribución, carrera profesional y formación. Es imprescindible mejorar la relación entre el sistema educativo y la sociedad, incrementar el sentido de la responsabilidad y la cultura del esfuerzo. En consecuencia, para analizar el sistema educativo es necesario considerar el conjunto de elementos que el configuran, es decir, el ecosistema donde se desarrolla y presta su misión. Es preciso considerar simultáneamente: el sistema escolar, la organización familiar y el entorno sociocultural. En cuanto al sistema escolar es necesario esforzarse en comprender la escuela como una comunidad de aprendizaje y desarrollo psíquico y físico, la cual se propone la excelencia; fomenta el rigor, el esfuerzo, el espíritu crítico y la disciplina; valora la ciencia y se asume que en el seno de esta comunidad se trabaja sincrónicamente, tanto las aptitudes, habilidades y conocimientos, como las actitudes y la responsabilidad. Un sistema escolar que requiere no solo docentes, sino también de psicólogos, médicos y nutricionistas con el fin de poder conjugar armónicamente formación y desarrollo. Todos estos aspectos, que han demostrado su idoneidad en otros lugares, son asignaturas pendientes en el modelo catalán y español. Actuar en el sistema escolar implicando y considerando todas estas áreas, seguro que nos abrirá un gran camino para recorrer. En cuanto a la organización familiar, no se puede olvidar que en nuestro país no se ha asumido que la familia es la primera responsable de la formación, y que a menudo los valores de responsabilidad compartida, el diálogo y los proyectos conjuntos no existen, ni tan solo contemplamos que con frecuencia la familia es solo un conjunto de personas, en muchos casos desestructurado, que comparte un espacio y recursos, un hecho que complica enormemente el proceso de aprendizaje y repercute negativamente en la escuela. Finalmente, en referencia al entorno socio-cultural constatar que todo conduce hacia el tiempo libre, el entretenimiento y el ocio exclusivamente evasivo, lejos de aquellos que pueden complementar o enriquecer el proceso formativo. Falta deporte activo y constante, faltan también los hábitos de lectura, se desaprovecha la capacidad pedagógica de la televisión, en especial la pública, en definitiva la escuela tiene que incorporar una sobrecarga, que es la asociada a disponer de un tejido social con nivel cultural bajo y con tendencia al mínimo esfuerzo. Podemos afirmar que la formación es un reto pendiente, que es necesario hacer una apuesta integral, potenciando el sistema escolar; facilitando la compatibilidad del desarrollo profesional con el desarrollo familiar, con una clara protección de las madres tal y como se hace en los países del norte de Europa, en especial en la época donde los hijos son menores; utilizar los recursos públicos dirigidos a las televisiones para desplegar su potencial en cuanto a despertar y fomentar la curiosidad que lleva al aprendizaje, el reconocimiento del valor de los conocimientos y el espíritu técnico, científico y creativo. Todo un conjunto de retos y asignaturas pendientes, que configuran una tarea compleja a la que hay que sumar esfuerzos y voluntades, en la que es preciso generar debate y buscar el consenso para hacer posible un pacto de Estado, blindado a las confrontaciones electorales y a los ciclos económicos, como única vía para afrontar este reto estratégico Lina Zulueta Fernàndez Filòloga i psicopedagoga. Membre de la Junta directa del Cercle per al Coneixement. (www.cperc.net) Abril 2008

Potser sigui aquesta la primera vegada a la Història en que es diu que anem cap a la Societat de la Informació (malgrat alguns pensem que no és la Informació el que més caracteritza les societats actuals). Però no és la primera vegada que, inclús en el passat recent, s’han donat canvis tecnològics o socials que han tingut com a conseqüència un augment radical de la “informació” circulant. Canvis que no sempre han estat rebuts com a progrés. En un article publicat al 1922 i recollit al volum “L’ànima de les coses”, Josep Maria de Sagarra, autor entre moltes altres obres d’una difícilment igualable traducció al català de “La divina Comèdia”, escrivia: “Al món apareixen cada dia bastant més d’un miler d’articles de diari; si els diaris es limitessin a donar, netes i pelades, les noves verdaderament importants, les coses que poden ser útils a la gent, farien un mal negoci. El públic protestaria, no sé si amb raó o sense“. Podem imaginar què deu pensar Sagarra des de que el Wi-Fi fa que que podem accedir, per exemple, a llocs com Menéame. Plens d’informacions supèrflues en la seva immensa majoria, però per les que hi ha persones que es molesten en recollir, enviar i recomenar! Sagarra també parla del que en la seva època podria ser l’equivalent de molts dels que naveguen per Menéame i similars. “Aquests senyors, com que tenen molt poca feina, esperen l´hora del correu como uns desesperats, i comencen a devorar els diaris amb la mateixa fam que devoren l’esmorzar. En el diari […] cerquen el comentari més o menys enginyós, l’article polític que fatalment els ha de convèncer, les expansions sentimentals del poetes fracassats […] Es passen una hora o dues dins d’un país, que és molt probable que sigui el país de la pedanteria, de la farsa o de la mentida, però que es pensen que és un país altament espiritual …” Continúa, però val la pena llegir l’original. Més endavant, Sagarra confessa, sabent d’entrada que no convencerà a ningú, que intenta no llegir cap diari. Ho fa tot i que reconeix que: “Aquesta fulla del paper més baratet que corre, que les famílies la fan servir per embolicar paquets i fins per coses més lamentables, és i serà, mentre els homes no canvïin, una arma terrible i de primera força”. Els tems han canviat; el paper de diari quasibé no s’utilitza ni tan sols com a envoltori, i menys per altres coses a les que Sagarra fa alusió. Però la referència final, “mutatis mutandis” , em sembla encara actual. Publicat el 4 de maig a http://ruizdequerol.wordpress.com

Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal•lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat. Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI. Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article. Barcelona 20 d’abril de 2008