Durante los últimos años se ha consolidado de forma tácita en nuestro ambiente un discurso que sostenía que la estrategia económica para el futuro de Cataluña había de abordar dos cuestiones en paralelo: Recuperar el déficit acumulado en las infraestructuras propias de la sociedad industrial y acometer la transformación de la base económica del país para responder a los retos de la economía del conocimiento. En la práctica, los objetivos relativos a las infraestructuras, que acabaron enmarcándose en el impulso al Estatut y un nuevo acuerdo de financiación, han eclipsado casi por completo a los relacionados con la competitividad en la sociedad de la información y el conocimiento. Todos podemos recitar de memoria los grandes proyectos de infraestructuras físicas que se consideran necesarios para Cataluña: Aeropuerto, tren de alta velocidad, cercanías, puerto, cuarto cinturón, etc. Pero la definición, por lo menos en un estado de concreción comparable, de la estrategia de futuro de Cataluña en la sociedad del conocimiento está todavía pendiente. Ni la sociedad civil ni las Administraciones han asumido todavía un liderazgo visible en esta materia. Los proyectos clave en base a los que construir una Cataluña competitiva en la sociedad global de la información están aún por definir, por consensuar y por planificar. Este desequilibrio se ha hecho más patente durante estos últimos días, una vez cerrado el acuerdo sobre la financiación del Estatut… [ … encontraréis el texto completo con gráficos como documento pdf en información relacionada … ]

A Catalunya vivim temps d’un cert desconcert. Hem perdut lideratge, diuen uns, entrem en un període de decadència, adverteixen els altres. Per superar aquest estat d’ànim el que segur que no necessitem és recrear-nos en diagnòstics reiteratius i en grans debats. Catalunya necessita definir un nou posicionament, i aquest no ens vindrà de la queixa, sinó de la capacitat d’esforç i de portar a terme apostes estratègiques. El que cal és tenir capacitat de passar de les idees a l’acció, és a dir, innovació en el sentit essencial del terme. En aquesta direcció, voldria proposar un exercici d’apostes estratègiques per Catalunya que persegueixen la voluntat de dibuixar un posicionament internacional il•lusionant i a la vegada possible. Donat que és difícil definir estratègies sense visió, m’arrisco a suggerir-ne una: Catalunya com una de les economies més obertes del món, que basa el seu model diferencial en el talent, el sentit de l’esforç i la cohesió social, tot mantenint la seva identitat secular en el món global. En el marc d’aquesta visió (accepto que discutible) proposaria impulsar algunes iniciatives estratègiques que portessin Catalunya a un model diferenciat i carregat de valor. Les bases d’aquest model serien: superar la fase corporativista, establir unes noves relacions públic – privat, apostar pel creixement, el talent i la innovació radical. 1) Superar l’atzucac corporativista. Un objectiu estratègic central per Catalunya seria esdevenir un dels països més desburocratitzats d’Europa com a font de competitivitat general, així com tenir unes universitats menys conservadores i més ben situades en el món. Però la sensació és que els polítics i els rectors topen contra estructures que es canvien molt lentament, amb una distància desesperant respecte del tempo d’altres canvis. Constantment sentim parlar de la incapacitat de transformar institucions que es viuen com obsoletes però en què les dinàmiques corporatives conservadores fan impossible canviar. Sense dir-ho, es tira la tovallola perquè aquell que tensa la corda té por d’haver de deixar el càrrec. Calen lideratges molt potents per aguantar aquests tipus de desgast. Però si ens volem diferenciar, aquí hi ha dos objectius de primer ordre i que no depenen més que de nosaltres mateixos. 2) Créixer. Sense massa crítica empresarial no tindrem autonomia real. Les empreses catalanes són petites i han de créixer i els enzims del creixement han d’estar en la classe empresarial, no ens enganyem. Créixer vol dir reconèixer als que arrisquen i sostenen projectes que acaben sent claus per a que Catalunya pugui afrontar el futur amb bases sòlides. Superar aquesta sensació que gairebé tot és petit i poc ambiciós és essencial. I per créixer, nosaltres només tenim un camí: valor afegit, talent, innovació. Necessitem més FICOSAS i ho necessitem com l’aigua. L’administració hi pot ajudar, però els projectes empresarials cal bastir-los sobre bases empresarials. 3) Focalitzar-nos en talent. Atreure, desenvolupar i retenir talent és estratègic de veritat. Tenim escoles de negoci de primera divisió i universitats que els haurien de seguir l’exemple. Talent atreu talent, i el talent es troba en universitats molt internacionalitzades i en empreses d’una certa dimensió (altre cop la dimensió), i també en projectes d’emprenedors. El talent serà una via d’atracció d’empreses. Posar barreres – corporativistes o lingüístiques – al talent seria un greu error. Tenim un país de qualitat, viure bé no és el problema per atraure talent, però tampoc és suficient. 4) Innovació radical, en especial aprofitant el nou paradigma de la innovació oberta. Innovació a empreses que tenen una alta capacitat de portar al mercat noves idees, vinguin d’on vinguin, innovació a les administracions per generar valor i eficiència generals i innovació en unes universitats que tinguin una recerca bàsica excel•lent, una part de la qual cal que esdevingui innovació en períodes raonables per la resta del món. Benvingut el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació si ens serveix per a prendre decisions en aquest camp de prioritat estratègica absoluta. 5) Pensar a escala món. Disciplinar-nos en una nova fase de la internacionalització que moltes empreses van fer bé en els noranta, és també estratègic. Apostar per territoris estratègics amb decisió, ser molt més presents a Estats Units, a Xina, a Ýndia i també a Llatinoamèrica. A escala món, els continguts es pensen en anglès i de tant en tant cal pensar en gran. Creem un pont aeri amb Nova York, o Boston o Califòrnia, o amb Frankfurt, o amb Londres, i tractem Madrid com una gran capital econòmica on hem de fer molt més negoci del que fem. Enviem els brillants a San Francisco, a Shangai o a Singapur, i procurem que tornin i ens lliguin al món de veritat. Fem un Erasmus per als qui s’ho mereixin de secundària. Multipliquem per 10 l’Oficina del COPCA als Estats Units, etc. I deixem d’amagar en la nostra geopolítica les nostres deficiències de domini de l’anglès. 6) Triar. A més, hauríem de ser capaços de triar com a prioritat nacional algun clúster consolidat o emergent i procurar que jugués a primera divisió internacional. Potser ens equivocaríem, però el que és un error segur és continuar fent sempre les apostes a mitges. Si és de sanitat, bé, si és de bio, bé, el que sigui, però alguna cosa amb gent de talent i empreses amb cara i ulls a escala món. Cal triar. 7) Nova relació públic – privat. Per a mi, aquesta és una de les claus de diferenciació estratègica més important. La majoria de programes ben intencionats de promoció econòmica acaben tenint uns resultats molt poc eficients perquè es perden en procediments que són tan garantistes que acaben sent molt poc efectius. Proposo canviar completament la cultura: ajudes molt ràpides i directes i control a posteriori i el que abusi que ho pagui. Jo proposo homologar empreses no especulatives i buscar-hi un tracte personalitzat a través d’un contracte – programa estratègic per a l’empresa i estratègic per al país. Ja sé que no tots els interventors hi estaran d’acord, però si cal legislar perquè quedin coberts, estaria bé fer-ho. El que no pot ser és que els protocols per ajudar a créixer, innovar o internacionalitzar-se continuïn actuant de desincentiu. I el que no pot ser és que no vinguin grans empreses. 8) I les infraestructures? També. Però hem caigut ara en la trampa de pensar que ens ho arreglaran tot. Les infraestructures han de funcionar, però totes, no només les logístiques, les de cohesió social (escola, sanitat, habitatge) i també les de la seguretat. Si no sortim del cercle polític – mediàtic format per infraestructures i identitat, quan volguem atrapar el món amb el que ens agradaria comparar-nos, l’haurem perdut de vista. Les infraestructures i la identitat són més essencials si sabem on volem anar. El govern fa un esforç d’estabilitat (segurament el darrer debat de política general, li va anar tot el bé que li podia anar). El govern fa una aposta social i té diners per infraestructures. Molt bé, és una base necessària, imprescindible. Però ara toca apostar per la innovació, el talent, el creixement i cal fer-ho enfrontant-nos més valentament als corporativismes, acostumant-nos a triar i a desenvolupar una relació públic – privat revolucionàriament eficient. I aquesta no és només responsabilitat del govern. És la pota que falta, i no és menor, perquè és la que ens permetrà diferenciar-nos i tenir un relat per presentar al món. Xavier Marcet i Gisbert

La importància de l’energia com element indispensable pel desenvolupament humà en general i per la Indústria en particular és un fet inqüestionat, encara que tot sovint constatem la insuficiència de les polítiques per garantir-ne la seva disponibilitat, a uns preus escaients, i amb el més estricte respecte al medi ambient. Aquest és un tema que no caldria insistir-hi més, sols és requerit exigir que els legítims interessos de les empreses energètiques no perjudiquin el desenvolupament del país i frenin la capacitat de generació de valor.   La dependència enèrgica i la posició dominant, llunyana sovint, de les companyies energètiques que presten el servei públic, la hem constatat aquest estiu; problemes que passen sovint desapercebuts quan afecten a petits col·lectius o a empreses petites i mitjanes amb poca capacitat de maniobra i de cridar l’atenció per reclamar i demanar solucions. Un bon exemple de què com s’executin les polítiques energètiques pot afectar a les empreses, i a l’ocupació que generen, el tenim amb la problemàtica del subministrament de gas a 4 bars de pressió, i la darrera normativa publicada al BOE que obliga a què les empreses que rebin el subministrament a aquesta pressió, hauran d’afrontar un increment del  preu del gas quasi del 30% o assumir el cost que representa la substitució de l’escomesa a una que suporti una pressió superior; quelcom que ve de lluny i que l’anterior Conseller d’Indústria  de la Generalitat ja va intervenir per intentar reconduir la situació.   La problemàtica de la substitució de la pressió del subministrament no tindria més problema si no fos per l’elevat cost que representa, entre 300 mil i 1,8 milions d’euros per empresa, com explicava aquest cap de setmana el president del Consejo Intertextil Español a la Vanguardia. Un cost que penalitza greument a les empreses, dificultant la seva competitivitat i viabilitat, al tenir que pagar novament una escomesa que ja fou pagada al seu dia per les empreses, tot sigui dit moltes d’elles catalanes,  que anticipant-se al futur van passar a utilitzar una energia més neta com és el gas natural.   No entraré en consideracions sobre la tàctica de fer pagar el consumidor la infraestructura requerida per rebre un servei, i que aquesta passi a ser propietat del qui presta el servei engreixant el seus actius, el que no és de rebut és tornar a fer pagar pel mateix quan els estrictes interessos de la companyia subministradora o aconsellin el vist-i-plau de l’administració de l’Estat. El progrés social requereix d’indústries grans i petites, el dinamisme català a fet que tinguem un teixit empresarial format per petites i mitjanes empreses, més del 90% del total. Les empreses afectades són de tots els sectors econòmics i de les que afronten els reptes de l’economia del coneixement i la liberalització del comerç a escala planetària. Per a elles una inversió tan significativa por representar “seguir o tancar”, un fet que no es tindria que permetre pel que representa pèrdua de llocs de treball i de generació de riquesa, també pel que comporta de pèrdua de competitivitat que obliga a una mirada atenta del Conseller Antoni Castells, i pel que representa de manca de sensibilitat cap a la realitat econòmica del país i l’abús de situació dominant de certes grans companyies. Antoni Garrell i Guiu Aquest article fou publicat a e-noticies.com amb data del 3 de setembre de 2007

En els últims anys els increments de productivitat han estat significatius mercès als avenços tecnològics en general i molt especialment els arrelats en la tecnologia computacional i telemàtica. És conegut que les empreses i les societats amb ús intensiu de coneixement i amb més desenvolupament tecnològic són les que presenten els índexs més alts quant a competitivitat. En aquest context hem conegut tot un conjunt de notícies sobre les TIC aquest mes de Juliol. Al iniciar-se el mes coneixíem la multa de 151 milions d’euros que s’imposava a Telefònica arrel de l’acusació de la Comissió europea per «abús greu de posició dominant’, al fitxar uns preus de majorista d’ADSL massa alt i un preu minorista baix, dificultant que els competidors tinguessin capacitat d’oferir preus altament competitius als clients i plantejar una competència real. Una multa que sorprèn tant per la quantia com per el fet que aquest preus estaven controlats per la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, a qui, d’esser certa l’acusació de Brussel•les, s’hauria d’exigir les responsabilitats, una acusació qüestionada, entre altres per la Asociación pro Derechos Civiles, Económicos y Sociales (Adeces), encara que coincideix amb la Comissió que l’escletxa digital entre Espanya i Europa creix, indicant que la causa és el desplegament o penetració de la banda ampla i no per un problema de competència, segons s’explicita en el seu estudi “La Sociedad de la Información desde la perspectiva de los clientes: una mirada internacional”. A meitat del mes, es feia públic l’informe de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros a Suècia és sols de 7,89 euros i a França 11,67 euros, xifres molt diferents que no s’expliquen quant a diferencies de velocitat, recordar els 100 megas disponibles a Japó, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat, ni tampoc quant a disposar de mobilitat un fet creixent arreu i també amb Espanya amb uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels que la connectivitat esdevé clau. Coincidint amb aquestes informacions, la Fundació Orange publicà el seu informe anual sobre el desenvolupament de la societat de la informació on denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa, quant a Societat de la Informació retrocedint 7 posicions en l’índex ( del 13 al 20), una mala evolució sols superada per Itàlia, indicant que les causes resideixen en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació. Un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. Amb aquests antecedents, el passat divendres vàrem conèixer que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions permetia a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, a pesar de les queixes d’altres competidors. Una notícia important i que cal enquadrar-la en el context dels informes esmentats, que obliguen a exigir que les infraestructures existents siguin portades al màxim que les tecnologies actuals possibilitin que el garantir la competència no s’efectuï en base a dotar als usuaris de menys capacitats que les que gaudeix altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància que la societat i l’economia del coneixement requereix, entre altres aspectes no menys importants, d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, res del que succeeix en el sector ens hauria d’ésser indiferents i tindríem que adoptar una posició, no sols d’espectadors amatents, sinó també d’agents que evitin que els legítims interessos individuals no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones, per aquest motiu caldria exigir més determinació i actuacions, saben que el temps no passa en va. 22 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat simultàniament a e-noticies.com el dilluns 23 de juliol de 2007

Soñar es la capacidad creativa que nos proyecta hacia el futuro, soñar sobre objetivos concretos y definidos nos acerca hacia su realización, y ¿qué mejor ejemplo que el de la Unión Europea?. La Unión es todo un mosaico de culturas y de lenguas, donde sus ciudadanos tienen la posibilidad de trabajar y estudiar sin barreras. Para avanzar en el sueño de la interrelación entre sus ciudadanos y crear lazos de comunicación entre los diversos pueblos, se creó en 1987 el programa Erasmus, encaminado a facilitar la movilidad académica de los estudiantes universitarios dentro de los Estados miembros de la Unión Europea, un programa que también permitió avanzar en el conocimiento de las diferentes lenguas de la Unión. Fue un proyecto innovador que abrió un nuevo campo de interacción. Este año celebramos su vigésimo aniversario y es un objetivo soñado y cumplido. Los intercambios de estudiantes iniciados con el programa Erasmus, y ampliado posteriormente con el programa Sócrates, hicieron su aportación al proceso de incremento del conocimiento de las lenguas. Sin duda, el poliglotismo es un requisito básico que la gran mayoría de personas europeas deben poseer para poder disfrutar de la libertad de trabajar y estudiar en cualquier Estado de la Unión, unos hechos que se encuadran en Libro Blanco de 1995 “Teaching and learning: towards the learning society” (“Enseñar y aprender: hacia la sociedad cognitiva”), donde el objetivo, a medio plazo, era conseguir que todos los ciudadanos de la Unión Europea dominaran, adicionalmente a su lengua materna, otras dos lenguas. Sin embargo, los datos del Eurobarómetro del 2002 evidenciaron que el 53% de los españoles no hablaba ninguna lengua extranjera, una cifra muy superior a la media europea que era del 47%. En cambio, en Suecia, Dinamarca y Países Bajos sólo el 15% de la población no conocía ninguna lengua extranjera. Esta situación no es ignorada en nuestra sociedad, los medios de comunicación publican a menudo los datos desalentadores en cuanto al conocimiento de lenguas extrajeras. En este sentido es significativo las quejas de universidades europeas, como la Universiteit Van Ýmsterdam, relativas al escaso conocimiento del ingles de los alumnos españoles, por esos motivos algunas universidades españolas, para garantizar el rendimiento académico en los programas de intercambio, han efectuado pruebas de conocimiento de la lengua inglesa a los alumnos que deseaban incorporarse. Naturalmente una proporción significativa de estudiantes supera estas pruebas con éxito, pero no es suficiente dados los objetivos que se fijaron en Lisboa en el 2000. En Lisboa se propuso conseguir que Europa fuese la economía más dinámica e innovadora del mundo al finalizar la primera década del tercer milenio. Posteriormente, en la reunión del Consejo Europeo, celebrada en Barcelona en marzo de 2002, acordaron como uno de los objetivos para el 2010, en concordancia con lo fijado en Lisboa 2000, lograr que los sistemas de educación de la Unión Europea fuesen una referencia de calidad en todo el mundo para el 2010; entre los diversos aspectos a tratar consideraban necesario establecer políticas para «mejorar el dominio de las competencias básicas, en particular mediante la enseñanza de al menos dos lenguas extranjeras desde una edad muy temprana…». Con la finalidad de que los Estados de la Unión dispusiesen de informaciones para establecer los ajustes requeridos en los modelos de aprendizaje de lenguas extranjeras, solicitaron el “establecimiento de un indicador de competencia lingüística”. Las características del indicador de competencia lingüística se publicaron en agosto de 2005, recientemente, en marzo de este año, se estableció el marco de la encuesta sobre los conocimientos lingüísticos, proponiéndose realizar una primera medición a finales de 2009 con el fin de evaluar la comprensión oral, y expresión escrita en las lenguas extranjeras escogidas entre los jóvenes de la Unión Europea, con edades entre 14 y 16 años, y recopilar información para analizar los posibles factores que pudieran incidir en los conocimientos lingüísticos de los alumnos mediante cuestionarios a profesores, directores y administraciones. La importancia de conocer las lenguas como elemento que capacita el acceso libre al conocimiento es un hecho reconocido a nivel global y la voluntad europea lo certifica. Pero siendo cierta su importancia, también lo es la dificultad de alcanzar resultados óptimos a la vista de los datos disponibles, lo que obliga a plantearse las causas de los éxitos de unos, y los fracasos de otros, no debiéndose aceptar que ciertos colectivos tengan mejores capacidades poliglotas que otros, hay que buscar las causas en las estrategias y métodos de aprendizaje que resultan ser mas eficientes, sin ignorar los entornos que rodean a los procesos del aprendizaje: entornos escolares, familiares y sociales. En cuanto al proceso de aprendizaje, sabemos que conseguir un conocimiento excelente de la lengua sólo se alcanza si se inicia su estudio en la infancia. Es entonces cuando se activan con mayor facilidad las aptitudes para el aprendizaje de las lenguas, y a la vez la adquisición de la experiencia lingüística y cultural asociada a las mismas, estos factores potencian el desarrollo cognitivo, fonético y activan la conciencia global, facilitando la comprensión y desterrando los análisis unidireccionales; además de incrementar el sentido de confianza en las propias capacidades y el valor de la heterogeneidad y la diversidad. Consecuentemente, debemos considerar como necesidad imperiosa la obligatoriedad de la enseñanza de idiomas en la formación básica, y en los horarios dedicados a la troncalidad de los estudios, al igual que las materias científicas y humanísticas que desarrollan el pensamiento. Garantizando también que el idioma sea enseñado por personas altamente cualificadas y con un dominio de la lengua que se extienda a los aspectos culturales propios. Sabemos también que para que el sistema educativo alcance un alto grado competencial y motivacional se requiere de la interacción entre los pedagogos de los diversos países, de los conocimientos existentes en los diversos modelos educativos y del uso de instrumentos de potenciación del aprendizaje, lo que obliga a un profundo conocimiento de los aspectos nuevos que caracterizan la cultura actual. Pero la enseñanza del idioma no puede considerarse como un elemento más; es requerido que el idioma sea usado en los actos normales de aprendizaje del resto de asignaturas, de esa forma el aprendizaje de las lenguas no maternas deben salir de las aulas propias y alcanzar las actividades docentes en algunas materias, como también debe ser empleado en otras actividades lúdicas ya sean de carácter obligatorio u opcionales. Esta formación debe ser facilitada por los medios públicos de comunicación, quizá también los privados, debiendo conllevar a la necesidad de desterrar el doblaje de las películas, proyectándolas en versión original, o en todo caso dobladas a los idiomas básicos en el mundo actual, y subtitularse en los idiomas propios de la nación o región donde se proyectan. Unas actuaciones que no pueden omitir que el lenguaje vehicular del proceso formativo y relacional es el lenguaje materno, que garantiza a su vez las señales de identidad y las identidades culturales propias. Sin duda apremian las actuaciones ante la necesidad de comunicación en un mundo globalizado y los problemas que produce la falta de fluidez en los lenguajes no maternos, un hecho que afecta en especial a la población española y catalana, como consecuencia de la inadecuación de los modelos educativos a las exigencias del mundo actual, a la falta de profesorado cualificado, a la ausencia de políticas de inmersión lingüística en los entornos de ocio, especialmente en la TV y en las políticas de doblaje. Todo este conjunto de problemas impiden la adquisición de la fluidez y adaptabilidad requerida. Unos problemas que se han superado, o se están superando, en otras partes de Europa y que condicionan tanto el desarrollo personal como la evolución hacia los modelos económicos capaces de aprovechar las ventajas de un mercado único y de un mundo sin barreras comerciales. Por tanto, no es admisible que sólo 4 de cada 10 trabajadores del Estado puedan desenvolverse en alguna lengua extranjera. Una solución seria la inclusión de los idiomas extranjeros en el proceso del aprendizaje en la infancia, facilidad de acceso a nuevos idiomas usando las tecnologías computacionales y telemáticas, creación de entornos de inmersión lingüística, y compromiso de los medios de comunicación públicos. Estos son los ámbitos en los que se debe y puede actuar, ya que el futuro de la competitividad del los colectivos mas avanzados así lo exige. En ese contexto hay muchas cosas por hacer y decisiones que tomar. Decisiones que no deben olvidar la frase con la que empezaba el libro blanco de 1995 al que me refería a principio: «We must have the courage to examine everything, discuss everything and even to teach everything«, ni tampoco la sentencia del reconocido antropólogo C. Geertz cuando definió con acierto la encrucijada en la que nos encontramos: “Los problemas, siendo existenciales son universales; las soluciones, siendo humanas, son diversas”. Conocemos los problemas, ahora es el momento de aplicar las soluciones. Lina Zulueta Fernández Filóloga y psicopedagoga Socia del Cercle per al Coneixement Miembro del ámbito d’educació i desenvolupament social www.cperc.net

El nostre entorn i el nostre primer món estan canviant. L’organització econòmica del món desenvolupat ha canviat. No és estrany que diverses regions del món competeixen no tan sols en productes i processos sinó també en fluxos d’innovació. La globalització i l’evolució de la societat de la informació plantegen nous reptes per a les economies dels països que han de focalitzar els seus esforços en productes amb més valor afegit invertint de forma decidida en coneixement, transformant l’economia de base industrial en economia del coneixement. Aquesta situació, assumida en totes les anàlisis fetes en publicacions professionals, ha estat en gran part possible gràcies a l’activitat de recerca del món universitari en un entorn caracteritzat per elements com per exemple: l’evolució tecnològica, la potencia inductora de la lliure competència empresarial i la globalització dels mercats, l’efecte catalitzador de les telecomunicacions i l’ús massiu de l’energia procedent d’una font accessible i de fàcil transformació, com han estat els combustibles fòssils, en particular líquids i gasos. La Universitat, en particular el model americà, molt integrat en el teixit productiu (també en el militar…) i en l’estructura social, ha estat la font de gran part de les idees que han estat finalment transformades en innovació en el teixit productiu. Aquesta transformació s’ha fet mitjançant un procés de transferència en el que han participat diferents elements a cavall entre l’estructura acadèmica i el sistema productiu. El model universitari europeu, més elitista en general i molt majoritàriament finançat a través dels pressupostos estatals, ha estat menys eficient a l’hora de generar aquestes estructures pont que canalitzen la recerca cap a la transferència i la innovació. Els determinants actuals de la competitivitat econòmica, i per tant del benestar, que es podrien resumir en conceptes de globalització, societat de la informació i economia del coneixement, configuren un sistema econòmic dependent de la innovació en forma massiva per al manteniment de la seva competitivitat. Aquesta innovació massiva necessita nodrir-se d’una transferència procedent de la recerca bàsica i aplicada que el sistema universitari en la seva configuració actual (l’europeu en particular), no està oferint, evidenciant així la necessitat de canvis profunds, tant estructurals com culturals i de model de gestió. En el Cercle per al Coneixement ja ho vam manifestar en el nostre posicionament de 10 de novembre de 2006, després de les eleccions autonòmiques, conscients de la importància cabdal del sistema universitari i dels centres de recerca en el context de les societats pròsperes. En aquest escrit es deia que, desprès de l’anàlisi detinguda de les propostes que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques van presentar el proppassat mes d’octubre de 2006 al conjunt de les forces polítiques catalanes, Catalunya es trobava (i es troba) en un moment delicat i molt important. Catalunya ha de continuar mantenint una economia amb evidents mostres de manca de competitivitat, o ha d’emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement i s’ha d’incorporar de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement?. Durant quant de temps podrà l’economia catalana mantenir els nivells de benestar de la població en base a un creixement centrat molt majoritàriament en el turisme i la construcció? Quant de temps podrà resistir el sector industrial, i fins i tot el dels serveis, l’evident i progressivament accelerada pèrdua de competitivitat en un món irreversiblement globalitzat? Quant de temps podem perdre abans d’encarar decididament els canvis necessaris per entrar en el camí que duu cap a l’economia del coneixement? Des del Cercle creiem que el camí ha de ser en una única direcció: coneixement i innovació. Hi ha un conjunt de dades preocupants que ens fan d’avís de què el sistema no pot perdre temps. Hi ha dues dades contradictòries (i preocupants): el “Informe Económico del Presidente del Gobierno 2007” amb una Borsa amb un pronòstic de creixement de més del 3,5% per a aquest any i el posicionament (de l’estat) com a vuitena economia del món, i l’últim informe del World Economic Forum on l’estat ha passat del lloc 29 (2004) al 31 (2005) en el Networked Readiness Index. Els indicadors macroeconòmics són bons, però l’índex global de competitivitat no. És reflexió obligada en aquest sentit analitzar el pes de l’economia basada en la construcció, els serveis i el turisme. Si bé això comporta una il·lusió de bonança econòmica (i a curt termini ho és), no és una economia sostenible i competitiva. Amb aquests paràmetres no estarem mai a l’alçada dels països amb qui hem de competir i el pitjor de tot és que modificar paràmetres com ara l’educació superior, la recerca i la innovació, no ho podrem fer a curt termini (per exemple en l’àrea de la biociència Irlanda i Escòcia han trigat 10 anys en posicionar-se i ser un referent en el sector). Està tot perdut? Ni molt menys, existeixen mecanismes i procediments que permeten canviar aquestes tendències i revertir el procés. Però per tot això necessitem un debat seriós més enllà del dia a dia, dels esdeveniments polítics, i de les notícies del mass media. Des del Cercle, preocupats per aquest debat que mai no arriba, creiem que hem de donar solucions i aportar el nostre gra de sorra per tal de reflectir les necessitats que tenim com a societat que té la plena voluntat d’avançar i recuperar l’empenta que ens ha caracteritzat com a poble. Despertar d’aquest somni o somnolència i deixar de banda les postures victimistes d’alguns dirigents, empresaris i universitaris; creiem que és una obligació i hem de discutir i proposar solucions que ens portin a aquest desenvolupament i estabilitat que necessitem. Les polítiques que cal desenvolupar, segons el nostre parer, són transversals i requereixen la màxima atenció del Govern de la Generalitat. És per aquest motiu que demanem atenció al màxim nivell de govern, i que aquesta atenció sigui continuada. També creiem essencialment que el sistema productiu no pot competir sense l’aportació del sistema de ciència i tecnologia en el seu conjunt, i per tant, cal instaurar una nova cultura de creació de coneixement previ que incorpori la seva valorització mitjançant la transferència. És a dir, hem de coordinar els sistemes de creació de coneixement previ amb el sistema productiu i amb les organitzacions públiques, i aconseguir que ambdós mons cooperin. [ … podeu accedir al document complet en format pdf penjat a informació relacionada … ]