A Catalunya hi ha molta gent que triomfa, però molt poca gent ho sap. Qui triomfa, i per què no ho coneixem? Triomfen els professionals, metges, biòlegs, advocats, arquitectes, professors (doctors), creatius, dissenyadors, artistes, cuiners, esportistes, molts a nivell mundial, i uns quants empresaris de petita i mitjana empresa. Gairebé tots, a excepció d’alguns casos brillants, en un entorn reduït. Molts (tenim molt bona matèria prima) però sense donar el pas a fer-ne del seu èxit individual un succés global. Explicacions d’aquest fenomen? N’hi ha que tenen a veure amb l’idiosincràsia i l’escala de valors d’aquest poble nostre, i que tots coneixem. Però n’hi ha d’altres que es refereixen més a la manera en què tenim organitzada la nostra economia i estructura social. Sense descartar que uns i altres estiguin relacionats. Sobre aquests darrers voldria parlar-ne. Totes les empreses han començat essent petites, però han crescut, algunes per les seves pròpies forces, altres per fusió o adquisició. Aquest segon procediment és més ràpid, però també més complicat i requereix, potser, uns valors una mica diferents. Entre aquests, el valor de compartir i el d’exposar-se al risc. El creixement orgànic, el de la majoria d’empreses catalanes, es basa en la professionalitat d’un empresari, la majoria individualista, amb tots el mèrits però també amb les limitacions que comporta la falta de recursos, o, la concentració de riscos. En qualsevol cas el ritme de creixement és molt lent, i més encara en uns mercats cada cop més competitius i globals. Els requisits que comporta fer el salt cap a una empresa de més tamany que pugui estar als mercats internacionals –encara que siguin de nínxol- són molt “demanding” per a la majoria de les empreses catalanes. En primer lloc perquè, per a la majoria de les empreses catalanes tradicionalment molt endeutades, les coses han anat molt bé, en termes generals, des de l’entrada a la CEE i la Unió Econòmica i Monetària; en especial, la caiguda radical dels tipus d’interès, els hi ha anat de meravella. Això fa que actualment es sentin confortables amb el seu posicionament competitiu i no acaben de ser conscients que la dimensió esdevé una avantatge estratègica, difícil d’adquirir a curt termini. En segon lloc perquè fer un canvi d’escala, a les empreses petites, és com canviar pràcticament tots els paràmetres de competitivitat. D’exportar a tenir presència permanent a l’exterior, d’haver de contractar professionals (més cars i escassos) amb mentalitat i experiència internacional. La ja famosa manca “d’anglès”, la recerca permanent d’un sistema d’R+D i les TIC com a suport de la “nova” empresa, són, entre d’altres, canvis radicals, que no totes les empreses estan disposades a dur a terme. El salt de dimensió potser requereix una altra manera d’entendre l’empresa, més centrada en projectes, recursos i equips, més professionals i amb una mentalitat menys egocentrista. És veritat que a Barcelona, a Catalunya, és viu molt bé i ens costa sortir, però hem de ser conscients que per conservar el nivell actual tenim que canviar moltes coses del nostre comportament social. I aquest canvi requereix en un primer moment, de temps, que no tenim, però també és un salt en profunditat, de model de societat; és com un repte que l’afrontes de veritat o bé no hi arribes i et quedes pel camí per bastant temps. Sobre la naturalesa i profunditat del repte potser no tots estem d’acord, o no ens en volem adonar. Sols depèn de nosaltres mateixos. Rafael Suñol Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Membre Fundador

Internet no és només un motor de desenvolupament social i econòmic, sinó també un factor de transformació de les empreses. A poc a poc, les noves tecnologies Web 2.0 (YouTube, blocs, wikis, podcast, etc.) estan modificant la manera a través de la qual les entitats es comuniquen i interactuen amb els seus públics, ja siguin clients, proveïdors, empleats, accionistes o mitjans de comunicació. Aquestes noves tecnologies socials permeten que el consumidor opini, comparteixi o valori qualsevol informació sobre un determinat producte, servei o notícia que hagi trobat a la Xarxa. És cert que encara no s’han llançat models de negoci viables basats en les noves tecnologies socials, però tot sembla indicar que la participació dels usuaris (clients, proveïdors, etc.) en els processos de comunicació externa i interna de les empreses serà un dels factors més rellevants d’aquests nous models. Les empreses han de tenir en compte que els consumidors estan assumint a una velocitat de vertigen aquestes noves eines de comunicació i informació. En els últims mesos, els internautes han penjat més de 100 milions de vídeos a YouTube i uns 150 milions de fotos en la xarxa social d’intercanvi de fotografies Flickr. A més, s’han creat més de 60 milions de blocs i s’han publicat prop de 1,5 milions d’articles a l’enciclopèdia Wikipedia. En aquest context, no sorprèn que la revista Time hagi escollit els ciutadans que participen a la Web 2.0 com a Persona de l’Any 2006 per transformar l’era de la informació. A continuació explicarem breument la funcionalitat d’algunes d’aquestes noves eines de comunicació social: Menéame. Els membres d’aquesta comunitat promouen informacions ja publicades a Internet (blocs, revistes especialitzades, wikis, mitjans digitals, etc.). Els participants voten i comenten les notícies publicades per altres lectors de la comunitat. Els articles més votats es publiquen a la portada de la web. Diferents experts assenyalen que en un futur pròxim naixeran comunitats similars però especialitzades en sectors diversos (farmacèutic, assegurances, cultural, etc.) i que tindran com a objectiu la valoració social de la informació publicada per les empreses i clients d’aquest sector. Del.icio.us. En aquest lloc web milers de persones comparteixen de forma altruista el llistat de les seves pàgines web i blocs preferits, les fonts habituals d’informació, articles d’interès publicats a la Xarxa, enllaços directes a opinions, etc. Gràcies a aquesta tasca de recerca i arxiu comunitari, qualsevol persona que estigui interessada en un determinat tema pot trobar-ne informació extensa de forma ràpida i senzilla. Technorati. És el principal motor de cerca especialitzat en converses als blocs. A través d’aquest cercador, es poden rastrejar i valorar milers d’opinions de consumidors en més de 60 milions de bitàcoles. A més, aporten dades molt interessants sobre el perfil de la font d’informació, el seu nivell d’influència a la Xarxa, el nombre d’enllaços, etc. My Space. Aquest portal atreu cada dia milers de joves que visiten les pàgines personals que altres adolescents han creat per xerrar i intercanviar informació. En aquests “diaris virtuals”, els joves opinen sobre els seus productes preferits, preocupacions, reptes, etc. YouTube. Aquest lloc web té prop de 80 milions d’usuaris que el visiten per veure 100 milions de vídeos al dia. Crear un vídeo “casolà” i publicar-lo a la web és un procés molt senzill que genera una àmplia visibilitat a través de tècniques basades en el tradicional màrqueting viral. La seva ràpida implantació entre les noves generacions ha animat l’agència Reuters, una de les agències de notícies més importants del món, a crear un programa de recepció de fotos i vídeos de les notícies elaborades per periodistes ciutadans. La irrupció d’aquestes noves tecnologies ha generat un alt grau d’interconnectivitat entre els consumidors, que els permet intercanviar tot tipus d’opinions sobre diferents productes i experiències amb altres persones. Per a l’empresa, la Web 2.0 ofereix nous canals per escoltar què diuen els clients i clients potencials sobre el seu producte i, si ho considera oportú, crea una conversa directament amb ells. Alguns experts en comunicació social estan analitzant perquè la gent dedica tant de temps i de forma gratuïta a participar a la Web 2.0 i han arribat a la conclusió que una de les principals causes d’aquesta contribució massiva és voler formar part d’una comunitat d’intercanvi d’informació entre ciutadans sense filtres. En resum, aquestes eines socials obren possibilitats de comunicació molt interessants, ja que permeten desenvolupar estratègies de comunicació, més flexibles i menys jeràrquiques, entre les seves entitats i el seu públic objectiu. En aquest context de participació, les estratègies de comunicació empresarial seran, cada cop més, processos oberts i col•laboratius entre diversos col•lectius de consumidors, líders d’opinió, xarxes socials, etc. Pau Herrera Soci del Cercle per al Coneixement Febrer 2007