Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.

La relación de Francia con la globalización es un tema que me interesa y que, además, me divierte: resultan casi enternecedores los esfuerzos de los franceses por darle la vuelta a un proceso imparable sobre el cual, desde mi punto de vista, tienen una capacidad de control más bien limitada. Pero se lo toman muy en serio y siguen generando debate apasionado, inteligente y, en algún momento, desesperado. Posiblemente, demasiado en serio. Se ha apuntado que el malestar francés es, en parte, el resultado de la obsesión de sus pensadores por elucubrar sobre Freud o por exprimir las ideas de Marx hasta el punto de descuidar, al contrario que sus colegas anglosajones, las ciencias puras y la tecnología. Es decir, mucha teoría especulativa y poca práctica en el mundo real. Desde un punto de vista objetivo, la situación de Francia no es, ni mucho menos, desesperada, pero su estado de ánimo ha derivado hacia el pesimismo y la falta de confianza en sus propias fuerzas. Una pincelada de como están las cosas: meses atrás visité Bordeaux y en una librería del casco antiguo, muy bien surtida, les pedí el libro más vendido de ensayo del momento. Otro comprador se dirigió hacia mí y, muy amablemente, me dijo que, sin duda, se trataba de los Ensayos de Montaigne. Le expliqué, muy amablemente también, que me refería a algún texto sobre temáticas más actuales. Rápidamente el vendedor me llevó hacia la pila más bien situada del establecimiento y me ofreció un pequeño librito de tres euros: Pauvreté et inégalités – Ces créatures du néolibéralisme, del colectivo ATTAC. Antiglobalización pura y dura. Nuevo presidente, nueva etapa. El recién llegado ha encargado un informe sobre el tema al ex ministro de asuntos exteriores, Hubert Védrine. Se puede descargar en http://www.hubertvedrine.net/publication/rapport.pdf. Una reflexión interesante, directa, clara y concreta, que viene a decir que eso de la globalización no hay quien lo pare y que más vale maniobrar para ponerse a favor del viento. Quizás el documento les servirá de poco a los franceses, pero he de admitir que les envidio el esfuerzo. Y no soy el único: incluso el editorial del País del día siete de septiembre recomienda a Zapatero que encargue un documento similar y que promueva en España “un necesario gran debate nacional que brilla por su ausencia”. Una buena recomendación, justamente ahora que, en palabras del mismo Zapatero, hemos entrado en la Champions League de los países industrializados. Para no aguar la fiesta a nadie, me limito a un lacónico “veremos”. © Antoni Brey