Una qüestió tan delicada com ho és l’educació obligatòria s’està situant al bell mig del debat en ocasió de la comtessa electoral que tindrà el seu desenllaç el proper diumenge dia 9 de març amb la sentència de la ciutadania davant les urnes. D’una banda, Rajoy torna a treure pit apel•lant a les essències pàtries més ràncies en relació a una qüestió tan sensible a casa nostra com ho és l’ús del català com a llengua vehicular de l’educació que s’hi imparteix. De l’altra, després dels darrers informes dels quals hem tingut coneixement en relació a l’estat de l’educació a Catalunya, des del departament d’Educació de la Generalitat s’estan estudiant mesures per canviar la tendència a la baixa dels resultats de l’educació obligatòria a casa nostra; mesures que, això no obstant, només insinuar-se, ja han topat amb la resistència dels sindicats del sector que no semblen massa disposats a que s’introdueixin canvis en el sistema. I malgrat algú pugui pensar que barrejo pomes amb peres, entre unes coses i les altres, no resulta fàcil posar fil a l’agulla per millorar l’estat de coses en el nostre actual model educatiu. Si volem col•locar les bases per a donar un tomb als resultats que es desprenien del darrer informe espanyol del programa PISA per a l’avaluació internacional de l’alumnat de l’OCDE, només hi ha una solució possible: que s’assoleixi un pacte polític d’ampli abast i recorregut que permeti implementar mesures a curt i a mig termini amb l’objectiu de millorar l’estat de l’educació obligatòria. El punt de partida hauria de ser, tal com pretén el departament d’Educació, l’aplicació a Catalunya de models contrastats d’èxit aplicats en d’altres països. Models que incideixen sobre l’autonomia escolar, el reforçament de la figura dels directors i directores de centre i l’avaluació de la docència que s’imparteix a cada centre. Contra la posada en marxa d’aquestes mesures, els sindicats del sector i els experts que mai no han trepitjat les aules, ja s’han començat a pronunciar sense ni tan sols conèixer el seu abast. Així, per si de cas, ja han convocat una vaga per mitjans de febrer. Sobta molt aquesta actitud resistencial dels sindicats i d’alguns experts, sobretot perquè desconeixem quins són els vertaders interessos que amb la seva actitud numantina defensen. I és que precisament haurien de ser els sindicats i els experts els primers que haurien d’estar interessats en la introducció de canvis en el sistema de l’educació obligatòria que, a més de millorar-ne la qualitat, recuperessin també la il•lusió del professorat per la seva feina. Cal dir-ho ben clarament: l’actitud dels sindicats no fa més que contribuir al debilitament de l’actual model que s’ha mostrat altament ineficient. No ens podem permetre el luxe que Catalunya continuï baixant posicions en els rànquings de referència com ho està fent en molts àmbits i, especialment, en els que ordenen la qualitat de l’ensenyament obligatori a Catalunya i a Espanya i a la resta de països de l’OCDE. D’entre moltes raons possibles, per les conseqüències que se’n deriven en quant al grau de coneixements dels quals disposen els nostres estudiants i les estudiantes a l’hora d’accedir a nivells superiors de formació. Sense una base educativa de qualitat no és possible bastir un país modern, preparat per a fer front als canvis que s’estan produint. Davant aquest estat de coses s’ha d’imposar aquell seny tant esmentat i, en ocasions, tan oblidat, per donar un tomb als resultats que l’alumnat obté a Catalunya en la seva etapa de l’educació obligatòria. I en el procés conduent a la presa de decisions per aconseguir-ho, és indispensable que el govern de la Generalitat de Catalunya no es trobi sol i compti amb el suport de la major part de la ciutadania i dels partits i de les organitzacions socials que la representen. O això o ens deixem portar per actituds resistencials que no s’entenen i que, en qualsevol cas, a res de bo acondueixen. També publicat al Diari de Sabadell amb data del 24 de gener de 2008

La llei del mínim esforç és justament això: una llei. No pas de les que escriuen els legisladors, recull en paper dels usos i costums establerts, sinó de les de tipus físic, fortes i ineludibles. El món funciona així, i punt. A més, és de les que valen per a tots els camps, des de la física quàntica a la psicologia humana. També la podem aplicar, es clar, al nivell col·lectiu. Ens podem mirar, per exemple, el cas dels finlandesos, una activitat que, sigui dit de passada, s’ha convertit en una mena d’esport nacional. Doncs bé, temps enrere els finlandesos van viure una època de vaques grosses gràcies a la seva privilegiada situació geoestratègica. Tenien un peu a cada cantó del teló d’acer i això els permetia actuar com a pont dels intercanvis més o menys legals entre els dos blocs. La llei del mínim esforç els havia situat allà on els era més fàcil estar. No hauria tingut cap sentit que haguessin intentat dedicar-se, posem pel cas, a cultivar kiwis si en tenien prou amb trastejar amunt i avall i parar la mà. Tots sabem com va acabar aquella història. El teló d’acer es va fondre com si fos de mantega i els finlandesos es van haver de bellugar ràpid: educació, tecnologia, etc. És a dir, es van convertir en el que avui són només quan no els va quedar més remei que fer-ho, i això que son finlandesos! Casa nostra no és pas l’excepció de la llei perquè, de fet, són les regles les que en tenen i no pas les lleis. Sempre hi ha hagut persones que han dit “hauríem d’apostar per no se què”, “hauríem d’anar cap aquí o cap allà”, “compte que ve el llop”, però ha servit de ben poc. I és normal, perquè tots aquests missatges han anat fins ara en contra de la llei del mínim esforç, que en el cas nostre ha apuntat cap a la construcció i el turisme massiu (ja som la segona regió més visitada d’Europa, únicament per darrere de París). El mínim esforç també ha significat per a nosaltres que molts joves preferissin abandonar els estudis per anar a guanyar calerons calents fent de paleta o cambrer, motivats pels valors d’una societat centrada en un individualisme hedonista creixent al qual hi hem arribat, naturalment, seguint els camins de la llei del mínim esforç. No és una crítica, no hi ha recriminació moral possible com no n’hi ha ni n’hi pot haver davant la força de la gravetat. I així, ara som on som: alt fracàs escolar, poca innovació, dubtes sobre la viabilitat del model vigent… però val a dir també que som més rics que mai. Des de dins, únicament hauria estat possible canviar la tendència produint un trasbals tan gran que modifiqués el punt d’arribada de la tendència natural: cap llicència per a construir habitatges durant vint anys, camps de treballs forçats pels mals estudiants,… tot això, està clar, és un disbarat. Si ara una força major, en forma de crisi internacional, en fa fora de l’estadi de comoditat que havíem assolit, ens haurem d’espavilar. El nou destí serà una Societat del Coneixement, un retorn de “la cultura de l’esforç” i de l’esperit emprenedor que conformen la mitologia catalana? Crec que no. Reorientarem els nostres destins per convertir-nos d’aquí uns anys en una Finlàndia de la Mediterrània? Em penso que tampoc. M’aventuro a dir que amb una Espanya que navega prou bé i a la qual no li cal la màquina catalana, i amb un sol solet que no deixa de lluir i pel qual molta gent del nord paga el gust i les ganes, el nostre destí serà diferent, que no vol dir necessàriament dolent. Si els Monegros s’han de convertir en Las Vegas, potser a nosaltres ens toca ser alguna cosa semblant a Califòrnia. En qualsevol cas, si que aniria bé tenir certa idea de cap a on volem anar, o millor, de cap a on podem anar. I personalment, des de fa molt temps no tinc la sensació que els timoners tinguin el rumb gaire clar.

L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) , una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès ). La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”. Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món. I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement. Article publicat el 27 de desembre a www.joanmayans.com i en una versió més reduïda al Diario de Ibiza el 22 de desembre del 2007.