Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal•lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat. Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI. Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article. Barcelona 20 d’abril de 2008

Els proppassats 27, 28 i 29 de març es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la Conferència de Primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA). L’objectiu d’aquesta reunió era tractar les polítiques i estratègies de les institucions d’educació superior per tal de millorar l’eficàcia de las cada vegada més diverses organitzacions i sistemes d’educació superior europees. Un del temes que es va tractar i que òbviament està associat als resultats va ser el del finançament. Malgrat això i atès que a l’Estat espanyol el curs vinent es comencen a impartir els primers ensenyaments reformats d’acord amb les directrius donades per adaptar el sistema universitari estatal a l’Espai Europeu d’Educació Superior, el denominat procés de Bolonya, i que totes les universitats públiques estan en ple debat per configurar els seus plans d’estudi segons aquest model, alguns estudiants, molt pocs, i un reduïdíssim nombre de professors, han volgut aprofitar aquesta avinentesa per expressar les seves queixes i denunciar els suposats mals inherents a aquest procés. Segons ells, la reforma ha de destruir la universitat pública, mercantilitzar-la, posar-la al servei de l’empresa i impedir que els estudiants amb més mitjans econòmics puguin estudiar. Els qualificatius que s’han fet servir han estat molts, i tots ells basats en arguments força allunyats de la realitat. M’ha semblat que el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast és un lloc adient per fer un posicionament sobre el tema col·locant cada peça al seu lloc i explicant el meu punt de vista sobre quina és la situació d’aquest procés a Catalunya. En primer lloc és necessari assenyalar que l’adaptació del model espanyol al model que adopten la resta de països europeus permetrà l’equiparació de les titulacions a tota Europa i evitarà els absurds processos d’homologació que a vegades triguen anys a resoldre’s. Això s’aconseguirà amb un únic sistema de titulacions reconegudes i una facilitat de mobilitat d’estudiants i titulats. Tot plegat ajudarà al procés d’integració europea. Sens dubta una excel·lent notícia. Si ens centrem en l’actual situació a l’Estat, es canviarà definitivament el nostre estrany sistema de mesura que considera que un crèdit equival a deu hores de classe del professor i, en adoptar-se el crèdit europeu, l’ECTS, passarà a equivaler a la feina global que fa l’estudiant per assimilar la matèria, com passa a tota Europa. Cal assenyalar que això ja impera a la resta de països sense que tingui res a veure amb el procés de Bolonya. De fet ja es volia adoptar a Espanya a finals dels 80, però qüestions més relacionades amb el control de la feina dels funcionaris docents que amb la qualitat acadèmica ho van impedir. Així mateix, s’adopta un sistema de docència i aprenentatge que es basarà en una relació més intensa entre professorat i estudiants. A l’Europa de referència això ja és així amb independència del procés de Bolonya. Dos canvis que, al meu entendre, i de la majoria de la comunitat universitària són intrínsecament positius. Entre els aspectes negatius imputables estrictament a l’Estat espanyol i que ens diferencien d’Europa, podem constatar que el procés d’adaptació s’ha dilatat massa en el temps i mentre que en els altres països ja s’han implantat les reformes, aquí portem 10 anys parlant i fins ara realment no es comença. Per altra banda, el model de titulacions que va decidir aplicar el govern espanyol, si bé nominalment és el mateix que a Europa, en realitat divergeix. El govern va decidir adoptar un sistema homogeni de quatre anys. No deixa cap flexibilitat. Més encara, la seva obsessió centralista i homogeneïtzadora imposa un sistema administratiu rígid amb controls a priori impensables a l’Europa de referència. Així exigeix una “verificació del títol”, feta pel Consell d’Universitats previ un informe de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (l’ANECA), i sense la qual no és pot implantar el títol. Aquest informe de l’ANECA és un exhaustiu i detallat examen necessari per garantir des de l’Estat la idoneïtat del títol. Està clar que el Govern català i les universitats són considerades per l’Estat incapaces de gestionar adequadament les seves competències. L’Espanya moderna que convergeix a Europa no entén res de flexibilitat i autonomia. Per altra banda hi ha algunes qüestions que amenacen conduir al procés de Bolonya a un fracàs. La primera d’elles és el tema de les beques i aquest és l’únic aspecte en el que coincideixo amb els estudiants que s’han manifestat contra el procés. Si les seves reivindicacions s’haguessin centrat en aquest punt i no les haguessin embolicat en absurdes crides contra la mercantilització de la universitat i altres “perles”, els hagués donat suport sense dubtar-ho. La raó és clara. El nou model docent que comporta el canvi obligarà sense cap mena de dubte a una dedicació més elevada dels estudiants a la universitat, especialment pel que fa al treball individual. La referència europea són 1.500 hores per curs, distribuïdes en 40 setmanes, destinades exclusivament a l’estudi, comptant la permanència a la universitat, i amb aquest esquema estem preparant els nous plans. Està clar que això és equivalent a una jornada laboral ordinària i que pensar que els estudiants amb menys mitjans econòmics podran estudiar és un error. Només ho podrien fer estudiant mig curs per anys i doblant el temps destinat a la seva formació. Això seria una injustícia social evident i que no es pot permetre de cap de les maneres. La solució a aquest problema és que les beques universitàries també convergeixin a Europa. Deixant de banda el conflicte competencial del tema, l’Estat es nega a complir la sentència del Tribunal Constitucional i no traspassa totalment la competència a Catalunya i a sobre la discrimina, Espanya està a la cua d’Europa quant a recursos destinats: poques beques i de baix import. Si realment no es vol que la reforma sigui un rotund fracàs cal, aquest any, augmentar les dotacions i gairebé universalitzar els ajuts econòmics als estudiants, altrament les universitats acabaran rebaixant continguts per evitar suspensos i abandó massiu. Cal recordar que se les critica pels abandons sense tenir en compte les condicions dels estudiants. Un segon aspecte indefugible és el dels recursos humans i les infraestructures. El nou model obliga a una atenció més personalitzada a l’estudiant. És a dir, a la reducció de les classes nombroses i a la creació de grups de discussió professor – alumnes. Això vol dir més hores de personal docent o de suport a la docència. Igualment, aquest model de gestió de la docència exigeix espais adequats per desenvolupar-la. És obvi que discussions amb pocs alumnes no es poden fer simultàniament si només es compta amb aules d’elevada capacitat. Corregir això vol dir invertir en obres. De moment no he sentit res sobre com resoldre aquests problemes, ans al contrari, només he sentit veus sobre el cost gairebé nul de la reforma. Per a mi la conclusió és clara. La convergència europea és indubtablement bona. El que no crec és que els governs, català i espanyol, cadascú en l’àmbit de les seves competències hagin abordat seriosament la manera de resoldre els punts febles. Molts centres i departaments universitaris estan treballant però l’escepticisme és descriptible. Espanya, i Catalunya no s’ha quedat endarrere, s’ha caracteritzar sempre per legislar sense fer una memòria econòmica realista i una planificació adequada. Desitjo que aquesta vegada l’excepció confirmi la regla.