Definir què és la tecnologia dient que és el com fem els productes o serveis, en el sentit que li dóna en Peter Drucker, hi estic d’acord. Si ens fixem en aquesta definició hi podem veure el saber i el saber fer. També hi podem veure la persona i els recursos que utilitza a través dels seus coneixements i el seu increment continu. El tema ens porta a entendre com empreses amb productes semblants poden significar ser competitives o no a través de les diferències en el seus coneixements o voluntats del com fer les coses i també, com en alguns casos ben coneguts, les empreses noves o recents han pogut desplaçar-ne de tradicionals des de l’electrònica de consum o la fotografia o l’aviació com exemples. A la Grècia antiga es tenia molt de respecte per les persones que sabien fer. Això no s’aprèn a les escoles. Però en el nostre procés educatiu sí que fora bo que es fes més èmfasi, que s’insistís en què la millor idea del món si no es porta a termini (i si no s’aconsegueix vendre) no serveix per a res. Valorar les persones que saben portar les seves idees a termini més enllà dels convencionalismes i més enllà del que tothom sap i més enllà del famós “ja ho hem provat abans i no funciona, no perdis el temps” o el “que inventin ells”. En el nostre país tenim gent que sap fer, i és així en molts sectors des de la medicina, l’arquitectura, l’empresa, entre d’altres. Alguns d’ells són o han estat destacats directius o científics rellevants a nivell internacional treballant fora en alguns casos. Però no n’hi ha prou. Si mirem els rànquings de les millors universitats del món, de les millors empreses,…, gairebé no hi sortim. Segur que ho podem explicar de moltes maneres però si som honestos amb nosaltres mateixos veure’m que són excuses. Que si no invertim prou, que si penalitzem el que s’arrisca i no te èxit a la primera, que som mediterranis, que hem perdut la cultura del esforç o que tenim al•lèrgia al risc. Revertir aquest procés és possible en la meva opinió. Necessitarem temps. Hi ha societats en sentit ampli, països i empreses que ens ho han demostrat. De la mateixa manera que grans empreses d’aviació han desaparegut i n’han aparegut de noves. No és necessari anar als països orientals perquè d’exemples de reconversió en tenim a Europa. Fa uns anys ningú no donava un euro (abans en deiem un ral) per Fiat o per Renault o per la industria rellotgera suïssa, i ara les tenim a primera fila. A casa tenim moltes empreses excel•lents i amb projecció internacional com Intermas, Girbau, Mango, Abertis, Metalogenia, Mier i altres però en necessitem moltes més. Però el que necessitem més que mai és que la societat i en particular la Universitat canviïn i promoguin l’esperit de l’esforç en el treball (i no vol dir treballar 24 hores al dia), l’al•lèrgia al risc i deixar de penalitzar-lo si l’emprenedor és capaç d’assumir-lo, i aprendre a acumular el coneixement, el COM i el SABER FER que dèiem a l’inici.

Hi ha una cita de Henry Mintzberg (Managers, Not MBAS) que diu (o que es pot interpretar) que en la mesura que som capaços de pair els nostres èxits i fracassos estem acumulant coneixement. N’hi ha una altra de Confuci que diu més o menys “m’ho van dir i ho vaig oblidar, ho vaig llegir i ho vaig entendre, ho vaig provar i ho vaig aprendre”. No hi ha gaire distància entre aquest aprendre i aquella acumulació de coneixement. De fet, en universitats anglosaxones es promou que hi donin conferències els empresaris sobre els seus fracassos molt més que els seus èxits, el contrari del que fem a casa. El meu fill m’explicava la seva sorpresa a l’assistir a una conferència en la Universitat de Cornell on el conferenciant explicava els seus set fracassos empresarials i com els havia superat. No parlava del seu èxit final. És la cultura que considera que no és un fracassat el que d’un error en treu un aprenentatge. L’exemple més fàcil que se m’acut és el de les classes d’anglès. Les empreses no poden deixar de pagar les classes d’anglès. La majoria de les persones que hi assisteixen pensen que pel simple fet d’assistir-hi ja aprendran l’idioma. Però això no és cert perquè per osmosis de les paraules del professor no s’aprèn l’anglès. S’ha de practicar, s’ha de superar la vergonya de cometre errors o de no ser comprès, s’ha d’entrar en el cercle de la prova i l’error, demanar que t’ho repeteixin, fer la pregunta d’una manera diferent per mirar d’aconseguir la resposta per un altre camí i finalment acceptar que no ho entendràs tot des del començament. L’exemple anterior és vàlid per a molts sectors de l’aprenentatge empresarial. Buscar les fonts del coneixement és la base a partir de la qual es pot construir el propi coneixement. D’aquesta manera es pot entendre com el transistor es descobreix a USA però qui l’aplica es Japó, es pot entendre que les lliçons sobre la qualitat de Juran o de Deming apareixen a USA però les apliquen al Japó, … o com empreses que es dediquen al la subcontractació industrial finalment en saben més de disseny i de producció que les empreses que les han contractat. La frase o lema dels castellers “Força, Valor i Seny” és un bon referent. Conèixer el seu procés, el seu esforç fora d’hores laborals, amb una passió increïble, amb desitjos de superació i de competitivitat molt alts, la seva labor d’equip i de disciplina quan estan en el procés de construcció, … és un bon exemple de casa i que en canvi no sabem portar-ho a les empreses. Coneixem la teoria però no ho portem a la pràctica. Si tenim valors, perquè no els utilitzem? Peter Drucker diu que les persones el que hem d’enfocar és la millora de les nostres competències més enllà de les nostres incompetències. Ho raona i hi estic molt d’acord. Per experiència pròpia, sé que és molt més fàcil continuar millorant en el que som bons i molt difícil (impossible o ineficient) en el que no ho som. En tot cas, podem buscar la manera de complementar en el que no som tan bons. I això també val per a les empreses. A casa nostra posem massa èmfasi en el que no tenim i per altra banda no utilitzem prou el que tenim. A casa nostra tenim coneixements i capacitats per adquirir-ne però no ho fem. Per què no prenem l’exemple de les colles castelleres? Hem de millorar la nostra adquisició de coneixement en el sentit del saber fer, tant individual com, sobretot, col•lectivament.

Fa poc vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga, metgessa i professora d’ètica per a professionals de la salut, en la que em va explicar quins eren els fonaments de l’ètica. De sobte, va fer un comentari molt contundent. “Mira”, em va dir, “hi ha actes, decisions, comportaments, que quan els veus o te’ls expliquen penses, home, això no es fa!, això no s’ha de fer!“. És a dir, aquestes decisions, actes i comportaments que ens fan exclamar “això no es fa”, encara que poden ser perfectament legals i morals, són resultat d’un comportament que no és ètic. Ja fa uns mesos que, sentint o llegint algunes de les mesures que ens proposen per sortir de l’actual crisi econòmica de vegades exclamo espontàniament: “Això no es fa!”. Però reconec que és una reacció emocional. En el millor dels casos, es basa en la intuïció. Per això he volgut reflexionar, raonar, i posar per escrit per què determinades coses relacionades amb el tractament de l’actual crisi econòmica crec que no s’han de fer ja que són conseqüència d’algun comportament no ètic. Comencem pel principi. A Espanya, els anys que van del 1996 al 2008 han sigut, des del punt de vista de creixement econòmic, de generació de llocs de treball i d’augment de la renda disponible pels seus habitants, espectaculars. La Figura 1 mostra el creixement de la població activa (suma de la població ocupada més la que cerca feina) i el creixement de persones ocupades (amb feina) en aquest període de temps. El nombre de persones en edat de treballar i en condicions de fer-ho a Espanya ha passat de 16,4 milions el primer trimestre del 1996 a 23,1 milions el primer trimestre del 2009 (la petita caiguda al final de l’any 2000 és deguda a un canvi de metodologia de l’INE en el càlcul d’aquesta magnitud). Aquest creixement en el nombre de persones disposades a treballar ha anat acompanyat, fins fa poc, per un creixement del número de persones amb feina. El nombre de persones ocupades era de 12,6 milions el primer trimestre de 1996 i ha tingut un valor màxim de 20,5 milions el tercer trimestre de 2007. El creixement d’ocupació també ha fet créixer la renda disponible de las famílies i ens ha portat a pràcticament la mitjana de la renda europea per càpita. L’any 2007, els polítics explicaven orgullosos com la Seguretat Social registrava un superàvit de 14.104 milions d’euros, en gran part gràcies a l’increment de la població ocupada fins aquell moment. Malauradament, aquest període de creixement ha acabat malament per una raó: es fonamentava en un creixement continuat de l’endeutament de les famílies i de les empreses. I aquest endeutament, independentment del que ha passat a la resta del món durant el 2008, no podia créixer indefinidament. El creixement de l’ocupació i de l’activitat econòmica descrit anteriorment estava alimentat per la facilitat d’obtenir crèdit de les caixes i bancs que operen a Espanya. I per satisfer aquesta demanda de crèdit, les caixes i bancs Espanyols han estat manllevant diners arreu del món. La Figura 2 mostra com ha evolucionat la posició neta d’Espanya des de l’any 1996. És la diferència entre el que la resta de països del món li deu a Espanya i el que Espanya deu a la resta del món. La posició neta internacional d’Espanya ha passat de-99.089 milions d’euros a l’acabar el primer trimestre de 1996 fins a -876.096 milions d’euros a l’acabar el quart trimestre de 2008. Ha augmentat l’ocupació, sí, però hem passat d’un deute net a l’exterior de 6.042€ per cada persona activa el primer trimestre de l’any 1996 a un deute de 37.926€ el quart trimestre de l’any 2008. Està clar doncs que, independentment de les hipoteques subprime als EEUU, dels actius tòxics als balanços dels bancs americans, dels abusos comesos per bancs d’inversió, dels NINJA, etc., la situació a Espanya havia d’acabar com ha acabat: la resta del món ha parat d’ incrementar el crèdit a les caixes i bancs Espanyols i, automàticament, l’economia ha tornat al nivell d’activitat que li correspon, quan no hi ha diner fàcil que estimuli bombolles especulatives. Però ha tornat al nivell d’activitat actual en una situació d’endeutament extrem. A Espanya tenim actualment el que els economistes anomenen una recessió de balanç, amb un número elevat de famílies i empreses pels que els seus passius són superiors als actius: deuen més del que tenen. L’efecte més dramàtic d’aquesta sotragada és l’augment de l’atur. La Figura3 mostra l’evolució de l’atur i l’evolució de la Població Activa Estrangera, és a dir, els estrangers amb feina o disposats a treballar a Espanya. Sorprèn, que entre els anys 2001 i 2005 s’incorporessin al mercat laboral Espanyol (treballant o buscant feina) un milió i mig d’estrangers, quan l’atur no baixava de 2 milions de persones. Però sorprèn encara més, que al final d’aquest cicle expansiu, a l’acabar el primer trimestre del 2009, tenim més persones aturades que tots els estrangers actius que han arribat a Espanya els últims 13 anys. És a dir, es demostra que l’economia Espanyola no pot donar feina a tanta gent. Només que ara, estem molt més endeutats que fa 13 anys. Imaginem una família, pares i dos fills, vivint en la mateixa llar. Llar que van comprar fa uns anys, i per la que estan pagant un préstec hipotecari. Tenen més d’un cotxe, però ja amb uns quants anys. Fins fa poc, treballaven els quatre, però fa poc un d’ells s’ha quedat sense feina. La taxa d’atur d’aquesta família és un 25%, no gaire lluny de la taxa d’atur Espanyola al Març de 2009, que era un 17%. Què creieu que farà aquesta família? Acollir-se als ajuts que s’han anunciat fa poc i canviar un cotxe? Canviar de vivenda? El que aquestes famílies estan fent és pagar els rebuts de la hipoteca i, si poden, estalviar alguna cosa per si algú més es queda sense feina. I tot això vol dir reduir les despeses, reduir el consum. I això és precisament el que s’ha de fer per superar una recessió de balanç: estalviar i reduir l’endeutament. Per això, quan sento o llegeixo una noticia explicant els ajuts per canviar de cotxe, em surt: Això no es fa! O quan m’expliquen les facilitats que algunes comunitats autònomes donen per comprar vivendes, em torna a sortir: Això no es fa! I no diguem quan sento els sindicats demanant que les famílies augmentin les seves despeses, em torna a sortir: Això no s’ha de fer!. Afortunadament, les famílies estan demostrant ser molt més sensates i sàvies que els seus líders polítics i sindicals. Fan el que s’ha de fer en les circumstàncies actuals: reduir el seu endeutament i, si és possible, estalviar.

En l’exercici de la professió hi ha jocs de paraules que m’han cridat l’atenció com en són les del títol d’aquest article. I són molt més que uns jocs de paraules perquè en poc espai permeten una reflexió íntima i profunda de les seves diferències de percepció. No és el mateix el Saber que el Saber Fer com tampoc no ho és l’Eficàcia i l’Eficiència. Però des de l’antiguitat s’ha respectat el saber fer més que el saber i s’ha valorat molt l’eficàcia en el fer per la mesura dels resultats obtinguts. A casa nostra, a Catalunya, treballem moltes hores però, les utilitzem bé? Sabem utilitzar-les bé? Els diners públics i privats els utilitzem bé? No em refereixo als temes de dubtosa utilització. Em refereixo a si amb els recursos limitats que tenim en traiem el màxim profit. I no penso exclusivament en els diners. Hi ha un article (Helping Britons to work smarter – The McKinsey Quaterly 2004 – Nº 3 – pàgines 112-114) que parla d’aquest tema en referència a Anglaterra. En aquest article, l’autor es pregunta per què els anglesos treballen, o estan a la feina, moltes més hores que altres nacionalitats veïnes o de l’altra costat del Atlàntic però, en canvi, aconsegueixen uns menors resultats, sigui en patents o sigui en unitats produïdes o qualsevol altra mesura. La recomanació de l’autor és que el govern anglès a més a més de promoure la innovació convé que també promogui que els anglesos treballin més intel•ligentment. Aquest raonament penso que també es aplicable al nostre país. En aquesta mateixa línia vaig aprendre la diferència entre “doing the things right or doing the right things”. Clarament no és el mateix malgrat que poden coincidir ambdós en punts d’excel•lència. Duent-ho a un extrem, en un cas és complir unes normes i unes regles apreses per cultura o imposades socialment i per tant qüestionables i en l’altre és aconseguir uns resultats tangibles i reals en funció de l’esforç que s’ha fet per aconseguir -os. A títol d’exemple simple, considerem les reunions que fem al llarg del dia, inversió en temps i persones, i els minços resultats que aconseguim en termes de resultats perquè no les hem preparat, perquè hi ha molta interferència d’egos, etc. O bé la baixa eficàcia de les classes d’anglès perquè un cop acabada la classe no fem l’esforç de practicar el que hem après. L’assistència a classe no garanteix l’aprenentatge. Una cosa és treballar per justificar un sou, complint les normes, i una altra és fer la feina amb el desig d’aconseguir uns resultats (econòmics o d’ajuda o de salut o de …) que representin la millor contribució per a la Societat. Perseverant en aquest desig de millora contínua en el camí de l’eficàcia serem capaços d’optimitzar l’esforç invertit envers els resultats aconseguits. És rellevant l’esforç que posem en complir unes normes, en fer les coses “com s’han de fer”, com controlem que es facin be, … , molt més enllà d’aconseguir que el que havíem planificat fer fos útil i necessari i retornés a la societat en general allò per al que ens han donat els recursos. Invertim temps i diners però no cuidem que aquest retorn de la inversió en la mateixa manera que l’esperàvem aconseguir (si l’esperàvem). Hi ha països emergents que creixen més ràpidament que nosaltres i en moltes de les àrees del coneixement. Algú va dir que aquest països i les seves persones fan coses que nosaltres no fem perquè ells no saben que nos es poden fer. A títol d’exemple, a la meva generació a l’Escola ens varen demostrar que per la línia telefònica, fil de coure, només hi podia passar un senyal de veu de baixa qualitat, freqüències baixes, i de sobte n’hi estem fent passar senyals de molt altes freqüències. Per aquell moment era la veritat (?) però ara ja no ho és. En general, serem capaços d’aprendre a aprendre, trancar amb les falses limitacions imposades per la cultura o la educació, …, sortirem del nostre entorn de “comoditat “ vers una cultura de la millora contínua? Personalment, penso que tenim els recursos de persones i econòmics, empreses i Administració, per fer molt més del que fem si pensem en l’eficàcia, inversió de recursos versus els resultats però hem d’aprendre a modificar aquelles regles de comportament que en un moment varen ser útils però que ara ja no ho són perquè l’entorn ha canviat però necessitem aprendre a qüestionar-nos.