Abans que res, vull aclarir que crec en la necessitat de la recerca bàsica. Desitjaria evitar el fet que algú pensi com un Conseller de la Generalitat que quan ens trobàvem em saludava com el “senyor del curt termini”. I també estic convençut que per ser capdavanters en algun camp del coneixement necessitem la recerca bàsica. La meva reflexió, però, rau en la idea que dediquem majoritàriament els recursos disponibles, diners i espai, a la recerca bàsica i el resultat no acaba de funcionar o, per-dir ho en positiu, el resultat és millorable. Els recursos disponibles són limitats i tenim molts centres de recerca públics i molts centres tecnològics, molts professors (segons l’OCDE estem molt per sobre de la mitja en el nombre de professors per alumne) i investigadors, etc. El resultat aritmètic és que per cada investigador, o per cada centre, tenim pocs diners. O més específicament, el sou dels investigadors sol ser escàs, així com els recursos dels que disposa. Finalment, els resultats en termes del nombre de productes i/o processos innovadors al mercat és molt baix. Això ja ho diuen els estudis comparatius generats per la UE, que situen Espanya en el rànquing de països mitjos/mediocres en termes de la relació esforç/resultat. És a dir, tenim una eficàcia baixa. Podríem parlar de moltes causes com, per exemple, la llibertat de càtedra o la rigidesa en els sistemes de contractació de la universitat, el divorci entre la universitat i l’empresa, la deficient incentivació per a la recerca a l’empresa, la manera com es valoren els professors en base als articles publicats en revistes científiques de prestigi, els canvis continus de govern i de les estratègies, els criteris valoratius a l’hora de decidir quins projectes s’impulsen, el baix nivell de risc que estan disposats a assumir els nostres emprenedors basats en causes més o menys justificables, entre d’altres arguments. Per contra, cal reconèixer que hi ha universitaris d’aquí que són líders en molts camps del coneixement a l’estranger i que és allà on han desenvolupat la seva carrera professional. Per tant, no és un problema de tenir persones amb capacitats per a la recerca. La veritat és que fins ara hi ha la impressió que estem malbaratant els diners que dediquem a la innovació per els pobres resultats que s’aconsegueixen. Segur que sabem fer? No puc deixar de mencionar el tòpic “ens hem de dedicar a productes de major valor afegit”. És curiós perquè això mateix ho he escoltat a la Xina, a Corea i a l’Ýndia. Ells també ho saben i per això hi treballen intensament. Molts dels graduats i doctors d’aquests països estan formats en les universitats capdavanteres del món i tornen al seu país d’origen per crear empreses noves sense cap necessitat de mantenir els paradigmes que ens limiten a nosaltres i tenen un clar sentit per aconseguir els resultats en termes de retorn de les inversions. S’han fet estudis sobre diferents models de territoris i països que podem utilitzar com a referents. Fem reunions per parlar del tema, hi ha comissions que hi dediquen el seu temps, en fem conferències, les organitzacions empresarials i sindicals en parlen. I em sorgeix la pregunta: per a què serveix tot això si a l’hora de la veritat no estem aconseguint els resultats que els altres països comparables al nostre estan aconseguint? Per exemple Finlàndia, Israel, Suècia, Dinamarca. Seria mes fàcil parlar dels Estats Units, de Corea, de la Xina o de l’Ýndia però els evito. Pregunta: aquests estudis han servit per alguna cosa pràctica demostrable? Desitjaria concloure amb algunes reflexions (no respostes) sobre diverses alternatives: definició de diferents nivells de risc d’inversió, polítiques d’inversió en pocs sectors seleccionats, entre d’altres. – Els inversors acostumen a tenir tres nivells d’inversió en funció del : inversions a curt termini amb un retorn limitat però molt segur, a mig termini amb risc i la possibilitat d’un major retorn i, finalment, un paquet de llarg termini amb un risc molt elevat però amb una rendibilitat molt alta. Per què el nostre govern no ho fa així? – Per què no ens fixem en altres models, ens centrem només en algunes àrees del coneixement innovadores i hi aboquem allà els nostres recursos? La resposta que s’ha donat alguna vegada és que això és una política intervencionista i el nostre model és, i ha de ser, el lliberal. Desitjaria conèixer quin país el fa servir de model perquè no ho és ni el d’Estats Units, suposat ultraliberal de referència. – N’hi ha d’altres que han fomentat la còpia, han enfocat exclusivament els resultats a curt termini, han aconseguit economies d’escala profitoses i quan han assolit un nivell han vist que tenien necessitat de la recerca bàsica per continuar avançant i han començat a invertir-hi massivament. – Només apunto el de sempre: la col•laboració entre empresa i universitat. Estimo massa la universitat i per això prego que les següents paraules no siguin malinterpretades. Sembla com si entre tots haguéssim invertit l’ordre. La societat es va dotar d’universitats per anar més lluny, per poder competir en un entorn del coneixement, del saber i del saber fer, perquè ambdós són necessaris, de la creació d’idees i de productes. En canvi, sembla com si ara fos la societat la que ha d’estar al servei de la universitat. La gestió del coneixement i dels recursos requereix una organització eficaç com la de qualsevol altra, sigui aquesta un hospital, una ONG, els bombers, una empresa tèxtil o del metall, un ajuntament; amb les diferències pròpies de l’àmbit. Però que en definitiva, en un cert termini, retorni a la societat el que aquesta li ha donat i mesurat en uns paràmetres perceptibles i que seran diferents per a cada cas. El benestar de la societat està, entre altres coses, el saber gestionar els recursos, sempre limitats, i en particular els públics. Estic segur que podem fer-ho millor, però ho sabrem fer?

Hace unos meses, tuve la oportunidad de asistir en Madrid a un Workshop, del Dr. Riaz Khadem, autor del libro Alineación Total. Era un viernes, lo peor que te puede pasar cuando impartes una conferencia es que te la coloquen un viernes después de comer. Es un verdadero reto, para el conferenciante y para los asistentes. Personalmente, no había planificado ir, pero un amigo me recomendó que asistiera. Éramos cuatro gatos, lo cual teniendo en cuenta que el conferenciante venía de Estados Unidos, era para desanimarlo, todo lo contrario, al ser pocos, derivó en una sesión muy interactiva y muy enriquecedora, el Dr. Khadem, nos transmitió ideas muy interesantes. Tres horas medio dormido en el AVE me permitieron meditarlas. Me parece importante haceros partícipes de las reflexiones que he desarrollado a partir de sus ideas, abusando de vuestra confianza, ya que el escribirlas me facilita terminar de asumirlas. ¿Cómo nos sentimos con relación a nuestra empresa u organización, alienado o alineado? Como Marx tenga razón y nos sintamos alienados, es decir, explotados, vamos mal. Si estoy en línea con los objetivos de la empresa, la empresa irá mejor y además personalmente estaré más contento. Es decir, hay que remar todos juntos para que la canoa avance y más en aguas turbulentas. Me contaba un colega, “es que tengo un colaborador que nos mete los goles en nuestra portería”, o sea, en vez de sumar, resta. La disyuntiva está clara, o cambia, o no puede seguir, porque es imprescindible la aportación de todo el mundo. Nadie puede restar. En la vida hay que estar alineados en varios aspectos, con uno mismo, con la familia, con la empresa, con el país. Los dos primeros los vamos a dejar para otra ocasión. Vamos a centrarnos en la empresa, que es donde creo que hay una problemática muy grave. El razonamiento también sirve para el concepto de país, entendido como la empresa conjunta de todos los ciudadanos. Mientras grandes segmentos de nuestra sociedad consideren que los objetivos de la empresa y de los trabajadores no son los mismos, vamos mal. Mientras se considere al empresario un explotador en vez de un individuo, que con más o menos capacidad de liderazgo y jugándose su dinero, es capaz de generar riqueza en beneficio de todos y no solo en el propio, no vamos bien. No se puede rendir si uno considera que está ahí porque no le queda otro remedio y que está bajo la bota, es imposible. Khadem enseña que deben estar alineados los objetivos de los accionistas, de los directivos, de los empleados, de los clientes y de los proveedores, es decir, una situación de ganar – ganar en la que todos salen beneficiados. Le acusé de utópico y de que planteaba un objetivo imposible de conseguir y me contestó, que la realidad lo iba a imponer. Es decir, o todos hacemos funcionar las empresas y por ende la sociedad o un sistema que no funciona se autodestruirá. El sistema no lo aguanta todo, un cúmulo continuo de ineficiencias lleva al colapso. El mal se autodestruye, dijo Juan Pablo II, el problema es que a veces la degeneración se produce poco a poco y no se nota. O avanzas o retrocedes, dijo San Agustín, no puedes estarte parado. Cuanto más sincronizado va el equipo de remeros, más deprisa avanza la embarcación. El objetivo común es imprescindible. En este entorno no hace ni falta comentar la convocatoria de una manifestación en contra de los empresarios por parte de los sindicatos, es querer aplicar planteamientos del siglo XIX a problemas del siglo XXI, no están alineados. Es un planteamiento obsoleto. Las actitudes en el trabajo y en la vida pueden ser constructivas (personas alineadas), destructivas (personas alienadas). Cuando te levantas por la mañana eliges entre aportar y esforzarse o estar enfadado con el mundo y por tanto restar. Hay quien dice que pueden ser neutrales, pero me parece que no. Se me ocurre como ejemplo de actitud neutral, o poco activa, una actitud vegetal, la que se expresa en el libro “Buenos días pereza”, sobre el arte y la necesidad de hacer lo menos posible en la empresa. El libro explica cómo pasar completamente desapercibido en una gran empresa durante 15 años a partir de la experiencia personal de su autora Corinne Maier en Electricite de la France. El libro fue en su momento muy polémico, especialmente en Francia, pero todos sabemos que cuenta una realidad indiscutible en nuestro entorno, es la mentalidad “funcionario” llevada a su máximo extremo. Corinne puede haber sido una “escaqueada”, una neutral durante quince años, pero al denunciarlo nos ha hecho ver una triste realidad frente a la que no podemos mantenernos indiferentes, y por tanto ya ha aportado algo positivo, es una pena el tiempo que ha precisado, podía haber empezado a escribir antes. Pero ¿realmente puede existir una actitud neutral?, una actitud “voy tirando”, de no molesto, no me meto en líos, total para lo que me pagan, una actitud de ambición mínima. Existir existe, pero no deja de ser un planteamiento teórico, en la realidad no puede existir, si lo pensamos bien, el simple hecho de la pasividad, ya lo convierte en destructivo, el cero, quedarse en el cero, ni crezco ni decrezco, es imposible. Por tanto una actitud de no aportar, aunque no sea estrictamente de destrucción deviene irremediablemente en destructiva, en el mejor de los casos es una rémora, un lastre que evita que se avance más rápido. Actitudes destructivas en el trabajo en general o frente a un proyecto en particular son muy frecuentes, y siempre se expresen, más bien de forma indirecta que directa. No son raros los casos en que esta actitud está muy fundamentada y hasta puede que tenga una justificación coherente. Uno puede sentirse perjudicado, en sus legítimos o no tan legítimos intereses. Es más no solo sentirse, sino ser un perjudicado real, un “daño colateral”, por ejemplo, con la automatización de un proceso, algunos puestos de trabajo pierde razón de ser. Frente a ello dos actitudes no acepto la realidad y no colaboro, o bien la acepto y miro la mejor manera de adaptarme. Las dos actitudes son posibles, pero solo una tiene sentido, que es luchar y esforzarse. Es el efecto carrete de fotos, en pocos meses se acabó, las cámaras digitales se imponen, se hacen infinitamente más fotos que antes, se copian en cuestión de milisegundos y pueden distribuirse a la velocidad de la luz. Pero al que trabajaba fabricando, vendiendo o revelando carretes de fotos, no le queda otro remedio que dedicarse a otra cosa. La reticencia a la innovación o al cambio solo empeora la situación. La desincronización en los equipos de trabajo, la no alineación de todos los miembros con los objetivos fijados, (siempre hablamos de objetivos legítimos y éticos) es la mayor dificultad a la que se enfrenta la dirección. Pero no hay alternativa no pueden aceptarse enemigos infiltrados. Las empresas deben crear riqueza y para ello todo el mundo debe arrimar el hombro. En las organizaciones pequeñas es más fácil, se ve mucho quien no aporta. En las grandes es más complicado, y se dan situaciones de “falso compañerismo”, estrategias cliente-dentista, “he que no nos haremos daño doctor”, componendas para mantener el “status quo”. Actitudes no constructivas, que junto a la carencia de autoridad y liderazgo provocan retraso en la toma de medidas correctoras, en la implantación de reingenierías de procesos. En posiciones de dominio del mercado o pseudo-monopolio estas situaciones se acentúan. Como tengo una posición de dominio puedo permitirme ser ineficiente. Puede que sea así, pero no lo será siempre y además es injusto. Cuando se quiere corregir ya es demasiado tarde y el escalón a superar debido a la falta de una mejora continua se parece a la pared del Eiger. Es necesario por tanto borrar mentalidades obsoletas, que arrastramos de desgraciadas realidades históricas, Marx es del siglo XIX y se ha muerto. No a la alienación. Nadie debe sentirse alienado porque la aportación de todos es necesaria. Es la anécdota del Sr. que barría Cabo Cañaveral y le preguntaron cuál era su trabajo, “ir a la luna” y tenía razón, para llegar a la luna aquello tenía que estar limpio. Entendamos que estamos todos en el mismo barco, y que todos debemos aportar. Solo hay una actitud posible, la actitud constructiva, es la única que tiene sentido. El Dr. Víctor Frankl, superviviente de los campos de concentración nazi, nos enseña que siempre, por muy dura que sea la realidad, podemos escoger la actitud con la que la afrontamos. Tomemos la decisión de construir. Observemos la realidad cambiante y adaptemos nuestra actitud y nuestras reglas de juego para crear riqueza. Como país debemos ir alineados, políticos, empresarios, profesionales liberales y trabajadores por cuenta ajena. Se impone, la mejora continua, “learning organization”, los equipos eficientes, el trabajo por proyecto o por objetivos. Superaremos la crisis siendo más eficientes, con organizaciones más simples, más sincronizadas, más alineadas, más comunicativas. La pyme tiene mucho futuro.

En aquests moments s’està fent responsable de tots el mals que ens afecten a l’empresa, en el sentit més general. Crítiques per part del govern de l’estat i dels sindicats. També es diu que els empresaris i els dirigents són dolents, i sempre en genèric. Un dels llocs on es vitupera més les empreses és dins de la universitat, tant per part dels professors com dels alumnes. Perdoneu-me però no ho entenc. Hi ha empreses bones i empreses dolentes, universitats bones i dolentes, estudiants bons i dolents, organitzacions socials de tota mena bones i de dolentes i persones bones i dolentes. Les darreres són la base de la societat i són les que fan que les organitzacions siguin el que són. Les empreses manufactureres o de serveis de casa nostra són les que aporten una part molt important dels ingressos de l’estat, la base que fa funcionar tot el sistema. Un estat sense ingressos no existeix. Algú ha de crear productes o serveis, fer-los o fabricar-los i vendre’ls. Deixem enrere, però no oblidem, les grans estafes fetes amb l’excusa de l’enginyeria financera i tornem a honorar el concepte social que moltes empreses encara practiquen. El límit és el de tant guanyaràs tant pagaràs (impostos). No és cap deshonra guanyar diners en el ben entès que sigui de manera honesta. No és cap deshonra si una persona guanya diners perquè amb el seu esforç i risc ha creat un producte i/o servei del qual en té el coneixement que li dóna una exclusiva durant un temps. Als meus amics professors universitaris, els comento que és molt fàcil tenir sentit social però no tenir cap responsabilitat sobre el salari de les persones. Hi ha molts empresaris que amb sentit social fan tot el possible per crear llocs de treball i que pateixen per arribar a final de mes per poder pagar la nòmina, especialment en moments de dificultats (naturalment també pateixen, i molt, els treballadors que no cobren). Un dia un periodista em preguntava quina era la responsabilitat social de l’empresari. Els empresaris tenen, o haurien de tenir, sentit de responsabilitat social. Però no tan sols ells, també la societat en general, des dels polítics utilitzant el diner públic fins a l’usuari quan compra pel carrer i, davant d’una opció de compra, no mira on ha estat fabricat. Un amic meu alemany em deia que ell compra sempre cotxes alemanys perquè així dóna feina a treballadors del seu país. Una vegada estàvem intentant convèncer el cap de compres d’una organització de distribució que comprés els nostres productes perquè la fàbrica local estava en perill. La resposta va ser clara i contundent en el sentit que ell volia tenir el millor preu independentment de l’origen del producte. Al periodista que citava a la primera línia, tot i acceptant-li la responsabilitat dels empresaris, li vaig demanar on estava fabricat el llapis que tenia a les seves mans en aquell moment o la camisa que portava o el cotxe que posseïa (ja que això també és responsabilitat) i no va saber contestar. No val tenir dos resers de mesura, un per als altres i un de diferent per a nosaltres. Això val quan tenim absentismes aberrants, quan els directius i els treballadors mirem cap una altra banda, quan tenim problemes de qualitat i /o de preu o quan veiem oportunitats de millora i no les apliquem, entre d’altres. És curiós que alguns estudiants demanin una universitat de qualitat però després no vagin mai a classe i no exigeixin que els professors imparteixin les classes i ho facin bé. A més a més, a títol d’exemple, per aprendre anglès no és suficient anar a classe, s’ha de practicar. Saber fer país ens obliga a tots a fer-ho molt millor individualment i col•lectivament i no passar la pilota als altres, sigui qui sigui.

Fa pocs dies que un catedràtic em va dir que la universitat no era una empresa. Volia marcar diferències amb la meva interpretació al demanar perquè servien els diners públics invertits envers els resultats que se n’obtenien. La resposta que una institució o organització no és una empresa ja l’he escoltada en molts llocs diferents. M’ha semblat més una excusa per no rendir comptes que altra cosa o també la por o el temor de no haver de fer-ho o, simplement, ignorància. M’ho han dit, a part de la universitat, en una mútua d’accidents laborals, en un club rotary, en diferents ajuntaments, en alguna ONG, en hospitals, en una escola religiosa, entre d’altres, i recentment he llegit que a en Ferran Soriano també li varen dir quan formava part de l’equip que va guanyar les eleccions a la junta directiva del Barça. Fa pocs dies m’han encarregat de fer un curs per a directius d’una empresa i van fer especial èmfasi que, sobre tot, tingués en compte que ells “eren diferents”. Quan parles amb directius d’aquestes empreses, directors mèdics, gerents,…, siguin del sector que siguin, associacions, sindicats, bancs, fàbriques, te n’adones que hi ha un munt de temes i problemes comuns a més a més de les especificitats de cadascun d’ells. És natural que l’economia de cada família sigui diferent en funció dels interessos, prioritats o de l’estil de vida desitjat, així com de la seva pròpia constitució. Però també em sembla evident que hi hagi conceptes bàsics comuns a la majoria de les famílies que són un equilibri mínim necessari entre els recursos que hi entren i els que hi surten per poder viure. Això a nivell bàsic val per a l’estalviador o per al que viu el dia a dia, val per al bohemi i per al pensionista o per al ric. En les economies de les organitzacions és el mateix i, per exemple, pel que fa a les ONG’s, veiem que existeixen rànquings que les classifiquen segons la seva eficàcia, mesurada en termes dels diners que reben i quants arriben realment als seus destinataris objectius. Com és possible que en lloc d’insistir en les diferències no siguem capaços de veure les assemblances que ens permeten aprendre i millorar? Què varen ser abans, els negocis o les escoles de negocis, la medecina o les facultats de medecina, o l’enginy o les escoles d’enginyeria? Podem buscar els punts comuns en les gestions de les organitzacions? No tothom serveix per dirigir-les i no és greu. Per exemple, alguns serveixen més per ser metges però no gestors d’organitzacions. En un món on cada cop hi ha menys límits a la transversalitat del coneixement i a l’aplicació de coneixements compartits tenim més necessitat que mai d’adonar-nos de l’existència d’aquest aprenentatge compartit. Ho sabrem i ho voldrem fer? El coneixement és entre altres coses saber veure les oportunitats d’uns llocs i portar-les a d’altres. En són exemples el cas del velcro o el del conegut sistema de gestió de la producció “just in time”. En el primer cas és la transferència de la utilització de certes llavors que s’enganxen al pèl de les ovelles cap a la fabricació i comercialització d’un producte. L’altre és veure com es gestiona visualment l’inventari en un supermercat i portar-ho primer al món industrial de la producció de l’automòbil i desprès a d’altres sectors. Els conceptes de “lean management” no deixen de ser els de les economies de la utilització òptima dels recursos que tenim a partir de l’objectiu per aconseguir que les mermes o pèrdues siguin zero. Si estudiem l’aprofitament de la carn de porc ho tindrem molt clar que ja fa anys que les generacions anteriors ja ho practicaven. La creació d’equips multidisciplinaris, eliminant el que ja hem provat abans, observant què passa en altres sectors; tenir els ulls i les orelles ben obertes per observar el què passa al voltant nostre, dins i fora de les nostres fronteres, ens hauria de permetre que les nostres organitzacions fossin molt millors. Podem demanar-ho? Ho sabrem fer? Jo espero i desitjo que així sigui.

En el seu llibre titulat “All life is problem solving”, Karl Popper diu que qui té valors té problemes i qui no té valors no té problemes. Durant molts anys, les escoles de negoci ens han recomanat de substituir la paraula problema per repte o oportunitat o d’altres de semblants. El motiu està basat en maquillar el nom problema de connotacions negatives en la nostra societat. Això està bé però no deixa de ser un camuflatge i potser fóra bo que féssim cas del que diu Popper i fóssim capaços d’acceptar els problemes tal i com són i utilitzar-los com a referents per als nostres valors personals i/o professionals. La clau és abordar-los i resoldre’ls! En una entrevista de treball que jo necessitava imperiosament passar, perquè en aquell moment no tenia feina, el director general de l’empresa em va posar davant dels ulls un cartell com “NEPP!!!-PS!!” i em va demanar si sabia què volia dir. No ho coneixia i per tant li ho vaig demanar. Ell em va dir que era el seu estil de relació amb les persones que li reportaven. Volia dir “no em portis problemes, proposem solucions”. Em va explicar que una persona que tenia dificultats o problemes no podia pretendre que el seu director els resolgués en uns instants, excepte si explicava el què havia intentat fer i no havia funcionat i quines alternatives possibles existien. Aquesta forma de pensament la vaig anar adaptant al meu estil de relació de treball, insistint que no m’avisessin quan ja era massa tard sinó que em deixessin algun espai de temps per poder ajudar a solucionar la situació. L’experiència m’ha demostrat que moltes vegades, mentre la persona explica el què faria, ell mateix se n’adona i proposa una bona solució que fins a aquell moment no havia pensat. En totes les organitzacions hi ha dos tipus de persones: els que generen problemes (i habitualment els deleguen cap amunt en la jerarquia) i els que resolen problemes. Els més valuosos són aquests darrers perquè aborden i resolen, molt fàcilment en aparença. Però el pitjor és que no estan prou valorats (el mèrit sol atribuir-se’l algú altre) i ens n’adonem de la seva eficàcia quan deixen l’empresa per un sou millor. Òbviament l’empresa hi perd i l’acaba substituint per dues o més persones que mai fan les mateixes tasques. Un exemple típic és el “Mensaje a García”. La historia succeeix durant la Guerra de Cuba quan el govern dels USA vol fer arribar un missatge a García, un personatge clau en la guerra. La feina és encarregada a un oficial que sense dades, ni de localització ni de contacte, surt cap a Cuba per buscar el Garcia. Sense qüestionar la tasca encomanada per el perill ni per la poca informació rebuda, l’oficial compleix la missió. Moltes vegades quan rebem una missió o un treball, el primer que fem és posar-hi pegues. Faig referència a una anècdota personal: un president d’una empresa per la que treballava em va dir que sistemàticament jo contestava, em queixava i hi trobava entrebancs; però sempre apareixia amb el tema resolt, la qual cosa el desconcertava. Em va recomanar que senzillament no contestés, que no digués res i que m’estalviés posar-hi pegues. Jo no me n’havia adonat. En tots els aspectes de la societat necessitem persones que resolguin problemes. Tenen unes característiques especials. Són aquells que saben a quin racó trobar la peça que ens fa falta, la referència bibliogràfica, la persona i el professor que ens manca,…. Recomano buscar lectures per Internet que parlen dels “Problem Solvers”. Aquest “arregladors de problemes” són part del coneixement que una empresa ha de retenir al màxim. És el capital del saber que mai és prou valorat i és molt difícil de fer-ho però necessari. Els arregladors de problemes saben fer.

Per fi ! Parlo de Catalunya, d’Espanya i també d’Europa Europa té una crisi financera i, de retruc, de l’exportació d’hipoteques brossa dels Estats Units; Espanya, a més, té una crisi pròpia per dedicar 20 anys a l’especulació no productiva en immobiliari i a viure del (i al) sol; I Catalunya també té una tercera crisi, d’autocomplaença i de mirar-se el melic sense treballar. Educació Ara ens en adonem que Espanya som capdavanters en fracàs escolar. Que una ES0 que iguala per sota però que no fomenta l’excel•lència no és d’esquerres sinó d’ineptes. Que hem perdut la cultura de l’esforç i ens hem instal•lat en una societat de “drets” sense “deures”. Que un PC per nen, ni arregla ni espatlla res. És una cortina de fum. Que l’educació és el principal valor de futur i hem malbaratat una generació. Sanitat Ara ens adonem que tenim una sanitat gratuïta que estem “sobre utilitzant” i, per tant, està en risc de saturació. Que “el sistema” (incloent la OMS, les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació) ens ha instal•lat en la por en lloc d’instal•lar-nos en la responsabilitat. Que els xinesos se’n riuen de les foteses d’Occident i ens estan fabricant bilions de vacunes que ens vendran i que no utilitzarem. Que estem instal•lats en la ineficiència, buidant els col•legis quan un nen estornuda, en lloc d’aprofitar l’efecte vacuna natural, com s’ha fet tota la vida. Competitivitat Que no és que faltin vocacions cientifico-tècniques, sinó que falten llocs de treball cientifico-tècnics ben pagats. Que no tots els fills d’obrers han de ser enginyers mal pagats ni tots els fills d’enginyers han de ser MBA’s dirigents. Que la cultura del diner fàcil, des del De la Rosa fins al Millet, és corrupció. Administració local Que els Ajuntaments han gastat més en despesa corrent que els seus ingressos corrents, gràcies (a malgrat) al creixement urbanístic descontrolat, i que això s’ha acabat i ara fa mal. Que la cultura de l’especulació immobiliària és “pan para hoy y hambre para mañana”. Que el creixement il•limitat (en cap camp) no és sostenible. I les altres Administracions Que l’increment del PIB espanyol ha estat fals, degut a que hi havia més immigrants i, per tant, més treballadors, més valor nominal que no real de l’immobiliari, més preu que no pas cost dels serveis (pagats en euros), entre d’altres; però menys treball productiu i menys competitivitat. Que quan un tren està en marxa, s’han de dedicar més recursos a alimentar la màquina que a que no es despengin els vagons de cua. Que els recursos s’han de destinar a inversions, no a subvencions. Que apujar impostos per pagar llimosnes ni és d’esquerres ni solidari; és empobrir les classes mitjanes (productives) per alimentar la cultura de la subvenció. Que l’autoritat no és una prerrogativa de dretes, sinó de la vida. I que la democràcia és delegació temporal d’autoritat, de baix a dalt, amb exigència de responsabilitat. Que governar (un país, una institució, una escola) és exercir l’autoritat de dalt a baix, amb la cultura de responsabilitat. Que la simplicitat afavoreix el compliment i la complexitat, el frau. Que no hi ha altra manera de progressar que la cultura de l’esforç i de la responsabilitat. Sols les crisis donen oportunitats per saltar endavant.

El saber i el Saber Fer: Associacions, Col•legis Professionals i altres Fa un temps llegia un article on el degà d’una facultat recomanava als estudiants que en la mesura del possible no creessin nous grups d’activitats. Els hi recomanava que s’integressin a grups que ja estiguessin en funcionament d’activitats semblants, no necessàriament iguals, i que a partir de les sinèrgies, la generositat, la participació, el treball en equip (allò que en parlem tant quan es tracta dels altres) aconseguissin fer més i a un cost menor. Aquesta anotació em porta a fer diferents consideracions. En el sector que potser conec més, el de les TIC, cada cop hi ha més iniciatives col•lectives petites, locals, amb representació (però local), que l’únic que fan és barallar-se entre elles per aconseguir un espai dins de la societat. Si busquem les conferències, les taules rodones, els congressos, etc. que s’organitzen sobre temes semblants cada any, en trobarem molts i penso que ens en sobren. No fóra millor menys associacions organitzades de la manera que més els agradés o coordinades entre elles de tal manera que hi guanyessin tots els associats, la comunitat i la societat en general? Ja no vull pensar en que hi hagi algú o alguns que se n’aprofitin. El mateix val per a les organitzacions empresarials. En necessitem tantes? Ara si una persona o una empresa vol tenir les diferents sinèrgies s’ha de apuntar a diferents lloc. Per aquest motiu, l’anunci recent de l’acord entre les organitzacions empresarials catalanes, Foment i Pimec m’ha alegrat molt i és un bon exemple per a Catalunya. Un cas semblant és el dels col•legis professionals d’enginyers? A les escoles ens parlen (o parlem) del valor de les sinèrgies, la del treball en equip i la col•laboració, entre d’altres, per aconseguir resultats. Per què necessitem tants col•legis d’enginyers? Els metges només en tenen un i molt fort, per cert. Què estem defensant: una classe, una categoria o un espai i uns ingressos? En el món de la tecnologia tenim més coses en comú i a compartir que diferències. Si acceptem la definició de Peter Drucker que la tecnologia és el com es fan les coses, siguin productes o serveis, estem encarrilats en el saber fer i aquí podem trobar la base de l’enginyeria. Si els enginyers aconseguíssim empènyer en la mateixa direcció, o més o menys, possiblement ens aniria millor col•lectivament. La meva proposta és un sol títol d’enginyeria, unes atribucions en funció de l’especialitat de graduació i amb una caducitat d’aquestes atribucions que obliguin a reciclar-se i a actualitzar-se en funció del permanent canvi del coneixement. Possiblement seria una millor solució i certament més econòmica. Per arribar-hi, però, necessitarem un període transitori de ben segur, però com més triguem més lluny estarem de la solució. Progressivament anem tenint unes definicions de professió poc flexibles i més allunyades de la realitat, i probablement estem perdent un temps preciós en discussions vanes i buides de contingut però plena d’egos i de negocis personals. Fa uns dies llegia una cita de Henry Kissinger on deia que les discussions acadèmiques són les més violentes perquè estan centrades en minúcies. Hem d’evitar anar per aquest camí. En el procés transitori no és necessari arribar a un sol títol d’enginyer d’un salt. Sempre es poden fer acords parcials i transitoris però amb caducitat. No necessàriament hem d’estar d’acord en tot, però més val estar d’acord en alguns temes i en d’altres no que estar permanentment enfrontats.