El otro día se presentó el «Informe Económico del Presidente del Gobierno 2008». Un documento que, en la coyuntura actual, merece una lectura en detalle. Así y todo, me parece de entrada destacable (y positivo) que en la sección «Presente y futuro del potencial de crecimiento económico español» (página 39) se haga énfasis en el imperativo de conseguir un aumento sostenido de la productividad. Transcribo los que me han parecido párrafos relevantes: «La convergencia en renta per cápita de un país se debe a que en comparación con otros países o bien se aumenta la fuerza de trabajo en relación a su población, por el aumento de la tasa de actividad o la reducción de la tasa de desempleo, o bien lo hace la productividad de cada empleado. En el caso español, la convergencia real durante la larga fase de expansión iniciada desde mediados de los años noventa ha venido determinada fundamentalmente por el primer factor […] Sin embargo, los avances en convergencia propiciados por el buen comportamiento de la tasa de actividad y de la tasa de desempleo se han visto limitados por la pobre evolución de la productividad del trabajo. En el período 1995-2006, la productividad por hora trabajada en España creció en promedio al 0,6 por ciento, frente al 1,7 por ciento en la UE12 y el 2,2 por ciento en EE.UU. No obstante, desde el año 2006 ésta se ha comportado mejor, alcanzando un incremento del 1,2 por ciento […] El problema es que los elementos que han impulsado el excelente crecimiento reciente se están agotando […] Las mejoras futuras en los niveles de renta per cápita en España pasan fundamentalmente por el aumento de la productividad del trabajo. Por ello, el gran reto futuro de la economía española en términos de convergencia real consiste en lograr un cambio progresivo del modelo de crecimiento potencial, sustituyendo la elevada contribución actual del factor trabajo por el de la productividad. No apostar por esta política significaría que nuestra tasa de crecimiento potencial iría disminuyendo hasta situarse ligeramente por encima del 1 por ciento en las próximas dos décadas. El informe no detalla en demasía cómo alcanzar este objetivo, aparte de señalar que en términos genéricos que: «El capital humano tendrá una aportación creciente a la productividad por cuanto en las próximas décadas se incorporarán como oferentes de trabajo cohortes de población con una educación superior a aquéllas que dejarán de formar parte de la población activa. […] También será necesario mantener políticas con un fuerte contenido incentivador del conocimiento y uso de tecnologías innovadoras, así como renovar y mejorar el capital físico, particularmente el capital público, continuando el esfuerzo realizado durante los últimos años para mejorar la dotación de infraestructuras de la economía española. Es posible que a los que estamos más cercanos a las TIC nos hubiera gustado encontrar una referencia más explícita al rol de las tecnologías para conseguir este objetivo de productividad. Hace un año, titulé «Las TIC se olvidan» el comentario en este espacio del anterior informe del Presidente del Gobierno. Esta vez, siendo más consciente de que el efecto de las TIC en la productividad no es automático, seré más moderado. De todos modos, me sigue pareciendo un asunto en el que es necesario profundizar. No tanto para buscar responsables como para encontrar soluciones. Article publicat el 25 de juny a www.estrategias2.es

El proppassat dia 30 el Comitè Permanent d’Experts encarregat d’elaborar les bases del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) va lliurar el document al Govern. L’objectiu del PNRI és posar les bases per fer de Catalunya un país on l’economia del coneixement jugui un paper principal. Sense una economia basada en el coneixement, d’alt valor afegit, i no basada en la mà d’obra barata o en la producció intensiva, Catalunya no podrà mantenir l’actual estat del benestar ni, encara menys, progressar. Aquest és un bon moment per reflexionar per què Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement. No és aquesta una afirmació gratuïta, hi ha molts indicadors que demostren això i la seva pèrdua de pes específic de Catalunya tant en l’àmbit de l’Estat com en l’europeu i mundial. El Regional Innovation Scoreboard 2006, l’últim publicat, és un indicador sintètic que ens permet veure la posició de Catalunya entre 208 regions europees. Mostra que ocupa la posició número 82, amb un índex d’innovació de 0,47, per sota de la mitjana europea, que és de 0,55. Per davant hi ha Madrid, el País Basc i Navarra. Una posició francament dolenta per a un país que es considera motor d’Espanya i que està integrat en una associació que es diu Els Quatre Motors d’Europa. Som els darrers, tot i que no a gaire distància de la Llombardia. Per què la situació és tan dolenta? Hi ha causes imputables a les polítiques que depenen del govern espanyol, però també, en el context de l’Estat, Catalunya té una part important de culpa. El PIB espanyol a la cua. L’European Competitivity Report 2007 indica que el PIB espanyol per hora treballada està a la cua de la dels països de la UE-15, tret de Portugal i Grècia. Aquesta baixa competitivitat té moltes causes: infraestructures precàries, manca de competència en els mercats, horaris inadequats, relacions laborals basades en la desconfiança mútua, etc. També l’Informe de Competitivitat Global 2007 del World Economic Forum indica que Espanya té una regulació laboral restrictiva i una força de treball mal formada. I d’antre els punts flacs de l’economia destaquen aquells que tenen a veure amb la societat del coneixement. Segons el meu parer són les polítiques de l’Administració les que més condicionen les polítiques econòmiques de la resta dels agents econòmics i socials. Catalunya no és innocent. Les polítiques en favor de la societat del coneixement són escasses,un sistema educatiu dolent, manca de formació professional, baixa formació cientificotècnica, pocs científics i enginyers, traves burocràtiques per a les empreses, etc. El govern català, amb PNRI, vol fer jugar tant els agents polítics com els econòmics i socials, i fer que tots ells es comprometin per resoldre aquests problemes. Però el paper del Govern no és coherent. Mentre s’impulsa un PNRI, en el pressupost per al 2008 es restringeixen els recursos destinats a la recerca i la innovació. Jo demanaria el compromís dels agents polítics. Si ells ho fan la resta els seguirà. Les empreses i les associacions empresarials faran per maximitzar els beneficis, la seva raó d’existir és econòmica, i si adopten un camí o un altre, és perquè a curt, mitjà o llarg termini obtindran millors resultats. Gil Gidrón president fundador de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya – Israel deia l’altre dia: “En l’àmbit institucional, Israel té una figura molt interessant que no té Espanya. El Chief Scientist, un càrrec que és al mateix nivell que el governador del Banc d’Israel, és a dir, que és independent del Govern”. A Catalunya es va eliminat el DURSI i ara es limita el pressupost als centres de recerca. Israel destina el 5% del PIB a R+D+i. No cal dir gaire més. Article publicat a Dossier Econòmic de Catalunya el 17 de maig del 2008.

Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008

La formació de qualsevol govern, ja sigui d’àmbit nacional o estatal, comporta, que tothom hi acabi dient la seva, en funció del punt d’observació que cadascú tingui. Si aquest és proper a les posicions del govern, les crítiques cap el nou executiu seran mínimes o pràcticament inexistents. Per contra, si l’observador es troba més alineat amb l’oposició, les possibles qualitats del nou executiu passaran inadvertides i no tindran cap importància. En qualsevol cas, el què seran pros per a uns poden ser contres per als altres i a l’inrevés. Com sempre passa en la vida, entre aquests dos punts extrems, hi ha molts altres punts possibles des dels quals es poden observar les coses d’una manera més desapassionada, que no vol dir pas que siguin neutrals. I és des d’un d’aquests possibles i diversos punts d’observació, que hauria de ser relativament fàcil descobrir alguns dels pros i dels contres que el nou executiu estrenat aquesta setmana a Madrid presenta. Ningú no hauria de discutir que un dels pros del nou executiu ve definit per un fet doble, sense precedents en la nostra història: d’una banda, que més de la meitat de les carteres ministerials siguin encapçalades per dones i, de l’altra, que sigui també una dona la que ostenti la màxima responsabilitat al capdavant del Ministeri de Defensa. Un altre dels pros hauria el trobaríem en què d’entre els ministres n’hi hagi dos que són catalans i que ostenten, a més, carteres denominades d’Estat, com ho són les de Defensa i la de Treball. I encara un tercer pro, el tenim en el compromís contret pel president del govern d’apostar decididament per fomentar la recerca com a motor principal de la nostra economia. Comença a ser hora que deixem de militar en la categoria de l’economia del totxo i apostem per ingressar en el club selecte de la recerca puntera en l’àmbit científic. Sortosament el nostre país disposa d’una bona nòmina de recercadors i recercadores que poc té a envejar en alguns cassos, amb la d’altres països i amb uns centres de recerca de primer nivell i referència. Per cloure aquesta primera relació d’urgència de pros que presenta el nou executiu, podríem afegir-hi la combinació de joventut i experiència entre els seus components. Anem als contres; uns contres que, des de Catalunya, prenen segurament una especial dimensió. Costa d’entendre que després dels resultats obtinguts pels socialistes a Catalunya en les darreres eleccions generals, la presència de ministres catalans en el govern sigui exactament la mateixa que en l’anterior legislatura. De la mateixa manera costa comprendre que una ministra com la senyora Magdalena Ýlvarez, continuï en l’executiu al capdavant del ministeri que la va fer famosa a Catalunya i no precisament pels seus encerts gestuals i verbals. Amb la suma d’aquestes dues apreciacions, hom pot acabar tenint la sensació que en comptes d’haver-se tingut en compte l’aportació de Catalunya en l’èxit electoral de Rodríguez Zapatero fins a catapultar-lo de nou a la presidència del govern, sembla se’ns hagi acabat per carregar els neulers de la pèrdua de vots que el PSOE va tenir en la resta de l’Estat. Evidentment és una percepció que, en tot cas, caldrà polir en el futur. Ara com ara, però, la composició del nou govern no sembla especialment apropada als interessos de Catalunya i, d’alguna manera, tampoc no deixa en un bon lloc el govern que presideix José Montilla. I si amb la presidència del govern de Catalunya per part de Maragall les relacions entre els presidents dels executius espanyol i català no va ser la millor possible, tampoc ara, en què Catalunya està presidida per José Montilla, dóna la sensació que el president del govern espanyol tingui en compte del tot la bona governança a Catalunya i fer passos i gestos per reforçar la tasca d’un govern progressista al qual li han caigut al damunt les conseqüències d’oblits i de feines no fetes a temps al llarg de molts anys. Caldrà estar atents. Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2008