La història es fa dia a dia i la fem entre tots, però no hi ha cap dubte que hi ha dies que es poden assenyalar com a moments d’acceleració i com a punts d’inflexió, perquè en ells surt a la superfície, i després ells el simbolitzen, un corrent subterrani que ja feia temps que estava canviant el futur. L’11 de Setembre de 2001, amb la caiguda de les torres bessones a NY, o el 15 de Setembre de 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, són dos exemples recents. Crec que les darreres setmanes, i de manera molt especial la que ara acabem, tenen aquestes característiques per la coincidència inesperada de vàries causes. Les revolucions parcialment reeixides a Tunísia i a Egipte posen en marxa uns processos de transició difícils i per tant de final poc previsible. Les oscil•lacions internes i externes de la pràctica guerra civil que hi ha a Líbia fan preveure un període de caos en aquest país. I, potser encara més important, és difícil entendre el significat i les derivacions de la dissimulada invasió de Bahrain per part de l’Aràbia Saudí. Tot plegat està refent el mapa polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, està posant en qüestió l’estabilitat d’una regió de tanta importància estratègica i fa difícil preveure l’evolució del mercat mundial del petroli i del gas. Tot això està coincidint, d’altra banda, amb el drama que està patint Japó (terratrèmol i tsunami) i amb la posterior derivació cap a un accident nuclear. La importància del que està passant a Fukushima i la seva, discutible però immensa, repercussió mediàtica global, inicien a tot el món una nova etapa en relació a la utilització segura de l’energia nuclear. No vull enfocar aquest article cap a consideracions de geopolítica global, ni cap als sentiments de tipus emocional i dolorós que ens han produït els drames humans que hem contemplat a Líbia o al Japó. Vull només centrar-lo en una reflexió de caire econòmic relacionada amb l’energia. La tercera setmana de març del 2011 marcarà un canvi important en les nostres reflexions al voltant d’aquest tema. L’enorme consum energètic de les societats occidentals està basat en quatre tipus d’energies primàries, cada una de les quals té els seus avantatges, els seus inconvenients i els seus límits: l’energia procedent dels “combustibles fòssils” (carbó, gas, i sobre tot, petroli), la d’origen nuclear, la que ve de la biomassa i la procedent directament del sol, de l’aigua o del vent (aquestes darreres es poden considerar “renovables”). A Europa, el repartiment actual del consum entre els quatre tipus és, en números aproximats, d’un 80%, 10% , 5% i 5%, respectivament. Només amb aquestes xifres ja es pot veure fins a quin punt depenem de les energies “fòssils” que tenen tres grans inconvenients: estan en procés d’esgotament ja que les reserves són limitades per naturalesa, a l’utilitzar-les produeixen emissions de CO2 que estan canviant el clima global i, finalment, gairebé totes les reserves existents estan en poder de tercers països. És imperatiu reduir el consum de fòssils importats, tant per las seves emissions, com per la dependència que generen, com sobretot, perquè la creixent demanda de tercers països fa que s’incrementi el cost i augmentin les perspectives d’esgotament. Però, a més, aquesta setmana està quedant molt clar que la garantia de subministrament és cada vegada més petita i les possibilitats de substitució per la nuclear són molt més problemàtiques. Si hem de rebaixar la part del petroli i el gas i no podem augmentar la part nuclear, només ens queden les quatre renovables, i això és molt més fàcil de dir que de fer. Per sort ens queda una sortida relativament simple: l’estalvi. Simple perquè els esforços que s’han de fer per reduir el consum, i les inversions que demana, són inferiors a les d’augmentar altres produccions, ja que una part importantíssima de l’energia que ara consumim (més de la meitat) la malbaratem. La tercera setmana de març del 2011 marca el moment de posar-se a treballar en aquesta direcció. Article escrit per Joan Majó i publicat al Diari Ara el 20/03/2011

Crec que no deu ser massa desencertat definir l’«espècie homo» com aquella que, gràcies a la gran complexitat del seu cervell i l’alliberament de les seves extremitats anteriors, ha desenvolupat una intel•ligència i una capacitat pràctica que li permeten obtenir fàcilment de l’entorn els recursos que necessita, modificar aquest entorn per protegir-se de les agressions i multiplicar les seves potencialitats mitjançant el treball col•laboratiu amb altres membres de l’espècie. Això ha necessitat augmentar molt, i de manera paral•lela, la intel•ligència, els coneixements, la tecnologia i la capacitat de comunicació (especialment, la comunicació simbòlica). Per què començo amb una afirmació aparentment tan abstracte? Perquè cada cop que es produeix un canvi important en els elements que permeten aquestes possibilitats la societat humana fa un salt qualitatiu, i crec que ara som davant d’un d’aquests salts. Les darreres dècades del segle XX han vist com es repetia, però amb una intensitat i velocitat molt més grans, el que va passar al segle XIX amb un recurs bàsic, l’energia, que permet obtenir gairebé tots els elements materials necessaris per a la vida (aliments, mobilitat, eines, confort i benestar). La revolució actual s’ha denominat de la informació i fins i tot s’ha parlat de la «societat digital». Crec que és una expressió poc afortunada ja que una tecnologia no mereix qualificar un tipus de societat. S’ha emprat també, amb un xic més d’encert, de «societat de la informació» i de «societat del coneixement», però tampoc no crec que reflecteixin la naturalesa profunda del que estem vivint. Analitzem què significa el resultat de tres fenòmens que s’han produït conjuntament: capacitat pràcticament infinita de processar, emmagatzemar i transmetre bits (és a dir, informació), globalització d’una xarxa de gran capacitat (que pot transmetre tot tipus de continguts a gran distància i de manera gairebé instantània) i possibilitat d’estar connectat a la xarxa en mobilitat (és a dir, per mitjà d’ones). Això és el que configura un nou paradigma: capacitat de viure connectat, sempre i amb tothom, amb tots els avantatges i tots els inconvenients que això significa. Crec que la connectivitat és el moll de l’os de la societat que està emergint, perquè no només serveix per enviar i rebre informació sinó també, i sobretot, per «viure junts» independentment de la proximitat física. Aquest és el fenomen social que estan experimentant les noves generacions i que, a corre-cuita, els adults estem intentant comprendre i, a vegades, participar-hi malgrat les dificultats culturals que representa. De la mateixa manera que, des de fa algunes dècades, la informació camina sobre els bits, ara sobre el suport de les xarxes telemàtiques es construeixen les xarxes socials. Això és, a la llarga, més transcendent que totes les altres coses, ja que permet la creació de nous models de comunitat, la generació d’informacions des de nous emissors no formalitzats i la difusió ràpida i extensa al marge del monopoli dels mitjans tradicionals. Són evidents les conseqüències en l’evolució de les borses, en els canvis en la configuració de l’opinió política, en les campanyes electorals o en la caiguda de governs. Tenim exemples ben recents de tot això. Un dels elements que ha acabat d’arrodonir aquest naixement és l’explosió de terminals que permeten estar connectat en mobilitat, és a dir, amb un element portàtil i sense estar lligat a través d’un cable. Tant se val si es tracta de terminals de telefonia mòbil, d’ordinadors portàtils amb connexió wi-fi, d’i-pots, d’i-phones, de tablets, d’i-pads… o d’altres artefactes que acabaran convergint tots plegats en una mena de barreja d’ordinador, de telèfon i de petit televisor. És per això que ha esdevingut tan important l’existència del MWC que la darrera setmana s’ha celebrat a Barcelona. No tant com a trobada comercial, sinó com a lloc per on passa la dinàmica innovadora que fa avançar aquest sector. Molt més que els nous productes que s’hi presenten, és important veure i seguir les noves formes de viure i de relacionar-se que permeten, i que sovint imposen, de la mateixa manera que al segle passat el cotxe o l’avió les va canviar, quan no imposar. Tres reflexions finals. 1. No entendre la direcció i la velocitat del canvi social és molt perillós, i està en l’origen de molts dels nostres problemes. A casa nostra, no s’ha copsat encara què suposarà de veritat, per a la nostra manera de viure, la globalització; ni què significa econòmicament haver entrat a la UE, i sobretot a l’euro; ni quines son les conseqüències de canvis en el repartiment del poder que comportaran les noves xarxes. Això ens desorienta, a vegades ens irrita i sovint ens fa equivocar-nos en la formulació de diagnòstics i de solucions. 2. En un sentit invers, no ens hem de deixar portar per una actitud passiva davant d’aquests canvis. Ni tots són bons, ni tots són imparables. El progrés tecnològic els permet però no els fa obligatoris. Com més grans són les nostres possibilitats més grans han de ser les capacitats de les societats madures per regular-ne la utilització. El recent discurs de la liberalització i de la «intel•ligència del mercat» ja ens ha portat a una gran crisi i ens hi continuarà portant. És imprescindible reivindicar la necessitat d’una participació democràtica i d’una política al servei dels interessos col•lectius i no pas dels de grups, partits o empreses. 3. Hem de fer tot el possible perquè Barcelona continuï sent la seu dels propers MWC. És bo per a la projecció de la Ciutat. És bo per als nostres sectors relacionats amb el turisme. Però sobretot és bo perquè Barcelona sigui un referent europeu en el procés de configuració d’aquestes noves formes de convivència. I seria bo que el gran show comercial actual es complementés amb un espai de reflexió social i política sobre el seu significat i les seves possibilitats.