David Garrofé vingué acompanyat d’en David Villarrubias, encarregat de la digitalització de les empreses i la consegüent implantació de les TIC. El Sr. Garrofé inicià la seva ponència fent un recompte de la història de la CECOT, explicant-nos que al 1996 es creà la fundació CECOT per la innovació, per tal de veure com la innovació podia afectar al procés productiu. Un any més tard ja es creava el portal www.larambla.com, que pretenia estimular el comerç electrònic de les empreses de la confederació. Al 1997 també es negociaren amb la Caixa i altres entitats financeres, uns datàfons amb marca blanca pels comerços, a la vegada que sorgia la plataforma tecnològica multicontingut i multicanal CECOTXPRESS amb l’objectiu d’agregar totes les tecnologies i construir un metacercador personalitzat. L’èxit d’aquesta eina de recerca fou rotund, ja que un 95% dels usuaris la segueixen utilitzant diàriament. En David Garrofé ens comentà que l’assessorament sobre la integració de les TIC en les empreses, desenvolupat pel Centre de Demostració de Tecnologia (de la Fundació Cecot Innovació) en el transcurs dels darrers anys els ha permès fer una anàlisi del que les empreses tenen instal·lat i de l’ús que en fan. Aquest estudi posa de manifest que abans d’implantar, cal tenir perfectament definit, conegut i contrastat el pla de processos de l’empresa. Si no es coneix suficientment l’empesa, o si no es té relativament optimitzada, no és útil introduir-hi tecnologia, ja que incorporar sistemes a uns processos que no funcionen només afegeix una acceleració del que ja es fa malament. Si una empresa d’entrada no funciona correctament, amb sistemes tecnològics no millorarà els processos, sinó que només els accelerarà. Des d’aquest punt de vista, i en referència al món de l’empresa en general, i al de les PIME en particular, cal dir que en molts casos, per desconeixement o idees preconcebudes, l’empresari percep la incorporació de les TIC com una despesa directa i no pas com una inversió. És més, en molts casos es percep com una font de perill per a l’estabilitat dels processos dins de l’empresa, o com una font de risc financer per no estar estandarditzat ni consensuat un model que estableixi el càlcul del retorn de la inversió (ROI). El desconeixement també du al recel, a la por per part de l’empresari de perdre control d’una informació que en lloc de tenir-la ell, ara es cedirà a uns sistemes o que estarà en mans del gestor informàtic. El que es desconeix es tem, i el que es tem, no s’aplica. Concretament, el major risc que apareix que es percep en l’adopció d’aquestes tecnologies es produeix en dos moments: quan es decideix quina solució escollir (fabricant, integrador, etc.), decisió que l’empresari haurà de prendre en base a unes recomanacions i opcions que ell no ha controlat, sinó que sorgeixen del seu responsable de sistemes o, del seu proveïdor. El segon moment es dona en la fase d’implementació, això és, en la transició que suposa instal·lar en la infraestructura i organització de l’empresa, noves tecnologies i molt especialment, nous processos de negoci no sempre compatibles amb els que estan en vigor. Existeix un període més o menys llarg d’integració, de migració d’aprenentatge i d’adaptació, que requereix un esforç i seguiment. És doncs, la causa de la típica fricció que es produeix en un moment de canvi, en un moment de convivència i paulatina substitució del que és vell pel que és nou. Justament degut al fet que moltes ocupacions tradicionals són substituïdes per nous processos automatitzats, basats en TIC, les noves tecnologies són també vistes amb gran recel i com una amenaça per part del treballadors no qualificats. David Garrofé també ens va transmetre les seves propostes de millora: – Dotar l’empresari del criteri suficient per a que no se senti insegur i sense control de la situació al dialogar amb els venedors i instal·ladors de tecnologia. – Organitzar la prescripció externa, és a dir, realitzar un acompanyament neutre i imparcial a l’empresa. – Formar al treballador en l’ús eficient de les TIC d’una forma permanent i actualitzada: coaching. – L’Administració també ha de jugar un rol fonamental a l’hora d’impulsar i difondre l’existència de serveis en xarxa, així com de fomentar-ne el seu ús. Sense un lideratge clar de l’administració cap a la plena incorporació del model de la societat de la informació en la seva tasca diària, el nostre model productiu no podrà aprofitar-se de les experiències i sinèrgies generades pel sector públic. – Cal que les noves tecnologies s’expliquin millor a les empreses ja que el problema amb la introducció d’aquestes no és qüestió ni de costos ni d’infraestructures, sinó de la falta de coneixement dels seus avantatges. El desconeixement del potencial de les noves tecnologies duu a les Pimes a no donar prioritat ni a la inversió en TIC ni a optimitzar-ne el seu ús, però més enllà d’aquestes dificultats, l’experiència ve a demostrar que el problema de la Pime espanyola no és tant econòmic com de mentalitat. En David Villarrubias complementà la ponència d’en David Garrofé comentant-nos que l’assessoria realitzada per la Fundació Cecot Innovació els ha fet veure que la disparitat de productes al mercat complica la presa de decisió per l’empresari, que no sap vers quin decantar-se, a la vegada que té recel a implantar circuits tancats nous. Un altre problema és que la idea que es ven de que la “informàtica és fàcil” ha provocat que moltes Pimes pensin que ho poden fer sense ajuda exterior, amb les seves consegüents males implementacions. La informàtica s’ha de vendre com una oportunitat, malgrat es veuen les reduccions de despeses en el processos curts, però no als llargs. La ISO ajudà a estandaritzar processos, la qual cosa fou positiva per moltes empreses, tot i que moltes d’elles han deixat de revisar els processos. El teixit de base de les empreses (les Pimes) no té accés a les subvencions ja que els ajuts governamentals són per fonamentar la R+D però no per implantar noves tecnologies. L’Administració sovint obliga a presentar documentació a través d’internet, la qual cosa té com a resultat que en molts casos siguin gestories les que acabin fent la feina. En el posterior debat amb els associats intervingueren en Ricard Ruiz de Querol, Xavier Marcet, Josep Casanovas, Manel Medina, Ramon Palacio, Carles Ubach, Enric Canela i Toni Garrell, i es tractaren els següents temes: – El discurs segueix sent el mateix que fa trenta anys: s’ha de lluitar contra la desorganització, la manca de professionals i la falta de coneixement. A les grans empreses això s’ha anat solventant gràcies al canvi generacional, però a les Pimes el ritme d’adquirir personal més qualificat és més lent. – Si ens comparem amb la Unió Europea dels 15, les nostres Pimes estan ben posicionades respecte a la tecnologia implantada (95%), però fallen en el seu ús (50%). Moltes de les micro-empreses no tenen ni tan sols correu electrònic, i moltes de les que sí en tenen, no el consulten periòdicament. – Tenim més gent preparada per l’antic i encara vigent model econòmic que no pel nou model de coneixement. El gran repte que ens planteja el futur és, abans que tot, generar talent. – Moltes empreses TIC són Pimes i poden ajudar a fer de catalitzador, tot i que també es necessitarà ajuda de les universitats i de l’administració per ajudar les empreses a familiaritzar-se amb l’ús de les TIC (assessorament imparcial a través d’associacions professionals, formació d’especialistes en el càlcul del ROI – retorn de la inversió, redacció de manuals de bones pràctiques – CIDEM). – Els directius no veuen la incidència directa d’utilitzar les TIC en els seus negocis, per això l’administració ha d’assumir part de la responsabilitat evangelitzadora de promocionar-ne el seu ús.

Xavier Trias començà la seva ponència amb una crida a la necessitat de competir, a la vegada que cooperar, entre la mancomunitat de municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat comptal, d’espai delimitat i definit per les ciutats que la rodejen, inevitablement representa un model urbanístic diferent al de Madrid. Barcelona disposa de mar, montanya i dos rius, accidents geogràfics que dificulten la qüestió de la movilitat. Millorar-la per això, no ha de consistir en fer la vida impossible als cotxes, sinó prestar els serveis necessaris per a que l’ús del cotxe dins la ciutat no sigui imprescindible. La creació de l’àrea verda no pot anar acompanyada d’una manca d’impuls de millorar el transport de rodalies. En el cas de Barcelona, el problema de la movilitat és sobretot extern, englobant tota l’àrea metropolitana; en aquest sentit és important el quart cinturó, ja que la B30 no pot donar abast a tot el tràfic de cotxes diari que vol entrar a Barcelona. Referent als transports, Xavier Trias distingí tres temes bàsics a tractar: una millora de les comunicacions de rodalies, la línea 9 del metro en el seu recoregut sencer, que d’aquesta forma connectaria barris de la ciutat que tenen una gran demanda de transport públic, amb la zona industrial i el Prat, i l’adequació de l’horari del transport públic a l’ús real que es fa de la ciutat. Referent a la formació, X. Trias admet que és cert que s’ha de fer molta més formació professional, així com dotar-la de qualitat a la vegada que se l’acompanya d’un suport explícit i potent a les universitats. A Barcelona, una reforma de les universitats també hauria d’implicar una aposta clara per terrenys estratègics, on construir centres de recerca que estiguin ben comunicats i facilitar-ne així la transferència de coneixement. S’han d’enforitr els clústers de futur que té Barcelona: per una banda les escoles de negoci, com IESE o ESADE, i per l’altra, el consorci de la Zona Franca, del qual és inadmissible que la gestió segueixi venint dirigida per Madrid. Com seguim creixent a través de la construcció i el turisme, la mà d’obra demandada és no qualificada, per la qual cosa el gap entre salaris cada cop és major. Juntament amb el progressiu envelliment de la població, els ciutadans barcelonins cada cop acusen més la pèrdua de qualitat de vida i la pujada dels preus de l’habitatge. El resultat és que les persones se’n van a viure fora de Barcelona a municipis com Rubí, Cerdanyola o Mataró, on els ajuntaments tenen més ajuts, proveeixen de més serveis i doten de cada cop més equipaments les ciutats. Si a Barcelona també apostéssim fort pels serveis personals prestats per l’Ajuntament, aquests podrien ser una eina important pel desenvolupament de noves tecnologies. El nostre sistema social està pràcticament universalitzat, i gaudeix d’un tamany suficient com per aplicar-hi les noves tecnologies i fer-ho de forma exitosa. En el posterior debat amb els associats, en el que participaren la Roser Ràfols, l’Agustí Argelich, l’Enric Canela, en Rodolfo Fernández, el Pere Monràs, Jordi Capelleras, Ramon Palacio, Santiago Sardà, Juan José Pérez i Salvador Estapé, es tractaren molts temes que afecten la ciutat. Es parlà de la manca d’infraestructures tecnològiques, del problema de les telecomunicacions i Telefònica, de la poca implementació de la fibra òptica, del percentatge baix d’investigadors que segueix trobant-se majoritàriament a les universitats, de la llei de finançament de les hisendes locals i la incapacitat pressupostària per invertir si no es reforma, de les possibilitats de promoure iniciatives privades per part de l’Ajuntament, de la necessitat d’innovar en el model de governança i lideratge, dels efectes de les deduccions fiscals i els impostos, la falta d’engrescament polític en el futur de la ciutat, el paper de la societat civil i la transformació d’una Barcelona com a ciutat d’atracció en una ciutat de retenció. Xavier Trias contestà a les preguntes suscitades, fent especial menció a la necessitat de trascendir l’endogàmia present a les universitats, potenciant el sorgiment de plantejaments innovadors, així com per altra banda, incitar a les empreses a apropar-se a les universitats en comptes de montar el seu propi departament de recerca. Per l’experiència que hem tingut a Barcelona, les universitats han canviat la ciutat, i no només a nivell urbanístic, com són la zona del Raval o Ciutadella, sinó també a nivell de qualitat. I malgrat això seguim tenint l’obsessió de cercar les persones de fora en comptes d’aprofitar el propi talent. Referent al tema d’habitatge, s’ha aconseguit la integració de barris com Nou Barris, però no s’ha sabut crear una borsa d’habitatges públics com cal. En comptes de construir vivendes de protecció oficial, a tota la zona del litoral s’han edificat pisos pensats per les rendes mitges-altes. Referent a la implicació de l’Ajuntament per promoure la iniciatives privada, Xavier Trias ens parlà de la necessitat d’adoptar una actitut proactiva, així com de la possibilitat de que l’Ajuntament es convertís en aval per facilitar certes adquisicions i inversions. El sistema de finançament actual de la ciutat de Barcelona no és el millor, pel que ens hem d’apropar al sector no públic però amb vocació pública, i treballar per disposar algun dia d’una pròpia agència tributària. X. Trias convergí amb els associats en la manca de lideratge, molt visible en qui pren les decisions i qui les gestiona, i ens plantejà els dos principals reptes als quals s’enfronta la Barcelona del futur: el mercat globalitzat i el canvi demogràfic. En aquest sentit, féu una crida a la necessitat de tenir un govern fort i coherent, que exerceixi el lideratge i autoritat pertinents per tal de garantir la supervivència, éxit i avanç d’iniciatives com el Parc de recerca biomèdica, el Sincrotró, el Supercomputador o el 22@.

Acta resum de la primera Junta conjunta del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast celebrada el dimarts 6 de març del 2007. Addicionalment als membres de la Junta del Cercle per part del Barcelona Breakfast s’incorporaren a la Junta: en Xavier Marcet, en Joan Solé, en Ricard Ruiz de Querol, en Vicenç Gasulla i en Ramon Palació. Aquests junta culminarà el procés de fusió que finalitzarà el proper mes de maig. Els temes Tractats foren els següents: 1. Execució dels acords de fusió – En Xavier Marcet indicà que aquella mateixa tarda, i un cop comunicat a tots els associats del Breakfast que passaven a esser associats del Cercle per al Coniexment-Barcelona Breakfast, s’havien enviat les dades a la secretaria del Cercle. – Quant al ajust de les quotes de 300 euros a 180 euros que te que efectuar-se al llarg del 2007, es constatà que encarà no s’ha resolt el problema de finançament del menys ingrés que es situa en uns 18.000 Euros anuals, s’acorda que aquets tema hauria d’estar resolt amb anterioritat a l’assemblea general del mes de maig. – S’analitzà els ajustos de la web requerits arrel de la fusió i els associats a millorar algunes prestacions de la mateixa. S’aprovà les propostes efectuades per l’empresa ddmedia i facultà a la comissió permanent a tirar endavant els ajustos un cop es rebi l’oferta pressupostaria. – Es comenta que en les properes setmanes es procedirà a ajustar la junta del Cercle arrel de la fusió, tot considerant que a la propera tardor finalitzà el mandat del president, i que al octubre es convocaran eleccions. 2. S’analitzaren les activitats ja previstes fins el 30 de juny i que estan a la web, i el document preparat per en Ruiz de Querol sobre les temàtiques a abordar en l’activitat de d’anàlisi Barcelona-Breakfast que seran continuïtat dels que organitzava l’associació Barcelona Breakfast tot mantenint el format, s’acorden les pautes quant a dades i el fitxà el proper esmorzar per el divendres dia 30 de març. El vocal de la junta Ricard Ruiz de Querol conjuntament amb en S. Estapé seran els coordinadors de les activitats. 3. Es tractarà la temàtica i l’Acte sobre l’aeroport del dia 22, s’acorda l’adhesió al mateix i els membres de la junta que assistiran al mateix, enviant els noms el dia següent des de la secretaria del cercle. 4. S’acorda que la data inicial de la propera assemblea serà el 22 de maig, el vicesecretari general del Cercle cuidarà de tots els aspectes tècnics i jurídics conjuntament amb el secretari general. Barcelona 6 de març de 2007.