El passat 7 de novembre vam celebrar l’Esmorzar – Col•loqui Barcelona Breakfast amb el convidat Sr. Francisco Ros, Secretari d’Estat de les Telecomunicacions i per a la Societat de la Informació. La seva ponència va constar de dues parts. Durant la primera mitja hora ens va parlar de la importància dels indicadors per conèixer el punt on es troba el país a fi de dur a terme polítiques per impulsar la societat de la informació. Segons el seu coneixement, va destacar alguns defectes tant pel que fa als indicadors internacionals com als nacionals. I durant la segona part de l’exposició, ens va detallar la situació d’Espanya. El sector de les telecomunicacions és un sector dinàmic i, per tant, a diferència del que passa actualment, es necessiten indicadors a temps real i actualitzats. Degut a la falta de temps, de recursos econòmics i a causa de l’existència de països que avancen a ritmes diferents, moltes dades que disposem per comparar i analitzar internacionalment la situació de la societat de la informació són inconsistents i inexactes. Un exemple per a il•lustrar aquest problema és la “escletxa digital “. Actualment, aquesta es calcula tenint en compte el nombre de persones que es connecten a internet. Segons l’opinió del Sr. Francisco Ros, s’està utilitzant un paràmetre obsolet, ja que aquest, a Espanya, depèn en gran mesura d’un factor cultural i generacional. Per evitar males interpretacions, va proposar utilitzar l’oferta com a mesura, és a dir, les possibilitats que existeixen de connectar-se a internet. Tenint en compte aquest segon paràmetre, a Espanya no hi hauria “escletxa digital”. Un altre exemple on no es reflecteix massa bé la situació espanyola és utilitzant els preus de banda ampla aïllada, ja que el 90% de la banda ampla a Espanya és empaquetada; també comparant la penetració entre països on a l’Estat espanyol se li atorga un 108 – 109 a diferència d’alguns països de l’Europa oriental que reben 120 – 140 perquè no han depurat mai la seva base de dades. Per evitar aquests problemes i millorar l’estudi i l’anàlisi de la Societat de la Informació, el Sr. Francisco Ros va proposar com a plans de futur homogeneïtzar els paràmetres que s’utilitzen per construir els indicadors, modernitzar el mètode emprat i establir dues velocitats corresponents als ritmes de cada país (països de resposta ràpida i països de resposta lenta). La segona part de la seva exposició va consistir en descriure, mitjançant dades de Observatorio nacional de las telecomunicaciones y de las SI (ONTSI), la situació d’Espanya. La societat de la informació ja és una realitat. El Plan Avanza, amb l’objectiu d’impulsar R+D+i és un dels més complets, segons el Sr. Francisco Ros, tot i que segons l’opinió d’alguns assistents, és un projecte que discrimina entre les grans empreses i les PIMEs. Una altra dada que va destacar el Secretari d’Estat és que a Espanya hi ha 24 milions d’internautes, el 91,6% dels joves es connecten a internet freqüentment (per sobre de la mitjana europea que és un 80%), el 90% dels ciutadans tenen cobertura de banda ampla, independentment de la geografia (tot i que amb velocitats diferents), la comunitat internauta hispanoparlant és la tercera del món i els continguts en espanyol a la xarxa, tot i ser de menys qualitat (generalment) que els que es poden trobar en anglès, estan millorant en aquest sentit. Totes aquestes dades evidencien el potencial per desenvolupar un gran mercat de la informació espanyol. També va destacar el lideratge d’Espanya en àrees d’aplicació digital com l’educació (Plataforma AGREGA), la sanitat on es vol aplicar la recepta electrònica, l’historial clínic, etc.; i l’administració electrònica, on abans del final de l’any 2010 s’han d’haver incorporat els procediments bàsics electrònics. Per contra, l’hostaleria, la construcció i l’agricultura són sectors que no es connecten massa i tenen un pes molt important en l’economia espanyola. Aquest factor juntament amb el poc ús d’internet de la gent gran són els punts febles de la societat de la informació a Espanya. I per tant, una de les polítiques que s’han de dur a terme han d’estar orientades a generar confiança i seguretat per impulsar l’ús d’internet en aquests sectors de la societat.

El passat dijous 30 d’octubre vam celebrar el Sopar – Col•loqui del Cercle amb el convidat Ramon Tremosa, professor de Teoria econòmica de la Universitat de Barcelona. Seguint amb la tònica optimista dels seus dos darrers llibres, Catalunya País Emergent (Editorial 3i4, 2008) i Catalunya serà logística o no serà (Editorial 3i4, 2007), en Ramon Tremosa ens va mostrar com Catalunya pot esdevenir l’Holanda del Sud. Flandes no va poder participar en la Revolució Industrial degut a la inexistència d’indústria pesada. Però aquesta regió, gràcies a la logística i als ports, ha consolidat, innovat i especialitzat els sectors industrials ja existents (automòbil, químic, farmacèutic i agroalimentari, molt semblants als de Catalunya) i ha passat de ser pobra a rica durant el últims vint anys. Aquesta és la pauta que ha de seguir el nostre país. Catalunya disposa de ports estratègicament situats (Barcelona, Tarragona i València), la cooperació dels quals pot donar grans beneficis futurs; també té un teixit industrial consolidat i està situada al sunbelt, factor que permet explotar el turisme de creuers i, conseqüentment, possibilitar l’existència de vols directes amb els EE.UU, atraient d’aquesta manera investigadors i científics. Catalunya té les condicions necessàries per a esdevenir l’Holanda del Sud, però per a que sigui una realitat, Catalunya ha de ser logística. S’ha d’especialitzar en la recepció i tramesa de productes semielaborats i, per tant, ha de tenir un sistema d’infrastructures que ho faci possible. Segons el professor Tremosa, les multinacionals, atretes per les característiques de creixement potencial del nostre país, són i seran les encarregades de pressionar per tal de construir aquestes noves infrastructures i, al mateix temps, finançar les activitats d’R+D. Una altra dada que ens va aportar en Ramon Tremosa per a ser optimistes fa referència a les megarregions descrites per Richard Florida. Aquest teòric distingeix quaranta megarregions (entenent megarregió com un grup compacte llumínic que salta tant fronteres físiques com polítiques) on s’hi concentra el 50% de la població mundial, el 80% del PIB que es genera a tot el món i el 90% d’R+D. En el número 11 d’aquest rànking s’hi troba la megarregió que va des d’Alacant fins a Lyon i Marsella! L’economia és una ciència imprevisible. Hi ha moments en la Història que han marcat punts d’inflexió, creant cercles virtuosos o, contràriament, creant cercle viciosos. El cafè del Pacte del Majèstic, on es va acordar l’autonomia de la gestió portuària, n’és un exemple. Tenim l’oportunitat d’esdevenir una potència econòmica important d’Europa i del món, d’entrar en un cercle virtuós; les condicions ens són favorables. Ara és hora de treballar i no deixar-ho perdre.

De manera original, amb una presentació de vint diapositives de vint segons de durada cada una, i sense oblidar el sentit de l’humor, en Pep Torres ens ha parlat sobre qui és i què fa, donant un punt de vista diferent al que estem acostumats sobre la innovació i les noves tecnologies. Pep és inventor, creatiu i comunicador. Actua sota la marca Stereonoise, la seva empresa i el seu estudi d’invenció, en tres línies d’acció diferents: els invents, el soroll mediàtic i les exposicions. Amb curiositat, experimentant fora d’allò del que és habitual dins del món de cadascú, enriquint-se, cercant la interacció entre la societat i la innovació, apareixen idees a partir de les quals es creen els invents. Invents que sorgeixen de necessitats quotidianes, com per exemple el plat reclinat per a menjar sopa, la nevera d’Electrolux amb prestatges separats per a pisos d’estudiants, el coixí amb un forat per poder escoltar la televisió, entre d’altres. El Soroll mediàtic engloba la publicitat de low-cost. En una societat on hi ha excés d’informació, destacar per sobre de la resta generalment costa molts diners. Però en Pep, aprofitant la seva experiència en televisió, utilitza la creativitat per captar l’atenció dels mitjans de comunicació amb els mínims recursos possibles. L’objectiu és crear una campanya publicitària basada en un producte original i que creï reaccions en la societat, utilitzant les seves mateixes paraules, “productes que generin converses de bar”. L’exposició INFILTRADOS per a celebrar els 10 anys de l’FNAC El Triangle que es pot visitar fins el 16 de novembre n’és un exemple. S’han camuflat entre CDs, jocs d’ordinador i DVDs diferents invents ben estranys que hipotèticament es vendrien d’aquí deu anys. Un altre exemple ben conegut és la rentadora per a homes, creada el 2005 per a satisfer una petició de Servei Estació. La darrera línia d’actuació respon a la idea del reciclatge. Entre els invents que s’han creat al llarg de la història, n’hi ha que tenen una aplicació quotidiana i que estan triomfant en el mercat però n’hi ha d’altres que són còmics i sovint “impracticables”. Tot i així, tots han estat creats per a satisfer una necessitat particular i, per tant, ens poden servir per a reflexionar. Aquest és l’objectiu de les exposicions, trobar una nova utilitat als invents. Innovació, tecnologia i societat són paraules que s’acostumen a relacionar però potser des d’una perspectiva incorrecta o, si m’és no, des d’una perspectiva no absoluta. Últimament no parem de sentir que la societat s’ha d’adaptar a les noves tecnologies per tal d’evolucionar, i realment són necessaris els avançaments tecnològics. Però també és cert, i en Pep Torres ens ho ha demostrat amb un grapat d’exemples, que la innovació i la tecnologia han de conviure amb la societat i, per tant, han d’adaptar-s’hi. No hi ha innovació sense un concepte al darrere, i aquest concepte està entre les persones.

China se un inmenso país, 9,6 millones de Kilómetros cuadrados, con una población superior a 1.306 millones de personas, con una cultura de los más antiguas de la humanidad, y con un desarrollo económico impresionante. EL PIB desde 1978 hasta el 2006 creció aproximadamente a un ritmo superior al 19,5%, lo que comporta que si se compara el PIB, en cuanto a poder adquisitivo por cápita, con las otras potencies económicas se comprueba que China es la segunda potencia mundial, casi supera en el doble en Japón. Estos datos hacen que surja la pregunta de cuando China superará a los Estados Unidos, y que representa este hecho para el futuro de la humanidad. En las jornadas de verano sobre desarrollo y globalización, celebradas en el marco de los debates de verano de la fundación Indicis, se planteó esta pregunta. Los debates contarón con la colaboración del Cercle per al Coneixement mediante la participación de su asociada Eva Garrell i Zulueta , la cual efectuó una ponencia que tuvo por título: ¿ En qué año China va sustituir a los Estados Unidos como primera potencia mundial?. La ponencia se estructuró de la siguiente forma: Variable Dependiente: Ser la primera potencia mundial Variable Independiente clave: economía Variables de control: Ingreso en la OMC Papel del Partido Comunista Talento y obsesión por el dinero Tecnología y espíritu de empresa Confucianismo, budismo y taoísmo Escuelas de negocios Era del comunismo Poder de la marca y la piratería Límites al crecimiento Envejecimiento de la población Entre otras que veremos a continuación La conclusiones de la misma se sintetizan en las siguieentes aportaciones : Según el artículo de The Economist el 30-0705 informó que China podría equipararse a Estados Unidos en el PIB en una fecha situable entre 2020 y 2025. También, según preve la Economist Intelligence Unit, una organización del grupo del grupo The Economist China en el 2020 estará pisando en términos del PIB a Estados Unidos. Pero en esta fecha de equiparación habrá todavía grandes diferencias con Estados Unidos en cuanto a composición del grupo social. En 2006 la consultora estadounidense Pricewaterhouse Coopers se formuló la pregunta:¿Qué países dominarán la economía mundial a mediados del siglo XXI?¿Qué potencias integrarán el G7 en 2050?Su respuesta fue”Asia se situará en el epicentro de la globalización y dentro de ella China pisará los talones a la superpotencia actual con India en posición de disputar la hegemonía a los dos gigantes. Según Ramón Tamames,la hegemonía dentro del orden internacional también depende del grado de aceotación que les presten las demás potencias, de cierta importancia, en el entorno mundial. Por eso, el unilaterismo norteamericano sin un componente multilateralista que le aporte legitimidad global, mermada por la actuación y sus consecuencias: Irak y Afganistán, constituye una permanente invitación a que surjan contrapuestos estratégicos. Papel que podría asumir China y más aún en algún tipo de alianza euroasiática con: Rusia y la India. “3 mil millones de nuevos capitalistas” el empresario y político Clyde Prestowitz va más lejos que los autores previamente citados, sosteniendo que Estados Unidos ya está en declive económico a causa de la globalización y por haberse agudizado su triple déficit: fiscal, comercial y del ahorro público. Frente a lo cual resalta el crecimineto masivo de las reservas internacionales de los bancos centrales de China y India, así como el ingreso de cientos de millones de personas en la fuerza de trabajo del conjunto de esos dos países. Todo lo cual combinado con la relocalización y la innovación tecnológica desde Estados Unidos a Oriente, y la facilidad del out sourcing está acabando con el liderazgo norteamericano. En la documentación relacionada adjunta se detalla el contenido de la conferencia.

En Dídac Lee començà la seva ponència parlant-nos sobre els seus inicis, un pèl inusuals pel que habitualment es pressuposa per una carrera d’èxit empresarial. Després de passar per diverses universitats i temptatives d’estudis, sense finalitzar-ne cap, es llençà a montar la seva pròpia empresa tecnològica. Sense recursos, coneixements, contactes ni una formació convencional, fa 13 anys en Dídac obrí una franquícia d’Intercom a Girona com a proveïdor d’internet. Malgrat comptar només amb 18.000 € d’un prèstec de Caixa Catalunya com a capital inicial, aviat van evolucionar de ser un proveïdor d’internet a un datacenter, ampliant a la vegada la cartera de clients, desenvolupant software i elaborant un projecte de comerç electrònic. Treballant avui en dia en camps tan diversos com la seguretat informàtica, el màrketing online i el desenvolupant de webs i serveis, tenen unes 150 persones treballant per ells, de les quals 30 estan a Argentina i la resta repartits entre Barcelona i Madrid. Les empreses participades per Dídac Lee es mouen entorn a IntercomGI (incubadora de projectes a Internet), de la qual formen part Atraczion (empresa de màrketing en cercadors i posicionament online), Spamina (disseny i fabricació de solucions de seguretat a Internet), Respaldum (fabricant de solucions de backup online i disc dur) i Scubastore.com i EurekaKids com a empreses d’e-commerce. En Dídac Lee ens deixà amb unes idees bàsiques entorn a la competitivitat i l’èxit: fermament convençut de que les regles fixes no existeixen en el món dels negocis, ens comentà que la clau de l’èxit resideix en treballar en projectes motivadors i pels que es senti passió. Per emprendre sempre és un bon moment, malgrat fa uns anys fos més complicat però també les oportunitats eren més grans, ara ens trobem en un moment més facilitador i amb una nova onada de projectes 2.0. A diferència de la primera època “.com”, on no estaven clars els models de negoci, molts dels projectes que existeixen actualment, no només tenen un model de negoci, sinó que a part són empreses que estan donant alts rendiments. La innovació com un aspecte imprescindible, ha de complir la funció d’aportar coneixement al mercat i anar sempre en funció del client. Una de les frases que ens deixa en Dídac Lee és que “si tens una idea innovadora, has d’endegar un projecte global”. Quan li preguntem sobre la relació entre la universitat i l’empresa, la postura d’en Dídac és que universitat i empresa es necessiten i requereixen entendre’s. Una empresa sempre tindrà la necessitat d’innovar i fer recerca, i això ho pot aportar la universitat, que per la seva banda pot rebre la financiació que aporta l’empresa. Es tracta de lligar els interessos a curt termini que té l’empresa amb els de la universitat, que són més a llarg termini. D’alguna forma, ens pot servir d’exemple la idea anglosaxona de que l’empresa ha de convertir-se en el departament de màrketing de la universitat, i la universitat en el departament d’investigació de l’empresa. Front a la dificultat que tenen els start-up que sorgeixen de les universitats per crèixer i avançar, en Dídac considera que part del problema recau en la qüestionabilitat del model de spinn-off vigent. De la mateixa manera que l’emprenedoria no es pot forçar, tampoc podem esperar que aquelles persones que neixen amb vocació docent o investigadora, vulguin dedicar-se a la recerca de negocis rentables. Una de les qüestions que es va destacar més en el debat amb els associats va ser la por al fracàs patent a la nostra cultura i tradicions. L’adversió al risc, la por al ridícul i el temor a fracassar són un dels impediments més grans a l’hora d’emprendre noves iniciatives i projectes. Igual que per crèixer i fer-se grans, és necessari i convenient associar-se, per donar el primer salt i llençar-se a la piscina és bó deixar les pors enrere i no tenir massa a perdre. En Dídac ens deixà amb una darrera frase que sens dubte exemplifica molt bé la seva filosofia de vida i de negoci: “Els ingredients bàsics a l’hora d’innovar són tenir passió, saber adaptar-se a les circumstàncies que es presenten en cada moment, aprendre dels errors, fer front a les adversitats i sobre tot tenir una actitut positiva front a la feina i els projectes empresarials”.