El passat dilluns 14 de novembre vam celebrar el Vespre amb en Germà Bel, catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona, membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) de la Generalitat de Catalunya i expert en temes de recerca d’Economia Política, Reforma del Sector Públic, Privatització, Regulació, Transports i Infraestructures. Durant la ponència, que va durar més d’una hora, en Germà Bel va parlar del corredor mediterrani i dels aeroports, emfatitzant en la relació directa que hi ha entre les infraestructures i la productivitat, entesa aquesta com el benefici social que generen. Quan es parla d’infraestructures a Espanya es fa referència a l’impacte keynesià que aquestes generen, a l’incrementar l’ocupació. Aquest és un error històric, va afirmar en Germà Bel, ja que aquest xoc de demanda laboral és només a curt termini i, per tant, a l’hora de valorar l’efecte de les infraestructures en una economia cal tenir una visió a més llarg termini, buscant el seu efecte agregat en termes de productivitat. Seguint aquesta convicció, en Germà Bel va oferir un anàlisi del corredor mediterrani i dels aeroports tenint en compte la seva aportació a l’economia, el cost de la infraestructura i el cost d’oportunitat, ja que els recursos són limitats i s’han d’utilitzar de manera eficient per aconseguir una bona gestió. El corredor mediterrani és un dels tres corredors prioritaris a la Península Ibèrica, juntament amb el corredor central, que va des d’Algecires a Saragossa, i l’atlàntic, que conectarà Portugal via Madrid i Valladolid. No obstant, l’assignació de recursos per a inversions de la Unió Europea per a cada país no respon a la política de cafè per a tothom del govern espanyol, que alhora comporta ineficiència i desavantatges competitius estructurals per certes regions. En aquest sentit, segons en Germà Bel, s’ha d’apostar pel transport de mercaderies, ja que existeix un avantatge competitiu en el transport de mercaderies des d’orient a Europa central (un vaixell de la Xina arriba abans al port de Barcelona i València que al de Rotterdam i Anvers) i, per tant, si es resol la peça fonamental de promoció del ferrocarril de mercaderies, connectant aquest amb els principals ports, es guanyarien rutes, freqüències i s’abaratarien costos, fet que beneficiaria tant l’economia catalana i espanyola. Pel que fa als aeroports, l’elevat deute acumulat per les grans inversions dutes a terme per Aena van comportar l’anunci de la concessió a privats d’El Prat i Barajas. Però, com a resultat de la política duta a terme, molt poques empreses han fet una oferta en ferm, ja que la TIR resultant és ineficient, degut als elevats cànons de concessió. Dins d’aquest context, existeix el risc de la privatització de tot el sistema, com a conseqüència d’una mala gestió pública. Finalment, a mode de conclusions, en Germà Bel va afirmar que a Espanya existeix un desajust entre oferta i demanda d’infraestructures que s’hauria de resoldre: s’ha d’aprendre que no sempre l’oferta crea demanda, sinó només en sectors poc madurs i amb estrangulaments. En aquest sentit, a l’hora de prendre decisions s’hauria de fer una anàlisi estricta i seriosa sobre la viabilitat econòmica i la rendibilitat de la infraestructura. Per altra banda, cal també tenir en compte que si es millora la competitivitat en un mode, cal millorar-la també en el mode substitutiu. En cas contrari, disminuirà la demanda del segon comportant conseqüències negatives per a l’economia. Així doncs, es pot concloure que la política d’inversions per a tothom és fruit d’una mala gestió que es paga ben cara.

El passat dimecres 22 de novembre es va celebrar a l’Hotel Barcelona Center el Vespre amb el Sr. Joaquim Coello, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Economia de Barcelona, amb qui vam parlar sobre la universitat del nostre país, des del disseny dels plans d’estudi fins a la seva governança. El disseny de l’educació superior tècnica i professional és un equilibri entre l’especificitat i la generalitat. D’aquesta manera, cal definir què cal saber fer i quines assignatures són necessàries per poder dur a terme la tasca professional. Però sense oblidar-se que el més important de la docència ha de ser l’aprenentatge a raonar, sintetitzar, analitzar i assolir la capacitat de resoldre problemes; és a dir, la universitat ha d’ensenyar a pensar en el sentit ampli de la paraula. “Si això no s’aconsegueix, els coneixements específics perden pes i poden convertir-se en receptes, enlloc d’aplicacions i processos”, va afirmar el Sr. Coello, que va defensar un model universitari format per graus, on ensenyin matèries genèriques enfocades a estructurar la ment, i màsters, aquests sí de caràcter específic. En aquest sentit, el ponent va criticar la reforma educativa espanyola actual i va lamentar l’oportunitat perduda de Bolonya, emfatitzant en la necessitat d’una nova reforma futura en la direcció explicada. El món actual, global i trascendental, exigeix una universitat eficient, capaç de fer compatible el servei social i l’excel•lència. En aquest sentit, el Sr. Coello va proposar cinc mesures de millora: 1. Separar els òrgans de decisió, de gestió i els òrgans de debat per millorar en l’assignació de responsabilitats. S’hauria de crear un consell superior de nomenament polític responsable de definir l’estratègia i el pressupost en funció d’un pla industrial, que fomenti els sectors estratègics del nostre país. En segon lloc, hauria d’haver-hi un consell executiu, encarregat de la gestió i l’assoliment dels objectius, i, finalment, el claustre. 2. Canviar el sistema d’elecció del rector. Existeixen dos alternatives al model actual. La primera consistiria en ponderar la quota de cada estament al percentatge de participació respectiu. En canvi, el segon aboliria el sufragi universal per instaurar un nomenament dut a terme per un òrgan superior que es basés en aspectes mesurables de la trajectòria de cada candidat. 3. Professorat. El sistema de valoració del professorat hauria d’emfatitzar més en mèrits de trajectòria professional i, sobretot també, en aspectes docents. Per altra banda, el funcionariat està sobredimensionat i no respon al caràcter de recercador. En aquest sentit, s’hauria d’aturar el creixement del funcionariat i estructurar un sistema d’incentius que premiés i promocionés els millors professors i agilitzés la renovació del professorat amb la substitució d’aquells que no assoleixen uns objectius sempre mesurables. 4. Recerca. Valorar més la incidència en l’economia i la vida real més que en el nombre de publicacions, ja que crea incentius perversos i poc eficients. 5. Finançament. Substituir el finançament fix derivat directament de les despeses per un finançament variable segons la consecució de resultats. Pel que fa a les taxes i beques, calen polítiques redistributives: augmentar taxes i articular un bon sistema de beques però que garanteixi la igualtat d’oportunitats al punt d’arribada i no al punt de sortida. 6. Esquema. Cal un model que fomenti la competència entre universitats que lluitin pels seus recursos en funció d’objectius mesurables i específics, però també és necessària la col•laboració i evitar duplicitats. “En moments crítics com l’actual calen dir veritats i, si s’escau, dur a terme canvis legislatius. No és temps de censura, ja que cal primar l’eficiència per poder avançar en posicions competitives”, afirma el Sr. Coello.

El passat dijous 27 d’octubre vam celebrar el primer Breakfast del Cicle d’Eficiència Energètica amb la ponència del Sr. Eric Suñol, director d’Energia de l’Institut Ildefols Cerdà, que ens va oferir la ponència Com accelerar la transició cap a una economia energèticament eficient, en la que el ponent ens va presentar una visió general del model actual i les seves conseqüències com també un seguit d’instruments que permeten accelerar el canvi de model energètic. Des de la revolució industrial, la temperatura mitja no ha parat de créixer, coincidint amb un increment de les cremes fòssils degut a un augment de la producció. Aquesta darrera, però, no té previsió de disminuir, ja que la població mundial tampoc deixa de créixer, arribant ja als 7.000 milions, comportant escassetat de recusrsos, canvi de preus relatius i efectes climàtics no desitjats. D’aquesta manera, es fa inqüestionable la necessitat d’un canvi de model global, que, segons el Sr. Suñol, es pot dur a terme a través de tres vies complementàries i no excloents: les energies renovables, l’estalvi energètic i l’eficiència energètica. Les energies renovables tenen un potencial d’estalvi d’emissions de CO2 i un potencial de desenvolupament econòmic, ja que també contribueixen en seguretat energètica i, per tant, per bé que existeix un sobrecost relatiu a les tecnologies convencionals, requereixen esforç social per als beneficis que generen. No obstant, segons el ponent, el model energètic actual és insostenible només substituint la generació d’energia per renovables, doncs calen altres mesures estructurals que afectin pràctiques de consum i aspectes culturals. Per altra banda,“el 36% del potencial de disminussió d’emissions de CO2 prové de mesures d’estalvi i d’eficiència energètica”, va afirmar el Sr. Eric Suñol, “que, a la vegada, comporten grans beneficis per a la societat com, per exemple, la seguretat de subministrament, la reducció del dèficit exterior, l’augment de la competitivitat, la generació d’ocupació i millores climàtiques”. En aquest sentit, el ponent va remarcar l’existència d’un gran potencial en l’eficiència del transport, de la construcció i de la indústria, tot i que va emfatitzar que a Espanya, aquesta ja és força eficient. On sí que hi ha molt camí per córrer és en polítiques públiques de conscienciació com també en la creació i disseny d’incentius i marcs regulatoris que afavoreixin noves pautes de comportament. Aquestes mesures són l’elaboració de codis de conducte, la fixació d’estàndards i objectius, subvencions, impostos i el desenvolupament de drets d’emissió, entre d’altres. El recent borrador de la Directiva d’Eficiència Energètica publicat per la CE recomana la introducció d’obligacions d’eficiència energètica a subministradores d’energia. Tot i no ser una mesura obligatòria, és recomenable i sembla que el seu efecte empíric és positiu. Aquesta mesura consta en un canvi de negoci, basat en la qualitat d’energia i no en la quantitat. Per exemple, proposa a les subministradores oferir projectes de millora energètica a grans clients perquè disminueixin el seu consum d’energia; o bé la creació de mecanismes de competència entre petits clients que afavoreixin l’estalvi energètic; o la compra de mesures d’eficiència a través de certificats. Segons el director d’Energia de l’Institut Ildefols Cerdà, aquest nou model allarga la cadena de valor de les empreses, en què la commodity deixa de ser el producte final, i ofereix una oportunitat de negoci amb més valor afegit i beneficis per a tota la societat. Així doncs, el canvi de model energètic és una qüestió urgent i cal la implicació de les administracions públiques perquè inverteixin en les infraestructures necessàries per millorar l’eficiència com també en mesures estructurals que afavoreixin noves pautes de consum més racionals i responsables.

Dimecres 20 de juliol de 2011 a la seu de la Direcció General de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d’Empresa i Ocupació, el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast i la Generalitat, juntament amb altres entitats del sector TIC, han signat l’acord per a la creació del Consell TIC de Catalunya, un òrgan que pretén aprofitar les sinergies entre l’àmbit públic i l’àmbit privat per promoure una economia d’innovació i alt valor afegit basada en l’ús intensiu de les TIC.

El Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast és una associació que té per objectiu esdevenir centre de referència en l’economia del coneixement. Per aquest motiu, des de 2007, el Cercle ha apostat per les xarxes socials (Facebook, LinkedIn i Twitter), enteses com a eines de comunicació, difusió, transperència i d’introducció al mercat. En aquest sentit, el 14 d’abril d’enguany, vam organitzar un curs d’introducció al Twitter dirigit als socis amb la finalitat de facilitar les quatre eines bàsiques per a la seva utilització i potenciar així el seu ús com a estratègia de comunicació del Cercle. Ja que, degut a la seva gran capacitat d’impacte i de propagació i a la seva senzillesa en la gestió, és un mitjà que cal explotar per escoltar i ser escoltats. Aprofitant les vacances, des de la Comissió de Comunicació us volem animar a practicar una mica facilitant-vos la guia que es va utilitzar en la sessió pràctica del passat 14 d’abril. Entre tots en podem treure molt de rendiment! Bones vacances!

El passat dimecres 22 de juny es va celebrar la Visita a Endesa, emmarcada dins del Cicle d’Eficiència Energètica. L’acte va començar amb la benvinguda del Director General d’Endesa Catalunya, el Sr. Josep Maria Rovira, qui va fer una breu presentació del pes de Catalunya en el mercat elèctric, que significa el 41% de la distribució total espanyola i el 32% de les vendes d’electricitat. Posteriorment, el Sr. Juan José Alba, Director de Regulació d’Endesa, va fer una exposició sobre la regulació del sector elèctric espanyol i el déficit tarifari; i abans de visitar el Centre de Control, el Sr. Angel Maria Belmonte, Director d’Operació, Anàlisi i Sistemes d’ENDESA, va explicar breument l’operativitat de la xarxa elèctrica. Durant l’exposició, el Sr. Juan José Alba va emfatitzar en el càlcul de la tarifa d’últim recurs, l’única que des de juliol de 2009 està subjecte a regulació i la utilitzada per la majoria de clients. Aquesta es caracteritza per la computació de les primes al règim especial i per les anualitats del déficit, entre d’altres components, sent aquests dos els més rellevants, comportant un sobrecost de la tarifa d’accés. Una regulació més ajustada a les característiques i a les capacitats del mercat seria una possible solució al problema del sobrecost, segons el Director de Regulació d’Endesa. Finalment, el Sr. Angel Maria Belmonte va recalcar l’aposta d’Endesa per a l’smart grid, o xarxa intel•ligent, que permet millorar l’eficiència tot optimitzant la distribució de l’electricitat, ja que facilita l’obtenició d’informació a fi d’ajustar l’oferta i la demanda, fet importantíssim en el sector elèctric.

El passat 5 de maig a la Sala del Llac del Rectorat de la UPC es va celebrar el Breakfast amb en Jaume Josa, director i fundador d’Inno-Terra, S.L., empresa que promou l’economia baixa en carboni. Durant la seva exposició, en Jaume Josa ens va fer una diagnosi de la situació actual i, posteriorment, va proposar un seguit de transformacions empresarials per tal de fer front al problema tot fomentant la innovació. La Terra s’escalfa i el clima està canviant. Des de l’última dècada, el gel a l’estiu Àrtic ha disminuït en més de ¾ de milions de Km2 i la majoria de científics afirmen que la causa és l’activitat humana, sent l‘emissió de CO2 la contribució més important en l’escalfament global però no l’única. En aquest sentit, en Jaume Josa proposa analitzar la contribució al canvi climàtic de l’energia utilitzada en cada activitat econòmica i enfocar-hi esforços per reduir aquest percentatge tot utilitzant la innovació per canviar processos. No obstant, en el debat posterior, s’ha emfatitzat en la necessitat d’un canvi d’hàbits, de valors i de cultura de la societat per triomfar en l’economia baixa en carboni. I per assolir-ho cal informació, transparència i consciència, tres elements que requereixen la unitat d’esforços entre les Administracions Públiques, les empreses i la societat civil.

El passat dimarts 29 de març vam celebrar el Vespre amb l’Oriol Ivern, president de Cromosoma, S.A., empresa audiovisual especialitzada en el món infantil i normatiu, l’èxit més destecable de la qual és “Les tres bessones”. Durant l’acte, emmarcat dins del Cicle d’Indústria del s. XXI: factor clau per sortir de la crisi, es va analitzar la situació actual de la indústria audiovisual i es van debatre propostes i tendències dirigides cap a la digitalització del sector. Amb les noves tecnologies, els costos de producció s’han reduït dràsticament, fet que ha comportat un increment de la competència. Per tant, actualment, degut a la gran quantitat d’oferta de produccions audiovisuals, tot i l’existència de més canals específics d’animació, molts d’aquests ja no paguen el producte, i la televisió s’ha convertit en una finestra, fent disminuir els ingressos procedents d’aquest mitjà de comunicació. Per aquest motiu, segons Oriol Ivern, la supervivència del sector passa per desenvolupar noves activitats de suport digital que permetin afegir valor als productes d’animació emfatitzant, sobretot, el temps real, els moments genuïns i irrepetibles, i aprofitant també les noves plataformes de comunicació. D’aquesta manera, doncs, l’èxit de la indústria audiovisual s’ha de centrar en la qualitat i la innovació.