Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat. A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables. El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig. Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor… En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics? Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet? S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats? I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera… Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món. És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.

Ha estat acceptat per bona part dels agents econòmics que l’actual crisi econòmico-financera –la qual té en les economies avançades la seva major expressió– ha estat originada per una crisi de valors, fet que ens porta directament a l´arrel ètica de la crisi. La definició d’ètica al Webster assenyala que són els principis morals o valors que governen o distingeixen una particular cultura o grup. Indica, així mateix, que és la branca de la filosofia que tracta dels valors relatius a la conducta humana en relació a la correcció/incorrecció de certes accions i a la bondat/no bondat dels motius i fins d’aquestes accions. Al llegir ambdues definicions ens adonem de l’obvietat de l’afirmació: aquesta és una crisi de valors. I certament ens en adonem que això es fa encara més evident quan parlem de les finances. Podem dir, doncs, que la manca d’ètica (i conseqüentment de valors) ha conduit a la crisi actual, tant en la seva vessant econòmica com financera? La resposta es SÝ! I a més podríem afegir que la manca de valors en les finances ha coadjuvat a la crisi econòmica, atesa la rellevància de les finances en el desenvolupament de l’activitat econòmica i el cost social que ha representat per al contribuent el rescat del sistema financer, el qual s’ha fet necessari per evitar el col•lapse econòmic. Cal entendre, però, que les finances no són autònomes de la realitat/context de valors de la societat en el seu conjunt i, per tant, tampoc seria de justícia considerar els financers com els causants únics de la crisi. És evident que en els darrers 30 anys (període en el que considerem s’ha incubat el virus de la crisi actual) la lògica de la maximització de tot (beneficis, dimensió, globalització, consum, etc.) ens ha portat a una pèrdua constant de la força dels valors com a paràmetres de reconeixement social i econòmic, mentre que els aspectes més mercantils han anat ocupant progressivament més l´espai de rellevància. De forma subtil, però implacable, s’han anat desenvolupant poderosos factors autodestructius de bona part de les empreses financeres. Certament, hom pot afegir que la societat ha anat desenvolupant iniciatives encaminades a resoldre/mitigar els efectes negatius del nou paradigma financer i econòmic: Responsabilitat Social Corporativa, Codis de Bon govern, Basilea II, Basilea III, directives de protecció dels consumidors, Inversió Socialment Responsable, etc. La regulació és condició necessària per atorgar una dimensió en valors a partir de la seva incidència en com es fa el negoci, però també podem considerar que no és condició suficient (i la prova és la pròpia crisi) si no s’actua en la base del reconeixement empresarial, que en tants casos està focalitzat, fonamentalment, a la consecució del màxim benefici a curt termini. El què, el com i el perquè són les bases que defineixen una empresa/sector/economia, i sobre elles ens cal construir una “moral” econòmica que ens atorgui aquesta dimensió ètica a les finances. És el mateix que dir Missió, Visió i Valors, que tots coneixem, però cal desenvolupar mètriques que connectin variables quantitatives i qualitatives i situar-les a l´agenda de la gestió. És evident que unes finances realment eficients, que serveixin a la societat i als seus stakeholders, desenvoluparan les seves funcions econòmiques bàsiques, és a dir, canalitzar l´estalvi cap a la inversió, garantir el correcte funcionament dels sistemes de pagament i gestionar els riscs de l’economia generant valor i, per tant, les finances assoliran el seu paper com a impulsor per sortir de la crisi. Les Cooperatives de Crèdit són entitats de base social amb la missió de contribuir al desenvolupament d’aquesta i estan molt arrelades en els valors de la seva base. Per això els principis de confiança i proximitat als seus usuaris, l’especificitat de la governança cooperativa, la resiliència i no recerca del màxim benefici econòmic com a factor únic de presa de decisions, i la seva implicació social mitjançant el fons d´educació i promoció (el qual s´obté dels beneficis generats) fan de les Cooperatives de Crèdit entitats que, tal com ha posat de manifest recentment el Parlament Europeu, han donat proves convincents de la seva “solidesa”, fins i tot en els moments més difícils de la crisi, gràcies al model de governança, autosuficiència i gestió per a la creació de valor amb perspectiva no sols de curt termini sinó, en especial, a llarg termini. En la recerca d’una superació de la crisi és fonamental recuperar l’essència ètica de les entitats financeres. Existeixen diferents models i formes de fer finances i, d’ésser tots ells igualment vàlids, cal evitar esquemes reduccionistes en torn a un sol model. I en una societat plural, moderna, global –però també local– és imprescindible cultivar la diversificació de models corporatius i ser conscients de l’aportació que cadascun d´ells realitza a la societat i, en aquest sentit, és –per a qui aquí escriu– inqüestionable el paper que les cooperatives han de seguir actuant per assolir quelcom que en el món de les finances havíem perdut i que està en l´agenda: la permanent meta de l’estabilitat financera.

El passat 10 de juliol, en el marc del Cicle e-health, vam celebrar el Breakfast amb el Dr. Navas, gerent de l’hospital Vall d’Hebron que compta amb una llarga trajectòria de gestió hospitalària i recerca en el camp de la biomedicina. L’acte, que es va celebrar a la sala de reunions de l’Edifici dels Til•lers del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Jordi Marin, exvicepresident del Cercle per al Coneixement i responsable dels Breakfasts. La ponència titulada “La recerca biomèdica a l’hospital universitari Vall d’Hebron” va ser seguida per una vintena d’assistents provinents, sobretot, del món acadèmic. Amb un pressupost (el 2012) de 580.310.000€ i una ocupació de 7.000 persones, l’hospital Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya i el cinquè hospital del món en transplantaments de pulmó. “Una gran estructura productiva és un input molt important per a la recerca biomèdica” va afirmar el Dr. Navas. L’hospital Vall d’Hebron és el segon hospital del rànking espanyol en producció científica i el primer en assajos clínics. Dels 1.000 metges que treballen a l’hospital, 370 estan involucrats en projectes d’investigació i els articles publicats amb més impacte són sobre innovació hospitalària. Sobre aquest aspecte, el Dr. Navas va reclamar més esforç en innovació no farmacològica, ja que és on Espanya hi té un fort potencial de desenvolupament. “ El 95% dels recursos que es destinen a innovació són per a innovació farmacològica. No obstant, la indústria del nostre país no té capacitat per aprofitar aquestes inversions i aconseguir resultats positius a escala internacional. En canvi, tenim indústries molt competitives que podrien aconseguir grans resultats en innovació no farmacològica (equipaments, dispositius, etc.) i no ho aprofitem”. El Dr. Navas també va fer referència als reptes que han de fer front els hospitals públics del nostre país: la crisi econòmica, la transformació de l’ICS, la creixent competitivitat en el sector sanitari, els canvis socials (el 7% de la població pateix una malaltia rara i aquestes són la quarta causa de demanda hospitalària), les expectatives creixents de la ciutadania, etc. Aquest context reclama més eficiència i competitivitat i innovació integral, des dels processos de gestió fins a la diagnosi, la tecnologia i l’assistència, per tal d’oferir al pacient el benefici del coneixement més avançat.

Si féssim un inventari sobre tots els articles, llibres, conferències, Seminaris, debats, etc dedicats al tema d’”ètica i política” necessitaríem tot un llibre sencer. Però el fet que sobre aquesta qüestió se’n parli tant no li treu importància; és un senyal que estem davant d’una qüestió cabdal sobre les relacions socials i sobre l’organització de la convivència en un marc de llibertat. De fet, la política no hauria de ser comprensible al marge de l’ètica. Un comportament correcte i respectuós amb els interessos generals i a la vegada escrupolós amb l’exercici de les responsabilitats públiques defineix el marc en el que s’ha de moure l’acció política. Sense un comportament ètic, la política podria ser l’exercici interessat del poder en benefici d’objectius particulars, molt sovint al marge del bé comú. Perquè, en definitiva, aquesta expressió del “bé comú” és la que dóna sentit a l’acció política; aquesta ha de perseguir, des de particulars ideologies o programes, l’objectiu del bé comú. És a dir, l’objectiu de buscar el desenvolupament harmoniós de la personalitat de cadascú, tot respectant-la i ajudant a crear un marc en el que qualsevol progrés vingui sempre acompanyat per un respecte a la llibertat de cadascú. La relació entre ètica i política, per tant, ve de lluny. De sempre, ha inspirat a filòsofs i pensadors des dels mateixos orígens de la Humanitat. Segurament perquè la condició humana aflora molt sovint vicis, ambicions i defectes que enterboleixen l’acció política al servei d’interessos poc ètics. La política es definiria quasi bé per una funció instrumental; l’ètica seria el marc delimitador d’aquella acció, fent-la compatible amb un interès general capaç d’integrar voluntats diverses i personalitats diferents. En aquest sentit, l’ètica és molt més que un comportament moral o una adscripció fàcil als paradigmes d’un comportament correcte. L’ètica, com hem dit, és la única referència que valida i dóna sentit a l’acció política. Segurament ara parlem molt d’ètica i política com si fos una qüestió que una sèrie de fets i esdeveniments actuals posen en l’epicentre del debat públic. I, certament, aquesta actualitat és malauradament indiscutible. Però el problema ve de molt més lluny i es projecte també molt més enllà. Perquè té molt a veure amb les febleses i defectes d’una societat que entre tots hem construït sobre bases poc sòlides molt sovint renyides amb el sentit ètic de la vida. Resulta difícil aplicar a la política un nivell d’exigència ètica que la societat no practica ni defensa en les seves relacions socials.

Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.

En temps de crisi com l’actual, d’obertura de nous paradigmes i construcció de futurs, és natural que repensem els valors individuals i col•lectius, que revisem el paper dels diferents elements del nostre sistema i, per tant, com una peça fonamental de la nostra competitivitat. Per això cal que posem l’accent en les institucions i els espais col•lectius i els seus gestors. Des d’una perspectiva molt general, en un entorn en que la política i la gestió pública avui pateixen d’una percepció lligada a la corrupció, la ineficiència, el clientelisme … més que mai esdevé fonamental parlar d’ètica i gestió pública, i de l’ètica dels nostres gestors públics. En aquest entorn, m’apunto a repensar de dalt a baix la funció de la nostra administració pública i dels seus gestors, augmentant la seva capacitat de gestió, la seva capacitat de generar valor públic, la millora de l’eficiència, la qualitat i l’eficàcia de la seva actuació i l’impacte positiu en la millora de la nostra capacitat col•lectiva a tots els nivells. Per fer-ho, cal reconstruir un sistema de valors públics, col•lectius i individuals en consonància amb aquest paper. L’economia, la societat, les institucions i les relacions humanes es basen en valors compartits que formen la base del capital ètic d’aquesta, valors individuals i col•lectius que permeten suportar una estructura ferma de relacions socials, institucionals i econòmiques que determinen el creixement d’una societat. El capital ètic pot comportar l’increment de la confiança en les nostres institucions i en els seus gestors i, per tant, pot contribuir en la seva credibilitat i en ser la palanca de millora de l’eficàcia i l’eficiència de les nostres institucions, una de les principals bases de la riquesa del nostre país. Les administracions públiques han d’estar a prop dels valors ètics del servidor públic, del gestor públic, fomentant conductes vinculades a la millora del servei públic, a l’ús racional dels recursos, a la transparència i el rendiment de comptes, a buscar l’eficiència i l’eficàcia, la qualitat del seu treball, amb responsabilitat, millorant la seva competència professional, practicant de bona fe les relacions amb el ciutadà, … Ara bé, és un repte no solament dels gestors de l’espai públic, que al final són el reflex d’una societat i els seus valors, és un repte de tots els ciutadans, de tots els individus d’una societat. És un repte d’una determinada manera d’entendre i exercir la política i gestió pública que condiciona el nostre futur. Es difícil donar fórmules màgiques, però si em permeteu us donaré la meva teoria que l’he anomenat RESET, serien els valors i principis bàsics que haurien d’assumir els gestors públics: RESET = Responsabilitat + Exigència + Servei + Eficàcia i Eficiència i Transparència Responsabilitat, cal tornar a la nostra capacitat d’assumir i ser responsables del que fem individualment i dels seus efectes i contribució col•lectiva, sense por, amb valentia, demostrant la nostra capacitat de ser i fer allò que ens demana la societat i de contribuir-hi positivament. Exigència, ens hem d’exigir a nosaltres mateixos, als altres, individualment i col•lectivament, ens hem d’exigir per arribar a ser millors i per assolir fites individuals i col•lectives que ens condueixin a l’excel•lència. Servei, la nostra societat i la nostra economia sempre ha estat basada en una cultura de servei, de donar el millor servei, de donar confiança, que ha estat la base de la nostra competitivitat col•lectiva. La voluntat de servei públic, de manera professional, és una de les bases que cal recuperar com a clau de les nostres institucions i del seu futur. Eficàcia i Eficiència, són els principis bàsics de la nostra capacitat de gestió pública, l’ús eficient dels recursos i l’assoliment dels objectius i el seu impacte positiu en els nostres ciutadans han de ser els principis bàsics de la nostra Administració Pública i dels seus gestors. Transparència, la capacitat de rendir comptes en una societat del coneixement, de les xarxes socials, de la informació, esdevé cabdal. El rigor i la confiança en allò que fem es basa en gran part en la nostra capacitat d’explicar i compartir allò que fem des de la gestió pública. Bé, he intentat aportar la meva visió, basada en la pràctica, que espero sigui una contribució a la regeneració de la gestió pública de l’Administració Pública, peça fonamental de la construcció de nous futurs als que ens enfrontem.

Vivim un procès de canvi profund. No només econòmic, sinó també social i polític. El canvi econòmic ve empès, fonamentalment, per la crisi econòmica que ha posat en dubte molts dels valors fins ara imperants a les societats occidentals. En aquest context de canvi social i econòmic, l’administració no en pot romandre al marge. Si el fi últim de les corporacions municipals és gestionar les ciutats amb la voluntat de millorar les condicions de vida i les oportunitats dels seus ciutadans i ciutadanes, cal que l’administració experimenti canvis, i canvis profunds, per adaptar-se i anticipar-se als reptes i oportunitats que tenim per endavant. Si volem donar resposta al que necessiten les societats actuals caldrà fer canvis molt rellevants i de fons en la manera, fins ara, d’entendre el servei públic. Cal que articulem un model d’administració d’acord amb els principis d’eficiència, transparència i rendició de comptes. Vivim moments en què la percepció que té la ciutadania dels seus governants està marcada per la desconfiança. Una confiança absolutament necessària i imprescindible si volem involucrar la ciutadania en els afers públics. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) constata que gairebé un 90% dels catalans creu que els organimes públics oculta informació als ciutadans “sempre” o “habitualment”. Segurament fluxes verticals i limitats d’informació, la resistència d’alguns actors polítics a donar compte de les seves actuacions i determinats comportaments il•lícits han contribuit a eixamplar aquesta percepció. Cal doncs, que l’administració passi pàgina i superi estructures, sinèrgies i rutines més pròpies del segle XIX que del segle XXI. Els fluxes d’informació són avui horitzontals i l’auge de la hiperconnectivitat i la societat de la informació i el coneixement fan aparèixer amb més força que mai la necessitat d’introduir el concepte anglosaxó d’accountability en les nostres administracions públiques, entès com el procès de responsabilització (responsabilitat autoimposada) d’una institució al voltant de l’execució i els resultats dels seus propis objectius davant de tercers. La rendició de comptes és, doncs, un mecanisme imprescindible i necessari de control social. I la rendició de comptes està, en aquest sentit, íntimament relacionada amb la qualitat democràtica i la millora de les polítiques públiques. Per poder ensenyar la casa als de fora, cal abans que la tinguem ben endreçada i no ho farem si tots els servidors públics no tenen en la seva missió i visió integrats valors indissolubles al servei públic com són l’ètica i la transparència. Ens cal articular una infraestructura ètica que doni contingut i vertebri els valors bàsics d’una administració pública. Com ho estem fent a Sant Cugat? Sant Cugat hem estat un dels ajuntaments pioners en treballar conceptes, per nosaltres cabdals en la gestió pública, com són l’ètica i la transparència. Transparencia Internacional (TI), única organització no governamental a escala universal dedicada a combatre la corrupció, ens ha destingit, per tercer any consecutiu com a ‘Ajuntament més transparent de l’Estat Espanyol’. Aquesta organització elabora un índex que mesura el nivell de transparència dels 110 ajuntaments més grans de l’Estat a través de 80 indicadors, dividits en sis àrees de transparència: 1) Informació sobre la corporació municipal; 2) Relacions amb els ciutadans i la societat; 3) Transparència econòmico-financera; 4) Transparència en les contractacions de serveis; 5) Transparència en matèria d’Urbanisme i Obres Públiques; i 6) Nova Llei de Transparència. Les dades s’extreuen de la informació disponible als webs municipals. Partim de la base que la transparència és el valor que reconeix que només són justes i correctes les decisions i actuacions que poden ser publicades. La transparència és, per tant, una eina clau per a la creació de valor públic i la recuperació de la confiança. Ara bé, la transparència és el final del camí. És la visibilització d’una feina més interna dins la corporació municipal dirigida a treballar bones pràctiques i codis d’ètica no només en els càrrecs electes sinó també en tots els empleats públics. Cal treballar de manera continuada sota la premisa que els valors ètics es construeixen en l’activitat diària de qualsevol entorn i àmbit en el qual ens movem com a professionals del sector públic. Així, el passat 18 de febrer del 2013 tots els grups municipals vam aprovar un document sota el títol de “Mesures per garantir la transparència i el bon govern en l’actuació municipal” amb la voluntat de consensuar un marc comú que garanteixi la plena transparència de la gestió pública. Amb col•laboració amb l’Oficina Antifrau de Catalunya hem treballat un sistema d’integritat encaminat a guiar i orientar les persones d’acord amb l’ètica pública, garantir l’eficiència, la legalitat i la transparència en la gestió així com reduir la probabilitat de riscos de corrupció. És evident que qüestions com la responsabilitat, la capacitat de resposta, de retre comptes d’una organització pública i d’aquells que la integren, ha de basar-se en estructures, procediments i processos que orientin l’actuació, limitin les opcions i ofereixin els controls necessaris. De tota manera, hauríem de ser capaços col•lectivament no limitar l’ètica en l’administració pública amb no-corrupció. Seríem poc ambiciosos. Els estandards ètics dels servidors públics haurien d’anar més enllà i aprofundir internament i coroporativament en la vocació de servei, l’eficiència, la transparència i la rendició de comptes.