Al gener de 2005 va esdevenir realitat l’eliminació de les quotes existents limitadores d’intercanvis comercials entre països, en concret les quotes tèxtils. La liberalització mundial esdevindrà realitat, amb ella finalitza el llarg període de globalització o ‘internacionalització’ consistent en col·locar els productes disponibles en nous mercats, tot buscant tant les avantatges dels tipus d’interès i canvi com els menors costos de les matèries primeres, els subministraments o la ma d’obra. Amb la liberalització plena del comerç s’inicia una globalització en la que el repte és “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, Un procés que afecta fortament tant al mercat del treball, trencant els models en que les comunitats i els col·lectius humans han centrat la seva activitat productiva i organitzacional, com a les potencialitats dels territoris. La liberalització arribà en un mon configurat en tres grans blocs: L’Asiàtic, al que al competitiu i avançat Japó, s’han afegit la Ýndia amb 1.050 milions d’habitants, la Xina amb: 1.200 milions i creixements superiors al 10%, Corea, Taiwan, Indonèsia, Tailàndia. Aquest països configuren un àrea amb costos altament competitius, col•lectius humans preparats, aplegant gairebé 1/3 de la classe consumidora mundial, uns 500 milions de persones. USA, amb un model econòmic avançat i consolidat, amb xifres d’atur baixes, nivells de recerca elevats, i indicadors d’innovació creixents. I Europa, amb índexs de recerca i innovació baixos i amb un model polític, econòmic i social en construcció, fet que origina l’absència de projecte clar de futur i dificulta la competitivitat i la requjerida presa de posicions. L’evolució de la globalització, entesa com internacionalització, cap la globalització entesa com optimització dels processos de generació de valor, comporta tot un conjunt de mesures, entre elles: Aprofitar totes les oportunitats de mercat i no sols les derivades dels costos o competències professionals; Configurar i esperonar el funcionament de les xarxes existents; Obtenir rendibilitat dels actius intangibles de les organitzacions i els territoris; Reformular les potencialitats mitjançant aliances estratègiques i tàctiques; Assolir la simultaneïtat en l’estratègia i l’execució; I assumir els compromisos i estratègies globals conjuntament i compatibles amb les locals. Aquest reptes que presenta la globalizacio del segle XXI, s’enquadren en el marc de la Societat del Coneixement, conseqüentment de l’economia del Coneixement. En aquest aspecte cal constatar que el fet d’incorporar coneixement als processos productius no es quelcom nou, La societat industrial també es caracteritzà per incorporar el coneixement en els processos productius, però hi ha tres aspectes característiques que diferencien l’era actual de la precedent:

1. El temps requerit en el segle XX, l’era industrial, per incorporar el coneixement als processos productius era gran, normalment transcorrien anys abans de que l’avens científic i tecnològic es convertia en PIB. Ara es tot el contrari, el anys s’han convertit en mesos, els descobriments científics i els nous útils tecnològics es succeeixen amb rapidesa, i la vida dels productes no sobrepassa els 2 anys. L’obsolescencia es manifesta, i si be els productes poden continuar aportant quantitat o volum de facturació la seva capacitat d’aportació de marge es molt baixa, conseqüentment la feblesa de les empreses amb aquest tipus de productes es molt alta.
2. Abans la competència, el mercat, en la majoria de vegades era local, conseqüentment les estructures productives, la cultura, els costos semblant, similars. Aquest no es el cas d’ara on la globalització informacional i científica, juntament amb la liberalització del comerç genera unes organitzacions productives molt distants i condicionades als territoris productius, i amb freqüència no respectant les regles de joc.
3. L’Especialització en àrees del saber es regionalitza a escala planetària originant que avui ja no es el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent, aquest es un fet que obliga als territoris a esdevenir excel·lent en el desenvolupament o aplicació d’àrees especifiques del saber, de tal manera que la no presa ràpida de posició pot condicionar la seva pèrdua per dècades.

És en aquest context on cal afirmar que no hi ha empreses, serveis i productes de l’era industrial o de la del coneixement, hi ha empreses i organitzacions que saben adaptar-se per afrontar aquest tres aspectes caracteritzadors de la Societat del Coneixement: disponibilitat de l’avens científic per ésser emprat per les empreses, mercat global, regionalització del coneixement a nivell planetari, en un context de globalització optimitzadora dels processos de generació de valor. Adaptar-se esdeve clau i fer-ho vol dir, entre altres, considerar, prendre mesures, i afrontar actuacions en:

• Introduir canvis en la organització.
• Buscar les millors oportunitats per rendibilitzar els actius.
• Distribuir els processos, o parts dels mateixos, en les ubicacions mes escaients: localització òptima.
• Ajustar els escenaris i mecanismes d’assumpció i rendició de responsabilitats, tant dels directrius com dels professionals en general.
• L’adopció de models descentralitzat de producció i desenvolupament.
• Establir models de presa de decisions en temps real properes als llocs d’acció dotant-los de la informació i les competències requerida, i a la vegada instal·lant una cultura tolerant a l’error quant ens permet aprendre quelcom nou, o es produeix en el marc de les responsabilitats atorgades i amb la finalitat d’assolir els objectius. El que és el mateix: tolerància en l’error per acció i compromís, i intolerància en l’error per inhibició, manca de compromís o renuncia al exercici de la responsabilitat.
• Construir una cultura de mentalitat global, de fidelitat al equip i de simbiosis entre científics, tecnolegs i creatius.
• Innovar sense efectuar trencadisses ajustant-se als mercats.

Aquest son sens lloc a dubtes desafiaments assolir i les capacitats requerides per afrontar-los per les aquelles empreses que volem perpetuar-se i seguir competint en aquest nou i desafiant escenari. Aquest es sens dubte el repte del mon empresarial catala, un texit empresarial configurat per empreses amb excessiva freqüència petites, talment microempresests, no podem obviar-ho, el estudis ho eviencient, es especialment rellevat el publicat per l’INE3 -J. Torrent i J. Vilaseca- al desembre 2003, on es constatava que el 85% de les empreses ubicades a Catalunya tenen menys de 5 treballadors, però aporten el 60% del PIB, conseqüentment el seu primer repte es el volum, l’adopció de la massa critica requerida per afrontar els ajustos requerits, i els segon la capacitat d’innovar en totes les seves vessant i molt especialment en organització i en producte. Respecte el primer, el volum de les empreses catalanes, es requerit endegar polítiques i actuacions encaminades a cooperar per competir. Aquest fet obliga a superar els models d’organitzacions jerarquitzades, e inclus aquelles basades en cooperació en xarxa assumint els models vertebrats en “l’articulació de grups empresarials d’abast global”, es a dir: connectar unitats o empreses independents amb l’objectiu d’assolir una finalitat especifica, empreses que operen conjuntament en les dimensions temps i territoris per arribar a la màxima eficiència i eficàcia, coordinades por un equip d’alta direcció. Quant al segon desafiament la innovació, requereix capacitat d’innovar en tecnologia, en processos, en organització i en producte, de forma sincrònica i integral, assumint que la innovació en sols alguns dels eixos no permet assolir la totalitat dels guanys. Si be la innovació no es quelcom nou, des de la dècada dels 60 es un tema analitzar i tractat des de fa molt temps, cal recordar que el model relatiu a recerca i innovació usualment es considera d’acord a l’establert per Frascati (poble del Nord d’Itàlia on a mitjans de la dècada dels 60 s’establiren els criteris) ja no es suficient, la definició amb pocs retocs es molt anterior als avenços tan significatius en el camp de la telemàtica i la computació, i llunyans als escenaris de la Societat del Coneixement. Aquest proces d’innovació ha comportat significatius avenços en la innovació en processos productius, bàsicament industrials, i en tecnologia, cal constatar que la innovació relativa a la organització i al producte no s’ha abordat amb rigurositat i sistematització per moltes organitzacions ni han existit polítiques incentivadores per part de l’Administració, tot oblidant que sense innovar en organització les empreses no podran adaptar-se i existir en el context de la globalització que actualment estem immersors i que previsiblement es desenvoluparà en la propera dècada a menys que greus confrontacions mundials avortin l’actual procés. Quant a la innovació en producte, autèntic repte de les empreses, cal panteixar-la en el seu sentit mes ampli es a dir considerant els elements que aporten valor al producte i situar-se en la tipologia de valors dels mateixos. La innovació en producte es sustenta en la triada Ciència, tecnologia i disseny en un marc temporal accelerat i desequilibrat entre empreses quant a les possibilitats d’accés als avenços. La capcitat de innova en producte i en organització és el binomi d’èxit de les empreses i que cal afrontar amb determinació i sense dilacions. Mentre el primer es responsabilitat bàsica dels empresaris, directius i col·laboradors de les organitzacions, el segon requereix d’estructures territoritorials i polítiques facilitadores, en aquesta línia es bàsic:

• La continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement establint polítiques integrals de recerca, innovació i disseny, tot garantint el traspàs dels resultats de recerca cap el teixit productiu, i el sorgiments de noves iniciatives emprenedores.
• La disponibilitat de xarxes enfocades a la innovació i a l’empreneduria en àrees d’aplicació intensiva del coneixement, en aquesta línia son instruments d’exits per les empreses el disposar de Innovation and Design Centres al igual als existent en els països mes avançats i competitius. .
• Els marc legislatius que facilitin, possibilitin tal vegada, l’aplicació dels canvis organitzacionals, laborals, d’obtenir rendibilitat dels actius, de cooperació transfronterera, tots ells plantejats de forma integral.

Actuacions requerides per avançar en el repte d’una globalització en la que permet “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, que obliguen reformular les posicions, estratègies i projectes de les empreses les vegades que siguin necessàries per assolir els desafiaments i demandes del mercat global i que impliquen l’existència ara d’Innovation and Design Centres complementaris al centres tecnològics claus per assolir la innovació en l’etapa de globalització entesa com a internacionalització. Centres d’innovació i disseny sorgits, usualment per evolució dels Centres d’innovació tecnològica existents o per iniciatives especifiques, amb dinàmiques propis que combinant recursos propis amb aliances amb proveïdors tecnològics i de ‘talent’ per garantir la continuïtat del flux de traspàs del avens tècnic camp el sistema productiu. Un nous escenaris que exigeixen noves polítiques, instruments i voluntats, tot un conjunt d’elements que el nostre país hauria de disposar sense mes dilació si volen continuar essent l’economia capaç d’aportar les plusvalues requerides per afrontar l’estat del benestar i el desenvolupament de les persones. Innovar es requerit però per fer-ho cal disposar de talent i ambients facilitades. Assolir-ho es l’objectiu i el deure de tots, especialment de qui te la responsabilitat de fer-ho possible. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

Volem acomiadar aquesta secció de l´E-CPERC i el propi E-CPERC presentant els think tanks, organitzacions productores d´idees que, creiem, representen un dels models que podria adoptar el Cercle. Els think tanks estan estretament lligats a la professionalització de la política, és a dir, a la “política dels experts”, i per intentar encabir la diversitat que engloben els definirem funcionalment, és a dir, fixant-nos en la seva tasca de pont entre el món del coneixement i la pràctica política. Dins d´aquesta àmplia descripció funcional, i especialment a casa nostra, es poden identificar thinks tanks que adopten la forma de centres d´investigació, altres que són centres de promoció de valors, i altres que es constitueixen en centres d´assessorament tècnic. Lògicament aquestes diferents funcionalitats solen barrejar-se, i sovint, per exemple, un determinat assessorament tècnic està basat en ideologies molt determinades. Tot i això, els think tanks no són mers grups de pressió política. Aquests últims, que van des de les associacions de veïns a determinats clubs de futbol, estan mancats de continguts tècnics i científics, i basen la seva acció en la defensa d´interessos de col·lectius molt concrets, que no són altres que els dels seus propis associats. Per contra, els think tanks, tot i que sovint no són aliens a ideologies i posicions polítiques, es fixen en el bé comú i en el progrés social, objectius que guien les seves propostes i anàlisis que, gràcies al respecte que infon la expertesa dels membres del think tank i la trajectòria del mateix, són després seguides pels poders polítics. Tot i que de gran tradició en l´àmbit anglosaxó, aquí el sector dels think tanks és encara un àmbit embrionari i en el que certament gairebé tot està per fer. A priori, i donades les característiques polítiques, econòmiques i sociològiques de Catalunya, podem aventurar que els think tanks que tenen més feina a fer a casa nostra són aquells que, per una banda, dediquen la seva tasca a l´anàlisi de les relacions amb Madrid, Brussel·les, el Mediterrani, Amèrica Llatina i Àsia, i per altra banda, aquells que ho fan a àmbits sectorials específics, especialment, creiem, els que centren la seva tasca en el model econòmic, educatiu i industrial de Catalunya. Donades les característiques del Cercle, sembla més que raonable pensar que aquest té una composició i es troba en un lloc privilegiat per exercir aquesta funció. Cal doncs segui la feina empresa i donar continguts materials, substanciosos, al Cercle. Referències recomanades NIRA, NIRA’s World Directory of Think Tanks 2002, Center for Policy Research Information, Tokyo, 2002. Radin, B. A., Beyond Machiavelli: Policy Analysis Comes out of Age, Washington D.C., Georgetown Univesity Press, 2000. Stone, D., Denham, A., Garnett, M., Think Tanks across nations, Manchester, Manchester University Press, 1998. Vaillancourt, P. Public Private Policy Partneships, Cambridge, Massachusetts Institute of Technology Press, 2000.

Nueva era. Nuevos hábitos. Nuevas herramientas. Nuevos medios. Nuevos términos. ¿Cuánto ha cambiado el marketing en la sociedad del conocimiento? En los últimos tiempos hemos vivido el marketing operativo, el marketing estratégico, el marketing relacional, el permission marketing, el marketing viral, el marketing emocional y ahora surge el marketing fractal. Pero, ¿cuál es el que vale? La respuesta es clara y ambigua: todos y ninguno. Aunque en los últimos años se han mejorado, ampliado y renovado las técnicas y enfoques, lo importante del marketing desde el punto de vista de la empresa no ha cambiado: su función. El marketing es o debe ser, aquella filosofía, valores, estrategia y acciones que ayudan a la empresa a vender más y de una manera sostenible. Dado el exceso de información en el mercado, y digo exceso de información y no conocimiento, el cliente puede comparar precios, detalles técnicos y especificaciones forzando a las empresas a buscar un posicionamiento claro, coherente y diferencial en el mercado, luchando por la fidelidad, el recuerdo, la especialización, el generalismo o los precios reducidos. Hoy, la apuesta por la mayoría de empresas se enfoca hacia el valor emocional, la calidad en el servicio/producto, un precio equilibrado con lo que se ofrece y el contacto directo con el cliente. ¿Cómo debe ser el marketing actual? Innovador, creativo, atrayente, ágil, impactante, comunicativo y sobre todo no debe olvidar su función última. Para ello debe estar presente en los medios donde se mueven nuestros prospects y ofrecer soluciones a sus necesidades (ficticias o reales), hablar su mismo idioma, no ofender y estar dentro de la legalidad incentivando y captando nuevos clientes, dinamizando y prolongando las ventas de la compañía. Internacionalizarse o ser local, adaptarse o morir, vender o quebrar. Haz lo que puedas lo mejor que puedas, pero recuerda, no sólo hay que ser bueno sino que además hay que mostrarlo.

Des dels terribles atemptats de l’onze de setembre s’ha despertat un intens debat sobre el paper de la política i en particular de les diverses institucions encarregades de fer política. Actuacions polèmiques d’àmbit global, com les intervencions armades a l’Afganistan i l’Iraq, han portat a la societat occidental a preguntar-se quina és la manera de gestionar el poder i l’acció política. Coincideix, també, amb el debat tant de la Constitució de la Unió Europea, com de l’espanyola. Ens trobem per tant, en un moment de dubte. Un moment que ens ha permès adornar-nos que les institucions vingudes de la segona guerra mundial que crèiem infal·libles i adequades comencen a ser fortament qüestionades. La tendència dominant des dels anys cinquanta, almenys en el món occidental, ha estat d’enfortir i potenciar els poders globals. En primer lloc, a través de la ONU o el seu Consell de Seguretat. La idea inicial era crear una institució de manteniment de la pau global, donant cabuda a tots el règims democràtics de la Terra, per així gestionar el benestar adquirit després de les terribles matances de la primera meitat del segle XX, així com potenciar la democràcia en tot el planeta (un fet ben diferent és com s’ha traduït aquesta idea inicial). En segon lloc, aquí a Europa, però també a la resta de continents, s’han creat unions de governs. Es tracta així de reforçar la posició política de regions similars. Davant d’aquesta visió general, i per tant mancada dels necessaris matisos, em revelo amb força. Governs globals, burocràcia mecanitzada, regulació… no són alguns del objectius comuns del diferents personatges històrics que han volgut dominar el món? No són potser, una manera de bloquejar qualsevol capacitat adaptativa del ser humà? Qui pot creure’s que fent lleis adequades (que quedaran ràpidament antiquades amb el pas del temps) que regulin el món resoldrem el problema de la governança global? És que no ens aproximem més al perill absolutista descrit per Hayek a finals dels 30? És que no veiem que la manera de fer política i les institucions polítiques són una expressió de les formes més antigues d’organització encara vigents en la nostra societat? Com podem viure el segle XXI amb una política del XVIII? Diversos autors han assenyalat aquests fets. Una de les idees que més m’atrauen en aquest sentit és el de combinar les idees globals amb les locals. És a dir adoptar un punt de vista global i local a l’hora. Tanmateix, com es tradueix aquest complicat punt de vista? Des del meu punt de vista, que utilitza essencialment la intuïció, es tracta de crear la política en xarxa de la mateixa manera que s’ha creat una xarxa de petites empreses desenvolupada en el darrers anys en el món occidental. Es tracta tan sols d’una idea que necessita ser madurada profundament i que per raons evidents no podem desenvolupar aquí. L’únic que pretenem és despertar la reflexió, juntament amb la selecció de llibres del següent article. Una institució global ens pot portar de manera directa cap a una nova forma de “El món feliç” d’Adous Huxley o el “1984” de George Orwell. Una xarxa d’institucions polítiques pot esdevenir la millor arma per preservar, augmentar i estendre la llibertat individual que defensa la democràcia.

Alain Minc deia que l’economia social moderna es caracteritza per la lluita aferrissada entre distints pols geogràfics, per atraure a les persones intel·ligents, capacitades i emprenedores. És a dir, atraure centres de decisió. Si creiem això, la situació del pol econòmic social català és decebedora. Vàrem tenir un fort creixement a primers del segle XX, però a partir de 1936 no hem parat de perdre capital intel·lectual i centres de decisió empresarial. La guerra i la Dictadura van contribuir-hi poderosament, però no podem oblidar que l’etapa democràtica tampoc ha estat gens exitosa per nosaltres. En altres ocasions hem assenyalat el conjunt de causes del nostre fracàs, que la majoria de les vegades depenen de nosaltres. Però el que avui volem ressaltar és que es comencen a donar un conjunt de circumstàncies que, si les sabem administrar bé, poden donar un tomb a la tendència. El principal és que s’ha reconegut la malaltia, cosa que fins fa poc es negava. Això ens ha fet reaccionar i ara ens preocupem pel dèficit fiscal envers Espanya i per les mancances infrastructurals. També es comença a debatre l’ús desaforat del territori, amb més residències de les que necessitem. Ens preocupem de la necessitat del “coneixement”. Ens comencem a obrir als nostres veïns, especialment a l’Euroregió i a Espanya. I fins i tot, si no ho espatllem, tenim una certa influencia en el Govern de Madrid. Però encara hi ha una cosa més que ens va a favor i que passa desapercebuda. Es donen les condicions perquè les infrastructures juguin de manera favorable als temps i a la tecnologia que s’acosten. Això es produeix per la combinació de tres fets casuals i desconnectats entre si: la inactivitat infrastructural catalana dels darrers anys, la relativa crisi energètica que s’acosta i l’encert tècnic en el disseny de l’Aeroport de Barcelona. La inactivitat infrastructural dels darrers 25 anys té dos avantatges. Ha creat la consciència generalitzada de què ens hi hem de posar de valent i de què, al no fer gaire, s’han fet pocs nyaps. Però també responsabilitza molt més, perquè ara jugarem fort i no ens podem equivocar. La tecnologia del transport es basa en preus barats del petroli. És raonable pensar que això canviarà, malgrat el que diguin els economistes patrocinats pel cartel del petroli i les guerres que organitzen certs estats per mantenir a la baixa el preu del cru. Traduït al camp infrastructural, això implicarà la implantació del transport multimodal amb participació creixent del vaixell i el ferrocarril, en detriment de la carretera i l’avió. I aquesta novetat fa que Barcelona, que estava arraconada logísticament des de 1492, passi a jugar amb avantatge en la competició pel transport del futur. L’Aeroport, malgrat que les institucions catalanes demanaven que la tercera pista fos col·locada a 850 o 1190 metres de la primera, l’ha situada sortosament a 1350 metres. El fet es deu a la qualitat dels tècnics del “Plan Barcelona” i de la pressió que alguns agents socials vàrem fer quan demanàvem una separació de 1500 ó 2000 metres. Els 1350 m. permeten, encara que mínimament, construir les terminals entre pistes, fer l’aeroport mes funcional, condicionar-lo per l’horari nocturn i fer-lo atractiu per connexions interoceàniques. El cas d’aquest projecte és un bon exemple per explicar a la societat que en infrastructures és tan important el projecte com el volum de diners invertits. Seran més profitosos 1200 M d’euros invertits a Barcelona, que 6000 M invertits en altres aeroports concurrencials. Catalunya és en un moment crucial en què no es pot equivocar. Les infrastructures del futur les farà l’Estat, però els catalans hem d’encertar en les negociacions sobre les decisions de prioritats. Hem de saber el que volem. No ho podem demanar tot. Hem de demanar quelcom que sigui possible. Hem de concentrar-nos en un projecte ambiciós, amb projecció de futur, i deixar les coses petites i les presses per les coordinacions del dia a dia governatiu. Finalment, hem de posar de la nostra part el valor polític que representa fer una gestió territorial clara i coherent amb els objectius. Quin és el projecte? Això ho hem de consensuar. La meva proposta és apostar pel by-pass ferroviari de l’àrea litoral catalana. Reus-Montblanch-Calaf-Manresa-Vic-Olot-Figueras, en ample UIC o via mixta, aquesta línia és el gran repte dels propers 15 anys. Permetrà el desenvolupament econòmic de la Catalunya interior,descongestionarà l’àrea litoral, resoldrà el transport cap Europa del Centre i Llevant espanyol, trobarà lloc per fer el “port sec” que necessiten els nostres ports comercials, i sobretot permetrà crear els bescanviadors intermodals tren-camió, que seran la base del futur transport de mercaderies a Europa. Aquests darrers objectius necessiten tal quantitat d’espai que ens hem d’allunyar fins a la part central del by-pass per trobar suficient territori per acollir-ho/assolir-los. Naturalment, hi ha moltes més coses a fer: controlar l’ampliació de slots de l’aeroport de manera favorable a la connexió de gran radi; fer front al previsible “forat” que deixaran Gif, Aena, Puertos del Estado i d’altres organismes que han gastat faraònicament, i que exigirà una complicitat de iniciatives i inversions plurals en la gestió; fer un disseny encertat dels dos nodes ferroviaris (Llobregat i Besòs) de Barcelona; contribuir a l’estandardització del mode ferroviari a Europa i aplicarlo a Catalunya; i sobretot trobar sinergies entre les coses que es facin. Un exemple podria ser que el previsible creixement de tràfic en vaixell amb Extrem Orient podrà ajudar a crear connexions aèries de gran radi amb les esmentades destinacions. Ens esperen anys complexos i difícils. Hi haurà moments de desànim, però el vent, per primera vegada en molts anys, ens comença a bufar a favor. No podem deixar passar aquesta oportunitat.

Fa uns dies, a la xerrada amb la Irene Tinagli, van sortir força temes. Vam intentar definir amb més o menys exactitud què és la classe creativa, però també la seva conducta i les seves preocupacions. En definitiva, vam esquematitzar un nou estil de vida. No pretendria ara tornar a exposar tota aquesta colla de característiques, a més no aconseguiria fer-ho amb prou precisió. M’agradaria, però, centrar-me en un dels punts que crec més interessants, i segurament la pregunta clau per la qual el Cercle existeix: com podem fer arribar el missatge de la classe creativa? Com podem generar interès per aquest nou estil de vida? Parlant amb companys d’universitat, per exemple, és palès que la gran majoria ni tan sols intueix tot aquest moviment. A la universitat triomfa l’AEP (Associació d’Estudiants Progressistes) que, d’altra banda, és d’un conservadorisme indecent. Davant d’aquesta pregunta, i molt encertadament, la Irene Tagliani va respondre amb molta precaució: “Jo no tinc receptes”. I vam debatre una estona més, sense arribar a cap conclusió. Uns dies després m’he decidit a escriure per expressar el que he pensat a posteriori. Aquest nou estil de vida de què parlem no es pot explicar. Podem intentar-ho, evidentment. Direm que la classe creativa busca entorns favorables al treball i a l’oci; de fet entorns que lliguin indissociablement aquests dos conceptes. I que també busca l’aprenentatge continu en tots els camps possibles, des dels més tècnics als més humans. Tot això –i molt més- podem intentar explicar-ho, però aquest missatge no enganxa a ningú. I ho entenc, és un missatge una mica utòpic, queda molt lluny de tot allò que estem vivint al nostre voltant. Per això l’única manera de fer arribar el missatge no passa per la boca, sinó pels ulls. Quan els ulls comproven que el món és obert i global, l’individu es deixa endur per les ganes de descobrir-lo. A més, els ulls tenen un altre avantatge: tot el que se’ns diu pot semblar imposat, pot semblar que no som nosaltres qui hem decidit el camí sinó que ens hem deixat fabricar per les paraules dels altres. L’experimentació, en canvi, et dóna la satisfacció de sentir-te important, de creure que efectivament tu ets l’únic propietari del teu ser. No intentem, doncs, convèncer ningú. Simplement, actuem tal com allò que volem ser. És una actitud molt menys arrogant i molt més efectiva.