En el darrer Butlletí electrònic del Centre d’estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.com), sortia una reflexió sobre els valors i la importància de la seva transmissió en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Per un comentari que vaig afegir-hi, se’m va demanar d’escriure un petit article que reprodueixo. Setembre 2005 Arran del darrer editorial del President, semblaria clar encetar un debat de gran calat, referent a la manera de transmetre valors en la societat d’avui, enfocat a millorar el present i construir el futur. Aquesta transmissió implica que tant la nostra societat civil, com tots els agents socials, econòmics, polítics i d’altres, vertebrats institucionalment o no, hauran de ser curosos en identificar de quins valors parlem, i parlar-ne de la forma més radical possible (és a dir anant a les arrels). Posem d’exemple un cas d’actualitat, com és l’incivisme. Després de la febre d’una nit de ressaca ens limitem a atacar només el símptomes -oci per falta de lleure, o nous tipus de lleure sense temps ni espais adequats que inciten a ocupar els carrers-, en lloc de plantejar-nos com i de quina manera les persones enmalateixen d’avorriment al veure els projectes vitals que els ofereix la vida i la manca de condicions existents per dur-los a terme. En els recents debats que s’han produït sobre aquesta qüestió, no és cert que es barreja tot? Un altre exemple és, l’anomenada voluntat transgressora. Si bé sempre ha existit i esperem que no es perdi, ara predomina menys en la seva cara constructiva i ha esdevingut part de la cultura del NO. Aquesta cultura és la que està més de moda i es considera progressista, quan no ho és. Només és una manera mediocre de criticar-ho tot sense provar de canviar les coses, anant contra tot allò establert. En realitat, no en té res de transgressora. Cal urgentment identificar els valors essencials de la nostra societat, posar-los de relleu i reinterpretar-los segons els temps actuals. Sempre s’ha fet així. La nostra generació també ho va fer en acabar la dictadura, encara que potser no vam anar més enllà dels símptomes i de les malalties. Com diu algun pensador: “per que una democràcia funcioni només hi ha una cosa imprescindible i és que hi hagin demòcrates”. I aquests no es fan amb dos dies ni amb dos dècades. En segon lloc, i seguint amb les premisses d’ ”anar a l’arrel” cal abordar el “com ho fem”. Avui escoltem més que mai allò de que “no per més predicar es fa més parròquia”. Ja no es confia, per desgràcia col•lectiva, en el què es diu, sinó que cadascú fa seu només allò que veu i entén que li permet créixer. El problema més penós és que decideixen per nosaltres què ens toca veure, ens hi conformem per comoditat i no cerquem una qualitat informativa cada dia més difícil d’aconseguir. La manera de projectar i de traduir al context actual els valors emergents i els tradicionals s’ha de fer mitjançant les actituds i l’exemplificació. Es tracta doncs de fer (que no vol dir activisme), de construir (que no vol dir per cada idea una nova estructura, com es solia pensar), i de liderar (que no vol dir arrossegar). La mirada de les persones ha de tornar a transpirar esforç i convicció. Potser serveix l’exemple d’una vella pel•lícula del Far West: en una caravana que traslladava ramat i que per cansament i manca de recursos tots els seus components entren en desesperació i revolta. Surt un líder clar que diu cap a on anar, fent que tothom es mobilitzi de nou i el més vell de la caravana comenta: “com canvien les coses quant se sap que es va a algun lloc” . Què volem dir? Que el debat és potser encara més profund. Si acceptem la tesi “popperiana” de la societat oberta, la història només són fets i decisions, no valoracions que responen més a la “història del poder”. El que compta en cada moment, són les decisions preses per persones concretes. El valor exemplificant de les persones concretes és doncs, imprescindible i irrenunciable. En tercer lloc, no es pot, ni és bo, parlar de tot i al mateix temps. S’han de fer explicacions senzilles, però sense que això impliqui simplificar els conceptes. No és una tasca gens fàcil, tal com demostra el fet que ni per escriure un article hom se’n surt! És molt important abordar el paper de la família d’avui i el seu paper com a transmissora de valors. Perquè el missatge tingui prou recepció en determinats ambients de les noves generacions, cal emmarcar-lo en el debat de la socialització del individu i ampliar la reflexió sobre els estils de vida i les relacions comunitàries en un món cada dia més globalitzat. Hem de prendre l’exemple dels països desenvolupats. Aquests països, afermen irreversiblement l’autonomia personal com a valor a exercir i a reivindicar, però això no l’exclou de la família (encara que a vegades pugui semblar-ho) ja que aspiren a millorar i actualitzar les formes de convivència i relació heretades. Això és el que va passar amb els primers moviments migratoris urbans i els canvis que van originar en la vida familiar. Semblava que amenaçaven l’estructura familiar tradicional, quan només la van transformar. I ara, si analitzem la desfeta demogràfica dels països desenvolupats -baixa natalitat, envelliment, dependència, jubilacions en plena capacitat productiva- i les noves formes de convivència que suren, també ens ho sembla. Considero, juntament amb d’altres amb qui comparteixo públicament aquestes propostes, que hi ha quatre grans categories d’àmbits per repensar i trobar els valors emergents: 1) La formació de les persones. Fomentar la millora de l’actitud i competències entenent la vida com un procés continuat d’educació, d’aprenentatge, de reflexió i de desenvolupament d’activitats diverses. Es tracta d’assumir la corresponent responsabilitat, exigir-nos un compromís amb la vida i sentir-nos vinculats a l’entorn, acceptant els riscs. Això significa fomentar l’excel•lència humana i oferir a tothom un nivell d’equitat en la sortida –igualtat d’oportunitats-. El problema rau en què el conceptes igualtat i equitat generen confusió i erròniament s’acaba aplicant el principi d’igualtat a allò que és diferent i, en canvi, no preservem l’equitat perquè no és “prou” valor o no l’entenem. 2) Els nous estils de vida i benestar. No es tracta només de viure de la prosperitat i de la “festa”, sinó d’aprendre, treballar, gaudir i conviure de forma integrada, de saber superar les adversitats i ser capaços d’harmonitzar el desenvolupament personal i el professional. Els deures i obligacions que tenim les persones en els diversos àmbits no poden ser entesos com una feixuga carga i una obligació, sinó com un element imprescindible per activar les potencialitats pròpies. 3) Les activitats emergents. Utilitzar les tecnologies com un mitjà i no una finalitat, aplicar el talent i la creativitat personal, cultivar l’activitat del cervell abans no es torni inservible, adaptar la vida i les formes d’organització als nous valors i assumir que avui gran part del talent de les persones s’acaba perdent en les nostres organitzacions i en els seus passadissos. 4) Òbviament i en una consideració transversal, ens cal qüestionar el paper dels mitjans de comunicació que conformen l’opinió sobre les majories, en aquest nou món i que semblen atrapats en la vulgaritat del “tot s’hi val”. En definitiva, s’han de recuperar els valors que tenen a veure amb redescobrir la realitat d’aquest nou món, enfortir el bagatge de les persones per adequar-lo a l’entorn actual, fomentar nous estils de vida positius, engrescadors i en harmonia amb el treball, i totes aquelles activitats emergents amb valor intel•lectual afegit. Parlo de saber formular millor i més clarament el que és conegut, ja, com a valors propis de la societat i de l’economia del coneixement. O així m’ho sembla. Pere Monràs Associació/Fundació Cercle per al Coneixement Setembre 2005

Al gener de 2005 va esdevenir realitat l’eliminació de les quotes existents limitadores d’intercanvis comercials entre països, en concret les quotes tèxtils. La liberalització mundial esdevindrà realitat, amb ella finalitza el llarg període de globalització o ‘internacionalització’ consistent en col·locar els productes disponibles en nous mercats, tot buscant tant les avantatges dels tipus d’interès i canvi com els menors costos de les matèries primeres, els subministraments o la ma d’obra. Amb la liberalització plena del comerç s’inicia una globalització en la que el repte és “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, Un procés que afecta fortament tant al mercat del treball, trencant els models en que les comunitats i els col·lectius humans han centrat la seva activitat productiva i organitzacional, com a les potencialitats dels territoris. La liberalització arribà en un mon configurat en tres grans blocs: L’Asiàtic, al que al competitiu i avançat Japó, s’han afegit la Ýndia amb 1.050 milions d’habitants, la Xina amb: 1.200 milions i creixements superiors al 10%, Corea, Taiwan, Indonèsia, Tailàndia. Aquest països configuren un àrea amb costos altament competitius, col•lectius humans preparats, aplegant gairebé 1/3 de la classe consumidora mundial, uns 500 milions de persones. USA, amb un model econòmic avançat i consolidat, amb xifres d’atur baixes, nivells de recerca elevats, i indicadors d’innovació creixents. I Europa, amb índexs de recerca i innovació baixos i amb un model polític, econòmic i social en construcció, fet que origina l’absència de projecte clar de futur i dificulta la competitivitat i la requjerida presa de posicions. L’evolució de la globalització, entesa com internacionalització, cap la globalització entesa com optimització dels processos de generació de valor, comporta tot un conjunt de mesures, entre elles: Aprofitar totes les oportunitats de mercat i no sols les derivades dels costos o competències professionals; Configurar i esperonar el funcionament de les xarxes existents; Obtenir rendibilitat dels actius intangibles de les organitzacions i els territoris; Reformular les potencialitats mitjançant aliances estratègiques i tàctiques; Assolir la simultaneïtat en l’estratègia i l’execució; I assumir els compromisos i estratègies globals conjuntament i compatibles amb les locals. Aquest reptes que presenta la globalizacio del segle XXI, s’enquadren en el marc de la Societat del Coneixement, conseqüentment de l’economia del Coneixement. En aquest aspecte cal constatar que el fet d’incorporar coneixement als processos productius no es quelcom nou, La societat industrial també es caracteritzà per incorporar el coneixement en els processos productius, però hi ha tres aspectes característiques que diferencien l’era actual de la precedent:

1. El temps requerit en el segle XX, l’era industrial, per incorporar el coneixement als processos productius era gran, normalment transcorrien anys abans de que l’avens científic i tecnològic es convertia en PIB. Ara es tot el contrari, el anys s’han convertit en mesos, els descobriments científics i els nous útils tecnològics es succeeixen amb rapidesa, i la vida dels productes no sobrepassa els 2 anys. L’obsolescencia es manifesta, i si be els productes poden continuar aportant quantitat o volum de facturació la seva capacitat d’aportació de marge es molt baixa, conseqüentment la feblesa de les empreses amb aquest tipus de productes es molt alta.
2. Abans la competència, el mercat, en la majoria de vegades era local, conseqüentment les estructures productives, la cultura, els costos semblant, similars. Aquest no es el cas d’ara on la globalització informacional i científica, juntament amb la liberalització del comerç genera unes organitzacions productives molt distants i condicionades als territoris productius, i amb freqüència no respectant les regles de joc.
3. L’Especialització en àrees del saber es regionalitza a escala planetària originant que avui ja no es el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent, aquest es un fet que obliga als territoris a esdevenir excel·lent en el desenvolupament o aplicació d’àrees especifiques del saber, de tal manera que la no presa ràpida de posició pot condicionar la seva pèrdua per dècades.

És en aquest context on cal afirmar que no hi ha empreses, serveis i productes de l’era industrial o de la del coneixement, hi ha empreses i organitzacions que saben adaptar-se per afrontar aquest tres aspectes caracteritzadors de la Societat del Coneixement: disponibilitat de l’avens científic per ésser emprat per les empreses, mercat global, regionalització del coneixement a nivell planetari, en un context de globalització optimitzadora dels processos de generació de valor. Adaptar-se esdeve clau i fer-ho vol dir, entre altres, considerar, prendre mesures, i afrontar actuacions en:

• Introduir canvis en la organització.
• Buscar les millors oportunitats per rendibilitzar els actius.
• Distribuir els processos, o parts dels mateixos, en les ubicacions mes escaients: localització òptima.
• Ajustar els escenaris i mecanismes d’assumpció i rendició de responsabilitats, tant dels directrius com dels professionals en general.
• L’adopció de models descentralitzat de producció i desenvolupament.
• Establir models de presa de decisions en temps real properes als llocs d’acció dotant-los de la informació i les competències requerida, i a la vegada instal·lant una cultura tolerant a l’error quant ens permet aprendre quelcom nou, o es produeix en el marc de les responsabilitats atorgades i amb la finalitat d’assolir els objectius. El que és el mateix: tolerància en l’error per acció i compromís, i intolerància en l’error per inhibició, manca de compromís o renuncia al exercici de la responsabilitat.
• Construir una cultura de mentalitat global, de fidelitat al equip i de simbiosis entre científics, tecnolegs i creatius.
• Innovar sense efectuar trencadisses ajustant-se als mercats.

Aquest son sens lloc a dubtes desafiaments assolir i les capacitats requerides per afrontar-los per les aquelles empreses que volem perpetuar-se i seguir competint en aquest nou i desafiant escenari. Aquest es sens dubte el repte del mon empresarial catala, un texit empresarial configurat per empreses amb excessiva freqüència petites, talment microempresests, no podem obviar-ho, el estudis ho eviencient, es especialment rellevat el publicat per l’INE3 -J. Torrent i J. Vilaseca- al desembre 2003, on es constatava que el 85% de les empreses ubicades a Catalunya tenen menys de 5 treballadors, però aporten el 60% del PIB, conseqüentment el seu primer repte es el volum, l’adopció de la massa critica requerida per afrontar els ajustos requerits, i els segon la capacitat d’innovar en totes les seves vessant i molt especialment en organització i en producte. Respecte el primer, el volum de les empreses catalanes, es requerit endegar polítiques i actuacions encaminades a cooperar per competir. Aquest fet obliga a superar els models d’organitzacions jerarquitzades, e inclus aquelles basades en cooperació en xarxa assumint els models vertebrats en “l’articulació de grups empresarials d’abast global”, es a dir: connectar unitats o empreses independents amb l’objectiu d’assolir una finalitat especifica, empreses que operen conjuntament en les dimensions temps i territoris per arribar a la màxima eficiència i eficàcia, coordinades por un equip d’alta direcció. Quant al segon desafiament la innovació, requereix capacitat d’innovar en tecnologia, en processos, en organització i en producte, de forma sincrònica i integral, assumint que la innovació en sols alguns dels eixos no permet assolir la totalitat dels guanys. Si be la innovació no es quelcom nou, des de la dècada dels 60 es un tema analitzar i tractat des de fa molt temps, cal recordar que el model relatiu a recerca i innovació usualment es considera d’acord a l’establert per Frascati (poble del Nord d’Itàlia on a mitjans de la dècada dels 60 s’establiren els criteris) ja no es suficient, la definició amb pocs retocs es molt anterior als avenços tan significatius en el camp de la telemàtica i la computació, i llunyans als escenaris de la Societat del Coneixement. Aquest proces d’innovació ha comportat significatius avenços en la innovació en processos productius, bàsicament industrials, i en tecnologia, cal constatar que la innovació relativa a la organització i al producte no s’ha abordat amb rigurositat i sistematització per moltes organitzacions ni han existit polítiques incentivadores per part de l’Administració, tot oblidant que sense innovar en organització les empreses no podran adaptar-se i existir en el context de la globalització que actualment estem immersors i que previsiblement es desenvoluparà en la propera dècada a menys que greus confrontacions mundials avortin l’actual procés. Quant a la innovació en producte, autèntic repte de les empreses, cal panteixar-la en el seu sentit mes ampli es a dir considerant els elements que aporten valor al producte i situar-se en la tipologia de valors dels mateixos. La innovació en producte es sustenta en la triada Ciència, tecnologia i disseny en un marc temporal accelerat i desequilibrat entre empreses quant a les possibilitats d’accés als avenços. La capcitat de innova en producte i en organització és el binomi d’èxit de les empreses i que cal afrontar amb determinació i sense dilacions. Mentre el primer es responsabilitat bàsica dels empresaris, directius i col·laboradors de les organitzacions, el segon requereix d’estructures territoritorials i polítiques facilitadores, en aquesta línia es bàsic:

• La continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement establint polítiques integrals de recerca, innovació i disseny, tot garantint el traspàs dels resultats de recerca cap el teixit productiu, i el sorgiments de noves iniciatives emprenedores.
• La disponibilitat de xarxes enfocades a la innovació i a l’empreneduria en àrees d’aplicació intensiva del coneixement, en aquesta línia son instruments d’exits per les empreses el disposar de Innovation and Design Centres al igual als existent en els països mes avançats i competitius. .
• Els marc legislatius que facilitin, possibilitin tal vegada, l’aplicació dels canvis organitzacionals, laborals, d’obtenir rendibilitat dels actius, de cooperació transfronterera, tots ells plantejats de forma integral.

Actuacions requerides per avançar en el repte d’una globalització en la que permet “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, que obliguen reformular les posicions, estratègies i projectes de les empreses les vegades que siguin necessàries per assolir els desafiaments i demandes del mercat global i que impliquen l’existència ara d’Innovation and Design Centres complementaris al centres tecnològics claus per assolir la innovació en l’etapa de globalització entesa com a internacionalització. Centres d’innovació i disseny sorgits, usualment per evolució dels Centres d’innovació tecnològica existents o per iniciatives especifiques, amb dinàmiques propis que combinant recursos propis amb aliances amb proveïdors tecnològics i de ‘talent’ per garantir la continuïtat del flux de traspàs del avens tècnic camp el sistema productiu. Un nous escenaris que exigeixen noves polítiques, instruments i voluntats, tot un conjunt d’elements que el nostre país hauria de disposar sense mes dilació si volen continuar essent l’economia capaç d’aportar les plusvalues requerides per afrontar l’estat del benestar i el desenvolupament de les persones. Innovar es requerit però per fer-ho cal disposar de talent i ambients facilitades. Assolir-ho es l’objectiu i el deure de tots, especialment de qui te la responsabilitat de fer-ho possible. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

Desde hace varios años, dirijo una empresa cuyo objeto social es el desarrollo de aplicaciones informáticas. En concreto, se trata de aplicaciones de la telefonía móvil que mejoran algún ciclo de negocio de empresas o instituciones de diversos sectores de actividad: industria, banca, sanidad, administración pública, marketing, etc. Estas aplicaciones, que comercializamos como proveedor de servicio, o mediante proyectos a medida, requieren esencialmente grandes inversiones en software. En concreto, desde el inicio de las actividades en el año 2002, hemos invertido cerca de un millón de euros en desarrollo de productos propios, todos ellos basados en software que se ejecuta en variedad de terminales móviles y servidores. Somos una empresa pequeña, de cuarenta personas. Durante el año 2004, y a pesar de que en la segunda mitad las ventas se aceleraron, vimos que no seríamos capaces de generar los fondos suficientes para auto sostenernos, antes de gastar completamente los recursos aportados inicialmente por los accionistas. De manera que salimos al mercado a buscar financiación. Cual fue mi sorpresa al constatar que el mercado no valora para nada las inversiones hechas en software. Ni los inversores privados, ni el capital riesgo, ni las instituciones de crédito. Al final, afortunadamente, los mismos accionistas que habían fundado la empresa acordaron una ampliación de capital que nos permite financiar el crecimiento de la empresa. Pero es un caso un tanto insólito. Durante los años 2002 y 2003, multitud de empresas innovadoras que invertían en software tuvieron que cerrar al no encontrar financiación para sus proyectos. Este episodio despertó mi interés por las patentes. Creo que en algún momento en el periodo que buscábamos financiación alguien comentó “.. si tuvieseis alguna patente..”. Así pues, empecé a informarme sobre qué requisitos debían cumplir las inversiones en este tipo de productos, las aplicaciones informáticas, para poder patentarse. Y entonces tuve la segunda sorpresa. Desde el año 2002 hay en la Unión Europea un agrio debate, sobre cuáles deben ser las condiciones que deben cumplir las invenciones que contienen software como una parte de la propia invención, para poder ser patentadas. El debate gira alrededor de la propuesta de Directiva sobre Patentabilidad de Invenciones Implementadas en Ordenador, más conocida pos sus siglas en inglés, CII (Computer Implemented Inventions). La primera propuesta de esta directiva fue enviada por la Comisión al Parlamento Europeo en febrero de 2002. El objetivo de esta primera propuesta era avanzar en la línea de proteger de manera homogénea en los estados miembros de le Unión Europea, las inversiones realizadas para obtener invenciones, si estas incorporaban programas de ordenador como parte de la invención. Esta es la práctica habitual de la Oficina Europea de Patentes, que ha concedido mas de 20.000 patentes de este tipo. La Oficina Europea de Patentes se rige por el tratado de Munich de 1972, al que se han adherido 30 países. Pero no es un órgano de la Unión Europea, y no ha habido nunca un proceso de armonización legislativa sobre este tema, por lo que hay hoy incoherencias e inseguridad jurídica sobre como tratar estas patentes en los distintos países miembros de la Unión Europea. En Septiembre de 2003, el parlamento devolvió a la Comisión dicha propuesta de Directiva con unas enmiendas cuyo efecto principal fue el de excluir los programas de ordenador de la invención patentada. En mayo de 2004, el Consejo de la Unión Europea presentó otra propuesta para dicha directiva en la que se admitían algunas de las enmiendas elaboradas por el Parlamento Europeo pero se mantenía la intención de proteger la inversión en una invención en su totalidad, siempre que se cumpliesen los requisitos habituales en las patentes: que se quiera patentar una novedad, que haya una contribución técnica, y que tenga aplicación industrial. En Marzo de 2005 el Consejo de la Unión Europea adoptó por mayoría una posición común, para impulsar la última propuesta de directiva de 2004. En el primer párrafo de esta posición común se dice textualmente que el objetivo de dicha propuesta es “permitir a las empresas innovadoras obtener las máximas ventajas de su actividad inventiva, y constituir un incentivo a la inversión y la innovación”. España fue el único país que votó en contra de dicha posición común y otros tres países se abstuvieron. El resto, 21 países, votaron a favor, seis de ellos con comentarios. Como ahora esta propuesta debe volver al Parlamento Europeo, el debate se ha reavivado, y los colectivos en contra de la patentabilidad del software se han movilizado otra vez para intentar repetir el “éxito” del 2003. Hay 178 enmiendas presentadas. En función de lo que decida el Parlamento Europeo, la propuesta volverá al Consejo. El debate es totalmente irracional. Se utilizan todo tipo de argumentos emocionales, de tinte populista, que no aguantan el más mínimo análisis. Estos son algunos de los argumentos esgrimidos por los colectivos que se oponen a la patentabilidad del software aunque forme parte de una invención material, o a la patentabilidad del software en general, colectivos en muchos casos relacionados con el desarrollo del código libre. Por ejemplo, alegan que las patentes frenan la innovación. ¿Alguien puede demostrar que un país, al prohibir la patentabilidad de las aplicaciones informáticas en cualquier soporte, prospera más rápidamente que sus vecinos? La experiencia nos dice lo contrario. En los EEUU los requisitos para solicitar patentes son mucho más relajados que en Europa. Y ello no impide que cada año Europa pague a los EEUU 14.000 millones de euros en concepto de royalties, cinco veces más que lo que percibe Europa por este mismo concepto (Expansión, 13 de junio de 2005). Pero no hace falta ir al mercado americano. Corea del Sur es un país de tamaño parecido a España (47 millones de habitantes) que ha hecho de la innovación en Tecnologías de la Información y Comunicaciones el principal motor de crecimiento económico. Una sola institución pública, el ETRI (Electronics and Telecommunications Research Institute) genera 4000 patentes al año, sólo en Tecnologías de la Información. Las innovaciones que están consiguiendo en Televisión Digital, Telefonía Móvil, y software incorporado en todo tipo de dispositivos, son espectaculares. También se alega que el sistema americano obliga a destinar recursos a estudios y defensas legales, en lugar de invertir en tecnología. Para empezar, el borrador de la Directiva actualmente objeto del debate es bastante más restrictivo que el sistema americano. Por ejemplo, en la Unión Europea la Directiva establece claramente que el software puro, los algoritmos y los procesos de negocio no son patentables. Además, se incluyen requisitos respecto a las características técnicas de las invenciones, su novedad y su aplicación industrial, que hay que demostrar antes de obtener la patente, lo que debería limitar los conflictos. Sin embargo, parece que ni a los coreanos ni a los americanos les perjudica innovar en un sistema legal más relajado en cuanto a la patentabilidad del software. Yo no conozco en España ninguna empresa que haya tenido problemas económicos por tener que defenderse legalmente de un uso indebido de una tecnología patentada. En cambio conozco unas cuantas que han cerrado y muchas con enormes dificultades para financiar su crecimiento y expansión internacional. ¿Por qué no nos centramos en resolver los problemas que tenemos en lugar de pretender resolver los que podríamos tener? Otro argumento que se utiliza de forma cínica por parte de alguna comunidad defensora del software libre es que la no patentabilidad en Europa es un factor de éxito de las empresas europeas. No se en que consiste dicho éxito, cuando el sector de las TIC es mucho mas fuerte en los EEUU que en la Unión Europea. Es más fuerte porque tiene mayor peso en el total del PIB (un 7% en los EEUU frente a un 5% en Europa) y porque permite sostener el crecimiento del resto de la economía y la generación de empleo más rápidamente que en Europa. Al examinar en detalle porque los EEUU llevan ya casi quince años creciendo más rápidamente que la Unión Europea, aparece claramente que uno de los factores que determinan su crecimiento es el incremento de la productividad del trabajo, el incremento de PIB por hora trabajada. Y esta productividad está directamente relacionada con el uso de las TIC por el resto de la economía, principalmente las grandes empresas de servicios. O sea que el pretendido éxito de las empresas europeas tampoco aguanta un primer análisis cuando lo comparamos con lo que ocurre al otro lado del Atlántico. También se argumenta en contra de esta Directiva que el impacto en el sector será negativo. No sé a que sector se refieren los colectivos que enuncian este argumento, pero si nos referimos al sector constituido por las empresas que desarrollan su actividad en el ámbito de las Tecnologías de la Información, en España estamos hablando de aproximadamente 12.000 empresas que dan empleo a 88.000 personas. A su vez, este sector se encuadra dentro del sector de la Electrónica, Tecnologías de la Información y las Telecomunicaciones, que en el año 2004 alcanzó un valor de mercado de 60.841 millones de euros, y que da empleo a 206.000 personas. Eso es el sector. Y el sector ha dicho por activa y por pasiva a través de AETIC, la Asociación de Empresas de Electrónica, Tecnologías de la Información y Telecomunicaciones de España, que está a favor de esta Directiva, por el efecto positivo que tendría en las empresas, que a su vez impulsaría el crecimiento económico y el empleo. Se alega entonces que las patentes sólo benefician a las grandes multinacionales y perjudican a las PYMES del sector. Pero es que las grandes multinacionales ya lo están patentando todo (en los EEUU) y lo seguirán haciendo. La situación actual de incertidumbre a quien más perjudica es a las empresas medianas y pequeñas que, aunque tengan un buen proyecto y una buena tecnología, no saben como va a terminar todo esto, y ni siquiera si vale la pena patentar nada. Y la consecuencia directa es la dificultad para financiar estos proyectos, la ralentización del crecimiento económico del sector, y la prudencia en la creación de empleo en el sector TIC. No hay nada que de más miedo a los inversores que la inseguridad jurídica. Y esta es la situación real que hemos creado en la Unión Europea con este debate. Una situación de inseguridad en la que los inversores prefieren invertir casi en cualquier cosa, menos en una empresa que desarrolle software. Pero son precisamente estas empresas las que deben constituir la base de la economía del conocimiento. Por lo tanto, cuando algunos políticos defienden el progreso hacia la economía del conocimiento, pero al mismo tiempo no trabajan para que los marcos jurídicos en los que se mueven las empresas que comercian con intangibles (como el software, los contenidos audiovisuales digitales, o la actividad de I+D en si misma) sean estables y seguros, están contradiciéndose a si mismos. Y no digamos cuando algunos de estos políticos defienden abiertamente una legislación que impida proteger las inversiones en intangibles. Deberían ser conscientes de que van directamente en contra del crecimiento económico basado en el conocimiento. También se afirma que el software ya está protegido por la Ley de Propiedad Intelectual. Y es así, pero esto no quiere decir que las invenciones que tengan software no puedan patentarse en su totalidad. Sobre todo porque los objetivos perseguidos por la Ley de Propiedad Intelectual y la legislación de patentes son completamente distintos, y no contradictorios. La Ley de Propiedad Intelectual protege los derechos de los autores de creaciones originales expresadas en cualquier soporte: libros, composiciones musicales, dibujos, programas de ordenador. En el caso del software, como lo que se registra es el texto del programa, esta ley no protege ante la eventualidad de que el mismo programa se escriba en un lenguaje de programación distinto al registrado, ya que es otro texto. Por el contrario, la propuesta de Directiva sobre Patentes lo que pretendo proteger es el resultado de invenciones de empresas (que a su vez, pueden incluir o no, derechos de autor de textos incluidos en partes de la patente, como por ejemplo en los manuales de uso). Pero los objetivos son distintos. Es absurdo pretender usar una normativa pensada para proteger derechos de autores de creaciones originales, para proteger inversiones en invenciones de aplicación industrial. Una reflexión sobre una aparente coincidencia. Como he comentado antes, muchos de los colectivos en contra de la patentabilidad del software son acérrimos defensores del código libre, tipificado por comunidades que escriben y comparten programas sobre el sistema operativo Linux. Vaya por delante que como gestor, yo apoyaré una solución de código libre frente a una solución “propietaria” siempre que económicamente tenga sentido. Y hoy son muchas las empresas y administraciones en las que sistemas en código libre coexisten con sistemas propietarios. Distintas necesidades tienen soluciones distintas y hoy existen aplicaciones más económicas en código libre (lo que no implica que su explotación y soporte sean gratuitos) y otras que son más económicas en plataformas propietarias. Y si una administración decide prestar determinados servicios sobre aplicaciones en código libre, y esto supone un ahorro para dicha administración y para los ciudadanos, pues adelante, es bueno para todos. Pero estoy convencido que si el sector de las Tecnologías de la Información dependiese únicamente de la innovación en código libre, este sector, y el resto de la economía crecería más lentamente. Veamos porque. La tecnología de interacción entre personas y ordenadores basada en ventanas, iconos y ratones (Por Ej. Windows), tal como la conocemos hoy, fue inventada por Xerox hace algo más de treinta años. Posteriormente, Apple le dio el primer impulso comercial serio. Multitud de empresas comercializaron posteriormente muchísimos procesadores de texto, hojas electrónicas, y herramientas de productividad personal compitiendo entre si por captar clientes, principalmente añadiendo mejoras de usabilidad en cada versión sucesiva. Y ha sido Microsoft, 25 años más tarde, la que ha consolidado Microsoft Office como el estándar de herramientas informáticas para entornos de oficina. Ahora, y después de este largo proceso de consolidación financiado puramente con capital privado, aparece Open Office, en código libre, como una alternativa gratuita a Microsoft Office. ¿Por qué no ocurrió al revés? Es decir, ¿por qué las comunidades que trabajaban en código libre (ahora basado en Linux, antes basado en UNÝX) no fueron capaces en 25 años de definir un estándar de herramientas informáticas de oficina, y tuvieron que copiarlo del resultado de las inversiones privadas? Creo que es precisamente esta insensibilidad a la economía real, expuesta anteriormente, la que impide a las comunidades que trabajan en código libre centrarse en proyectos que tengan éxito en el mercado, que es precisamente lo que buscan las empresas. Porque si al final este debate se enfoca hacia como debe redactarse la directiva para primar la protección de las inversiones de las empresas del sector, el crecimiento económico basado en el conocimiento, y la generación de empleo en el sector TIC y otros sectores de alto valor añadido, creo que en muy poco tiempo se debería poder llegar a un acuerdo. El crecimiento económico y la ocupación, los principales objetivos que se había marcado la Unión Europea para el 2010, no se consiguen fijando políticas macroeconómicas. Tampoco se consiguen prohibiendo la patentabilidad de intangibles (el principal argumento de los detractores de la propuesta de Directiva de Patentabilidad en su forma actual). El intercambio de programas, o de otro tipo de archivos electrónicos de manera gratuita, tampoco contribuye al crecimiento económico. El regalar un intangible o un servicio, le quita todo su valor. El crecimiento económico y el empleo lo generan empresas concretas que invierten y dan empleo a personas concretas. El debate descrito anteriormente, en la medida que genera inseguridad, va en contra del crecimiento de las empresas en el sector de las Tecnologías de la Información, y por lo tanto va en contra de la generación de empleos de alto valor añadido. Por desgracia, no es el único tema que está frenando el desarrollo de la economía del conocimiento en Europa. Hace unos días, el ex ministro Joan Majó en un acto en la Cámara de Comercio de Barcelona, reclamaba un cambio en el sistema financiero que permita solucionar el problema de la financiación de las empresas cuyo principal activo es el conocimiento. Las patentes tampoco pueden arreglar todos los problemas de las empresas tecnológicas. Pero sería un paso en la dirección correcta. Entre tanto, la Unión Europea se encuentra encallada en debates como el anterior. No es extraño que hoy se asuma que los objetivos de la Agenda de Lisboa son inalcanzables. Xavier Castillo