Después de semanas de campaña electoral, época donde las políticas se paralizan y todas las actuaciones se focalizan a alcanzar o renovar la confianza de los electores, en especial la de los que con su indecisión la prolongan y justifican, ha llegado de nuevo la hora de reanudar el contacto con los problemas reales y en especial aquéllos que la economía globalizada, la sostenibilidad, la liberalización y la fragilidad de los mercados exigen. Unos problemas suficientes conocidos que requieren una optima formación de los ciudadanos; un alto nivel de investigación y de innovación encuadrado la necesidad de garantizar que el resultado científico se convierta en PIB; apoyar la cultura emprendedora y el espíritu empresarial; garantizar la competitividad del territorio y la ocupación los ciudadanos; preservar la calidad de vida y el medioambiente; y disponer de óptimas infraestructuras para facilitar la movilidad de las informaciones, los productos y las personas. Unos desafíos conocidos pero que es preciso recordarlos puesto que los resultados obtenidos no son buenos y dibujan sombras e incertidumbres al futuro. Unas problemáticas que se sobreponen a otras que parecían, hace unos años, ya superadas como son la energía y el agua, dos aspectos fundamentales, que desgraciadamente no se afrontan de forma contundente para solucionar las carencias de hoy y las demandas crecientes del futuro; y, también, unos desafíos que han sido, son y serán motivos de desacuerdos, tensiones y conflictos. Una evidencia de las tensiones generadas por el agua, es la polémica generada la semana pasada en Cataluña por el descubrimiento de unas señalizaciones que podían indicar la puesta en marcha de un proyecto para intercomunicar la cabecera del río Segre con la cuenca del Llobregat a traves del Túnel del Cadí, una obra no compleja que llevaría, desde la Cerdaña a Barcelona, agua de alta calidad para ayudar a paliar la grave situación actual aunque no resolvería el problema de su suministro. Una obra que aunque recoja el agua de la Cerdaña implica tomarla del Ebro, ya que el río Segre pertenece a la Cuenca hidrográfica del Ebro, y por ello se requiere la autorización de su Confederación Hidrográfica, en este caso, como otros muchos, las decisiones pasan por Madrid. Con independencia de la critica situación actual originada por una grave sequía, que esta obligando a llevar agua con camiones cisterna a algunos pueblos de Cataluña, y a limitar el consumo a 50 litros por día y persona; una cantidad considerada por la Organización Mundial de la Salud como cantidad mínima adecuada por el consumo humano si bien no permite desarrollar la agricultura, pone en dificultades a la industria, e impide conservar los ecosistemas acuáticos. El problema del agua es algo estructural que viene de lo lejos y que afecta a amplías zonas del planeta. No podemos ignorar las tensiones sociales, y los graves enfrentamientos, por el control del agua que han existido y que existen; sirvan como ejemplos las luchas entre Siria e Israel por el Altos del Golan, originadas por su importante depósito de agua, o los conflictos para controlar los recursos hídricos de los ríos Eufrates y Tigres, que nacen en Turquía y son controlados por Siria e Irak; o las tensiones entre Etiopía, donde nace y se nutre el Nilo, y Sudán y Egipto, sin olvidar los problemas a lo largo del río Yang-Tsé, o los movimientos militares entorno del inmenso y extenso acuífero Suramericano Guaraní que se extiende desde Brasil a la Pampa Argentina. Pero al pensar en el agua es preciso recordar que más de 1.100 millones de personas no tienen agua potable, y que anualmente centenares de miles de personas mueren de enfermedades relacionadas con el agua y la falta de higiene, o que casi el 80% de las enfermedades de los países subdesarrollados están relacionadas con la falta o calidad del agua. Un hecho que sorprende si consideremos que el agua cubre casi el 80% de la superficie del planeta aunque aproximadamente sólo el 2% del agua es apta por el uso doméstico, agrícola o industrial, este es el autentico problema. Podríamos afirmar que no falta el agua, el problema es la sal. El agua no es solo un bien indispensable, es una necesidad vital, consecuentemente un derecho fundamental y un recurso estratégico que incrementa su importancia al considerar el aumento de la población mundial y la concentración en grandes ciudades, una concentración que ha hecho que a lo largo del siglo XX la población urbana se multiplicase por 10, mientras que la rural solamente se duplica. Hoy casi 3.000 millones de habitantes, casi el 50% de la población mundial, viven en zonas urbanas, lo que obliga a trasladar grandes cantidades de agua de un lugar a otro ya que los recursos hídricos locales, superficiales o subterráneos, no son suficientes cuando las lluvias no acompañan, ignorarlo y no generar las infraestructuras que lo hacen posible no solo se algo inadmisible, sino que frena el desarrollo y puede condicionar el progreso y el bienestar. Cataluña, al igual que el mundo en su totalidad, no puede ignorar la problemática del agua i la búsqueda de soluciones, tiene que optimizar sus usos, reciclar y reutilizar, pero también tiene que disponer de la capacidad de mover el agua entre las diversas cuencas de forma radial y bidireccional, tiene que disponer de canalizaciones desde las zonas con suficientes recursos hídricos, sin renunciar al trasvase desde el Ródano que al llegar Bellcaire, al inicio del delta, lleva casi todo el año 1.710 m3/s, y a la vez tiene que disponer de la capacidad de desalar el agua del mar, ya que existe tecnología suficiente para hacerlo eficientemente, aunque con un importante consumo de energía, y produciendo gran cantidad de salmuera que se debe tratar adecuadamente por no afectar el ecosistema marino; un buen ejemplo es la planta desalinizadora en Ashkelon, en el sur de Israel, que produce 100 millones de metros cúbicos de agua al año, a un coste de 53 centavos de dólar el metro cúbico, y suministra agua además de 1,5 millones de personas. El agua es un elemento esencial para la vida, que ha generado guerras en el pasado y que se esta convirtiendo en un bien escaso generador de tensiones territoriales y hostilidades crecientes. Pero es un problema que tiene solución si se establece políticas y prioridades adecuadas que, -sin renunciar a darle más de un uso, aunque los habitáculos y las instalaciones actuales lo dificulten-, permitan mover el agua potable existente hacia donde se necesite y a la vez se potabilice el agua marina, aunque todas estas medidas requieren de importantes cantidades de energía, pero éste es otro problema que hay que afrontar, y de significativas inversiones, unas inversiones que son plenamente abordable si consideremos que la desalinizadora a la que antes hacía referencia costó unos 250 millones de dólares, más o menos lo mismo que 3 o 4 cazas ligeros F-16, pero el gasto militar es se mueve por lógicas y prioridades distintas. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 17 de març de 2008 _______________ Este artículo fue publicado simultáneamente el 17 de marzo en el periódico digital e-notices, y el 22 de marzo en el Diari de Sabadell . Versión en Catalán del articulo se adjunta en información relacionada al articulo.

Al inicio de la crisis financiera que apunta puede ser de abasto global se evidencian aquellos perfiles profesionales que son estrictamente necesarios para facilitar la salida de la crisis compitiendo en un mundo globalizado -en el cual el conocimiento fluye libremente-, donde se precisa disponer de productos y servicios de alto valor, diferenciales y que aporten, a quien los adquiere, un retorno mayor al de las expectativas que tenia en el momento de su adquisición. Productos complejos que deben evolucionar y renovarse constantemente apoyándose en las oportunidades que el progreso científico y tecnológico posibilita, y en la capacidad del diseño que, comprendiéndolos, los interioriza e incorpora a los productos. Un progreso técnico-científico que está disponible, casi por igual, para todas las personas formadas, con acceso a las redes de intercambio de saber y aquellas empresas con talento, capacidad y voluntad de acceder a los mercados globales. La única diferencia entre organizaciones reside en la capacidad de comprender sus potencialidades y usarlo en el proceso continuo de diseño e innovación. Es en este contexto, donde el capital humano de las organizaciones se convierte en el elemento fundamental y donde surge la necesidad del diseño y, consiguientemente, de diseñadores. Diseñadores sin duda especializados, pero también diseñadores dispuestos a trabajar con conocimientos y equipos heterogéneos, preparados para actuar con un alto nivel de autonomía y compromiso, y capacitados para abordar proyectos cada vez más complejos o aplicaciones integrales de diseño en los entornos de marca y comunicación. Proyectos que requieren una eficiente gestión tanto del saber y recursos usados, como del proceso de diseño, considerando la totalidad de las disciplinas que intervienen, de tal manera qué interactuando entre ellas consiguen los mayores logros y cumplir las expectativas. Así pues el desarrollo social y económico, y la requerida competitividad de los productos y servicios ofertados por las organizaciones, exige diseñadores que sean no sólo innovadores, creativos y que dominen los métodos asociados al diseño, sino también que sean capaces de trabajar en equipo, y leales en la asunción de la requerida iniciativa y el compromiso; personas con voluntad de ser pioneros en la exploración de nuevas ideas y oportunidades; abiertas a los nuevos métodos de interacción; constantes y metódicos en la búsqueda de la mejor idea y solución; y muy especialmente con capacidad para organizar y gestionar proyectos complejos, asumiendo la responsabilidad de la interacción y el liderazgo. Un perfil profesional que es conocido como diseñador multidisciplinar y que surge, consecuentemente, del hecho de asumir en plenitud la complejidad existente y el potencial de los avances técnicos, científicos y cambios sociológicos, aspectos que obligan a que la mejor solución busque un enfoque multidimensional que no delimite y reduzca las posibles soluciones. Disponer de esa tipología de diseñadores exige una formación en diseño, un perfil profesional, que se aleja de la híper especialización que caracteriza “a los que saben muy bien su mínimo rincón del universo; pero ignoran de raíz todo el resto”, utilizando palabras de Ortega y Gasset. Personas en cuya formación no se pierde la unidad del saber y se posibilita la compresión del todo, abriéndose las oportunidades de la especialización en el trascurso de la carrera profesional. Unos profesionales que, al incorporarse a las empresas, permiten alcanzar la necesaria coherencia entre los requerimientos de propósito general y los específicos de todo producto, e implantar y aplicar las herramientas de gestión del diseño que aumentan la productividad al optimizar las relaciones entre el cliente y los profesionales que concretan los requisitos, aportan las ideas e implementan la solución. Diseñadores multidisciplinarios que actúan como catalizadores de la creatividad y gestores del proyecto, del equipo y del proceso de diseño, facilitando a la vez la toma de decisiones, reduciendo los costes y asegurando la coherencia entre las diversas fases del proyecto. Un perfil de diseñador que requiere una formación estética, creativa y proyectual, con un buen nivel de gestión de las múltiples disciplinas que convergen en la tarea común que configura el proyecto multidisciplinar. Por ello su formación debe buscar el equilibrio entre 3 bloques. El primero incluye los conocimientos de las diversas disciplinas del diseño, tales como interiorismo, comunicación visual, gráfico, interactividad, Web, audiovisual y multimedia, producto, textil e indumentaria, etc.; el segundo los conocimientos asociados a los conceptos y herramientas de gestión de proyectos y del diseño en el contexto del sistema empresa en que se ejecutan; el tercero corresponde al conocimiento de los modelos de organización, dirección y gestión de equipos humanos heterogéneos en los que interactúan especialistas en diseño y de otras disciplinas. Un conjunto de conocimientos que deben aportar el nivel óptimo de formación para tomar en consideración la totalidad de los requisitos técnicos, sociales, culturales y económicos, y consecuentemente definir las características del producto desde una perspectiva visual, formal, tecnológica, de uso, constructiva, diferencial,…; garantizando el equilibrio entre todos ellos para cumplir el propósito ultimo o función. Se puede sintetizar indicando que el diseño multidisciplinario, desarrollado por profesionales altamente creativos y con dotes de gestión y liderazgo, tiene por misión facilitar la interacción de disciplinas diversas con la finalidad de lograr la excelencia a lo largo de la vida útil de todo producto o servicio; cuidando además de alcanzar la eficiencia y eficacia en la gestión del proceso y los recursos humanos que intervienen. Una profesión clave gracias a su formación transversal, acorde con la demanda asociada a la economía del conocimiento, y a la necesaria evolución permanente de acuerdo a las exigencias sociales, a las posibilidades derivadas de los avances del saber. Antoni Garrell i Guiu Marzo de 2008 President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement

Avui diumenge 9 de març amb una participació del 75,32%, sols 36 centèsimes inferiors a les del 2004, que cal considerar com molts singulars, hem tancat una legislatura farcida de crispació, fonamentada en aspectes tan sensibles com les nacionalitats, la pluralitat de l’Estat o el terrorisme. Quatre anys, plens de llums i ombres, que han portat a que els ciutadans, amb una participació molt important, i amb baixos percentatges de vots en blanc i nuls, donéssim amb 11 milions de vots una clara victòria al partit socialista, el 44,64% dels votants (1.06% més que al 2004). Amb gaire be el 100% dels vots escrutats els 169 escons del PSOE, cinc més que al 2004 no poden deixar cap dubte. Una victòria que requereix no sols el reconeixement i la felicitació de tots, sinó que també exigeix obrir una legislatura on es desterri la confrontació en els temes d’Estat i es busquin acords per assolir encarar els problemes que es dibuixen en l’horitzó o aquells altres que són prou coneguts i malauradament han esdevingut estructurals com és el cas, entre altres, de la inflació, el fracàs escolar, la productivitat, o la recerca i la cooperació universitat empresa. El triomf d’un fort i cohesionat PSOE, que obliga a que el president Zapatero no sigui qüestionat com injustament s’ha fet a l’anterior legislatura, no pot amagar el creixent PP que també ha assoli 5 escons més i augmentat el percentatge de vots en 2,4 punts, un creixement que no amaga la derrota electoral de Mariano Rajoi al no assolir el govern de l’Estat, una derrota forjada bàsicament a Catalunya ja que si no es consideressin els diputats catalans el triomf fora del PP. El creixement del PP conjuntament amb el triomf socialista evidència que a Espanya s’imposa el no desitjat bipartidisme, fonamentat en el vot útil, que ha portat a significatius retrocessos de IU i ERC, -que de ben segur obligaran a revisar les seves estratègies i provocar enfrontaments interns-, i el manteniment o pèrdua d’escons a la resta de partits, a excepció de Convergència i Unió que ha mantingut la fidelitat dels seus electors i ha crescut en un diputat. Els espanyols han escollit un partit i donat un nou mandat al president Rodríguez Zapatero per portar endavant el seu programa: “d’avançar en l’estat del benestar, modernitzar Espanya, reforçar la convivència i els cossos i forces de seguretat de l’Estat, garantir la eficàcia en la lluita antiterrorista, i avançar en la convivència entre las autonomies”; ho han fet sense atorgar-li la majoria absoluta, conseqüentment el president requerirà d’acords i complicitats, però també no pot ignorar que una gran part de la victòria s’ha elaborat a Catalunya, mercès als 1,67 milions de vots i els 25 escons aconseguits pels PSC, amb la candidatura encapçalada per Carmen Chacon; la mateixa Catalunya que ha sofert fallides elèctriques, retards inacceptables en l’AVE, agònics problemes en les rodalies Renfe, que pateix greus deficiències en infraestructures, problemes retards en el desplegament del estatut, desequilibris fiscals i un llarg etc., un fet que no pot deixar de sorprendre i que poc condicionar la forma d’actuar cap a Catalunya al veure com actua el principi d’acció reacció. De ben segur que tots els catalans, els qui votaren al PSC-PSOE i els que no ho feren, esperem la resolució definitiva dels problemes que frenen el desenvolupament econòmic i social del país en un context de globalització i independència, i també l’atenció requerida quant aspectes d’indiscutible identitat i historia, el que comporta aplicar politiques entenen i acceptant l’heterogeneïtat de l’Espanya plural i aplicant l’estatut pendent de desenvolupar. Una resolució de problemes i atenció que s’hauria de veure reflectida des de l’instant de dibuixar l’escenari de la governabilitat de l’Estat i d’aplicar les politiques i actuacions emanades d’elles, el president Zapatero no pot menysvalorar la força dels 25 escons, ni la capacitat del 11 diputats de Convergència i Unió. Antoni Garrell Guiu www.cperc.net 9 de març de 2008. Nota: Una versió reduïda del mateix article es publica simultàniament al diari electrònic www.e-noticies.com, accés amb un clic aquí.

De sequeres n’hi ha de molta mena. D’aigua sobretot. Però també n’hi ha d’altra mena com, per exemple, la sequera d’idees. D’una i altra sequeres –d’aigua i d’idees– n’estem massa ben servits aquests dies. Mirem el cel i no acabem de veure quan deixarà caure l’aigua capaç d’apaivagar l’eixutesa que presenten les fonts i els rius, els camps i els sembrats, els boscos i les carenes. Mirem el panorama polític i ens adonem que, en general, està dominat per una sequera d’idees que fa que els programes electorals dels partits se’ns presentin una mica erms. I aquesta sequera d’idees que envolta la vida política, acaba provocant que l’anècdota esdevingui qüestió principal i que, per contra, allò que hauria de ser substantiu, transcendent, se situï fora del debat político-mediàtic que tot ho domina. La inacabable campanya electoral en la que estem permanentment instal•lats fa, a més, que les poques idees que sorgeixen entorn problemes concrets, no prenguin una dimensió suficient per abastar, no ja el llarg termini, sinó que fins i tot el mitjà. Costa, i molt, que les maquinàries dels partits polítics s’adonin que el llarg termini és el què hauria de dominar per damunt de la immediatesa d’una comtessa electoral. Però ja sabem que els signes dels temps que vivim els marquen les urgències que s’imposen a planificacions i a la cerca de solucions pensades i sostenibles. Ja ho hem escrit i ho haurem d’escriure moltes vegades novament. Sense idees innovadores que fugin de “rebaixes” electorals espectaculars de baixa volada, ben poques coses es poden fer per animar a la ciutadania a anar a votar. És d’aquesta manera, com la campanya electoral a la qual ens estem acostant, comença a estar marcada pel populisme i no pas per la ideologia, com hauria de ser. I de ben segur que en el terreny del populisme, és el Partit Popular qui porta la davantera al posar damunt la taula, amb demagògia i sense manies, qüestions que, per conservadores i falsament proteccionistes, poden acabar fent forat en determinats sectors de la població. En temps de convulsions com els que estem vivint, són moltes les persones que tendeixen a pensar que és millor quedar-nos tal com ara estem que no pas córrer el risc i que les coses puguin anar a pitjor. Que millor és resguardar-se de desconeguts fenòmens que la globalització comporta, que no pas deixar-se portar per les oportunitats que aquesta globalització presenta. Dit d’una altra manera: persones que prefereixen mantenir el seu got mig ple, abans que cercar noves fonts on poder-lo omplir, sense adonar-se que, tard o d’hora, el got se’ls buidarà i no tindran aigua per tornar-lo a omplir. Sigui com sigui, l’espectacle pre-electoral està servit i, al pas que anem, correm el risc que quan comenci de veritat la campanya, tot el peix ja hagi estat venut. Però això també li va bé a un PP predicador de catastrofismes, salvador de pàtries en perill de partició o en pretès risc de caure a mans de la inseguretat i de la immigració. Un PP que definitivament s’ha tret la careta i se’ns està mostrant tal com és. Que no dubte de jugar amb la por davant un futur incert i amb els sentiments més arrelats en l’Espanya profunda i conservadora. Per contra, el PSOE assisteix, entre astorat i dubitatiu, al discurs demagògic del PP sense que acabi de trobar les idees capaces de mobilitzar el seu electorat. I entre dubtes i sequeres, són els populars els que acaben marcant l’agenda política. De fet ho han estat fent durant tota la legislatura. La diferència està en què ara, la crisi econòmica juga al seu favor. Mentre, una part de l’electorat es mira l’espectacle de lluny, com si les coses no anessin amb ell. No s’adonen, però, que amb el seu “passotisme” es podria acabar canviant el rumb d’aquest país, deixant el vaixell a mans d’una dreta molt dura que acabarà imposant els seus interessos per damunt de la pluralitat de l’Estat, del progrés social i del benestar de tota la ciutadania. Publicat al Diari de Sabadell, el 14 de febrer de 2008

Una qüestió tan delicada com ho és l’educació obligatòria s’està situant al bell mig del debat en ocasió de la comtessa electoral que tindrà el seu desenllaç el proper diumenge dia 9 de març amb la sentència de la ciutadania davant les urnes. D’una banda, Rajoy torna a treure pit apel•lant a les essències pàtries més ràncies en relació a una qüestió tan sensible a casa nostra com ho és l’ús del català com a llengua vehicular de l’educació que s’hi imparteix. De l’altra, després dels darrers informes dels quals hem tingut coneixement en relació a l’estat de l’educació a Catalunya, des del departament d’Educació de la Generalitat s’estan estudiant mesures per canviar la tendència a la baixa dels resultats de l’educació obligatòria a casa nostra; mesures que, això no obstant, només insinuar-se, ja han topat amb la resistència dels sindicats del sector que no semblen massa disposats a que s’introdueixin canvis en el sistema. I malgrat algú pugui pensar que barrejo pomes amb peres, entre unes coses i les altres, no resulta fàcil posar fil a l’agulla per millorar l’estat de coses en el nostre actual model educatiu. Si volem col•locar les bases per a donar un tomb als resultats que es desprenien del darrer informe espanyol del programa PISA per a l’avaluació internacional de l’alumnat de l’OCDE, només hi ha una solució possible: que s’assoleixi un pacte polític d’ampli abast i recorregut que permeti implementar mesures a curt i a mig termini amb l’objectiu de millorar l’estat de l’educació obligatòria. El punt de partida hauria de ser, tal com pretén el departament d’Educació, l’aplicació a Catalunya de models contrastats d’èxit aplicats en d’altres països. Models que incideixen sobre l’autonomia escolar, el reforçament de la figura dels directors i directores de centre i l’avaluació de la docència que s’imparteix a cada centre. Contra la posada en marxa d’aquestes mesures, els sindicats del sector i els experts que mai no han trepitjat les aules, ja s’han començat a pronunciar sense ni tan sols conèixer el seu abast. Així, per si de cas, ja han convocat una vaga per mitjans de febrer. Sobta molt aquesta actitud resistencial dels sindicats i d’alguns experts, sobretot perquè desconeixem quins són els vertaders interessos que amb la seva actitud numantina defensen. I és que precisament haurien de ser els sindicats i els experts els primers que haurien d’estar interessats en la introducció de canvis en el sistema de l’educació obligatòria que, a més de millorar-ne la qualitat, recuperessin també la il•lusió del professorat per la seva feina. Cal dir-ho ben clarament: l’actitud dels sindicats no fa més que contribuir al debilitament de l’actual model que s’ha mostrat altament ineficient. No ens podem permetre el luxe que Catalunya continuï baixant posicions en els rànquings de referència com ho està fent en molts àmbits i, especialment, en els que ordenen la qualitat de l’ensenyament obligatori a Catalunya i a Espanya i a la resta de països de l’OCDE. D’entre moltes raons possibles, per les conseqüències que se’n deriven en quant al grau de coneixements dels quals disposen els nostres estudiants i les estudiantes a l’hora d’accedir a nivells superiors de formació. Sense una base educativa de qualitat no és possible bastir un país modern, preparat per a fer front als canvis que s’estan produint. Davant aquest estat de coses s’ha d’imposar aquell seny tant esmentat i, en ocasions, tan oblidat, per donar un tomb als resultats que l’alumnat obté a Catalunya en la seva etapa de l’educació obligatòria. I en el procés conduent a la presa de decisions per aconseguir-ho, és indispensable que el govern de la Generalitat de Catalunya no es trobi sol i compti amb el suport de la major part de la ciutadania i dels partits i de les organitzacions socials que la representen. O això o ens deixem portar per actituds resistencials que no s’entenen i que, en qualsevol cas, a res de bo acondueixen. També publicat al Diari de Sabadell amb data del 24 de gener de 2008

La llei del mínim esforç és justament això: una llei. No pas de les que escriuen els legisladors, recull en paper dels usos i costums establerts, sinó de les de tipus físic, fortes i ineludibles. El món funciona així, i punt. A més, és de les que valen per a tots els camps, des de la física quàntica a la psicologia humana. També la podem aplicar, es clar, al nivell col·lectiu. Ens podem mirar, per exemple, el cas dels finlandesos, una activitat que, sigui dit de passada, s’ha convertit en una mena d’esport nacional. Doncs bé, temps enrere els finlandesos van viure una època de vaques grosses gràcies a la seva privilegiada situació geoestratègica. Tenien un peu a cada cantó del teló d’acer i això els permetia actuar com a pont dels intercanvis més o menys legals entre els dos blocs. La llei del mínim esforç els havia situat allà on els era més fàcil estar. No hauria tingut cap sentit que haguessin intentat dedicar-se, posem pel cas, a cultivar kiwis si en tenien prou amb trastejar amunt i avall i parar la mà. Tots sabem com va acabar aquella història. El teló d’acer es va fondre com si fos de mantega i els finlandesos es van haver de bellugar ràpid: educació, tecnologia, etc. És a dir, es van convertir en el que avui són només quan no els va quedar més remei que fer-ho, i això que son finlandesos! Casa nostra no és pas l’excepció de la llei perquè, de fet, són les regles les que en tenen i no pas les lleis. Sempre hi ha hagut persones que han dit “hauríem d’apostar per no se què”, “hauríem d’anar cap aquí o cap allà”, “compte que ve el llop”, però ha servit de ben poc. I és normal, perquè tots aquests missatges han anat fins ara en contra de la llei del mínim esforç, que en el cas nostre ha apuntat cap a la construcció i el turisme massiu (ja som la segona regió més visitada d’Europa, únicament per darrere de París). El mínim esforç també ha significat per a nosaltres que molts joves preferissin abandonar els estudis per anar a guanyar calerons calents fent de paleta o cambrer, motivats pels valors d’una societat centrada en un individualisme hedonista creixent al qual hi hem arribat, naturalment, seguint els camins de la llei del mínim esforç. No és una crítica, no hi ha recriminació moral possible com no n’hi ha ni n’hi pot haver davant la força de la gravetat. I així, ara som on som: alt fracàs escolar, poca innovació, dubtes sobre la viabilitat del model vigent… però val a dir també que som més rics que mai. Des de dins, únicament hauria estat possible canviar la tendència produint un trasbals tan gran que modifiqués el punt d’arribada de la tendència natural: cap llicència per a construir habitatges durant vint anys, camps de treballs forçats pels mals estudiants,… tot això, està clar, és un disbarat. Si ara una força major, en forma de crisi internacional, en fa fora de l’estadi de comoditat que havíem assolit, ens haurem d’espavilar. El nou destí serà una Societat del Coneixement, un retorn de “la cultura de l’esforç” i de l’esperit emprenedor que conformen la mitologia catalana? Crec que no. Reorientarem els nostres destins per convertir-nos d’aquí uns anys en una Finlàndia de la Mediterrània? Em penso que tampoc. M’aventuro a dir que amb una Espanya que navega prou bé i a la qual no li cal la màquina catalana, i amb un sol solet que no deixa de lluir i pel qual molta gent del nord paga el gust i les ganes, el nostre destí serà diferent, que no vol dir necessàriament dolent. Si els Monegros s’han de convertir en Las Vegas, potser a nosaltres ens toca ser alguna cosa semblant a Califòrnia. En qualsevol cas, si que aniria bé tenir certa idea de cap a on volem anar, o millor, de cap a on podem anar. I personalment, des de fa molt temps no tinc la sensació que els timoners tinguin el rumb gaire clar.