Durant la seva intervenció, Santiago Cortés va voler donar un enfocament positiu a alguns dels processos que estan marcant el desenvolupament dels països i de la societat, i de quina és la visió que la seva experiència en una empresa multinacional li ha proporcionat: Globalització L’ aspecte més positiu en el camp de la cultura i l’economia seria, en la seva opinió, el dinamisme que comporta el procés de globalització. Com a aspectes negatius hi ha el procés d’homogeneització cultural, i la competència econòmica. Tot i això, l’aposta de Santiago Cortés és estudiar les característiques i particularitats del procés de globalització, i posar-se a treballar segons les noves normes mundials. Aprendre del context, i fer-s’hi un lloc. Analitzar les fortaleses i debilitats amb què comptem, i identificar els productes que ens poden posicionar al mercat global. És necessari, per tant, confeccionar –com a país i com a empresa – un pla de màrqueting destinat a fer valer els nostres punts forts a nivell internacional. Aquests eren, per a Santiago Cortés, els punts clau de cara a fer un anàlisi de posicionament global, que no ha de partir del punt de vista “periodístic” sobre què ens manca, sinó del punt de vista emprenedor sobre amb què podem comptar. Localització versus Deslocalització Cal analitzar les estratègies que faran possible desenvolupar productes de valor afegit desde el nostre país. Santiago Cortés, per tant, no parlava desde el punt de vista dels problemes de la deslocalització, sinó del d’aprofitar les oportunitats de localització. Per acometre aquest objectiu, la pregunta clau que plantejava Cortés és ¿quina societat volem tenir?. En efecte, si el que volem és ser competitius, cal mantenir una actitud proactiva i aprofitar les oportunitats segons es presenten. Centrar-se en els aspectes en què la nostra empresa o el nostre país pot resultar diferencial a nivell internacional. Si volem construir una societat en què el nivell salarial sigui comparable al dels països més rics, haurem de desenvolupar activitats de valor afegit. Una manera de començar aquest camí, segons Santiago Cortés, és potenciar les activitats que són pròpies dels nostres sistemes de producció, i desenvolupar-les. D’aquesta manera, encara que el nostre punt fort fós el sistema fabril, podrem anar atraient altres activitats cap a la nostra empresa. És molt important analitzar les oportunitats que, seguint el plan de màrqueting que ja enunciava anteriorment, beneficiïn la indústria espanyola. Un altre factor important per a localitzar al nostre país certes activitats, és, segons Santiago Cortés, el factor humà. En la seva opinió, és essencial tenir un grup de professionals preparats i creatius és essencial per a poder avançar en el context empresarial. En aquest punt, Cortés destacaba les facilitats estratègiques que ofereix Catalunya, on tant el clima, com les comunicacions i la qualitat de vida són factors positius per al treballador extranger, i per tant un bon punt base que cal explotar de cara a absorvir nous professionals qualificats. La mobilitat de recursos humans seria, doncs, un requisit per poder crear un ecosistema capaç de crear valor afegit, en el context de la societat del coneixement, per al nostre país. Recerca i Desenvolupament Santiago Cortés lligava aquest punt amb la recent esmentada mobilitat de recursos humans. En la seva opinió, és essencial que els professionals especialitzats poguessin dur a terme la seva tasca al nostre país per períodes llargs de temps. Tant si són estrangers o natius, cal procurar que les plantilles espanyoles estiguin formades per professionals d’alt nivell. En el cas d’ Espanya, a més, cal trobar un equilibri entre els costos dels països subdesenvolupats i el valor afegit dels països més rics, per aconseguir el posicionament global. Actualment, l’equilibri espanyol en aquest sentit és inestable. En efecte, cada cop hi ha més països que, tot i tenir uns costos de producció reduïts, estan desenvolupant els seus sistemes de cara a obtenir aquest valor afegit. HP, com el mateix Cortés reconeixia, està assistint a una forta competència en aquest sentit amb la ciutat de Singapur, a l’Àsia. El cas de Hewlett Packard Cortés aprofitava aquest moment per donar algunes dades de l’experiència de la seva empresa en aquestes àrees: la plantilla d’HP a Espanya és d’uns 2400 professionals, el 40% dels quals desenvolupa activitats globals, xifra que suposa el percentatge més elevat del sector de tecnologies de la informació a tot l’estat. A Catalunya, HP compta amb un centre de R+D amb seu a Sant Cugat del Vallès, que actualment és el centre responsable a nivell europeu del desenvolupament de tots els sistemes d’impressió. Això comporta certa centralitat en aquesta seu catalana d’algunes línies de màrqueting, així com d’activitats finceres de la companyia. El nombre d’ingeniers de R+D està al voltant de 400, que produeixen de l’ordre de 2 i 3 patents setmanals al nostre país. D’aquest plantell, un 90% són Espanyols, la majoria del quals són catalans, formats en universitats també catalanes. El creixement de la seva empresa a l’estat espanyol resulta, per a Santiago Cortés, una bona ilustració del procés evolutiu de la societat i les empreses. HP a Espanya havia començat localitzant la fabricació de plotters l’any 1985. Cap a l’any 1989, van començar algunes línies de màrqueting i de R+D en parts de certs productes. Gràcies a una constant evolució, van aconseguir ser la divisió responsable de màrqueting i R+D de plotters a nivell mundial. Per tant, amb un desenvolupament de les tecnologies tradicionals, van aconseguir convertir-se en una divisió estratègica de la companyia cap a l’any 1992. Finalment , i a partir de l’any ’95, aquesta divisió va començar a aglutinar noves activitats de negoci, posicionant-se com a central en molts aspectes a nivell europeu. Algunes de les línies en què treballen actualment és en convertir-se en central d’outsourcing a nivell europeu, i en la creació d’un call center multilingüe que competeixi a nivell internacional. A continuació, s’obria el torn de preguntes:

• La globalització comporta, entre altres coses, mobilitat del talent. Cal talent per gestionar una fàbrica a Catalunya, però també en cal per gestionar una fàbrica a Rússia. En aquest context apareix la figura anomenada “expatriat”, que no és més que aquella persona que surt del seu país per emprendre una activitat en un altre. En aquest sentit, quines són les seves best practices per a la gestió d’expatriats ? Reprenent la seva línia positiva, Cortés afirmava que no se sent còmode amb el terme “expatriat”. En la seva opinió, la globalització ha de permetre que una persona pugui desenvolupar-se professionalment fóra de les fronteres polítiques sense que això comporti un inconvenient per a la seva vida personal. La seva visió com a responsable d’una part d’una multinacional, és que als espanyols els costa més canviar de país que a la resta de professionals d’altres països. Tal i com ja havia dit anteriorment, les condicions climàtiques i l’estil de vida espanyols poden resultar més còmodes per a un nord-europeu que no pas a l’inrevés. Per tant, tot i que hi ha molt bons professionals espanyols a les diferents seus de Hewlett Packard, la majoria van marxar només quan van rebre ofertes sumament atractives a nivell laboral. Tot i així, l’experiència de Santiago Cortés és que la major part dels professionals espanyols transferits a altres seus hi romanen un periode de temps limitat. Tot i aquesta realitat, Cortés es declarava ferm partidari de fer carrera professional a nivell internacional, i de jugar amb les normes que ens marca el desenvolupament.
• Col.labora HP amb les universitats per a què les patents es quedin al nostre país?Creus que Catalunya i Espanya tenen empreses capaces de generar per se el coneixement que les faci competitives a nivell internacional? Responent en primer lloc a la primera pregunta, Santiago Cortés afirmava que en la seva opinió la relació entre les empreses multinacionals i les locals és complementària. Cal, per tant, aprofitar l’experiència d’una organització que es mou en un àmbit internacional. A més, la presència d’aquest tipus d’empreses al nostre país provoca el sorgiment d’altres empreses autòctones, que podran aprofitar l’ecosistema creat per la multinacional per accedir directament al mercat global. Pel que fa a la segona pregunta, Santiago Cortés afirmava que HP està relacionada amb les universitats Autònoma i Politècnica de Catalunya en certs aspectes de la seva activitat. Però en el cas de les patents, el més important en la seva opinió és que se’n generin, deixant de banda en qui repercutirà la propietat intel.lectual. La proliferació de patents indica creativitat, recerca , desenvolupament, etc… i és un bon indicador del desenvolupament de la societat del coneixement.
• La inversió en R+D a HP volta els 50 milions d’euros, però pel que sembla, les activitats que han crescut en els darrers anys han estat més aviat els serveis interns de la pròpia companyia. ¿Quins aspectes es desenvoluparan dins la pròpia organització en un futur ? ¿Quins sistemes es volen desenvolupar desde les àrees de disseny i conceptualització de nous productes? Santiago Cortés declarava no poder respondre clarament a aquesta pregunta, ja que aquestes línies de futur, més enllà de les que ja havia anunciat i de desenvolupar les activitats actuals, encara no estan definides. A grans trets, els seus reptes passen per entrar en les indústries fonogràfiques, editorials o periodístiques. Però hi ha moltes possibilitats, ja que com el mateix Cortés afirmava, el gran aventatge de les tecnologies de la informació és que es renoven constantment. Pel que fa al desenvolupament de projectes per a la pròpia empresa, Santiago Cortés afirmava que aquestes activitats no estaven computades en les xifres de R+D de la companyia.
• Hewlett Packard és un exemple molt vàlid de localització empresarial al nostre entorn, que en aquest cas prové d’una multinacional amb una visió global. Però la realitat catalana és que el 75% de les empreses són petites o mitjanes, fet que, pel que respecta als costos, és un inconvenient a l’hora de competir en el mercat global. Quin consell podria donar HP a les PIMES catalanes? Santiago Cortés va voler fer un incís recordant que en molts dels països del nord d’europa les dimensions de les empreses també són reduïdes, i tot i així són empreses competitives a nivell internacional.A més, en el seu cas, els costos són molt més elevats que els que pugui haver a Espanya. L’explicació de tot plegat és que aquestes empreses del nord d’Europa partien de contextos on el mercat també era reduït. Per tant, la necessitat d’entrar en el mercat global era molt més imperiosa en aquests països. Així doncs, eren empreses que naixien ja amb una visió internacional. Per tant, en el cas del nostre país no podem intentar competir amb uns països que ja tenen una gran quota de mercat internacional apropiat. Així doncs, i tornant al seu discurs inicial, el que cal fer desde posicions com la de Catalunya és analitzar la situació i entrar al mercat global amb les iniciatives en què podem aportar un producte diferencial, i valor afegit.
• Es paga el mateix als professionals transferits desde l’estranger que als professionals espanyols? Si és així, com és que hi ha tants espanyols treballant a l’estranger? Segons afirmava Cortés, HP té una única estructura de graus salarials a nivell mundial, que només s’adapta en relació al cost de la vida de cada país. Per tant, dos professionals del mateix grau que treballin al mateix país, perceben sempre el mateix sou. No obstant, i fent referència a la intenció de la pregunta, és possible que dos professionals que desenvolupin tasques similars però que tinguin graus professionals diferents, percerbran salaris diferents. No obstant, això no està mai influenciat per la nacionalitat de la persona. Pel que fa a la segona pregunta, Cortés declarava que, en la seva opinió, hi ha massa pocs professionals espanyols treballant fóra d’Espanya, en comparació amb la mobilitat laboral d’altres països. No és una qüestió de discriminació, sinó de falta de voluntat. Això, segons afirmava Cortés, és un problema per a avançar cap a la societat del coneixement, ja que del que es tracta és de tenir un plantell de persones disposades a capturar aquest coneixement allà on es manifesti.
• Partint del cas de HP a Catalunya, ¿Com veu el seu president el factor territorial a l’hora d’atreure el talent cap a casa nostra? Tal i com ja havia afirmat anteriorment, l’opinió de Santiago Cortés passa per “mirar-se el melic” i descobrir quins són els factors diferencials del nostre territori en l’entorn global. Efectivament, el centre de Sant Cugat és actualment el side més gran de HP a Europa, però això no ha succeït per una preferència de la central americana per Catalunya, sinó perquè els propis resultats d’aquest centre ho han anat provocant. El secret del cas de Sant Cugat va ser aprofitar que una de les parts de la cadena de valor s’havia instal.lat en aquest territori, per anar atraient altres activitats amb el pas del temps.

Finalment, Antoni Garrell prenia la paraula per agrair al convidat la seva assistència al sopar, i destacava els punts que, en la seva opinió, havien de ser reflexionats en profunditat:

• un enfocament positiu i global dels processos pels quals passa la societat actual.
• la deslocalització com a fenomen negatiu, i la localització com a fenomen positiu
• atraure empreses al nostre àmbit territorial
• assolir experiència global
• crear un ecosistema de criteris d’estàndard de qualitat i de servei a nivell mundial
• mantenir una actitud proactiva
• evolucionar desde la realitat, aprofitant les oportunitats en pro de la recerca d’excelència a nivell mundial
• la importància del lideratge
• saber enfrontar la competència amb una oferta diferenciada
• la importància de tenir un pla de màrqueting com a país per fomentar, atraure i retenir el coneixement

L’empresa GTD, fundada al 1987, és avui da una de les companyies europees més rellevants en ingenieria de sistemes i de software en sectors de negoci tals com Espai, Defensa, Aeronàutica, Indústria, Ciència i Telecomunicacions. Però la seva història, tal i com va explicar Kinder, no estava encaminada des d’un principi cap aquesta direcció. Com a economista especialitzat en temes d’economia regional i polítiques econòmiques territorials, la diputació de Barcelona va encarregar a Carles Kinder, a finals dels anys 80, organitzar una línia de Capital Risk orientada a la promoció de l’activitat econòmica estratègica en el territori català. En aquells moments Catalunya sortia d’una llarga crisi que havia començat als anys 70, i, desde la seva formació com a economista, Carles Kinder entenia que el més important era intentar crear instruments de revitalització del teixit industrial català per fer-lo competitiu amb l’horitzó del final del segle XX. En coherència amb aquest pensament, la primera acció com a responsable d’aquesta companyia de Capital Risk de la Diputació de Barcelona va ser impulsar un instrument de modernització industrial. Se li va acudir crear una empresa l’objectiu de la qual fós introduir el canvi tècnic que s’havia produit durant els anys 80, que consistia bàsicament en la medició de la informàtica com a mecanisme d’automatització i de millora dels processos productius. En conseqüència van crear com a acció estratègica una companyia amb una ingenieria especialitzada en poder acompanyar les empreses en els seus processos de millora, modernització, i informatització de totes les seves línies de producció. Contravenint tots els principis del Capital Risk, van organitzar una empresa on no hi havia empresari/capital ni projecte empresarial. Bàsicament, i com explicava Carles Kinder, van dissenyar un pla d’empresa, i van identificar 5 eninyers joves que responien a un perfil emprenedor capaç de liderar un projecte d’aquest estil. El bussiness plan requeria 9 milions de les antigues pessetes per posar en marxa la companyia, i com que el Capital Risk en aquell moment tenia limitada la seva participació en un 30% del capital, van inventar un capital nominal de 30 Milions per poder insertar els 9 de Capital Risk que eren els realment necessaris per posar en marxa l’empresa. Els altres 5 socis es comprometien a posar la seva feina i aportar el capital contra resultat de la mateixa. Amb aquesta base neix GTD Ingenierías de Sistemas y de Software l’any 1987, orientada en un principi a prestar serveis a la indústria general dins el territori català. Malgrat la primarenca voluntat generalista, explicava Kinder, aviat es van adonar que la demanda provenia bàsicament del sector de l’automòbil, la qual cosa no és d’estranyar donat que era la part més important del teixit industrial de Catalunya en aquells moments. Els tres anys següents van servir a l’empresa per situar-se en un bon lloc dins aquest sector de la indústria, creixent en facturació i en recursos humans fins a conformar un equip d’unes 30 persones. En aquell moment, i a partir d’una reflexió sobre el seu paper dins la cadena de valor (en la qual figuraven en les darreres posicions i lligats a la subcontractació), van arribar a la conclusió que es trobaven en un mercat en el qual els marges eren reduïts, i on la competència exclusiva via preus no incentivava la qualitat o la innovació. Constatant això, van decidir situar-se en entorns on aquesta voluntat d’excel.lència o d’innovació fós més apreciada. És a dir, sectors on la competència no fós exclusivament pels preus sinó també per la diferenciació dels productes o dels serveis. En aquest sentit, la notícia que l’Agència Espacial Europea planejava construir un nou llançador – l’Arianne 5 – , els va fer interessar-se pel sector espacial. Tal i com explicava Carles Kinder, el nou llançador requeria una infraestructura de llançament nova, un centre de llançament i un centre de control, que hauria de funcionar en base a allò amb el que GTD ja treballava: la informàtica a temps real. El repte consistia aleshores en adaptar la tecnologia que utilitzaven per als centres de control de les línies productives a les enormes dimensions d’un centre de llançament espacial. El primer requisit per optar al disseny i gestió d’aquest centre de llançament era estar homologats per l’Agència Espacial Europea. Tot i aconseguir la homologació després d’un llarg procés de certificacions i inspeccions, la oferta que van presentar a l’ Agència Espacial Europea va quedar finalista davant d’una multinacional francesa. Finalment, però, l’encàrrec va acabar recaient a mans de GTD, després que la multinacional francesa hagués fracassat en l’elaboració del projecte que havien dissenyat. Després de fer el centre de llançament, també van accedir a la realització del centre de control . Amb això, avui dia controlen el 100% de la gestió del centre espacial europeu, del qual tots els sistemes han estat concebuts, dissenyats i implementats per GTD. El “segment terra” , tal i com l’anomenava Carles Kinder, estava completament a mans de la seva empresa. El nou repte, per tant, es centrava en la indústria del software de vol. A partir d’aquí i després de nous concursos guanyats i perduts, van aconseguir l’encàrrec de dissenyar el software de vol del cohet Arianne 5. Avui dia, a més del programa de vol de l’Arianne 5, GTD també dissenya el software de diversos satèl.lits, com per exemple la nau espacial Jules Verne (vehicle automàtic que ha de servir per alimentar l’estació espacial europea de manera automàtica en el futur). Després de consolidar-se com a companyia dins els sector espacial, van entrar en el sector aeronàutic: en primer lloc en el camp militar i seguidament en el civil. Avui dia fan una gran part del software dels nous models d’airbus , i inclús són una de les 4 companyies europees amb certificació per dissenyar software dels nivells A i B (software crític vinculat directament al vol de l’avió). Així doncs, dins el sector aeroespacial, tot i que, segons comentava Carles Kinder, hi ha empreses molt més grans que GTD, el seu treball compta amb el reconeixement internacional . Un altres reptes que ens explicava Kinder era entrar en el CERN, “una de les grans catedrals del software del món”, segons les seves paraules. Van estar més de dos anys concursant en diferents ofertes fins que van aconseguir guanyar-ne una que els ha permès anar incrementant poc a poc la seva quota de participació. Després de reflexionar sobre la trajectòria de la seva empresa, Carles Kinder explicava alguns dels factors que han anat marcant la seva evolució:

• l’esforç i la perseverància: cal seguir un objectiu encara que les satisfaccions triguin en arribar.
• Qualitat: aconseguir els certificats necessaris per homologar-se per l’Agència Espacial Europea.
• Capacitat d’aprenentatge constant

Tot i ser una empresa competitiva en els sectors aeronàutic i espacial, Carles Kinder explicava que un dels inconvenients que té aquest mercat és que té poca presència a Catalunya. Per això un dels reptes que ara mateix encaren és introduir-se en el sector financer o tecnològic català. En aquest sentit, la credibilitat tècnica per virar cap a aquests sectors ja la tenen garantida, però tal i com explicava Carles Kinder, les noves barreres són d’una altra naturalesa: les dimensions de la seva empresa (d’uns 300 treballadors), o el fet que és un mercat en el què competeixen grans companyies de serveis integrals entre les quals és difícil fer-se un lloc. La via d’entrada en aquests sectors, explicava Kinder, ha estat sempre “des de dalt”, és a dir, assumint grans reptes tecnològics. Un exemple és el fet de derivar activitats de recerca i desenvolupament tot concentrant aquesta activitat sota un denominador comú anomenat KES (Knowledge Enabled Services). Bàsicament, tal i com ho explicava Carles Kinder, es tracta d’adaptar la tecnologia que aplicaven per a l’Agència Espacial Europea a les necessitats de les empreses dels nous sectors a què s’encaminaven. Com a exemple, Kinder citava el cas en què canviant els inputs dels algorismes que aplicaven per a optimitzar la vida dels satèl.lits, la mateixa tecnologia podia servir per preveure els perfils de consum dels clients d’una entitat bancària o preveure possibles fraus en l’ús de les targetes electròniques. Així doncs, l’entrada en els nous sectors s’ha aconseguit amb l’oferta d’un producte diferenciat, ja que com dèia Carles Kinder la seva empresa no tenia ni el tamany ni la possibilitat d’oferir serveis integrals. Després d’aquesta exhaustiva reflexió sobre l’evolució de GTD , les conclusions a què arriba Carles Kinder es poden resumir de la següent manera: Tot i no ser en principi una empresa amb un bussiness plan excelent, van anar-se anticipant al riscos i analitzant estratègicament els sectors per identificar oportunitats. Van mantenir sempre la visió a mig termini i l’aposta per ubicar-se en posicions que els poguessin donar avantatges competitives. Les claus d’aquest procés, segons ell mateix explicava, van ser les següents:

• Un lideratge intern clar, que es veia facilitat donades les dimensions mitjanes de la seva empresa. Lideratge tant de recursos interns com de l’equip humà, al que cal estimular constantment.
• Reinvertir recursos i temps en processos de Recerca i Desenvolupament per aconseguir una millora constant en el coneixement de la tecnologia.
• Participar activament en els programes institucionals, especialment en els programes de recerca europeus, ja que, a més d’aconseguir co-financiació per als projectes de recerca, permeten establir xarxes de col.laboració i competència amb altres companyies europees.

Per altra banda, els factors exògens no van suposar, segons Carles Kinder, gaire ajuda per a la realització dels seus projectes. Analitzant la situació de les polítiques econòmiques de Catalunya, Carles Kinder va identificar els factors que relenteixen la creació de noves companyies com la que ha acabat sent GTD:

• Una política industrial orientada a captar inversions de grans multinacionals extrangeres, que generin un cert efecte multiplicador sobre el teixit local, però sense contemplar una política industrial sectorial.
• Absència de polítiques clares de foment de la Recerca i el Desenvolupament.
• Absència de polítiques clares d’utilització de recursos públics per generar desenvolupament tecnològic.
• Absència de grans companyies que renovin el teixit industrial de Catalunya, cosa que sí succeeix per exemple al País Vasc, on grans companyies com Iberdrola han optat per proveir-se dels seus serveis tecnològics en empreses del seu entorn, afavorint així l’aparició i el creixement d’empreses de serveis tecnològics al País Vasc. Segons Carles Kinder, en aquest cas Iberdrola ha aconseguit proveir-se del mateix servei a mig termini que li hauria ofert la General Electrics d’Estats Units, però disposant de tecnologia pròpia i d’un entorn tecnològic que li facilitarà evolucionar en els seus sistemes.
• Absència de pràctiques de cooperació entre les empreses.
• Absència d’una visió empresarial a llarg termini, cosa que suposa una limitació per certes planificacions estratègiques.

Carles Kinder va concloure la seva reflexió indicant que el repte de GTD Ingeniería de Sistemas y de Software consisteix desde els seus inicis en fer, des d’una mitjana empresa, una evolució cap a un posicionament competitiu en el qual la fortalesa resideixi en el coneixement, i sobretot, en que aquest coneixement resideixi en la companyia més que no pas repartit entre els seus membres.

Segons Rosa García, Espanya afronta grans reptes per aconseguir que el procés de globalització i la recent ampliació de les fronteres de la UE no impedeixin que el país sigui competitiu dins el mercat internacional. En aquest nou context, Espanya competeix amb països on els professionals cobren sous inferiors a la mitjana espanyola, i que tanmateix compten amb un elevat nivell educatiu. De fet, entre els països comunitaris, només Malta té un índex menor que Espanya d’alumnes que hagin acabat l’ensenyança secundària. Davant d’aquesta situació, la competitivitat de les empreses espanyoles no pot basar-se ja només en els costos , sinó en donar valor afegit als seus productes. La Recerca i el Desenvolupament (R+D) es converteixen doncs en la nova moneda de canvi. Aquesta nova Societat del Coneixement, que segons va reconéixer Rosa García ja no és un fet llunyà sinó una realitat, requereix una reflexió sobre què necessita Espanya per a poder integrar-s’hi plenament. El punt de vista de la delegada en aquest sentit s’articula en dues fases:

1. A curt termini Primerament cal atendre la necessitat de les Petites i Mitjanes Empreses espanyoles (PIMES). Les grans empreses tenen suficient capacitat de reacció i d’inversió en R+D, però en el cas de les PIMES cal resoldre la manera en què s’adaptaran a la Societat del Coneixement. Paral.lelament, el govern ha d’apropar-se també a aquesta nova realitat tenint en compte l’atenció als ciutadans i a les seves necessitats.
2. A llarg termini Segons Rosa García, hi ha 5 punts importants a tenir en compte per a què, a llarg termini, s’aconsegueixi un correcte desenvolupament de la Societat del Coneixment a Espanya.
   • L’educació En primer lloc està el fet que Espanya té un dels percentatges més baixos d’inversió pública en educació respecte a la resta de països de la UE. Paral.lelament, i tenint en compte que els alumnes són els futurs professionals i investigadors del segle XXI, cal posar atenció a les habilitats que volem que desenvolupin els alumnes al llarg de la seva vida escolar, perquè, segons va afirmar Rosa García, “la qualitat de la ensenyança no s’ha de mesurar segons el nombre de PCs que hi ha per alumne”.
   • Recerca i Desenvolupament (R+D) Segons les xifres presentades per Rosa García, Espanya inverteix el 0.9% del PIB en Recerca i Desenvolupament, mentre que la mitjana europea es situa en el 1.9% i la inversió d’EEUU supera el 2%. Alhora, afirmà que “la inversió anual en R+D de Microsoft és de 7000 milions de dòlars”. Tenint això en compte, considera que és molt important que s’inverteixi a Espanya en la creació d’un “cercle virtuós” els beneficis del qual ha pogut comprovar a EEUU. Aquest sistema permet que les petites i mitjanes empreses que no poden invertir per elles mateixes en R+D puguin comptar amb grups d’investigació de la Universitat. El producte resultant es comercialitza desde les empreses convertint així el coneixement generat a la universitat en riquesa. Els impostos derivats de l’activitat de l’empresa han d’ ésser redireccionats pel govern novament cap a la Universitat, on es poden realitzar aleshores investigacions teòriques de les quals en poden sorgir nous productes comercialitzables per a les petites i mitjanes empreses.
   • Reformes en la legislació Primerament Rosa García va fer una reflexió sobre el paper de la Propietat Intelectual en la societat espanyola actual. Segons la seva opinió, a més de reformes legislatives en aquest àmbit, és necessari canviar l’actual concepció de la ciutadania sobre els drets d’autor, per a que la pirateria deixi d’ ésser un costum socialment acceptat. El segon tema en què la legislació ha d’adaptar-se a les noves formes de comunicació és la seguretat en el món digital. Cal regular la circulació de dades i garantir la privacitat com a mesures indispensables per a protegir l’usuari.
   • El software lliure L’actualitat del debat sobre l’anomenat “sofware lliure” va portar Rosa García a donar la seva opinió com a membre d’una de les empreses de software més competitives del mercat. Segons va afirmar, “si es posa el software al centre, qui guanya és el software, i qui perd és el ciutadà o client”. Aquesta afirmació també feia referència al fet que hi hagi dictats guvernamentals sobre el software que cal utilitzar en determinades àrees públiques, com és el cas de la comunitat d’Andalusia, on recentment s’ha imposat la utilització de Linux com a software educatiu. Per a Rosa García, només el client ha de decidir sobre el software que utilitza, i ho ha de poder fer tenint exclusivament en compte les seves necessitats com a usuari.
   • Generar un mercat propi L’últim dels 5 punts presentats fa referència a la necessitat de crear un mercat propi de Tecnologies de la Informació a Espanya. Segons la seva opinió, un mercat propi resulta necessari per a què els professionals puguin desenvolupar les seves capacitats dins del país, afavorint d’aquesta manera la integració d’Espanya en la Societat del Coneixement.