Deberemos ser optimistas, ¿verdad? La crisis se acabará. Se acabará pero con un cambio de modelo político y económico. Empecemos por el principio, por entender que es lo qué pasa. ¿La crisis es global? Global sí, pero mundial no. La crisis es europea y norteamericana, o como mucho, de la OECD (Europa, Norteamérica, Australia y Nueva Zelanda, Japón y Korea). Los BRIC, los países emergentes (Resto de Asia, Latinoamérica,…) no sufren “esta” crisis, ellos siguen creciendo y tendrán sus crisis de crecimiento, que serán distintas. ¿Quien la causó? La global se originó en y por los USA, por su burbuja inmobiliaria, a saber (1) excederse en la construcción residencial, con precios crecientes que hacían subir también de precio la vivienda de segunda mano, (2) excederse en el crédito hipotecario para comprar estos bienes, con la única garantía de su mayor precio en el futuro (bienes de valor menguante y de precio creciente), y (3) además “exportar” estas hipotecas contaminadas y “empaquetadas” (activos tóxicos, les llaman) a los bancos del resto del mundo. ¿Qué ocurre en Europa? Que las instituciones financieras, los bancos, han incorporado activos tóxicos. Que las empresas dependen de los bancos para financiar su “día a día”, que han cerrado empresas, que la economía se ha ralentizado, que los ingresos fiscales de los Estados han disminuido, que los Estados se han sobre-endeudado. Pero, los Estados han salvado a (sus) bancos e instituciones financieras, y por el contrario, estas instituciones financieras ¿las mismas? exigen intereses crecientes a los Estados por esta deuda, entrando en una espiral de deuda insostenible. ¿Será verdad que “Goldman Sachs rules the world”? ¿Y en España? Pues lo mismo ¡pero más!, promoviendo la compra de vivienda a crédito, construyendo tantas viviendas por año como Alemania, Francia, Italia y Reino Unido juntos, sobre-endeudándonos como familias, y con instituciones financieras en el monocultivo de la construcción, sobre-endeudadas para prestar hipotecas, con el “aval” que el mismo bien hipotecado subirá de precio, que viejo vale más que nuevo, y cuando la burbuja rompe, con un Estado en déficit presupuestario y sobre-endeudado, en manos de “los mercados”. En suma, economía especulativa. En España, la crisis global y la propia se han sumado “en fase”. Además, nos creímos que crecíamos, nos sobraba dinero público y lo repartimos en porciones de 400€ en las últimas elecciones. De la eficacia, la eficiencia y la productividad sólo hablaron cuatro imaginativos. Lo que está claro es que esta crisis no es una broma, es la más seria desde 1929, y va a cambiar el mundo occidental y el planeta. En un proceso de evolución, los sucesivos estadios no anulan los anteriores, sino que los integran y superan (Hegel). Y cuando esto no sucede, el sistema se vuelve inestable y no sostenible. Por encima de la economía productiva ha aparecido el capital financiero, de naturaleza especulativa. Y las organizaciones empresariales no han evolucionado y no representan al capital financiero, y los sindicatos tampoco han evolucionado y siguen creyendo que los empresarios son sus enemigos. El capital financiero es “grande”, pesa 6 veces el PIB mundial (ver 1), “se mueve rápido”, 70 veces el PIB mundial en un año (ver 2 y 3), y es “especulativo”, sólo el 2% conlleva intercambio comercial real (ver 4). Resulta que vivimos en un mundo que limita (y mucho) los movimientos de personas (inmigración), limita (un poco) los movimientos de productos (aduanas, aranceles) y no limita nada, ni siquiera grava fiscalmente, los movimientos de capitales, que son puros movimientos de información, instantáneos, facilitados por las tecnologías TIC. Vivimos en un mundo que los gobiernos no gobiernan (lo hacen los mercados), que los sindicatos defienden a los que ya están asentados (funcionarios, empleados de grandes compañías) e ignoran a los débiles (los autónomos, los parados, los jóvenes, con un 45% de paro en España), un mundo en el que hay crisis de representación política y de prestigio de la “clase” política, en que las instituciones sociales no consiguen compensar este desprestigio, en el que los “media” son arma política y se construyen sobre la manipulación. Vivimos en una sociedad en proceso de individualización y desestructuración. Y corremos el riesgo de crear una fractura social, con dos sociedades, la que ha superado la crisis y la que se ha hundido, sin trabajo y sin recursos. ¿Qué se está haciendo mal? En primer lugar, seguir alimentando la fiera, seguir alimentando a los “anónimos” mercados financieros. ¿o no son anónimos y tienen nombres y apellidos? ¿cuáles?. En segundo lugar, incrementar la distancia entre representados y representantes, “todo para el pueblo pero sin el pueblo”, reformas exprés e impuestas de la Constitución, prebendas políticas a un grupo de escogidos (magistrados, parlamentarios, gobiernos,..) En tercer lugar, reducir en inversión de futuro, reducir en educación, (tanto en escuelas como en universidades) y reducir en investigación. Dedicar lo poco que tenemos a gastar en vez de invertir. ¿Qué hay que hacer para salir? Un cambio de “maneras”, gobernar la empresa, gobernar el país con criterios de eficacia, eficiencia, mesura y proporcionalidad. Exigencia de responsabilidades a los gestores públicos y privados. Uso de tecnología para la eficiencia. Transparencia en las acciones y en el proceso de toma de decisiones. Recuperar la credibilidad política. Priorizar inversión frente al gasto. Priorizar la economía productiva. Dejar de empecinarse en el error de una economía especulativa. Más ingenieros y menos abogados (con perdón), más empresa y menos asesores (con perdón), más comercio y menos bancos (con perdón). Disminuir la dependencia hacia el sistema financiero. Reducir los retrasos en los pagos. Que la Administración dé ejemplo. Redefinir el mercado de trabajo. Unificar en lo posible la actual doble escala de contratación, la “indefinida” y protegida frente a la “eventual” y desprotegida, en condiciones intermedias entre ambas. Algunas de estas propuestas requieren acciones coordinadas a nivel mundial (ex. tasas sobre transacciones financieras) pero otras pueden realizarse a los distintos niveles de gobierno, europeo, español, catalán (cambios de maneras, transparencia, inversión en capital humano, legislación). (1) Informe ATTAC, El 94% de las transacciones financieras son especulativas ATTAC, junio 2011 , www.attacmadrid.org El capital financiero a nivel mundial tiene un valor aproximado de más de 337 billones de dólares, lo que representa 6.25 veces el valor de la producción mundial de mercancías y servicios que se produjo durante 2007, que fue de poco más de 54 billones de dólares. La suma de ese capital financiero en parte se deriva de los excedentes de capital que se han acumulado desde el siglo anterior, pero en parte no son existentes, pues esta cantidad es inflada por la especulación; es capital ficticio, como lo denominada Marx, en su pleno sentido de la palabra. (2) Dictamen Comité Económico y Social Europeo, 18 febrero 2010 periodismohumano.com El importe total del conjunto de transacciones financieras se ha incrementado, pasando de representar aproximadamente quince veces el valor del PIB mundial en 1990 a hacerlo 70 veces en 2007. Dado que no se han producido prácticamente variaciones en el valor de las operaciones al contado en relación con el PIB, esto implica que el incremento del 400 % en las transacciones financieras corresponde casi por completo a los derivados y, principalmente, a los relacionados con los tipos de interés. Durante el segundo semestre de 2008 se registró un descenso en el negocio de los derivados, aunque su volumen comenzó a incrementarse nuevamente en la primera mitad de 2009. No parece, pues, que hayan cambiado mucho las cosas en el comportamiento del sector financiero. (3) Fundación Ideas, Informe para el G-20, Mayo 2010 www.fundacionideas.es Existe un consenso generalizado sobre el excesivo tamaño que ha alcanzado el sector financiero en la economía global: el volumen de operaciones financieras ha pasado de ser 25 veces el PIB mundial a mediados de los años noventa, hasta representar actualmente 70 veces el PIB mundial. La mayor parte de este crecimiento se deriva de operaciones especulativas a plazos extremadamente cortos (incluso inferiores a un día), que son escasamente productivas y que encierran un enorme potencial de distorsión sobre los mercados financieros y, por extensión, también sobre los mer¬cados reales. (4) Ugt, mayo 2011 www.fundacionluistilve.com El sector financiero ha sido uno de los granes beneficiados del proceso de globalización. La creciente liberalización de los mercados de capitales ha supuesto un crecimiento sin precedentes de los intercambios financieros. Se estima que, a pesar de la crisis, el volumen total de dichos intercambios supera actualmente el 70% del PIB mundial. Otro dato que da muestra del enorme volumen de capitales que mueve el sector lo podemos extraer del Banco Internacional de Pagos de Basilea, según el cual cada día se realizan operaciones cambiarias por un valor total de alrededor de cuatro billones de dólares. Sin embargo, un dato más revelador, si cabe, lo encontramos al comprobar que pese a la enorme cantidad de capital y de activos que se mueven diariamente, tan solo un 2% conllevan intercambios comerciales asociados, lo que demuestra el alejamiento que existe entre el la economía real y la economía financiera.

Fa més de mil anys que l’Escolàstica cristiana va identificar i definir les 7 arts liberals a partir de les reflexions dels filòsofs grecs, transitades pel món musulmà. En els Monestirs medievals i en les primeres Universitats, el trivium inclou els tres aspectes bàsics del coneixement: la gramàtica o mecànica del llenguatge, la lògica o dialèctica, com a mecànica del raonament, i la retòrica com mecànica de la comunicació. La gramàtica és la mecànica (estàtica) de la construcció del llenguatge oral i escrit. Inclou l’ortografia (disciplina dels signes), la semàntica (disciplina dels significats dels signes) i la semiòtica (disciplina de l’estructura dels signes i la relació entre el significant i el significat). La dialèctica o lògica és la mecànica (dinàmica) del raonament o pensament, és la capacitat de l’anàlisi i del qüestionament o interpretació de les percepcions i teories, és la capacitat de desenvolupar pensament evolutiu. La retòrica és la mecànica (dinàmica interactiva) de l’expressió, és la capacitat de sistematitzar procediments d’utilització del llenguatge amb finalitats d’instrucció, persuasió o estètica, a més de la comunicació. En l’Escolàstica medieval es consideraven camps preparatoris per el quadrivium, que comprenia la aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. L’aritmètica és la ciència dels números, la base del raonament abstracte i del descobriment de veritats immutables. L’aritmètica és la ciència de l’estètica pura, de l’estètica del coneixement. La geometria és la ciència de les formes, planes i espacials, entrelligades per relacions aritmètiques, per proporcions com el número pi o la proporció àurea. És la ciència de la construcció, de l’arquitectura, de l’enginyeria, i proporciona l’equilibri i l’estètica visual. La música, oblidada en les ciències modernes, és la ciència dels números en moviment, de les proporcions aritmètiques, de les freqüències, de la melodia, l’harmonia i el ritme. Es percep com estètica auditiva o fins i tot contemplativa. L’astronomia és la ciència de les formes en moviment, és la geometria dinàmica, i s’aplica als cossos celestes de moviment natural. Es percep com a estètica de l’equilibri i del ritme a gran escala, i com la immutabilitat a escala humana. M’atreveixo a dir que el trivium i el quadrivium contenen la llavor de totes les habilitats, ciències i tecnologies modernes, potser amb l’excepció de les ciències de la salut (biologia, medecina,…), per obtenir el panorama complet del saber actual. Per ressaltar l’actualitat del trivium i el quadrivium, i la necessitat d’emfatitzar la seva presència a les aules, sols ens queda recordar els resultats de l’informe PISA i els baixos rendiments dels nostres joves en llenguatges (capacitat de comunicació) i matemàtiques (capacitat d’anàlisi i síntesi). La nostra economia, per tant, requereix més formació.

Descripció El passat 16 de març de 2010, la Federal Communications Commission nord-americana (FCC) va entregar al Congrés el National Broadband Plan (NBP), que detalla propostes i accions per connectar els Consumidors i l’Economia d’Estats Units amb les xarxes del segle XXI. El National Broadband Plan és un full de ruta per impulsar el creixement econòmic, la inversió, la creació de llocs de treball, l’educació dels nens, la protecció dels ciutadans i el compromís amb la democràcia. El Pla s’ha realitzat entre el febrer de 2009 i el març de 2010 i s’ha recollit informació en 36 actes públics (workshops) i en debats on-line amb 131 blogposts i 335.000 seguidors de twitter. Els objectius a llarg termini són: – Connectar 100 milions de domicilis amb “affordable” 100 Mbps – Accés assequible (“affordable”) a totes les comunitats amb 1 Gbps a les institucions bàsiques (“anchor”) de la comunitat, com per exemple escoles, hospitals i seus militars. – Posar a disposició 500 MHz de nou espectre en bandes llicenciades i no llicenciades. – Incrementar la penetració d’Internet del 65% al 90% i aconseguir que tots els nens siguin “digitally literates” al finalitzar l’escola (high school) – Portar ample de banda assequible a les comunitats rurals i població vulnerable, dedicant l’existent Fons pel Servei Universal a les noves infraestructures digitals. – Promoure la competència dins de l’ecosistema de proveïdors de banda ampla, incrementant la transparència, eliminant barreres d’entrada i fent un seguiment estricte de preus, velocitats i disponibilitat. – Millorar la seguretat pública creant una xarxa nacional sense fils (wireless) i interoperable de seguretat pública. El pla declara la banda ampla com el gran repte d’infraestructura del segle XXI, i diu que, com va ser l’electricitat fa 100 anys, és el fonament pel creixement econòmic, la creació de llocs de treball, la competitivitat global i una millor manera de viure. El Pla identifica quatre maneres en les que el Govern pot influenciar l’ecosistema de banda ampla: – Dissenyar polítiques per assegurar una competència robusta i, com a resultat, maximitzar el benestar del consumidor, la innovació i la inversió. – Assegurar l’eficient assignació i gestió dels recursos que el Govern controla o influencia, tal que espectre, torres o drets de pas. – Reformar els mecanismes del servei universal per suportar el desplegament de xarxes de banda ampla en zones d’elevat cost de desplegament i per sectors de la població amb baixos ingressos. – Reformar lleis, polítiques, normes i incentius per maximitzar els beneficis de la banda ampla a l’educació pública, la salut pública i l’administració pública. El Pla detalla un conjunt de recomanacions relatives a diferents àmbits. Part I Relatives a Competència i Innovació, 20 recomanacions Relatives a l’Espectre, 17 recomanacions i 5 concrecions per a la recomanació 5.8 d’alliberar 500 MHz d’espectre. Relatives a Infraestructures, 10 recomanacions Relatives a R + D, 7 recomanacions Part II Relatives a Disponibilitat, 22 recomanacions Relatives a Adopció i Utilització, 14 recomanacions Part III, Relatives a Salut Pública, 11 recomanacions Relatives a Educació, 24 recomanacions Relatives a Energia i Medi Ambient, 12 recomanacions Relatives a Oportunitats econòmiques per PiME, 10 recomanacions Relatives a Administració Pública, 21 recomanacions Relatives a Compromís civil ciutadà, 14 recomanacions Relatives a Seguretat Pública i emergències, 17 recomanacions I finalment, 3 recomanacions relatives a la pròpia implantació i seguiment del Pla Aproximadament la meitat de les recomanacions estan dirigides a la pròpia FCC (alliberar espectre, anàlisis de mercat, transparència,…), i l’altre meitat a les institucions de Govern, federals, estatals i locals, demanant també l’ implicació del sector privat i de les organitzacions no governamentals. La gran majoria de les recomanacions no requereixen finançament governamental, sinó que procuren millores en l’eficiència, la simplificació dels processos i encoratjar les iniciatives privades. El Pla no està enfocat a la inversió pública en infraestructura, sinó a facilitar la inversió dels agents privats. Els principals elements del cost del Pla són: – La xarxa wireless de seguretat pública – Els desplegaments en àrees deficientment servides – Els esforços d’adopció per superar el gap digital Els mecanismes financers per utilitzar són principalment: – El nou Fons “Connect America Fund”, actualització de l’existent “Universal Service Fund”, – Un nou Fons “Mobility Fund”, per desplegar 3G en zones determinades. El principal element d’ingrés econòmic del Pla és l’alliberament de 500 MHz d’espectre, dels quals 300 MHz en les bandes entre 225 i 3700 MHz, per ús comercial en mobilitat en els propers 5 anys, distribuïts en principi així: – 20 MHZ a la banda WCS( Wireless Commnications Services) , als 2.3 GHz, – 10 MHz al bloc D de la banda dels 700 MHz – 60 MHz a les bandesAWS-2 i AWS-3 (Advanced Wireless Services), als 2 GHz. – 90 MHz a les bandes L, S i Big Leo de MSS (Mobile Satellite Spectrum), als 1.6 GHz, 2 GHz i 2.4 GHz. – 120 MHz a la banda alta d’UHF de broadcast de TV, als 700 MHz Donada la previsió d’alliberar 500 MHz d’espectre, el que significa uns ingressos importants, la FCC preveu que el “compte de resultats” del Pla pot ser neutre o, fins i tot, positiu. Valoració El Pla identifica la banda ampla com el repte necessari per al desenvolupament econòmic i social en el segle XXI. Les directrius del Pla són: – Facilitar i simplificar els processos legals i de drets de pas. – Demanda pública avançada en sectors clau com salut i educació. – Estimular la inversió amb una xarxa específica per seguretat nacional – Evitar el gap digital, tant territorial com social. La clau de volta del Pla és l’alliberament d’espectre, amb el doble objectiu de procurar més serveis i obtenir ingressos econòmics, el que fa que el Pla pugui, hipotèticament, tenir resultat econòmic positiu. A diferència dels plans europeus, que estan més enfocats a l’estímul de la demanda privada, i dels plans asiàtics que estàn enfocats a la construcció d’infraestructures, però els governs són més “dirigistes” amb les empreses, el pla americà està enfocat a posar l’entorn necessari per estimular la inversió privada.

Per fi ! Parlo de Catalunya, d’Espanya i també d’Europa Europa té una crisi financera i, de retruc, de l’exportació d’hipoteques brossa dels Estats Units; Espanya, a més, té una crisi pròpia per dedicar 20 anys a l’especulació no productiva en immobiliari i a viure del (i al) sol; I Catalunya també té una tercera crisi, d’autocomplaença i de mirar-se el melic sense treballar. Educació Ara ens en adonem que Espanya som capdavanters en fracàs escolar. Que una ES0 que iguala per sota però que no fomenta l’excel•lència no és d’esquerres sinó d’ineptes. Que hem perdut la cultura de l’esforç i ens hem instal•lat en una societat de “drets” sense “deures”. Que un PC per nen, ni arregla ni espatlla res. És una cortina de fum. Que l’educació és el principal valor de futur i hem malbaratat una generació. Sanitat Ara ens adonem que tenim una sanitat gratuïta que estem “sobre utilitzant” i, per tant, està en risc de saturació. Que “el sistema” (incloent la OMS, les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació) ens ha instal•lat en la por en lloc d’instal•lar-nos en la responsabilitat. Que els xinesos se’n riuen de les foteses d’Occident i ens estan fabricant bilions de vacunes que ens vendran i que no utilitzarem. Que estem instal•lats en la ineficiència, buidant els col•legis quan un nen estornuda, en lloc d’aprofitar l’efecte vacuna natural, com s’ha fet tota la vida. Competitivitat Que no és que faltin vocacions cientifico-tècniques, sinó que falten llocs de treball cientifico-tècnics ben pagats. Que no tots els fills d’obrers han de ser enginyers mal pagats ni tots els fills d’enginyers han de ser MBA’s dirigents. Que la cultura del diner fàcil, des del De la Rosa fins al Millet, és corrupció. Administració local Que els Ajuntaments han gastat més en despesa corrent que els seus ingressos corrents, gràcies (a malgrat) al creixement urbanístic descontrolat, i que això s’ha acabat i ara fa mal. Que la cultura de l’especulació immobiliària és “pan para hoy y hambre para mañana”. Que el creixement il•limitat (en cap camp) no és sostenible. I les altres Administracions Que l’increment del PIB espanyol ha estat fals, degut a que hi havia més immigrants i, per tant, més treballadors, més valor nominal que no real de l’immobiliari, més preu que no pas cost dels serveis (pagats en euros), entre d’altres; però menys treball productiu i menys competitivitat. Que quan un tren està en marxa, s’han de dedicar més recursos a alimentar la màquina que a que no es despengin els vagons de cua. Que els recursos s’han de destinar a inversions, no a subvencions. Que apujar impostos per pagar llimosnes ni és d’esquerres ni solidari; és empobrir les classes mitjanes (productives) per alimentar la cultura de la subvenció. Que l’autoritat no és una prerrogativa de dretes, sinó de la vida. I que la democràcia és delegació temporal d’autoritat, de baix a dalt, amb exigència de responsabilitat. Que governar (un país, una institució, una escola) és exercir l’autoritat de dalt a baix, amb la cultura de responsabilitat. Que la simplicitat afavoreix el compliment i la complexitat, el frau. Que no hi ha altra manera de progressar que la cultura de l’esforç i de la responsabilitat. Sols les crisis donen oportunitats per saltar endavant.