L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) , una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès ). La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”. Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món. I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement. Article publicat el 27 de desembre a www.joanmayans.com i en una versió més reduïda al Diario de Ibiza el 22 de desembre del 2007.

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica. Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer. S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys. Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable. Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners. D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital. El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?” Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada. Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra. En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones. Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música. El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar. I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ‘60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música. —— La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.

Amb l’inici de la campanya electoral, tots els partits polítics s’esforcen a aconseguir el màxim espai possible als mitjans de comunicació. Especialment la ràdio i la televisió són l’objecte del desig de tots els candidats, que posaran en marxa qualsevol estratègia per a tenir un minut més, uns segons més, de quota de pantalla. La motivació principal que mou aquest desig, teòricament, és la voluntat de tots els candidats d’explicar detalladament els continguts dels seus programes de govern, d’exposar-se a la mirada dels ciutadans, seduint-los amb les seves idees, els seus pensaments i els seus projectes. Això, almenys, teòricament. Ingènuament, si voleu. Internet és l’espai de comunicació ideal per un moment com aquest. No hi ha còmput de minuts, ni s’han de comprar pàgines de publicitat, ni s’ha de compartir necessàriament el protagonisme amb altres candidats. A més, dóna possibilitats infinites de profunditat del missatge i es pot presentar en tota mena de formats, ja sigui text, veu, vídeo o, fins i tot, com ha demostrat fa poc Gaspar Llamazares –en una operació més propagandística que altra cosa- a la terra incognita cibernètica de Second Life. De tots els formats i possibilitats, la que està guanyant cada vegada més adeptes és el bloc dels polítics. Els blocs permeten la comunicació directa del que s’entén que és la veu i les idees del candidat, amb una construcció àgil i de fàcil i ràpid accés, tant pel mateix candidat com per la ciutadania. Per tant, si un polític té alguna cosa que dir a la ciutadania, el lloc on pot fer-ho amb més llibertat, detall i riquesa és, sense cap mena de dubte, amb un bloc a Internet. Especialment un polític de proximitat, com és un candidat a alcalde. Un amic meu, alcaldable ell, fins i tot m’apunta la necessitat de mantenir diversos tipus de blocs, el personal, el del candidat i, un cop acabat el procés electoral, tenir el detall de tancar-lo, acomiadant-lo i donant els resultats i les conclusions del procés. A continuació, si d’aquesta elecció en surt escollit, ja sigui com a governant, ja sigui com a oposició, pot mantenir encara un altre tipus de bloc, de contacte i continuïtat. I també de debat, ja que el bloc permet i provocarà respostes, diàlegs i controvèrsies a les quals el polític haurà de donar resposta. Crec realment que aquestes vies de diàleg i comunicació directa són molt positives per un aprofundiment seriós de la cultura i les pràctiques democràtiques. Així, les raons per a que un polític tingui un bloc a Internet, són moltes i diàfanes. Per això, em preocupen els candidats que no el tenen. Exactament, què vol dir? A què es deu? No crec que tinguin por de parlar en públic, perquè és precisament aquesta la seva vocació i la seva professió. Per tant, he d’especular amb algunes possibles raons per explicar-me perquè alguns polítics, que s’esbatussen per cada segon de ràdio o de televisió, desaprofiten tan inexplicablement el millor canal que existeix per exposar els seus pensaments i idees, els arguments pels quals un ciutadà conscient i responsable hauria de votar-los. Si la raó, per exemple, és que aquests candidats-sense-bloc no tenen els coneixements informàtics bàsics i mínims per a fer-ho, això no diu molt en favor dels seus gabinets de comunicació, assessors de campanya i, en darrera instància, de la validesa d’un candidat per a enfrontar-se als reptes educatius, econòmics i socials que la societat de la informació ens planteja. Si la raó, en canvi, és que les maquinàries dels partits són rígides i que no volen que els seus candidats tinguin aquest espai de lliure comunicació amb els ciutadans, la cosa també és preocupant. De fet, una mirada ràpida a Internet ens mostrarà que hi ha diferències notòries entre els partits, en aquest tema. He de reconèixer que em faria sentir bastant incòmode votar per un candidat el partit del qual no creu que la seva opinió sigui de prou valor, o de prou confiança, com per a ser expressada lliurement. Una tercera raó, encara més pessimista, em portaria a especular amb què, al final, no és el desconeixement tècnic ni la disciplina de partit el factor clau, sinó la capacitat argumental i la intel·ligència del candidat, el que suposen el seu major obstacle per a no aprofitar aquest claríssim espai de promoció política i electoral. No crec que tots els ciutadans hagin necessàriament de tenir un bloc o de ser capaços d’articular per escrit i públicament els seus pensaments. Però sí crec que aquelles persones que aspiren a governar-nos tenen aquesta obligació. Si hi penso bé, avui en dia, al nostre context, en realitat, no hi ha cap raó instrumental vàlida per explicar perquè un candidat a alcalde d’un municipi de, per exemple, més de 1000 habitants, no té un bloc personal a internet. Si no el té, per tant, he de pensar que no té res constructiu a dir-me, o bé que pensa que jo no seré capaç d’entendre-ho, o bé que és massa inepte com per saber articular-ho. Deixeu-me que em pensi per un moment si el votaré… La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 14 de Maig de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat