A propósito de “la década del conocimiento (2005-2015)”, Propuesta por Jordi Pujol En octubre de 2002, la Asociación Cercle per al Coneixement publicaba el documento: “La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya, Reptes i Instruments”. El documento, surgido del trabajo de unos 20 asociados, describía las conclusiones del análisis efectuado a los polos de innovación mundial más significativos (Montreal, Boston, San Francisco, Ulu, Bangalore, etc.), enumeraba las magnitudes clave, en cuanto al desarrollo de la sociedad del conocimiento, en Catalunya, y efectuaba una serie de propuestas para hacer del desarrollo científico y tecnológico la clave de competitividad y progreso del país en el marco de la sociedad del Conocimiento. Es desde las convicciones que originaron la constitución del Circulo para el Conocimiento, y los análisis y propuestas efectuados en les diversos documentos elaborados por el Circulo, que recibimos con satisfacción las propuestas que Jordi Pujol pronunció el pasado octubre en el Circulo de Economía de Barcelona con el titulo “Un gran Projecte de Futur: la dècada del coneixement (2005-2015)”, un discurso elaborado desde la perspectiva de quien, como el mismo hace constar, tiene un ’conocimiento muy completo del país, de sus necesidades, de sus posibilidades y de los objetivos que se puede proponer’, que evidencia el compromiso del expresidente de la Generalitat con el futuro de Catalunya, y que no debería ser considerado cono un discurso o una propuesta más. Los datos macroeconómicos, las nuevas fuentes de generación de valor, consecuentemente de progreso social, las nuevas realidades sociales, los nuevos escenarios mundiales, … , lo evidencian a la vez que exigen no adoptar posiciones defensivas o de ‘esperar y ver’. Ciertamente las ‘posibilidades que ahora disponemos son mucho mayores’ que las de principios de los ochenta, desde entonces muchas cosas han cambiado. La industria ha multiplicado su capacidad de generación de valor, los niveles de bienestar han alcanzando valores muy significativos. Se han afrontado los retos de la investigación, la innovación, y la globalització, que la revolución científica-técnica y el proceso de internacionalización y liberalización mundial aportaban. Ahora todos percibimos que les reglas en que se basan les pautas de relación social, los modelos educativos, los procesos de generación de valor económico, los criterios de toma de decisión, las conductas y los valores están cambiando. Hoy en día, con independencia del grado de formación y capacidad de discernir entre la falsedad o la certeza, los individuos disponen de mas información que en cualquier generación precedente. El correcto uso de les informaciones, determina el perfil cultural del país, al igual que condiciona la capacidad de generar bienestar, progreso y competitividad. Estemos inmersos en la Sociedad del Conocimiento donde “la generación, el procesamiento y la transmisión de la información se convierten en las fuentes fundamentales de la productividad y el poder, a causa de las nuevas condiciones tecnológicas, Manuel Castells: La era de la información”. Una sociedad que apoya su actividad agraria, industrial, de servicios, etc., en la simbiosis entre la Ciencia, la tecnología y diseño, en contraposición a la sociedad industrial caracterizada básicamente por los recursos productivos y las materias primas, un hecho que varia significativamente el desarrollo y significación del trabajo abriendo una nova etapa caracterizada per nuevos retos y desafíos. Es, en este contexto, donde debe encuadrarse la propuesta del presidente Pujol. Una propuesta que exige reflexión y ser asumida como a “proyecto de país, un proyecto catalán, capaz de aglutinar complicidades”, un proyecto que coloca el conocimiento en el epicentro del progreso, que exige hacer de la formación, la investigación, la colaboración Universidad empresa, y el apoyo al emprendedor el eje que vértebra el desarrollo y la generación de valor en un contexto de progreso social. Una opción que requiriere de la “complicidad de todos y donde resulta imprescindible el impulso de las Instituciones”. Afrontar “La década del Conocimiento”, exige personas altamente especializadas y un alto nivel formativo en general. Los indicadores permitían afirmar que los ciudadanos de Cataluña disponen del nivel educativo más alto de su historia, sin embargo, aspectos clave para el progreso economizo y social tales como la cultura del riesgo, implícita en los procesos innovadores, el espíritu emprendedor, los nuevos modelos de organización, gestión y producción, la importancia de la terna Ciencia, tecnología y diseño, no estan explícitamente incorporados en el sistema educativo y tampoco son considerados valores clave por la mayoría de los ciudadanos. Sin asumir plenamente estos hechos no es posible que Catalunya alcance un papel destacado en la sociedad del conocimiento, y des de luego, asumir este desafío implicar aceptar, tal como indicaba en su intervención Pujol, que “la sociedad no puede avanzar sólo mediante grandes iniciativas periódicas” siendo requerido aceptar que “debemos confiar más en proyectos a largo plazo aplicados sistemáticamente”. Ajustar los valores que rigen la sociedad industrial y posibilitar el desarrollo de la sociedad del conocimiento, requiere acercar el desarrollo científico a los ciudadanos disponiendo de mecanismos de divulgación y penetración de la ciencia y la tecnología. En esta línea, debería favorecerse tanto la relación, la interactuación y el diálogo Ciencia–Sociedad-empresa, como ajustar los curriculums formacionales entendiendo la educación como el proceso “que permite adquirir las capacidades que posibilitan aprender a aprender, y desaprender, a lo largo de toda la vida, esto implica: saber utilizar les informaciones disponibles interrelacionarlas para generar los conocimiento que permiten abordar los desafíos que se presenten”, proceso formativo que exige materiales pedagógicos que faciliten la comprensión los avances científicos, y disponer de los instrumentos que, conjuntamente con la asimilación de los conocimientos permitan la experimentación concurrente de los mismos, el proceso educativo debe asumir que en la actualidad adquirir experiencia, como información asimilada y contrastada, es posible sin el transcurso natural del tiempo y la sucesión de hechos que se presentan. Al mismo tiempo, convertir el avance científico en PIB exige la continuidad del mundo científico y empresarial, una continuidad basada en el traspaso de los avances obtenidos en la universidades y los centros de investigación hacia el tejido productivo industrial, una continuidad que debe articularse sobre las realidades del tejido productivo del país basado en pequeñas o muy pequeñas empresas que aportan prácticamente el 60% del PIB según el informe publicado por la Universitat Oberta de Catalunya en diciembre 2003. La apuesta por el conocimiento, es una apuesta simultanea por la investigación científica, la potenciación del sistema educativo, el ajuste del tejido productivo y la emergencia de nuevas iniciativas empresariales en algunos de los sectores claves de utilización intensiva de los resultados científicos y tecnológicos. Afrontar los nuevos retos del sistema educativo, y alcanzar la complicidad y sinergias entre la Ciencia–Sociedad-empresa, son claves para afrontar los retos del desarrollo futuro y del desafío que propone Pujol en su intervención en el Circulo de Economía. Unos retos que exigen iniciativas especificas y que no admiten dilación, el “Instituto para el desarrollo del sistema educativo” y la “agencia para el traspaso de les resultados de investigación al mercado”, propuesto por el Cercle per el Coneixement en sus documentos, pueden ser elementos a considerar. Decía el expresidente, “… Puede parecer que ya no me corresponde hacer propuestas que en realidad son de un gobierno”. Siendo cierto que construir el futuro es de todos, Administración, Empresas y Sociedad Civil, sin exclusiones, en cooperación y con complicidad, cabe reconocer que en esta construcción de futuro intervenciones como las de Jordi Pujol deben agradecerse y pedirle a la vez que siga aportarnos su mirada critica y constructiva. Pero también es cierto que asumir la transformación del país sólo es posible con el compromiso decidido de las administraciones. Un proyecto para hacer del conocimiento el motor del desarrollo Catalán, para alcanzar en Cataluña los objetivos establecidos por la Unión Europea, exige que sea abordado como, un proyecto de país, un proyecto de gobierno, un proyecto sin exclusiones, apartando las discrepancias y las controversias, un proyecto liderado y impulsado des de las mas altas estancias de la Generalitat, una iniciativa donde el Presidente Maragall debería proyectar su probada capacidad de liderazgo, y en el que con toda certeza contaría con el apoyo decidido de la mayoría de la sociedad Catalana. Antoni Garrell y GuiuPresidente Cercle per al Coneixement. Noviembre 2004

Fa uns temps, vaig veure tres homes parlant animosament, dos d’ells subsaharians i el tercer nord-africà. L’actitud i la forma de vestir evidenciaven que eren immigrants recents a la nostra terra. A l’atansar-me al grup dels tres immigrants, (el meu cotxe estava aparcat prop d’ells), vaig sentir-los parlar amb un elemental català. Eren tres persones procedents de cultures i ètnies diferents, que compartien probablement el treball, l’enyorança dels records, el desig de retrobar-se amb els amics i la família, i la llengua catalana que els permetia relacionar-se entre ells i amb l’entorn. Faltaria a la veritat si no reconegués que escoltar-los parlar amb català em va sorprendre, potser per això quasi al mateix temps va aflorar-me el record del document de mitjans del segle XVII ‘Papers Secrets’ d’en Gaspar Sala on s’indicava “Catalunya és mare d’estrangers, on no hi ha ciutat, vila o poble en Catalunya a on no hi hagi hagut per centenars d’anys, molts francesos casats i fadrins”. Certament Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han produït per onades significatives d’immigrants, que venien a fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Lluny queda en el record el gairebé milió i mig de persones que arribaren entre l’any 1900 i 1960 procedents d’arreu de l’estat espanyol, molts d’ells encara entre nosaltres, per sumar-se als catalans (un percentatge significatiu amb arrels Occitanes) i fer plegats del Principiat una de les comunicats mes dinàmiques i pròsperes de l’Estat espanyol, i una de les regions més importants de la Unió Europea. Si bé Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’exterior, en el passat va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries, enriquint-se i gaudint de les potencialitats de la heterogeneïtat, en els últims anys sorgeixen dificultats creixents en el procés al que estem sotmesos en l’última dècada. L’explicació cal buscar-la en les incerteses derivades de la globalització planetària, que es desenvolupa paral·lelament amb l’increment en més d’un quart de milió d’estrangers residents a Catalunya en el període 1991–2002, increment que ha situat el nombre de ciutadans forans amb permís de residència en 328.461, un 5,05% de la població catalana(1). Un percentatge que sols fa que créixer i que es preveu que assoleixi en pocs anys el 10%. Un col·lectiu(2) plural i representatiu dels diversos pobles que omplen el planeta entre els que destaquen els que procedeix del nord d’Àfrica, 1 de cada 3 tres dels immigrants. Que Catalunya hagi superat amb èxit els processos migratoris del passat no és cap garantia que l’actual procés es superi amb èxit, a menys que s’assumeixin les actuacions i polítiques encaminades a afrontar els reptes i desafiaments derivats de la nova situació(3). Hi ha tres raons radicalment diferents a les onades precedents i en concret la del 1500 procedent d’Occitania, que va arribar a ésser un 20% de la població catalana, i la del segle XX. En primer lloc, llavors, a diferència d’ara, les arrels culturals eren fonamentades amb el cristianisme i la independència del poder polític i eclesiàstic, els valors i els desequilibris socials entre els territoris orígen i destí no eren excessivament distants, i l’assentament entre nosaltres no requeria de la intervenció explícita de l’Administració. En segon lloc, existia una forta demanda de “mà d’obra”. La creixent indústria catalana originava significatives corrents migratòries des del món rural català cap a les ciutats i colònies industrials, aquest corrents eren insuficients tant per cobrir les necessitats directes de la indústria, com aquells llocs de treballs indirectament generats per aquella i els derivats del creixement urbà. El dinamisme industrial i l’oferta d’ocupació, sensiblement millor que les existents en zones desindustrialitzades, originaren el flux migratori cap a Catalunya enquadrat en un context de “treball garantit”. La voluntat de millora i de progrés que genera l’estímul bàsic de deixar la terra pròpia es sumava a l’existència de demanda, conseqüentment de immigració, a Catalunya. Aquest binomi que funcionant harmònicament facilita la integració dels immigrants no es produeix en aquests moments i previsiblement no es produirà en el futur, les dades i tendències més aviat indiquen el contrari a mig i llarg termini. En tercer lloc, la competència era local, el destí dels pobles i la capacitat competitiva de les indústries estava en mans pròpies, o de les administracions de l’Estat. La progressiva internacionalització econòmica, la globalització dels mercats, la importància i capacitat decisional de les empreses multinacionals, i més properament el procés d’integració Europea primer i l’ampliació cap als països de l’est Europeu en l’actualitat, dibuixen un panorama on la capacitat de construir el futur s’escapa de les capacitats pròpies entrant en competència amb les foranies. La manca de preparació, l’exigència de competir en base a la generació de productes i serveis d’alt valor, i fonamentant el procés productiu en la terna: ciència, tecnologia i disseny, dibuixen un horitzó on les pors a la pèrdua del benestar s’incrementen, en especial en aquells col·lectius amb menys formació(4) i menys possibilitats d’afrontar els reptes i les exigències de la Societat del Coneixement. Òbviament per ells, els immigrants són considerats els responsables de posar en perill la seva situació social i laboral, ells esdevenen els seus competidors, els que reben una part dels recursos que els hi pertoquen i posen en perill el seu treball. En un mercat en restricció en un món desequilibrat els ‘penúltims’ son els que més poden dificultar la integració, sense menysprear les actituds radicalitzades originades per immigrants sense esperança. Sóc dels qui creuen que la cohesió social i el tradicional clima de convivència que ha caracteritzat Catalunya des de fa dècades està en aquest moments en joc. Assumir que la societat està sotmesa a canvis profunds i que arreu es produeixen col·lisions culturals esdevé crucial per afrontar els desafiaments dels propers anys. Conseqüentment cal redoblar els esforços encaminats a fomentar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment del seus deures, i a la vegada cal assumir que tot col·lectiu té potencialitats i possibilitats limitades, conseqüentment cal establir polítiques en orígen per regular i ajustar els fluxos d’immigració als volums que la sostenibilitat i la capacitat dels pobles permet. Al atansar-me a ells, no vaig resistir la temptació d’interessar-me, després de contestar a la seva salutació de bona tarda, per la seva procedència: Camerun, Nigèria i Marroc, els tres, al igual que molts altres procedents de regions amb ètnies i cultures divergents, sotmeses a règims polítics no democràtics, submergits en la misèria i la desesperança, i amb creences i valors sensiblement llunyans als Europeus. No per això deixen de ser persones humanes amb il·lusions i esperances, amb voluntat de desenvolupament i progrés, persones que sense renunciar a les seves creences volen, un nombre molt elevat d’ells, integrar-se en aquesta, ara també seva, terra. Objectius que estaven en camí d’assolir els tres immigrants que milloraven el seu català tot planejant el futur entre nosaltres. Ja dins del cotxe, tot meditant quines són les nostres actituds i actuacions per posar el nostre gra de sorra per transformar la confrontació en col·laboració cultural, vaig recordar una conferencia de l’advocat Ramon M. Mullerat en la que citant a Peter Sutherland indicava: “Si poguéssim encongir la població del món i reduir-la a un Poblet de 100 habitants, tot i mantenint les proporcions, resultaria que: hi haurien 57 asiàtics, 21 Europeus, 14 del hemisferi occidental i 8 africans”. — NOTES — ^ 1. La població Catalana (INE, 1 de gener 2002) és de 6.506.440, representa el 15,55% del total de l’Estat Espanyol, 41.842.058 persones. ^ 2. Àfrica del Nord: 32,6%, Amèrica del Sud: 19,1%, Unió Europea: 17,4%, Àsia 12,3%, resta d’Àfrica: 6,6%, Altres països Europeus: 5,6%, Amèrica Central i Carib: 5,1%, Amèrica del Nord 0,8%. Font Generalitat de Catalunya, 2002. ^ 3. La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya; Reptes i Instruments. A. Garrell, A. Farrés, P. Monràs, S. Sardà. Barcelona setembre 2002. Edita Cercle per al Coneixement. ^ 4. l’Informe de recerca I, sobre Societat Xarxa a Catalunya publicat per IN3–UOC al Juliol 2002 dirigit pel prof. Manuel Castells i la prof. Imma Tubella, indica que Catalunya te manca de persones amb formació universitària, mancança que va acompanyada de la falta de persones amb estudis mitjans: un 62,3% de la població de més de 15 anys no ha superat el nivell d’estudis primaris, l’1,9% és analfabeta, i només el 12% ha acabat els estudis superiors, dades que presenten sensibles millores si s’analitza el col·lectiu que inicià l’ensenyament primari al 1980 (la població amb un nivell màxim d’estudis baixa al 48,1% i el percentatge dels que tenen primària incompleta es redueix del 22,5% al 9,8%, quant a estudis superiors només els disposen el 10,3% xifra inferior al 12,5% dels grans).