La llei del mínim esforç és justament això: una llei. No pas de les que escriuen els legisladors, recull en paper dels usos i costums establerts, sinó de les de tipus físic, fortes i ineludibles. El món funciona així, i punt. A més, és de les que valen per a tots els camps, des de la física quàntica a la psicologia humana. També la podem aplicar, es clar, al nivell col·lectiu. Ens podem mirar, per exemple, el cas dels finlandesos, una activitat que, sigui dit de passada, s’ha convertit en una mena d’esport nacional. Doncs bé, temps enrere els finlandesos van viure una època de vaques grosses gràcies a la seva privilegiada situació geoestratègica. Tenien un peu a cada cantó del teló d’acer i això els permetia actuar com a pont dels intercanvis més o menys legals entre els dos blocs. La llei del mínim esforç els havia situat allà on els era més fàcil estar. No hauria tingut cap sentit que haguessin intentat dedicar-se, posem pel cas, a cultivar kiwis si en tenien prou amb trastejar amunt i avall i parar la mà. Tots sabem com va acabar aquella història. El teló d’acer es va fondre com si fos de mantega i els finlandesos es van haver de bellugar ràpid: educació, tecnologia, etc. És a dir, es van convertir en el que avui són només quan no els va quedar més remei que fer-ho, i això que son finlandesos! Casa nostra no és pas l’excepció de la llei perquè, de fet, són les regles les que en tenen i no pas les lleis. Sempre hi ha hagut persones que han dit “hauríem d’apostar per no se què”, “hauríem d’anar cap aquí o cap allà”, “compte que ve el llop”, però ha servit de ben poc. I és normal, perquè tots aquests missatges han anat fins ara en contra de la llei del mínim esforç, que en el cas nostre ha apuntat cap a la construcció i el turisme massiu (ja som la segona regió més visitada d’Europa, únicament per darrere de París). El mínim esforç també ha significat per a nosaltres que molts joves preferissin abandonar els estudis per anar a guanyar calerons calents fent de paleta o cambrer, motivats pels valors d’una societat centrada en un individualisme hedonista creixent al qual hi hem arribat, naturalment, seguint els camins de la llei del mínim esforç. No és una crítica, no hi ha recriminació moral possible com no n’hi ha ni n’hi pot haver davant la força de la gravetat. I així, ara som on som: alt fracàs escolar, poca innovació, dubtes sobre la viabilitat del model vigent… però val a dir també que som més rics que mai. Des de dins, únicament hauria estat possible canviar la tendència produint un trasbals tan gran que modifiqués el punt d’arribada de la tendència natural: cap llicència per a construir habitatges durant vint anys, camps de treballs forçats pels mals estudiants,… tot això, està clar, és un disbarat. Si ara una força major, en forma de crisi internacional, en fa fora de l’estadi de comoditat que havíem assolit, ens haurem d’espavilar. El nou destí serà una Societat del Coneixement, un retorn de “la cultura de l’esforç” i de l’esperit emprenedor que conformen la mitologia catalana? Crec que no. Reorientarem els nostres destins per convertir-nos d’aquí uns anys en una Finlàndia de la Mediterrània? Em penso que tampoc. M’aventuro a dir que amb una Espanya que navega prou bé i a la qual no li cal la màquina catalana, i amb un sol solet que no deixa de lluir i pel qual molta gent del nord paga el gust i les ganes, el nostre destí serà diferent, que no vol dir necessàriament dolent. Si els Monegros s’han de convertir en Las Vegas, potser a nosaltres ens toca ser alguna cosa semblant a Califòrnia. En qualsevol cas, si que aniria bé tenir certa idea de cap a on volem anar, o millor, de cap a on podem anar. I personalment, des de fa molt temps no tinc la sensació que els timoners tinguin el rumb gaire clar.

La relación de Francia con la globalización es un tema que me interesa y que, además, me divierte: resultan casi enternecedores los esfuerzos de los franceses por darle la vuelta a un proceso imparable sobre el cual, desde mi punto de vista, tienen una capacidad de control más bien limitada. Pero se lo toman muy en serio y siguen generando debate apasionado, inteligente y, en algún momento, desesperado. Posiblemente, demasiado en serio. Se ha apuntado que el malestar francés es, en parte, el resultado de la obsesión de sus pensadores por elucubrar sobre Freud o por exprimir las ideas de Marx hasta el punto de descuidar, al contrario que sus colegas anglosajones, las ciencias puras y la tecnología. Es decir, mucha teoría especulativa y poca práctica en el mundo real. Desde un punto de vista objetivo, la situación de Francia no es, ni mucho menos, desesperada, pero su estado de ánimo ha derivado hacia el pesimismo y la falta de confianza en sus propias fuerzas. Una pincelada de como están las cosas: meses atrás visité Bordeaux y en una librería del casco antiguo, muy bien surtida, les pedí el libro más vendido de ensayo del momento. Otro comprador se dirigió hacia mí y, muy amablemente, me dijo que, sin duda, se trataba de los Ensayos de Montaigne. Le expliqué, muy amablemente también, que me refería a algún texto sobre temáticas más actuales. Rápidamente el vendedor me llevó hacia la pila más bien situada del establecimiento y me ofreció un pequeño librito de tres euros: Pauvreté et inégalités – Ces créatures du néolibéralisme, del colectivo ATTAC. Antiglobalización pura y dura. Nuevo presidente, nueva etapa. El recién llegado ha encargado un informe sobre el tema al ex ministro de asuntos exteriores, Hubert Védrine. Se puede descargar en http://www.hubertvedrine.net/publication/rapport.pdf. Una reflexión interesante, directa, clara y concreta, que viene a decir que eso de la globalización no hay quien lo pare y que más vale maniobrar para ponerse a favor del viento. Quizás el documento les servirá de poco a los franceses, pero he de admitir que les envidio el esfuerzo. Y no soy el único: incluso el editorial del País del día siete de septiembre recomienda a Zapatero que encargue un documento similar y que promueva en España “un necesario gran debate nacional que brilla por su ausencia”. Una buena recomendación, justamente ahora que, en palabras del mismo Zapatero, hemos entrado en la Champions League de los países industrializados. Para no aguar la fiesta a nadie, me limito a un lacónico “veremos”. © Antoni Brey

Recentment he tingut ocasió de visitar i conèixer amb cert detall dos països que, en el mon globalitzat d’avui, hem de considerar veïns: Irlanda i Àustria. Ambdós formen part de l’Europa rica, amb un PIB per càpita (paritat de poder adquisitiu) l’any 2006 de 138,6 i 124,1 respectivament, referenciat a EU-25 = 100. Espanya es queda al 98,2 i Catalunya al 114,1. Alguns indicadors més, per situar-nos: el percentatge del PIB destinat a I+D l’any 2005 va ser del 2,36% a Àustria, 1,25% a Irlanda i 1,12% a Espanya. Un altre de bo (per no dir preocupant): el nivell d’educació de la joventut l’any 2006, mesurat com el percentatge de població entre 20 i 24 anys que han completat, com a mínim, l’educació secundària, és a Àustria del 85,9%, a Irlanda el 85,4%. A Espanya és del 61,6%. Finalment, el risc de pobresa, entès com el percentatge de població que es troba, després de les transferències socials, per sota del 60% de la renda mitja nacional disponible era, l’any 2005, a Espanya i Irlanda del 20%, i a Àustria del 12%. Els dos països són, però, ben diferents. A Àustria s’hi nota la riquesa, en forma de patrimoni artístic i infraestructures, sedimentada durant els segles que va ser el centre d’un imperi. A Irlanda, en canvi, s’hi veu encara la pobresa acumulada en una illa desforestada (menys del 5% de la superfície coberta per boscos) que ha patit fam, emigracions massives i misèria fins fa ben poc temps. Avui els seus indicadors macroeconòmics són brillants, però no n’hi ha prou per esborrar la sensació de tristesa que produeix el seu despoblament interior, o per tapar definitivament el color gris brutot de molts dels seus racons. Construir països és una tasca lenta, pacient, gairebé geològica. Els austríacs ho tenen força avançat, els irlandesos hi van de pressa i nosaltres… bé, potser ens hauríem de prendre una mica més seriosament això d’anar a escola, per exemple, i aclarir-nos amb el “què volem ser quan siguem grans”. (Nota: les dades provenen de Eurostat i Idescat) © Antoni Brey

Según las encuestas más recientes el acceso a la vivienda se ha convertido, tras la inmigración, en la segunda preocupación de los catalanes. El asunto incumbe a toda la población pero, sin duda, incide de forma más directa sobre los jóvenes, aquéllos que pretenden conseguir su primera propiedad partiendo de unos pocos ahorros y sin patrimonio previo. Se trata justamente del mismo colectivo que se ve afectado por otro fenómeno bien conocido: la precariedad salarial que a pesar de su buena formación académica muchos de ellos deben afrontar, lo que se ha dado en llamar “mileurismo”. Pero, ¿por qué precisamente ahora, cuando nuestro país es más rico que nunca y los jóvenes están más bien preparados, les resulta tan difícil iniciar una trayectoria similar a la que siguieron sus padres? ¿No deberían ser los jóvenes los principales beneficiarios del hecho de ser en la actualidad un colectivo relativamente poco numeroso? Habrá quien responda que los objetivos de ambas generaciones no son equiparables, que hoy se aspira a disfrutar de un estilo de vida centrado en la inmediatez de un consumismo desbocado y que, claro está, todo no puede ser. Pero lo cierto es que el poder adquisitivo de los salarios de las personas que se incorporan al mercado laboral, especialmente en las profesiones más cualificadas, ha descendido significativamente y que un bien tan básico como la vivienda se ha convertido en algo casi inaccesible, aun observando escrupulosamente una austeridad de tipo monacal. Para intentar responder a dichas preguntas es conveniente plantear la situación de la siguiente manera: los problemas actuales de los jóvenes en edad de independizarse son el reflejo de la existencia de importantes desequilibrios en la distribución de las rentas en nuestra sociedad. Y la respuesta a por qué se dan debe buscarse en una combinación de factores de tipo demográfico y económico que concentra varios efectos perniciosos sobre la misma franja de población. El primero de ellos es el incremento constante de la esperanza de vida. En efecto, los progenitores de los jóvenes de hoy no son, ni mucho menos, ancianos. Todo lo contrario, siguen plenamente activos y desean disponer para uso propio de todo el patrimonio y los recursos que han conseguido acumular durante el largo período de crecimiento que hemos experimentado. Un caso extremo de usufructo del desequilibrio lo constituyen las prejubilaciones, un fenómeno que permite disfrutar a sus beneficiarios de un retiro dorado, pagado por todos, que en la mayoría de casos se acaba compatibilizando con una nueva actividad laboral, más o menos encubierta. Dicho de otra manera, los agraciados perciben las rentas de dos puestos de trabajo. Otro factor a tener en cuenta es el acceso de la generación del baby boom de los sesenta, el grupo de población que en una ocasión denominé como “la Generación Fría”, a los puestos más suculentos de la sociedad. Constituyen la franja más amplia de la deformada pirámide demográfica catalana, y van a estar ahí durante mucho tiempo, ocupando los mejores empleos en la mayoría de empresas y en un sector público que ya no va a crecer mucho más. Los recién llegados tendrán que conformarse, por el momento, con ser sus aprendices o auxiliares. El tercero: sobre los jóvenes se materializa la tan frecuentemente denunciada migración de las fuentes del valor añadido de nuestra economía hacia las actividades financieras y especulativas. Siempre tendrán a mano un empleo relacionado con el turismo, la construcción o el comercio, pero difícilmente podrán acceder a esos nuevos circuitos de generación de riqueza sobre los que se sustenta, cada vez más, la estructura económica del país. Vinculado con lo anterior, viene a cuento la siguiente anécdota: días atrás un directivo de una importante empresa de consultoría me comentaba que les resultaba cada vez más difícil encontrar jóvenes cualificados pero que, sorprendentemente, los salarios no subían. ¿La ley de la oferta y la demanda no funciona? En realidad, él mismo respondió a la pregunta: el nuevo centro de producción desde el cual tienen previsto ofrecer sus servicios a nivel internacional lo han inaugurado en Sudamérica. Es, al fin y al cabo, pura globalización. Si una vez analizada la situación decidimos que no es deseable, es razonable aspirar a corregirla, es decir, a remediar el desequilibrio en la distribución de rentas. Pero, ¿Cómo hacerlo? ¿Deberíamos optar por trasvasar directamente recursos a los jóvenes o bien por darles la oportunidad real de conseguirlos con su propio trabajo? ¿Son preferibles las fórmulas intervencionistas, como regalarles el primer piso, o nos convendría más confiar en las dinámicas de tipo liberal? Lo cierto es que los mecanismos habituales del estado social no operan hoy en dicho sentido, sino más bien en el contrario. Sólo es necesario echar un vistazo a la orientación actual de las políticas asistenciales. Por otro lado, sabemos que el liberalismo, como único mecanismo regulador de la economía, tiende a acrecentar las desigualdades y a acelerar los efectos de la globalización. Tal vez la solución resida una combinación sensata y acertada de ambos tipos de medidas. Pero también cabe la posibilidad de que, en realidad, se trate de un problema sin solución, de que algo haya cambiado de forma tan irreversible que nos obligue a reformular el concepto “juventud”. Quizás no nos quede más remedio que empezar a acostumbrarnos a la idea de que esa etapa de la vida se va a prolongar hasta bien entrados los cuarenta, que las personas van a dedicar muchos más años a estudiar masters y postgrados de todo tipo, a viajar con su mochila por Europa con el popular Inter-rail mientras conviven con sus padres sin ningún tipo de conflicto generacional. A pesar de lo incómodo que nos pueda resultar, el cambio es coherente con otros que ya hemos asumido plenamente, como el de la extensión del periodo de maternidad hasta límites inconcebibles poco tiempo atrás. Por cierto, la opinión personal sobre la bondad o inconveniencia de tales situaciones carece, en realidad, de importancia, pues forman parte de una dinámica que, a pesar de lo que nos guste creer, queda completamente fuera de nuestra capacidad de control.

A la portada de la revista TIME del dia 25 de desembre de 2006 hi apareix un gran “You” escrit en la pantalla d’un ordinador. Simbolitza l’atorgament del títol de “persona de l’any” a tots nosaltres, a la multitud de ciutadans anònims que cada vegada amb més freqüència utilitzem Internet per a informar-nos, relacionar-nos i manifestar els nostres punts de vista. La justificació per part de l’editor la podeu llegir a http://www.time.com/ time/magazine/ article/0,9171,1569514,00.html. La decisió de Time és oportuna i, sobretot, demostra perspicàcia: posa de manifest la capacitat per percebre i entendre la dimensió real del procés de canvi que viu el món d’avui, un procés implacable tot i que sovint quedi amagat als nostres ulls enlluernats per la quotidianitat. El traspàs creixent del protagonisme cap als individus i les eines tecnològiques que fan possible noves formes de col·laboració entre els humans, estan modificant els fonaments de la nostra manera de viure i, més important encara, de pensar. El resultat és una situació desconeguda, plena d’incerteses i d’esperances, de llums i d’ombres, però en qualsevol cas, irreversible. El “You” de Time ha estat molt comentat i només vull afegir una observació puntual, en aquest cas sobre el sentit d’allò que se n’ha dit des de casa nostra. En efecte, la majoria de comentaris, des de la columna del Quim Monzó a la Vanguardia fins als pronunciaments dels tertulians radiofònics més reputats, han anat en la direcció del menysteniment: la revista ha volgut evitar haver de designar com a personatge de l’any al president iraní o a qualsevol altre individu incòmode pels nord-americans, o se’ls han acabat les bones idees, o són un snobs tecnòfils, etc. S’ha fet evident també una interessant correlació entre l’edat dels comentaristes i la magnitud de la seva incomprensió cap al que està succeint. En resum: ni oportunitat ni perspicàcia. La naturalesa del debat d’una societat és una bona mesura de la distància que la separa del centre de gravetat del món en que habita, i en el nostre cas, és considerable. Antoni Brey www.antonibrey.com

El inicio del Mundial de Alemania nos ha situado al borde de ver aparecer una nueva fuente de alarma social: la señal de la Sexta, el canal de televisión que había adquirido los derechos de emisión en abierto del evento deportivo, no ha llegado a todos los usuarios. Aquellos que habían comprado, en cómodos plazos, un televisor plano de varias docenas de pulgadas, corrían el riesgo de tener que conformarse con utilizarlo para ver, por enésima vez, el fascinante documental sobre los hábitos alimentarios de los leones del Serengueti o el apareo de la rana roja de Borneo. La alarmante situación se entremezcla con el lío del despliegue de la televisión digital terrestre, la TDT. A nuestra antena llegan actualmente los canales analógicos convencionales, los de toda la vida, y los digitales de la TDT, aunque para poder ver estos últimos necesitamos un decodificador, artilugio que cuesta alrededor de cincuenta euros. Si vivimos en una comunidad de vecinos, posiblemente sea necesario realizar una ampliación de los amplificadores de cabecera. Un ingeniero de telecomunicación nos puede realizar el diagnóstico y recetar el tratamiento, y un instalador autorizado puede implementarlo con todas las garantías de calidad. Siempre y cuando haya tiempo, claro está. El problema es que, hoy por hoy, la Sexta no cubre todo el territorio, ni a través del canal convencional ni a través de los digitales. Pero no hay malos en esta historia. Su proceso de despliegue está en marcha y avanza a buen ritmo. En un rincón de la pantalla debería aparecer el cartelito de “estamos en obras”. En cualquier caso, se trata de un asunto que incumbe a una empresa privada, que debe desplegar de forma privada una red privada para retransmitir un espectáculo ofrecido por otra parte privada con la cual ha firmado, de forma privada y totalmente lícita, un contrato mercantil. Cargar a los poderes públicos con la responsabilidad de no poder ver el Mundial es, en este caso, excesivo. Los que se quejan porque consideran que tienen un derecho inalienable a ver los partidos de fútbol del Mundial se equivocan. Tal derecho no existe. Si tanto lo desean, pueden contratar los servicios de otro canal que los ofrece en la modalidad de pago, o pueden intentar buscarlos por Internet. Finalmente, salvados por la campana, se ha evitado el desastre: Cuatro nos brinda la posibilidad de visionar los encuentros más significativos. No se trata de un ataque súbito de filantropía, claro está. Por lo menos el Mundial habrá servido para acelerar el despliegue de la TDT, una tecnología de grandes prestaciones que nos zambulle aun más en la tan cacareada Sociedad de la Información. Ahora bien, no puedo evitar pensar que si el nuevo modelo de sociedad debe avanzar a golpe de partido de fútbol, apetece suscribir un “apaga y vámonos”. Antoni Brey Soci del Cercle per al Coneixement Vocal de la Junta del COETC

Sembla que molts han interpretat la impotència del govern francès per a implantar la seva proposta de reforma del mercat laboral com a una mostra més de la pèrdua de tremp del nostre país veí. França, diuen, s’indigesta amb el desafiament de la globalització, no aconsegueix trobar el seu lloc en el nou context i, definitivament, ha deixat de ser un referent i una avançada de la cultura occidental. Res més lluny de la veritat. França està com està precisament perquè és troba al capdavant de l’evolució d’un model de societat que, amb una generació de retràs, també és el nostre. Han estat els primers en arribar a un estadi que planteja un extens conjunt de preguntes noves per a les quals ningú té encara una resposta convincent. Totes elles deriven de l’acumulació de tensió entre allò que caldria fer per a encarar els reptes d’un món farcit d’incerteses i allò altre que realment és capaç de fer una societat democràtica instal•lada en l’opulència i el benestar. És raonable pensar que els ciutadans assumiran aquests reptes en lloc de reclamar a qualsevol preu el manteniment de determinats privilegis que, segurament, han esdevingut insostenibles? És realista creure que des del poder polític d’una societat democràtica és possible liderar un projecte a contracorrent dels anhels quotidians de la majoria de la població? Implica necessàriament el nou escenari un increment substancial de la desigualtat econòmica, després de dècades d’anivellament? Fins a quin punt una societat té a les seves mans la facultat d’orientar el seu destí cap a allò que, des d’un punt de vista racional, considera més desitjable? És possible que una democràcia moderna, incapaç de reaccionar adequadament, derivi cap a noves formes de totalitarisme? No crec que es pugui respondre a aquestes preguntes des d’un optimisme inconscient, però tampoc ens podem resignar a caure en un fatalisme desesperant. En qualsevol cas, mirem-nos bé el que succeeix a França perquè, de la mateixa manera que ara nosaltres tot just comencem a experimentar, amb dècades de retard respecte els francesos, els trasbalsos d’una afluència massiva d’immigrants, també arribarà el moment en que ens aniran bé les respostes que ells hagin pogut trobar per aquesta mena de qüestions.

Potser pels racons d’algun diari el lector atent haurà pogut informar-se sobre l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i del resultat final de tot el procés: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors i el més que probable desmantellament de la sèu de l’operadora a Catalunya. Un assumpte de dimensions equivalents al tema de SEAT, al capdavall. Però les equivalències acaben aquí. Indubtablement, en els aspectes de presència mediàtica, esforços de les administracions per a salvar els llocs de treball i escarafalls de l’oposició, ambdós casos són diferents. ¿A què és deguda tanta asimetria? Em venen al cap varies respostes: Primera: la ubicació de la sèu d’un operador de telecomunicacions no es considera una aposta estratègica per Barcelona o per Catalunya. És de suposar que algú ha reflexionat sobre “l’estratègia”. Segona: els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar endavant. Tercera: davant el trasllat de la CMT i el possible desenllaç de l’OPA, és preferible fer poc soroll. No és necessari preguntar-se si, potser, estem fent el tipus de negocis que solia fer en Robert… el de les cabres. Quarta: per sobre de progressistes i d’esquerres, som liberals. Si el mercat decideix un trasllat i imposa una regularització d’ocupació, ho acatem i punt. El cas de SEAT fou un moment de debilitat. Això de Radio 4, també. Cinquena: en front una mundança a Madrid no hauríem de queixar-nos massa alt, per allò del “hoy por ti y manyana por mí”. Quan la Senyora Esperanza Aguirre ho fa, actua de forma equivocada. Sisena: als sindicats el cas no els afecta. Poden permetre’s el luxe de viure tranquil•lament instal•lats en les cada vegada menys nombroses factories que ens queden de l’era industrial. Setena: vivim immersos en un oceà de desídia, irresponsabilitat i debats estèrils, del qual tots en som responsables. Que el lector esculli la que li sembli més encertada. Antoni Brey Vocal de la Junta del Col•legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya