Segons Rosa García, Espanya afronta grans reptes per aconseguir que el procés de globalització i la recent ampliació de les fronteres de la UE no impedeixin que el país sigui competitiu dins el mercat internacional. En aquest nou context, Espanya competeix amb països on els professionals cobren sous inferiors a la mitjana espanyola, i que tanmateix compten amb un elevat nivell educatiu. De fet, entre els països comunitaris, només Malta té un índex menor que Espanya d’alumnes que hagin acabat l’ensenyança secundària. Davant d’aquesta situació, la competitivitat de les empreses espanyoles no pot basar-se ja només en els costos , sinó en donar valor afegit als seus productes. La Recerca i el Desenvolupament (R+D) es converteixen doncs en la nova moneda de canvi. Aquesta nova Societat del Coneixement, que segons va reconéixer Rosa García ja no és un fet llunyà sinó una realitat, requereix una reflexió sobre què necessita Espanya per a poder integrar-s’hi plenament. El punt de vista de la delegada en aquest sentit s’articula en dues fases:

1. A curt termini Primerament cal atendre la necessitat de les Petites i Mitjanes Empreses espanyoles (PIMES). Les grans empreses tenen suficient capacitat de reacció i d’inversió en R+D, però en el cas de les PIMES cal resoldre la manera en què s’adaptaran a la Societat del Coneixement. Paral.lelament, el govern ha d’apropar-se també a aquesta nova realitat tenint en compte l’atenció als ciutadans i a les seves necessitats.
2. A llarg termini Segons Rosa García, hi ha 5 punts importants a tenir en compte per a què, a llarg termini, s’aconsegueixi un correcte desenvolupament de la Societat del Coneixment a Espanya.
   • L’educació En primer lloc està el fet que Espanya té un dels percentatges més baixos d’inversió pública en educació respecte a la resta de països de la UE. Paral.lelament, i tenint en compte que els alumnes són els futurs professionals i investigadors del segle XXI, cal posar atenció a les habilitats que volem que desenvolupin els alumnes al llarg de la seva vida escolar, perquè, segons va afirmar Rosa García, “la qualitat de la ensenyança no s’ha de mesurar segons el nombre de PCs que hi ha per alumne”.
   • Recerca i Desenvolupament (R+D) Segons les xifres presentades per Rosa García, Espanya inverteix el 0.9% del PIB en Recerca i Desenvolupament, mentre que la mitjana europea es situa en el 1.9% i la inversió d’EEUU supera el 2%. Alhora, afirmà que “la inversió anual en R+D de Microsoft és de 7000 milions de dòlars”. Tenint això en compte, considera que és molt important que s’inverteixi a Espanya en la creació d’un “cercle virtuós” els beneficis del qual ha pogut comprovar a EEUU. Aquest sistema permet que les petites i mitjanes empreses que no poden invertir per elles mateixes en R+D puguin comptar amb grups d’investigació de la Universitat. El producte resultant es comercialitza desde les empreses convertint així el coneixement generat a la universitat en riquesa. Els impostos derivats de l’activitat de l’empresa han d’ ésser redireccionats pel govern novament cap a la Universitat, on es poden realitzar aleshores investigacions teòriques de les quals en poden sorgir nous productes comercialitzables per a les petites i mitjanes empreses.
   • Reformes en la legislació Primerament Rosa García va fer una reflexió sobre el paper de la Propietat Intelectual en la societat espanyola actual. Segons la seva opinió, a més de reformes legislatives en aquest àmbit, és necessari canviar l’actual concepció de la ciutadania sobre els drets d’autor, per a que la pirateria deixi d’ ésser un costum socialment acceptat. El segon tema en què la legislació ha d’adaptar-se a les noves formes de comunicació és la seguretat en el món digital. Cal regular la circulació de dades i garantir la privacitat com a mesures indispensables per a protegir l’usuari.
   • El software lliure L’actualitat del debat sobre l’anomenat “sofware lliure” va portar Rosa García a donar la seva opinió com a membre d’una de les empreses de software més competitives del mercat. Segons va afirmar, “si es posa el software al centre, qui guanya és el software, i qui perd és el ciutadà o client”. Aquesta afirmació també feia referència al fet que hi hagi dictats guvernamentals sobre el software que cal utilitzar en determinades àrees públiques, com és el cas de la comunitat d’Andalusia, on recentment s’ha imposat la utilització de Linux com a software educatiu. Per a Rosa García, només el client ha de decidir sobre el software que utilitza, i ho ha de poder fer tenint exclusivament en compte les seves necessitats com a usuari.
   • Generar un mercat propi L’últim dels 5 punts presentats fa referència a la necessitat de crear un mercat propi de Tecnologies de la Informació a Espanya. Segons la seva opinió, un mercat propi resulta necessari per a què els professionals puguin desenvolupar les seves capacitats dins del país, afavorint d’aquesta manera la integració d’Espanya en la Societat del Coneixement.

Trascripción literal (traducida al castellano) de la conferencia: La cultura digital Antoni Garrell i Guiu Director general de Fundació per l’ Escola Superior de Disseny – ESDi Secretario General del Cercle per al Coneixement www.cperc.net Sabadell 22 de octubre de 2001 Presenta al ponente: Carles Navales En el Marco del Congreso Sabadell On-line Antoni Garrell El secretari general del cercle y Director General de la Fundació per l’ Escola Superior de Disseny – ESDi, impartió la conferencia adjunta sobre cultura digital. La conferencia fue la primera vez que en un acto publico un miembro de la junta era presentado adicionalmente a su responsabilidad profesional como miembro de la Junta de Cercle. …………………………………………………………………………………………….. En primer lugar, para tener un código de lenguaje común y facilitar la compresión a lo que me refiero al hablar de cultura digital, quisiera explicarles como lo estamos considerando desde la Escuela Superior de Diseño ESDi. Es necesario hacerlo, ya que bajo el concepto de ‘cultura digital’ se está englobando diversos temas y a menudo se mezclan dos aspectos que tienen diferencias sustanciales. El primer aspecto hace referencia al hecho de incorporar a nuestras vidas los instrumentos y herramientas digitales o electrónicas, y por lo tanto, la digitalización de la información. El otro aspecto, que a menudo lo integramos al primero, hace referencia a la cultura derivada de lo que conocemos como sociedad de la información o sociedad del conocimiento que tiñe las relaciones sociales, los modelos de generación de conocimiento y los procesos productivos. Desde nuestro punto de vista, estos dos aspectos son absolutamente diferentes y deben ser analizados y tratados por separado, ya que su evolución no es sincrónica y la ausencia del segundo no condiciona el primero. Consideramos que en la medida que los analizamos conjuntamente como si fuesen partes de un solo concepto se tiende a generalizar y consecuentemente a simplificar, confundir aspectos y a no profundizar en los análisis. Por esto, el primer dilema que nos encontramos cuando hablamos de cultura digital es centrar de qué estamos hablando: ¿Estamos hablando de cultura digital como la cultura derivada de la sociedad de la información o del conocimiento?, o bien ¿estamos hablando de cultura digital como la utilización de las herramientas digitales, y aquellos otros aspectos intrínsicos a un cierto anonimato y perdida de temporalidad? Como decía al inicio, para tener un código de lenguaje común quisiera especificar algunas de las características que definen cada una de estos dos aspectos. Al hablar de cultura digital como “cultura de la sociedad de la información”, entendemos aquellos hábitos, aquellas actitudes, y aquellos conocimientos subyacentes que son motor de impulso de la sociedad del conocimiento. Sin extenderme demasiado querría dar algunas de las características específicas que define esa vertiente de la cultura digital basada en el poder de la información y los conocimientos y para la cual debemos estar preparados. La primera característica hace referencia a que la cultura digital se desarrolla en un ecosistema global. La globalidad es el primer concepto que nos debe quedar muy claro ya que lo que ello obliga adoptar actitudes y pautas sociales radicalmente diferentes a las que estamos acostumbrados y existían hasta ahora. Por lo tanto, la primera característica a considerar: ecosistema de actividad global. En segundo lugar cabe destacar que este ecosistema global se mueve en un entorno multicultural buscando un equilibrio inestable entre dos extremos: diálogo entre culturas o confrontación entre culturas. Dialogo y confrontación son dos aspectos difícilmente reconciliables, aunque normalmente la gente habla más de diálogo de culturas, a menudo, lo que hay subyacente, es la confrontación de culturas. La segunda característica a tener presente es la multiculturalidad en un escenario no exento de confrontación. ……………… Transcripción completa en documento adjunto.