Xavier Rius és periodista i dirigeix la publicació digital E-notícies, un portal d’informació diària creat especialment per a Internet. Els costos i l’accessibilitat de la xarxa varen ser, segons explicava Rius, dos factors decisius a l’hora de poder tirar endavant el seu projecte digital. E-notícies va néixer com a producte diferenciat de tot allò que la premsa oferia a través d’internet fins aleshores. Portals com la Malla, el Diari de Barcelona, Vilaweb, etc… deixaven a la vista un forat en el mercat de la premsa digital que Xavier Rius va decidir omplir amb un producte basat en la credibilitat i la inmediatesa de la informació. Sense un bussiness plan previ, i sense plans de màrqueting o comunicació publicitària, E-notícies naixia amb l’objectiu de convertir-se en un referent de la premsa diària. Tal i com ell mateix confessava, l’experiència prèvia de Xavier Rius és un factor essencial de l’èxit d’aquest projecte. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va ocupar bona part del sopar-debat, avivant el debat sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar i formar opinions. Antoni Ferrer: ¿Com veus el futur d’aquest diari? ¿Pot triomfar en un moment on probablement hi ha un excés d’informació que s’incrementarà encara més amb la TDT? Xavier Rius es va mostrar convençut que tot i aquesta proliferació dels mitjans que serveixen informació, inclús informació “a la carta” a través de dispositius com el telèfon mòbil, hi ha un espai preferent en el que s’enmarca e-notícies. Tot i així, el director d’aquest mitjà no descartava posicionar alguns continguts en aquests nous canals d’informació. Carles Grau, delegat per Catalunya de Microsoft, afegia a la resposta de Xavier Rius que, tecnològicament, el model d’informació a través de SMS no està tan desenvolupat com amb altres continguts. Alguns operadors, segons explicava, han fet aquest model amb un cost baix per a l’usuari, però no està generalitzat. Rafael Sunyol: ¿Ha afectat negativament a la venda de premsa escrita l’aparició de mitjans digitals? ¿Quin és el model de finançament d’e-notícies? Tot i opinar que l’impacte dels diaris digitals no suposa ni molt menys la fi de les publicacions impreses, Xavier Rius va afirmar que sí que hi ha hagut un descens de vendes. Pel que fa als ingressos d’e-notícies, provenen de la publicitat i algunes subvencions que no són, però, el gruix d’aquest concepte. Enric Canela: Com a reflexió personal, cal dir que llegeixo molta premsa diàriament, i combino tant mitjans escrits com digitals, sense que una cosa afecti l’altra, i per tant no crec que hi hagi un problema d’incompatibilitat com de vegades es diu. Per altra banda, ¿com utilitzen els partirs la informacií i les eines que tenen els polítics al seu abast? ¿Com s’utilitzen políticament les noves tecnologies? La resposta de Xavier Rius va ser prou contundent: els polítics s’alimenten en bona mesura de la seva presència als mitjans, i per tant no desaprofiten cap oportunitat per figurar en les planes informatives. E-notícies en particular, afirmava Rius, és un mitjà amb molta participació política, que dóna molt joc amb les declaracions i comentaris dels lectors. Antoni Garrell: ¿És possible que, en un futur proper, companyies com Google, que tenen una capacitat tecnològica avançada, siguin la competència de mitjans de comunicació com e-notícies? Segons Xavier Rius aquesta competència no és viable perquè, de moment, mitjans com el que dirigeix tenen també una tecnologia competetitiva, però a més tenen un factor diferencial: un processament intel.ligent i professional de la informació. Carles Grau: ¿Com veus el periodisme a Catalunya? Xavier Rius es va confessar crític amb el periodisme català, pel fet que sempre s’ha mantingut al marge de publicar certes informacions susceptibles de ser “sensacionalistes”. Amb això fèia referència a l’anomenat “oasi català” en la informació periodística, que, en la seva opinió, té certes connotacions de sentiment de superioritat respecte als mitjans que, a la resta de l’Estat, sí que fan ressò d’aquest tipus d’informació. El posicionament d’e-notícies a aquest respecte és clar: cal deixar de banda el costum de pensar que “no és notícia” allò que als mitjans de la resta de l’estat sí que ho són. Remo Suppi: ¿Heu pensat a fer alguna cosa adreçada a un target com l’universitari? Cal no oblidar que les persones que avui són estudiants seran directius en un futur pròxim. Respecte a això, Xavier Rius va comentar que de vegades no n’hi ha prou amb una idea, i que cal tenir personal suficientment preparat per fer-la realitat. Per això, tot i que no descartaria una iniciativa si se li presentés l’ocasió adequada, ara per ara no tenen cap projecte en aquest sentit. Albert Pèlach: Com a reflexió personal, a mi m’agrada escollir què llegeixo i quan ho llegeixo. Per aquest motiu, canals com el telefon mòbil per rebre informacions no em semblen atractius. En la meva opinió, cada format té els seus lectors, i per això és molt important que estigui adaptat a les seves necessitats. Això acabarà diferenciant uns mitjans dels altres. ¿Heu detectat allò que busquen els vostres lectors ? El model d’e-notícies, segons comentava Rius, es basa en donar importància als titulars, que són informació inmediata i concisa, i desenvolupar aquesta informació breument a continuació. Però més enllà del format, Xavier Rius destacava la importància de que un diari “tingui ànima”, és a dir, que reflexi un posicionament, una idea. Carme Revilla: ¿Teniu previst incorporar xats a la web d’e-notícies? Xavier Rius afirmava que el xat que actualment funciona, amb una afluència d’un promig de 6-7 persones al mateix temps, és més una opció “obligada”, donat que estan posicionats a Internet, que no pas un factor important per al diari. Salvador Estapé: Donat que tant la informació que ofereix e-notícies, com els propis usuaris d’aquest portal, són propers o pertanyen al món de la política, i més concretament a l’administració pública, ¿no us heu plantejat que potser esteu inserits en un “microcosmos” del que cal sortir? En aquest cas, la resposta de Xavier Rius responia més a la seva experiència i voluntat informativa que no pas a un criteri objectiu. En la seva opinió, la informació que està a l’abast del seu diari, i més a l’abast dels professionals que hi treballen, és la política. Rafael Sunyol: Com a reflexió personal, en la meva opinió qualsevol publicació periodística s’hauria de basar en la credibilitat i hauria d’acceptar el torn de rèplica de qualsevol que no hi estigués d’acord. Anant més enllà, la llei hauria de garantir sempre la veracitat de la informació. Aquests punts són els que, en la meva opinió, no estan desenvolupats pel que fa a la informació que hi ha a la xarxa. El control de qualitat a la xarxa és deficient o inexistent, i la capacitat de rèplica dels mitjans que hi apareixen és molt més reduida que en la premsa impresa. Santiago Montero: Sumo a aquest comentari de’n Rafael Sunyol, que l’excés d’informació que es pot esdevenir de la proliferació de mitjans a través de les noves capacitats tecnològiques, pot resultar un perjudici per al lector, ja que la hiperinformació pot conduir fàcilment a la desinformació. Antoni Ubach: En la meva opinió, les notícies no ho són només pel fet de generar titulars, i, al contrari, hi ha molta informació interessant i crucial que no s’ofereix perquè no té tirada. Al meu entendre, la seva postura en busca del titular no respòn al que hauria de garantir un diari. En aquest sentit, Xavier Rius va explicar que tot allò que es pugui comprobar i que suposi una notícia es publica. Per altra banda, i donat que un periodista no té perquè ser expert en tots els temes, tot allò que no arriba a les seves mans i que no suposa un fet del que calgui informar, no constitueix una notícia per publicar en un diari com e-notícies. Finalment, Antoni Farrés es sumava a la valoració d’Antoni Ubach respecte a l’excessiva recerca de “l’impacte” en la tria informativa dels mitjans de comunicació.

Les dades que va presentar Ramón Tremosa, i que són les que utilitza el govern per donar explicacions sobre el pes que suporten les comunitats autònomes respectivament en matèria fiscal, representen un escenari en el qual la comunitat de Madrid seria la que més paga i la que més creix. Aquest fet, segons explicà Tremosa, és ben bé impossible, i només s’explica si es té en compte la metodologia emprada per construir els balanços dels quals s’extreu aquesta conclusió. En opinió de Ramón Tremosa, el fet que Madrid comptabilitzi els balanços en relació als beneficiaris potencials de les inversions fetes al seu territori (metodologia del benefici), i tenint en compte l’ambigüetat resultant d’aquest càlcul ple de subjectivitats, no assegura un balanç real per comunitats autònomes. La metodologia de flux monetari, que és la que es va fer servir en la darrera balança fiscal que es va publicar l’any 1996, només té en compte les despeses i invesions al propi territori, sense calcular possibles beneficiats de fóra de la comunitat autònoma. Amb aquest anàlisi, Catalunya resulta una de les comunitats autònomes que més retorna al conjunt de l’Estat, mentre que Madrid obté un “saldo cero” en el còmput de fluxos monetaris. El fet que l’Estat no hagi publicat cap més balança fiscal desde fa 9 anys, fa sospitar, segons Ramon Tremosa, que no es vol deixar de polititzar un escenari econòmic que en realitat és molt més perjudicial per a Catalunya que per a Madrid. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va versar sobre les reformes plantejades a la proposta del nou Estatut de Catalunya en matèria de finançament.

• Sense la publicació de les balances fiscals, es pot tirar endavant?

Tal i com va recordar el professor Tremosa, el conseller d’economia Antoni Castells ja dèia al 1999 que les balances fiscals donarien objectivitat al debat de finançament de les autonomies. Per tant, segons Tremosa, és difícil tirar endavant d’una manera objectiva si no es saben les dades reals.

• Quins són els canvis que s’han incorporat a la proposta formulada inicialment per CiU, en matèria de finançament, a la proposta de nou Estatut?

Ramon Tremosa va destacar, en aquest sentit, dos grans avenços. Per una banda, la demanda d’ua Agència Tributària catalana que col.labori amb la de la resta de l’Estat, i que liquidi tots els impostos generats a catalunya. Per altra banda, bilateralitat, que implica la sortida del règim de política fiscal i financera, amb una comissió mixta entre Generalitat i Govern Central, al marge de la taula rodona de les 15 autonomies que és com es negociava fins ara. La bilateralitat, però, segons afirmava Tremosa, no és una garantia de poder fer el que volguem: és un pols entre estat i generalitat.

• A l’escenari de creixement, hi ha un tema determinat: els fons europeus. Com canviarà la radiografia dels balanços quan s’acabin els fons europeus, o quan variin substancialment?

Ramon Tremosa explicava que una solució per veure fins a quin punt depenem d’Europa i els fons que se’n reben, és calcular la balança fiscal de cada autonomia amb la comunitat europea. En aquest cas, Catalunya tindria un saldo més o menys igual a cero, perquè rebem tant com tornem, pràcticament. A europa, actualment alemanya ha retallat els fons de cohesió, perquè el seu creixement ha decrescut. A més, els fons ajuden a la renda disponible, però no al PIB. Per altra banda, el fet de rebre inversions assegurades per part d’Europa pot ser un fre per a la iniciativa del país, com acostuma a passar en general amb totes les subvencions.

• La diferència de metodologies emprades per construir els balanços, sembla que només afecta en els seus resultats a la comunitat de Madrid, com pot ser això?

Això és degut, tal i com explicava Ramón Tremosa, a que la capital de l’Estat és sempre allà on la inversió és pot considerar més beneficiaria per a tot el país, i per tant amb un càlcul “per beneficis”, tot allò que es fa a Madrid es pot imputar com a benefici per a la resta de l’Estat.

• El model alemany és federal, i aquí no és així. Fins a on podrà arribar l’estatut que s’està presentant? Per altra banda, cada cop que rebaixes un punt del PIB del dèficit fiscal a una regió, com se’n resenten les altres regions?

En paraules de Ramon Tremosa, “si catalunya recupera un milio de deficit, aquest milió es perd i no el rep ningú més”. En la seva opinió, l’actual estatut intenta aconseguir elements d’estat federal, tot i que les negociacions seran difícils. La prioritat, segons Tremosa, és no cedir en els punts fonamentals, i centrar els esforços en paliar el dèficit fiscal.

• Al cercle creiem que l’economia s’ha de transformar per adaptar-se a la situació actual, però, tenim els suficients recursos per generar aquest canvi? Tenim les persones per fer-ho?

Segons Ramon Tremosa, la capacitat normativa ha de ser un instrument perquè les activitats puguin girar cap al valor afegit. En aquest sentit, el Pais Vasc és un model a seguir, i en realitat aquest és un exemple exitòs de com una remodelació del model de finançament propicia desenvolupar aquestes activitats. Si no hi ha instruments, no hi pot haver canvi. La industria catalana es perd en part per la falta d’aquests instruments. Pel que fa a les persones que han de liderar aquest canvi, Ramon Tremosa, desde la seva posició com acadèmic, va voler incidir en que el seu sector ha de presionar en allò que creuen “que es pot demostrar científicament”.