El passat dimarts 2 de juliol, la comissió Cercle per al Coneixement, la Comissió de Tecnologia de la SEBAP i el CTecno vam visitar les instal•lacions de SEAT a Martorell, on ens va rebre el Sr. Ciríaco Hidalgo, director de Relacions Institucionals de SEAT. A la visita hi van assistir una trentena de persones provinents del sector tecnològic i empresarial, entre les quals hi havia el Sr. Joan Majó, president del Cercle per al Coneixement, el Sr. Josep Miquel Piqué, president de la comissió de Tecnologia i representant del CTecno, i el Sr. Lluís Carulla, president d’Agroalimen, entre d’altres. Les instal•lacions de SEAT Martorell ocupen un espai de 3 milions de metres quadrats on hi treballen 15.000 persones, 1.000 de les quals són enginyers. Les vendes del 2012 han estat de més de 300.000 unitats, s’han facturat 6.000 milions d’euros i s’han invertit més de 652 milions d’euros en R+D+i, convertint la companyia en el segon inversor industrial d’I+D del conjunt d’Espanya. Segons el Sr. Hidalgo, l’eficiència i la sostenibilitat són valors clau de l’estratègia empresarial i, en aquest sentit, ens va presentar els models de cotxe electrònic amb els que està treballant SEAT. Durant el recorregut, vam poder visitar el taller 6 de xapisteria de l’Audi Q3 i el taller 9 de muntatge del mateix model de cotxe, el primer de gama alta que fabriquen a la factoria de Martorell, com a exemple del funcionament de la fàbrica SEAT al Vallès. En tota la fàbrica hi ha més de 2.400 robots que funcionen amb un complex sistema de sensors i hi treballen 10.000 persones, duent a terme funcions de neteja, de manteniment, de qualitat i de millora per oferir un producte eficient i de qualitat.

Si féssim un inventari sobre tots els articles, llibres, conferències, Seminaris, debats, etc dedicats al tema d’”ètica i política” necessitaríem tot un llibre sencer. Però el fet que sobre aquesta qüestió se’n parli tant no li treu importància; és un senyal que estem davant d’una qüestió cabdal sobre les relacions socials i sobre l’organització de la convivència en un marc de llibertat. De fet, la política no hauria de ser comprensible al marge de l’ètica. Un comportament correcte i respectuós amb els interessos generals i a la vegada escrupolós amb l’exercici de les responsabilitats públiques defineix el marc en el que s’ha de moure l’acció política. Sense un comportament ètic, la política podria ser l’exercici interessat del poder en benefici d’objectius particulars, molt sovint al marge del bé comú. Perquè, en definitiva, aquesta expressió del “bé comú” és la que dóna sentit a l’acció política; aquesta ha de perseguir, des de particulars ideologies o programes, l’objectiu del bé comú. És a dir, l’objectiu de buscar el desenvolupament harmoniós de la personalitat de cadascú, tot respectant-la i ajudant a crear un marc en el que qualsevol progrés vingui sempre acompanyat per un respecte a la llibertat de cadascú. La relació entre ètica i política, per tant, ve de lluny. De sempre, ha inspirat a filòsofs i pensadors des dels mateixos orígens de la Humanitat. Segurament perquè la condició humana aflora molt sovint vicis, ambicions i defectes que enterboleixen l’acció política al servei d’interessos poc ètics. La política es definiria quasi bé per una funció instrumental; l’ètica seria el marc delimitador d’aquella acció, fent-la compatible amb un interès general capaç d’integrar voluntats diverses i personalitats diferents. En aquest sentit, l’ètica és molt més que un comportament moral o una adscripció fàcil als paradigmes d’un comportament correcte. L’ètica, com hem dit, és la única referència que valida i dóna sentit a l’acció política. Segurament ara parlem molt d’ètica i política com si fos una qüestió que una sèrie de fets i esdeveniments actuals posen en l’epicentre del debat públic. I, certament, aquesta actualitat és malauradament indiscutible. Però el problema ve de molt més lluny i es projecte també molt més enllà. Perquè té molt a veure amb les febleses i defectes d’una societat que entre tots hem construït sobre bases poc sòlides molt sovint renyides amb el sentit ètic de la vida. Resulta difícil aplicar a la política un nivell d’exigència ètica que la societat no practica ni defensa en les seves relacions socials.

Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.

Dimarts 18 de juny vam celebrar el Vespre amb Ramon Folch, doctor en biologia i sociecòleg, fundador i president de l’Estudi Ramon Folch i Associats, amb qui vam conversar sobre la viabilitat del model econòmic que ha imperat al món des del segle XVIII. El Dr. Folch va començar al seva explicació afirmant la seva preocupació pel moment actual: “el més inquietant del que estem vivint és que no existeixen preguntes i seguim fent allò que sabem fer però que no porta enlloc”. En aquest sentit, Ramon Folch va desenvolupar un discurs centrat en qüestionar els fonaments del model econòmic (béns lliures, energia abundant i externalització dels costos) que van ser utilitzats com a premisses al segle XVIII i que ja no són vàlids en el context actual. El món ha passat de 1000 milions d’habitants l’any 1800 a 7000 milions l’any 2013. Pel que fa al consum d’energia per habitant, s’ha passat de 0,25 Tones Equivalents de Petroli (TEP) el 1900 a 1,4 TEP el 2012 (a Catalunya són 4 TEP per càpita); és a dir, el consum total s’ha multiplicat per 20 en un segle llarg. Actualment, el petroli d’extracció fàcil ja s’ha acabat i la limitació de les reserves fòssils és cada dia més patent. A més, en un context d’economia global no existeix l’externalització dels efectes negatius derivats de l’activitat productiva i, per tant, no considerar-los crea tensions econòmiques i socials. Així doncs, el model de creixement basat en el consum proporcional dels recursos no encaixa en el context actual i és inviable, va afirmar el Dr. Folch. Per tant, hem de deixar de créixer quantitativament i apostar per la qualitat, entesa aquesta com l’increment del benestar social i natural fruit de l’estalvi, l’eficiència i la suficiència. Pel que fa a les energies renovables, Ramon Folch va afirmar que són un pilar clau del nou model econòmic i que les administracions públiques han de finançar i gestionar la transició cap a l’energia sostenible i va criticar la política no planificada de subvencions que ha dut a terme el govern d’aquest país. En relació al cotxe elèctric, va destacar els beneficis reals derivats d’aquest transport: disminució de la contaminació atmosfèrica, de la contaminació acústica i la disminució dels costos de la gestió del sistema elèctric degut a l’anivellament del model de demanda, entre d’altres.

En temps de crisi com l’actual, d’obertura de nous paradigmes i construcció de futurs, és natural que repensem els valors individuals i col•lectius, que revisem el paper dels diferents elements del nostre sistema i, per tant, com una peça fonamental de la nostra competitivitat. Per això cal que posem l’accent en les institucions i els espais col•lectius i els seus gestors. Des d’una perspectiva molt general, en un entorn en que la política i la gestió pública avui pateixen d’una percepció lligada a la corrupció, la ineficiència, el clientelisme … més que mai esdevé fonamental parlar d’ètica i gestió pública, i de l’ètica dels nostres gestors públics. En aquest entorn, m’apunto a repensar de dalt a baix la funció de la nostra administració pública i dels seus gestors, augmentant la seva capacitat de gestió, la seva capacitat de generar valor públic, la millora de l’eficiència, la qualitat i l’eficàcia de la seva actuació i l’impacte positiu en la millora de la nostra capacitat col•lectiva a tots els nivells. Per fer-ho, cal reconstruir un sistema de valors públics, col•lectius i individuals en consonància amb aquest paper. L’economia, la societat, les institucions i les relacions humanes es basen en valors compartits que formen la base del capital ètic d’aquesta, valors individuals i col•lectius que permeten suportar una estructura ferma de relacions socials, institucionals i econòmiques que determinen el creixement d’una societat. El capital ètic pot comportar l’increment de la confiança en les nostres institucions i en els seus gestors i, per tant, pot contribuir en la seva credibilitat i en ser la palanca de millora de l’eficàcia i l’eficiència de les nostres institucions, una de les principals bases de la riquesa del nostre país. Les administracions públiques han d’estar a prop dels valors ètics del servidor públic, del gestor públic, fomentant conductes vinculades a la millora del servei públic, a l’ús racional dels recursos, a la transparència i el rendiment de comptes, a buscar l’eficiència i l’eficàcia, la qualitat del seu treball, amb responsabilitat, millorant la seva competència professional, practicant de bona fe les relacions amb el ciutadà, … Ara bé, és un repte no solament dels gestors de l’espai públic, que al final són el reflex d’una societat i els seus valors, és un repte de tots els ciutadans, de tots els individus d’una societat. És un repte d’una determinada manera d’entendre i exercir la política i gestió pública que condiciona el nostre futur. Es difícil donar fórmules màgiques, però si em permeteu us donaré la meva teoria que l’he anomenat RESET, serien els valors i principis bàsics que haurien d’assumir els gestors públics: RESET = Responsabilitat + Exigència + Servei + Eficàcia i Eficiència i Transparència Responsabilitat, cal tornar a la nostra capacitat d’assumir i ser responsables del que fem individualment i dels seus efectes i contribució col•lectiva, sense por, amb valentia, demostrant la nostra capacitat de ser i fer allò que ens demana la societat i de contribuir-hi positivament. Exigència, ens hem d’exigir a nosaltres mateixos, als altres, individualment i col•lectivament, ens hem d’exigir per arribar a ser millors i per assolir fites individuals i col•lectives que ens condueixin a l’excel•lència. Servei, la nostra societat i la nostra economia sempre ha estat basada en una cultura de servei, de donar el millor servei, de donar confiança, que ha estat la base de la nostra competitivitat col•lectiva. La voluntat de servei públic, de manera professional, és una de les bases que cal recuperar com a clau de les nostres institucions i del seu futur. Eficàcia i Eficiència, són els principis bàsics de la nostra capacitat de gestió pública, l’ús eficient dels recursos i l’assoliment dels objectius i el seu impacte positiu en els nostres ciutadans han de ser els principis bàsics de la nostra Administració Pública i dels seus gestors. Transparència, la capacitat de rendir comptes en una societat del coneixement, de les xarxes socials, de la informació, esdevé cabdal. El rigor i la confiança en allò que fem es basa en gran part en la nostra capacitat d’explicar i compartir allò que fem des de la gestió pública. Bé, he intentat aportar la meva visió, basada en la pràctica, que espero sigui una contribució a la regeneració de la gestió pública de l’Administració Pública, peça fonamental de la construcció de nous futurs als que ens enfrontem.

Vivim un procès de canvi profund. No només econòmic, sinó també social i polític. El canvi econòmic ve empès, fonamentalment, per la crisi econòmica que ha posat en dubte molts dels valors fins ara imperants a les societats occidentals. En aquest context de canvi social i econòmic, l’administració no en pot romandre al marge. Si el fi últim de les corporacions municipals és gestionar les ciutats amb la voluntat de millorar les condicions de vida i les oportunitats dels seus ciutadans i ciutadanes, cal que l’administració experimenti canvis, i canvis profunds, per adaptar-se i anticipar-se als reptes i oportunitats que tenim per endavant. Si volem donar resposta al que necessiten les societats actuals caldrà fer canvis molt rellevants i de fons en la manera, fins ara, d’entendre el servei públic. Cal que articulem un model d’administració d’acord amb els principis d’eficiència, transparència i rendició de comptes. Vivim moments en què la percepció que té la ciutadania dels seus governants està marcada per la desconfiança. Una confiança absolutament necessària i imprescindible si volem involucrar la ciutadania en els afers públics. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) constata que gairebé un 90% dels catalans creu que els organimes públics oculta informació als ciutadans “sempre” o “habitualment”. Segurament fluxes verticals i limitats d’informació, la resistència d’alguns actors polítics a donar compte de les seves actuacions i determinats comportaments il•lícits han contribuit a eixamplar aquesta percepció. Cal doncs, que l’administració passi pàgina i superi estructures, sinèrgies i rutines més pròpies del segle XIX que del segle XXI. Els fluxes d’informació són avui horitzontals i l’auge de la hiperconnectivitat i la societat de la informació i el coneixement fan aparèixer amb més força que mai la necessitat d’introduir el concepte anglosaxó d’accountability en les nostres administracions públiques, entès com el procès de responsabilització (responsabilitat autoimposada) d’una institució al voltant de l’execució i els resultats dels seus propis objectius davant de tercers. La rendició de comptes és, doncs, un mecanisme imprescindible i necessari de control social. I la rendició de comptes està, en aquest sentit, íntimament relacionada amb la qualitat democràtica i la millora de les polítiques públiques. Per poder ensenyar la casa als de fora, cal abans que la tinguem ben endreçada i no ho farem si tots els servidors públics no tenen en la seva missió i visió integrats valors indissolubles al servei públic com són l’ètica i la transparència. Ens cal articular una infraestructura ètica que doni contingut i vertebri els valors bàsics d’una administració pública. Com ho estem fent a Sant Cugat? Sant Cugat hem estat un dels ajuntaments pioners en treballar conceptes, per nosaltres cabdals en la gestió pública, com són l’ètica i la transparència. Transparencia Internacional (TI), única organització no governamental a escala universal dedicada a combatre la corrupció, ens ha destingit, per tercer any consecutiu com a ‘Ajuntament més transparent de l’Estat Espanyol’. Aquesta organització elabora un índex que mesura el nivell de transparència dels 110 ajuntaments més grans de l’Estat a través de 80 indicadors, dividits en sis àrees de transparència: 1) Informació sobre la corporació municipal; 2) Relacions amb els ciutadans i la societat; 3) Transparència econòmico-financera; 4) Transparència en les contractacions de serveis; 5) Transparència en matèria d’Urbanisme i Obres Públiques; i 6) Nova Llei de Transparència. Les dades s’extreuen de la informació disponible als webs municipals. Partim de la base que la transparència és el valor que reconeix que només són justes i correctes les decisions i actuacions que poden ser publicades. La transparència és, per tant, una eina clau per a la creació de valor públic i la recuperació de la confiança. Ara bé, la transparència és el final del camí. És la visibilització d’una feina més interna dins la corporació municipal dirigida a treballar bones pràctiques i codis d’ètica no només en els càrrecs electes sinó també en tots els empleats públics. Cal treballar de manera continuada sota la premisa que els valors ètics es construeixen en l’activitat diària de qualsevol entorn i àmbit en el qual ens movem com a professionals del sector públic. Així, el passat 18 de febrer del 2013 tots els grups municipals vam aprovar un document sota el títol de “Mesures per garantir la transparència i el bon govern en l’actuació municipal” amb la voluntat de consensuar un marc comú que garanteixi la plena transparència de la gestió pública. Amb col•laboració amb l’Oficina Antifrau de Catalunya hem treballat un sistema d’integritat encaminat a guiar i orientar les persones d’acord amb l’ètica pública, garantir l’eficiència, la legalitat i la transparència en la gestió així com reduir la probabilitat de riscos de corrupció. És evident que qüestions com la responsabilitat, la capacitat de resposta, de retre comptes d’una organització pública i d’aquells que la integren, ha de basar-se en estructures, procediments i processos que orientin l’actuació, limitin les opcions i ofereixin els controls necessaris. De tota manera, hauríem de ser capaços col•lectivament no limitar l’ètica en l’administració pública amb no-corrupció. Seríem poc ambiciosos. Els estandards ètics dels servidors públics haurien d’anar més enllà i aprofundir internament i coroporativament en la vocació de servei, l’eficiència, la transparència i la rendició de comptes.

El passat dimarts 21 de maig es va celebrar a la seu de la SEBAP el Vespre del Cercle amb Joan Trullén, vicepresident de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i director acadèmic de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, amb qui vam conversar sobre el potencial que té l’àrea metropolitana de Barcelona en la nova indústria i la reindustrialització del país. En aquest sentit, el professor Trullén va oferir una visió positiva de la situació enumerant els diferents factors de competitivitat territorials i va demanar polítiques que reforcin i potenciïn aquesta zona per tal de fomentar i liderar el creixement del país. “La sortida de la crisi serà per Barcelona, no per Madrid”, va afirmar Joan Trullén. “De la crisi en sortirem exportant”, va començar dient Joan Trullén. I tenint en compte que el 80% de les exportacions són manufactures i el 20% serveis, dels quals el turisme hi juga un paper molt rellevant, es pot afirmar que Barcelona té potencial per liderar la sortida de la crisi. El 20% de les exportacions d’Espanya provenen de la metròpoli de Barcelona i es pot concloure que en quota de comerç internacional, Catalunya està en posicions de lideratge mundial. Com a factors territorials identificables va esmentar que la metròpoli de Barcelona és una de les majors concentracions de recerca empresarial més grans d’Espanya, tot i alertar que la inversió en R+D està disminuint els darrers anys, i va fer referència a l’increment del grau d’especialització productiva com a conseqüència de l’expansió del mercat laboral en aquesta regió, factor determinant del grau de competitivitat de la zona. No obstant, va assenyalar la poca intensitat del capital en la inversió productiva, el baix salari relatiu respecte altres països europeus i els elevats costos d’electricitat com a elements que cal solucionar. En aquest sentit, Joan Trullén va apuntar diferents accions a dur a terme en matèria metropolitana: reconèixer Barcelona com a capital exportadora del sud d’Europa, prioritzar Barcelona en polítiques territorials, potenciar la transformació urbana que activi els factors competitius de la regió i apostar per sectors intensius en tecnologia. Al segle XXI “no competeixen les empreses, sinó els territoris” i, per tant, s’ha d’apostar per una estratègia metropolitana i urbana de la regió de Barcelona basada en un sistema d’integració urbà connectat i en xarxa que potenciï l’especialització, la diversitat i la creació de noves fórmules d’empreses que busquin compartir valor amb el territori i generin riquesa a l’entorn. Segons l’enquesta sobre el nivell de vida realitzada pel ponent, des de l’inici de la crisi, la desigualtat ha incrementat i la pobresa s’ha democratitzat. Aquests dos fenòmens només es poden abordar amb polítiques de creixement que passen, en primer terme, per potenciar l’exportació. Si no hi ha exportació, no hi ha creixement i, per tant, no hi ha Estat del Benestar. En aquest sentit, la metròpoli de Barcelona hi juga un paper fonamental que cal tenir en compte a l’hora de decidir les polítiques que s’han dur a terme. Sense indústria no hi ha productivitat, sense productivitat no hi ha exportació i sense exportació no hi ha creixement. Barcelona és indústria i és competitiva, per tant, és la sortida a la crisi.

Probablement parlar d’ètica en contexts culturals molt diferents es fa difícil i encara ho és més quan es parla d’ètica en el comerç internacional, on el debat intel•lectual és superat massa freqüentment pel debat basat en interessos individuals de països molt forts. La visió d’ètica en els negocis és ben diferent en les variades societats de les diferents parts del planeta, probablement degut a situacions històriques o culturals que han anat confirmant una manera de comportar-se acceptada en els negocis de cada país. Tot i que és un risc estereotipar un país, on com passa sovint hi ha molta diversitat de comportaments, sí que en el món del comerç es veuen parts comunes en àrees geogràfiques que fan que els estereotips no estiguin lluny de ser aplicables a una gran majoria d’actuants en el comerç d’una zona determinada del món. Per altra banda, hi ha comportaments en l’ètica del comerç internacional que, lluny d’estar fonamentats en raons històriques o culturals, estan només explicats per raons contextuals del moment que fan variar comportaments i valors que semblaven immutables. Per fer més palès aquest nou origen de comportaments, podríem considerar per una banda l’actual penetració i estil d’actuació xinesa a l’Àfrica, on el valor màxim sembla ser garantir el subministrament de recursos naturals per al seu país i controlar la producció des del seu origen, com un exemple de comportament que reflecteix la idea de centralitat de Xina per sobre de tot0 més que la idea d’un món d’intercanvis comercials entre països. Com a exemple d’un comportament contextual, mes enllà de les seves arrels històriques o culturals, podríem esmentar el comportament comercial internacional d’Argentina on contexts polítics, econòmics i personals determinen una manera de fer determinada per al moment però que no està arrelada genèricament a la societat. Per tant, és complex parlar d’ ètica comercial internacional com un conjunt de valors o comportaments d’acceptació generalitzada. Sí que és evident que hi ha comportaments molt primaris que són comuns, com per exemple el de “qui no paga està exclòs del circuit d’immediat”, o “el sistema es basa en desconfiança” (encara que diguin el contrari), però crec que avui ens manquen uns valors o uns codis de conducta mínims o una ètica comercial que, a l’estil dels drets humans, fossin de comú acceptació en el comerç internacional. Sent conscients de la dobla complexitat, un pot endinsar-se en móns i àmbits més concrets de reflexió en el comerç internacional sense arribar als aspectes tant concrets com els tractats de l’OMC i altres, que acaben posant tantes normes per acomplir-se com portes per defugir el seu compliment. Alguns dels àmbits de reflexió necessaris a curt termini per millorar el comerç internacional, des del meu punt de vista, podrien ser: 1. Com gestionar el que es podria anomenar la crònica corrupció en certs sectors i països que, tot i no estar acceptada explícitament, sí que està implícitament consentida sense ser gairebé perseguida. 2. Com gestionar els sectors que pel seu tamany i limitats operacionals són càrtels incontrolats avui amb un poder que traspassa el de moltes nacions i que, lluny de servir a tots els seus “stakeholders”, estan només al servei d’una minoria amb greus conseqüències per la majoria. 3. Com gestionar el futur de matèries primes més enllà de les lògiques fluctuacions dels mercats i evitar les fortes col•lisions que es veuen en l’horitzó generades per la desconfiança i la històrica ambició de poder. 4. Els límits de l’oferta i la demanda com a generadors de preus i les situacions humanes fora límits. Es podrien afegir molts més apartats de debat per moderar aquestes disfuncions, tot i acceptar que avui dia el model vigent és en teoria de lliure mercat. Caldria corregir els seus excessos en un món de recursos escassos que es debat entre igualitarisme i ambició de poder. Com corregir-ho i quins valors haurien de ser-hi presents és un llarg debat que hauria de ser una constant en els dirigents que tracten de preveure el futur dels països i de les persones, dins la lògica tensió entre el que és possible avui i el que seria òptim per demà.

La ética es la rama de la filosofía que estudia el hecho moral, cómo se justifica racionalmente y cómo se ha de aplicar un sistema moral a nivel individual y a nivel social. Y por moral entendemos las reglas y valoraciones sobre costumbres, acciones y sentencias. Es por tanto de aplicación universal. Incluyendo a la economía, a la producción de bienes y a su comercialización, y es más aplicable si cabe en una economía globalizada basada en el comercio internacional. En esta economía global, con movimientos de personas, de bienes y de dinero, las relaciones comerciales no son sólo la compraventa de productos y servicios, sino que incluyen también las remesas personales, las decisiones de inversión y los movimientos de capitales. La sociedad de las naciones se ha dotado de tres instituciones multilaterales para regular el comercio internacional, a saber, el Banco Mundial -BM-, el Fondo Monetario Internacional –FMI- y la Organización Mundial de Comercio –OMC-. Según su propia web, bancomundial.org , el Banco Mundial no es un banco en el sentido habitual, sino más bien una asociación singular cuyo propósito declarado es combatir la pobreza y apoyar el desarrollo. El Banco Mundial está formado por dos instituciones propiedad de 188 países miembros: el Banco Internacional de Reconstrucción y Fomento (BIRF) y la Asociación Internacional de Fomento (AIF), con el objetivo declarado de reducir la pobreza en los países de ingreso mediano y las naciones pobres con capacidad crediticia, mediante la otorgación de préstamos con bajo interés, créditos sin intereses y donaciones a los países en desarrollo para apoyar una amplia gama de inversiones en educación, salud, administración pública, infraestructura, desarrollo del sector privado y financiero, agricultura y gestión ambiental y de recursos naturales. Por otra parte, el FMI www.imf.org declara como su principal propósito asegurar la estabilidad del sistema monetario internacional, es decir el sistema de pagos internacionales y tipos de cambio que permite a los países (y a sus ciudadanos) efectuar transacciones entre sí. Declara asimismo que este sistema es esencial para fomentar un crecimiento económico sostenible, mejorar los niveles de vida y reducir la pobreza. Recientemente, el FMI ha clarificando y actualizado su cometido a fin de cubrir toda la problemática de la macroeconomía y del sector financiero que incide en la estabilidad mundial. Asimismo, la OMC se define en su web www.wto.org diciendo que puede verse desde distintas perspectivas. Es una Organización para la apertura del comercio. Es un foro para que los gobiernos negocien acuerdos comerciales. Es un lugar en el que pueden resolver sus diferencias comerciales. Aplica un sistema de normas comerciales. En lo fundamental, la OMC es un lugar al que los gobiernos Miembros acuden para tratar de resolver los problemas comerciales que tienen unos con otros. En suma, los tres organismos impulsan la desregulación del comercio y la libertad de movimientos de mercancías y capitales mediante la otorgación de créditos y mediante normas que obligan y están sujetas a sanciones por incumplimiento, como método de desarrollo económico. Las condiciones exigidas para la concesión de créditos son fundamentalmente profundizar en la economía de mercado libre, es decir, eliminación de aranceles y limitación de la protección social, y han puesto a competir naciones en desarrollo con empresas de economías desarrolladas, sobretodo norteamericanas y europeas (y recientemente chinas) , con efectos desastrosos para las economías en desarrollo. Basta recordar las crisis Latinoamericana de los 80, del Sudeste asiático de los 90 y la crisis africana de siempre. En el caso africano, la eliminación de aranceles a la importación de productos alimentarios facilita la entrada en esos mercados de elaborados alimenticios europeos, olvidando que la Unión Europea dedica dos tercios de su presupuesto a la Política Agraria Común (PAC), para subvencionar la agricultura y ganadería europeas. Para Ýfrica, quizá el postcolonialismo ha sido peor que el colonialismo, atada de pies y manos por su deuda permanente, gestionada por dictaduras locales soportadas por organismos internacionales que defienden intereses de corporaciones occidentales. Se han impulsado monocultivos, sujetos a especulación de precios desde el lado de la demanda, y abandonado la flexibilidad y la capacidad de autoabastecimiento. Estos mismos procedimientos de créditos a cambio de reformas liberales se están aplicando ahora al sur de Europa (se llaman rescates bancarios e intervención), con resultados visibles a todos, en Grecia, Portugal, España (¿los PIGS?), y próximamente en Italia y Francia, y quizá en la propia Alemania. El modelo de sociedad del bienestar, la Europa del ciudadano se ha acabado. Ahora viene la Europa (y el mundo) del individuo y de la corporación empresarial. Esta misma Europa que permite, en su propio seno, los paraísos fiscales, no ya sólo Andorra o Mónaco, sino también Gibraltar y las distintas islas del Reino Unido, y el propio Luxemburgo, sede de los servicios y de la secretaria general del parlamento Europeo. Nuestra economía post industrial se ha vuelto especulativa. Nuestro sistema financiero se ha vuelto especulativo. Nuestras corporaciones ahora especulan con las materias primas, además de las clásicas referencias de valor (oro, plata,…) y energéticas (gas, petróleo, uranio,…), también con los materiales sensibles para la tecnología (tantalio,…) y las materias alimentarias (trigo, maíz, arroz, cacao, azúcar,…), con consecuencias significativas, sino brutales, para poblaciones locales dependientes de estos productos. Estamos en un cambio, como ya todos hemos aceptado, no en una época de cambio sino en un cambio de época, con la irrupción de la potencia China en el comercio, en las finanzas internacionales y en la obtención de materias primas en Ýfrica (lleva implícito un cambio en los modos de relación y en el post-colonialismo), con la incorporación al mercado de consumo de miles de millones de personas de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China, Sudáfrica), con la insostenibilidad del modelo de bienestar europeo, con la insostenibilidad del modelo de consumo energético, con amenazas de sostenibilidad ecológica y de cambio climático (del nuevo clima errático de vientos y lluvias, fuera de tiempo y lugar). Bienvenidas sean las iniciativas de transparencia internacional, de señalación de los paraísos fiscales por el Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación -ICIJ-, www.icij.org, y los recientes acuerdos en las Naciones Unidas de regulación del comercio de armas +Info. La transparencia es el fin de la impunidad, y es la impunidad y la sensación de impunidad lo que favorece la corrupción. Para acabar, una reflexión: según el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, con 50.000 millones de dólares, el 1% de lo dedicado al rescate bancario desde el 2007 se hubiera podido acabar con el hambre en el mundo.

La manera de “fer negocis” i, sobretot, el paper de l’ètica dels negocis i de les empreses, s’està convertint en el centre d’un debat i una reflexió ineludibles, propiciats fonamentalment per l’entorn de crisi en què estem immersos. Aquesta és una crisi que va més enllà de les institucions financeres i econòmiques, que afecta de manera molt determinant el nostre teixit social. Alguns líders polítics de països de la Unió Europea proclamaven que era necessari reformar el capitalisme en veure la crisis financera que ens arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. En moltes ocasions, segurament hem confós el terme “negocis” amb “empreses”. Però hem de ressaltar que les empreses són molt més que simples negocis. Les empreses són un motor de riquesa econòmica i social. Les hem de reconèixer com a agents actius en el procés de construcció i transformació social, en tant que la seva mirada està posada en el llarg termini, amb voluntat de ser i d’adaptar-se per romandre. En aquest sentit, i en aquest context, és on hem de situar les relacions laborals: un espai – l’empresa – en el qual empresari i treballadors, partint de plantejaments no sempre coincidents, cerquen punts de trobada i d’equilibri. L’ètica de les relacions laborals no té uns fonaments que no puguin ser necessaris en altres tipus de relacions: coneixement i reconeixement entre les parts, respecte mutu, transparència, voluntat d’entesa i compromís. Quan aquests elements són presents, poden donar-se unes relacions laborals de qualitat, que aportin a l’organització la capacitat d’afrontar els reptes d’un entorn canviant. Aquest actiu intangible no esdevé realitat d’un dia per un altre. Com totes les relacions, les relacions laborals requereixen temps per anar teixint un marc de confiança que possibiliti arribar a acords: allò que se’ns imposa no té recorregut, mentre que allò que compta amb la força de l’acord té una capacitat transformadora de la realitat. Cada organització és la protagonista de les seves relacions laborals. Certament, aquest és un àmbit en què el marc regulador té un paper rellevant, però no aporta els continguts que fan realitat i construeixen unes relacions laborals de qualitat. Els recents canvis en aquest marc regulador que han arribat de la mà de la darrera reforma laboral deixen entendre que el legislador veu en la negociació i en l’acord entre les parts un fre per a la flexibilitat que requereix l’empresa. Precisament aquelles empreses que veien les relacions laborals com un passiu, en el curt termini veuran en la possibilitat de “vèncer” una drecera per a la necessitat de “convèncer”. Però el poder de la convicció i el de la constricció no són ben bé el mateix. Els efectes secundaris de les negociacions (o de les no-negociacions) resten latents. Tota negociació, més enllà del resultat visible, n’amaga un altre de més rellevant: el valor subjectiu, que no deriva de quin sigui el resultat de l’acord, sinó de com s’hagi assolit aquest acord. A escala d’empresa i de diàleg social, el context de crisi també és un repte per a les relacions laborals. No podem oblidar que el model català de relacions laborals ha estat un referent i un actiu en la construcció del nostre model econòmic i social que, de ben segur, per a una societat econòmicament avançada i socialment justa ens és, i ens serà, necessari.