—Catalunya encapçala l’esforç econòmic espanyol en R+D empresarial a l’Estat espanyol, però es considera que l’empresa catalana cau en el parany de fer-lo en solitari, és a dir, li manca esperit de col·laboració (no només dins del propi teixit industrial, fet que es podria entendre per allò de “no donar pistes a la competència”, sinó també quedant-se al marge de les universitats). Quina recomanació li faria? Pretendre que hi hagi acords entre empreses per desenvolupar el trinomi R+D+i sense que paral·lelament vagi acompanyat de polítiques més àmplies és pràcticament impossible. El “parany de la solitud” en el que poden caure les empreses catalanes no pot ser analitzat només en funció de les seves actuacions en R+D+i, sinó que s’ha d’avaluar tenint en compte tot l’esperit empresarial català, cosa que implica una cultura i uns valors determinats. —I per superar la manca de col·laboració amb les universitats. Què li diria? Sobre això, cal que ens plantejem si els mecanismes d’interrelació existents són els adequats, si la cultura que tenyeix les empreses catalanes i les universitats és sinèrgica o complementària, i si els terminis i prioritats són els mateixos. La qüestió radica sobretot en trobar un llenguatge comú per empresa i universitat: sabent que la recerca requereix temps, constància i paciència, i que l’empresa té uns terminis indefugibles, s’haurà de tractar de compatibilitzar les diferents necessitats per tal d’assolir uns objectius comuns. —Què cal fer exactament per impulsar la indústria a cooperar en R+D+i? N’hi prou amb que s’adoni dels beneficis derivats de l’estalvi de recursos i de l’accés a nivells superiors de coneixement? El que està clar és que sense un canvi cultural enfocat a posar el talent al bell mig de l’activitat productiva, es fa molt difícil aconseguir els nivells desitjables de cooperació entre empreses i amb els centres de recerca. Tingui en compte que cooperar en R+D+i no sols vols dir estalviar en recursos i arribar a nivells superiors de coneixement, sinó que també significa assumir que amb la concurrència de coneixements i disciplines heterogènees és possible assolir guanys significatius. —Com influiria aquest canvi cultural en el model actual d’innovació tecnològica? Portaria a parlar d’innovació “en majúscules”. Això vol dir, entendre-la com un procés que, combinant l’avenç científic, els mitjans tecnològics adients i el disseny, és capaç de desenvolupar, produir i distribuir productes d’alt valor afegit. Es tracta per tant d’una innovació que sorgeix del treball conjunt de científics, tecnòlegs i creatius, i impregna tota l’organització. És obvi que per assolir-ho cal disposar de la tecnologia més eficient i dominar les capacitats que els avenços científics posen a les nostres mans. Perquè això sigui factible, les empreses, com a proveïdores de capacitats productives hauran d’assumir el risc de col·laborar amb els centres de recerca i universitats, en tant que proveïdors de talent. —Quina expectativa d’èxit real creu que ofereix aquest nou model? L’èxit depèn de diferents factors: la cultura empresarial, les actituds, el compromís conjunt, la capacitat de treballar en equip, un nou model d’innovació basat en el treball heterogeni, la cooperació intersectorial i interempresarial, la complicitat entre universitat i empresa. És a dir, l’èxit del conjunt de polítiques enfocades a convertir la R+D+i en progrés social només es farà efectiu com a projecte de “país”. Per tant, la R+D+i no té sentit si no es contempla dins d’un pla integral.

1) Quines creu que són les causes de la manca de sensibilitat per la formació al nostre país? La sensibilitat cap a la formació ha anat creixent, tant per part de governs, patronals, sindicats, empreses i treballadors. De tota manera el camí que queda per recórrer encara és molt important. Fa encara pocs anys que s’ha apostat clarament per la formació i en aquest procés s’han fet errors en alguns del plantejament que no han ajudat a augmentar la sensibilitat i credibilitat. 2) Quines poden ser les causes de la falta de formació al llarg de tot el cicle de vida professional? Primer de tot la falta de la cultura per fer que la formació al llarg de tota la vida sigui un fet natural i imprescindible pel desenvolupament de cada persona. Falta conscienciar a totes les parts de que la formació és una inversió i en cap cas una despesa. En un món globalitzat com en el que vivim, el tret diferencial entre empreses és el nivell de coneixement que tenen les persones. Les empreses han de poder contemplar la formació i el coneixement com un actiu. 3) Quines polítiques s’haurien d’endegar per a que les empreses o universitats siguin més conscients de la importància de la formació? Cal que totes les polítiques actives de formació s’ajustin a la realitat de cada empresa i de cada treballador. Cal facilitar la flexibilitat per fer formació tant pel que fa a continguts, horaris i calendari. Facilitar els tràmits i disminuir la burocratització incidirà d’una manera directa en augmentar la formació. Cal posar mecanismes de mesura i potenciació de la qualitat de la formació i evitar les mesures de control burocràtic que no aporten cap mena de valor afegit i paralitzen la realització d’accions formatives. 4) Fins quan considera és determinant la formació per no ser exclòs del mercat laboral? És fonamental la formació per no ésser exclòs del mercat laboral. Però cal fer un pas més i parlar de la importància de la formació al llarg de la vida, de la formació de qualitat i de l’adquisició de coneixement. La viabilitat de les empreses, la capacitat d’expansió, de creixement i d’internacionalització passen indubtablement pel valor del coneixement dels seus treballadors. 5) Quines creu que haurien de ser les reformes o ajustos a fer? El Cercle hi pot ajudar d’alguna forma? Les principals reformes han d’anar lligades a facilitar la formació dels treballadors evitant processos administratius llargs i impossibles de complir. Cal fer processos fàcils, eficients i flexibles de manera que per l’empresa fer formació quan ho necessiti sigui immediat. Cal posar mecanismes que potenciïn la qualitat (qualitat és sinònim d’adequar-se a la realitat dels treballadors i empreses). Els agents que participen en la gestió dels recursos han de partir de la confiança i apostar per la qualitat. El Cercle seguint en la seva línia de donar a conèixer la importància de la formació i de l’adquisició contribueix d’una manera directa. També ho fa, essent interlocutor amb els governs i agents implicats, transmetent-li els conceptes clau per aconseguir el màxim èxit en la formació.

En què creus que es diferencien els conceptes de Societat de la Informació i Societat del Coneixement? Jo crec que són dues coses ben diferents. La quantitat d’informació no determina la quantitat de coneixement. Estem en una societat que permet el tractament massiu d’informació i això no sempre genera coneixement. La Societat de la Informació és tecnologia. El coneixement depèn d’altres recursos: es necessita capital humà. Per generar i aprofundir en la Societat del Coneixement cal desenvolupar coneixements a partir de la informació, no només tractar-la. Quina importància tenen els lideratges? Des d’on haurien de venir? El lidertage és un dels elements claus perquè les coses canviïn. Considero que en societats com la nostra és evident que es necessita un lideratge de l’administració, que malhauradament ha tingut sovint una funció bastant desmobilitzadora. Tanmateix, hi ha també intangibles que ajuden als canvis socials i econòmics. Un és l’afany de progrés, i aquí sovint no ho tenim gaire ben vist, en el sentit que es penalitza aquell que intenta fer més del que li toca. Això porta a un fre a l’hora d’assumir riscs, i sense ells difícilment es pot liderar. Això és una de les clares diferències entre Europa i els Estats Units. Aquí sembla que la societat civil l’únic que busca es influir en el poder polític, més que aquest afany de liderar canvis. Com explicar aquesta necessitat de lideratge a la societat? Es políticament incorrecte voler ser diferent, el què està ben vist és que tots siguem iguals. Però la igualtat mata el que hi hagi valors diferencials. Si que és difícil d’explicar aquest fet! Quina responsabilitat tenen les grans empreses a l’hora de liderar un canvi? Considero que les empreses tenen altres responsabiltats amb el territori, abans que la de liderar els canvis, com a empreses. Ara bé, què han de fer el líders de les empreses grans? Personalment crec que haurien de fer alguna cosa més que portar bé les seves empreses. També gent de la Universitat, gent de la política, etc, haurien de tenir voluntat de canvi, més enllà de les exigències del dia dia, encara que sigui difícil d’exigir-ho. I quina és la responsabilitat de la universitat, o tal vegada de la relació entre universitat i empresa? Vaig entendre bé la dificultat de relació entre la universitat i l’empresa quan un rector va dir que si s’investiga l’edat de les empreses n’hi ha molt poques que tinguin més de 100 anys. En canvi la universitat té més de 300 anys. El fet que que tinguin cicles vitals tan diferents separa les aquest dos agents. Això fa que la universitat tingui una protecció sobre el risc que l’allunya de les empreses que tenen una exposició al risc molt més gran. A part d’això, hi ha certs arcaismes a la universitat com el sistema jeràrquic d’explotació de becaris que a l’empresa no es dóna tant, faltaria més flexibilitat. Com pot ser que els millors estudiants es dediquin a caure sota el paraigues d’un sol director de tesi? I des d’un punt de vista més general, com veus la educació? L’altre dia llegia que a catalunya tenim un nivell de fracàs escolar notable. Llegia també que una de les xifres que es maneguen són la quantitat de pc’s per aula. Ara bé, la inversio de capital no repercuteix directament en uns beneficis tangibles. En aquest sentit, crec que ningú obliga als estudiants que integrin el pc de manera que els mogui a desenvolupar el propi pc, incentivant la descoberta. Encara estem, en termes generals, en la fase que és més important repetir que investigar. Finalment, quines propostes tens per al Cercle? Crec que el Cercle ha demostrat una gran fortalesa. El més fàcil era que es dissolgués i decaigués en l’avorriment, després de l’impuls fundacional. Això demostra que el Cerlce ha tingut una gan capacitat de reinvetar-se cada dia. A més té poder de convocatòria. Estaria bé transformar aquesta capacitat de convocatòria en poder de transformació.

Què et sembla la societat del coneixement i lideratges, potser en contraposició a societat de la informació? A vegades es prenen com a equivalents. Tanmateix la informació es pot mesurar amb bits i el coneixement no. Hi ha formes de coneixement que no són explícites i conegudes des de fa temps, i que, en canvi, són coneixements reals i fonamentals per la direcció d’empresa, per exemple. Amb aquesta opinió vaig una mica a contracorrent perquè molta gent prefereix reduir-ho tot a un càlcul numèric o a una anàlisi econòmica, però no inclouen tot el que hi ha en el món de les organitzacions. De fet les organitzacions es mouen essencialment per persones, i aquestes tenen unes necessitats econòmiques, però moltes altres aspiracions que no tenen res a veure amb l’economia. Per tant el fet de conèixer bé les persones i saber com aquestes treballen esdevé essencial per les organitzacions, i més en un món complex com l’actual. Si al segle XIX hi havia moltes feines mecàniques, ara han desaparegut, així que les persones necessiten pensar. Això es tradueix en una col·laboració activa, i no en un complir els deures, o el contracte. Quan només es fa això, es fa el mínim imprescindible, perdent la capacitat de la gent de fer el màxim. Quin és el cas que cal fer al mercat? En aquest sentit el primer que cal dir és que seguir el mercat és la millor manera de quedar, com a molt, els segons. Altres empreses ja hauran fet aquest producte abans que nosaltres, cosa que fa que no puguem tenir un avantatge competitiu. És una mica com els polítics i els programes electorals o les televisions i les audiències. Si es segueix el mercat, els votants o els telespectadors es va a remolc, és difícil fer una cosa “diferent” que aporti valor. Com valora el mercat el coneixement? La meva tendència és dir-te que malament. La raó és ben senzilla: tothom menysprea allò que ignora, per tant com que jo ignoro el coneixement dels altres… Aquest és un problema de la naturalesa humana que presumeix de valorar el que fan els altres però que sovint no és així. Tot això queda de manifest de manera més clara quan parlem de gent que treballa amb coneixement i no amb informació. Quins et semblen que són els problemes de l’aparent falta de transferència de coneixement entre universitat i empresa? La relació entre universitats i empresa lliga amb la teoria del menyspreu que comentava. En el sentit que les universitats no saben què fan les empreses i per tant ho menyspreen, i les empreses no saben què fan les universitats i per tant també ho menyspreen; quan en realitat seria molt interessant connectar-ho. S’han donat alguns passos darrerament. Un exemple és la UPC, amb el programa Innova, que mica en mica contribueix a fer del coneixement que es crea una eina aprofitable. Un altre exemple en aquest sentit és que pocs professors d’universitat volen muntar una empresa, alguns ho consideren fins i tot una perversió. Per què costa parlar de societat de coneixement, de canvi en les organitzacions, i en canvi no es para de parlar, per exemple, de la llengua catalana? Una cosa és molt abstracta i l’altra molt concreta. La gent no es mou per conceptes tècnics o abstractes, sinó que es mou per la poesia o les banderes. Així la gent pot emocionar-se davant una bandera nacionalista o no nacionalista, en canvi costa que ho faci davant una teoria, o uns pensaments. Tanmateix posar els sentiments a la política no té perquè anar en contra de la racionalitat, encara aquesta hauria d’anar per davant de tot. Tanmateix les persones no podem viure sense sentimentalisme. Finalment cal dir que no sempre es va endavant en aquest sentit. El com manar o no manar ja s’havia pensat des de fa temps. Els darrers anys no han estat precisament de retrocés més que d’avenç, potser fins a la punxada de la bombolla. Afortunadament sembla que la tendència canvia.