1) Catalunya està força endarrerida respecte altres països de la UE en termes de recerca. Quins creus que són els principals esculls a superar? En termes de recerca universitària no diria que estem mal situats, ja que el nivell de publicació de les universitats catalanes és força bo i l’activitat investigadora és constant i dóna fruits. El que ens manca és disposar de més pressupost, tècnics de suport a la recerca i capacitat d’atraure gent de fora. El problema radica més aviat en la dificultat de convertir el coneixement en valor, és a dir, en la transferència del coneixement. Les interfícies per traslladar aquesta recerca a les empreses no funcionen o no existeixen, la qual cosa dificulta la posada en contacte entre els diferents interlocutors. Sovint es parla de la necessària simbiosi universitat-empresa, però no podrem superar aquesta manca de comunicació si no aprenem a parlar el mateix llenguatge. A nivell universitari, jo sóc partidari d’agafar com a model el sistema britànic, on els doctorats estan enfocats des d’una perspectiva acadèmica però també hi ha d’altres encaminats al món professional. Al Regne Unit donen prioritat a l’eficàcia i els resultats, mentre que aquí estem encara massa ancorats en un sistema burocràtic que sovint obstaculitza la realització de doctorats que després tinguin una aplicació pràctica. El que ensenya una tesi doctoral als estudiants és a plantejar-se preguntes i trobar-hi respostes i solucions lògiques. Hem de treballar per a què el potencial que aprenen i desenvolupen els nostres estudiants es pugui aprofitar i traslladar a la societat i economia de tot el país. 2) Això entronca amb el problema que tenim de fugida de cervells entre els joves… En principi el fet de que els nostres estudiants marxin a l’estranger per seguir formant-se i/o tenir experiències laborals és un fet molt positiu, per no dir desitjable, ja que els aporta el bagatge i coneixements que en un món globalitzat i internacionalitzat com el nostre són pràcticament imprescindibles. El problema ve quan després no tornen a Catalunya o a Espanya, i no es pot aprofitar aquest coneixement adquirit en la millora de les nostres institucions i empreses pròpies. Aquesta manca de capacitat de retenció o efecte retorn es deu a la nostra estructura laboral i salarial, no adaptada als temps actuals. No tenim suficient capacitat d’incorporació de persones altament formades, ens manquen llocs de treball per a investigadors i els salaris són precaris… tot en conjunt una situació que requereix d’una política concreta i amb unes línees d’actuació clares i contundents. De fet, a nivell català, hem de tenir present que en els darrers anys pràcticament no s’ha fet res en aquesta direcció, a excepció del programa ICREA impulsat per l’Andreu Mas-Colell cinc anys enrere. La recerca que es duu a terme a les universitats va principalment a càrrec d’estudiants de doctorat, en comptes de ser post-doctoral. Necessitem polítiques de remuneració eficaces, que parteixin d’un bon plantejament previ que vulgui tractar el problema d’arrel. Tornant a la recerca, si el departament d’innovació, universitats i empresa ha d’ocupar-se de molts temes és pràcticament evident que no pugui centrar-se en el tractament específic d’alguns aspectes que requereixen d’actuacions ràpides i precises. 3) I la recerca empresarial? Quina responsabilitat tenen les empreses en tot aquest tema? La recerca empresarial al nostre país la veritat és que és molt baixa. El sector productiu inverteix molt poc en recerca, no és prioritari i se segueix aplicant un model que aposta més per la mà d’obra que no per la R+D+i. La qüestió és que mentre les empreses puguin seguir existint i obtenint beneficis sense invertir en recerca, la tendència no canviarà. L’administració també hi té part de responsabilitat, ja que no s’endeguen polítiques d’incentius fiscals i manquen programes que ajudin a realitzar l’intercanvi del coneixement entre universitat-empresa. La Comunitat de Madrid en aquest sentit està treballant activament per difondre els beneficis fiscals, cosa que aquí no està a l’ordre del dia. El CIDEM no funciona bé, tampoc no tenim una política d’incentius per a les les spin-off ni es creen les xarxes necessàries. El problema de la deslocalització de les empreses i l’establiment de les seus en altres parts del territori també implica una baixada de la recerca empresarial a Catalunya. Precisament la publicació de l’Informe del Consell del Treball Econòmic i Social de Catalunya posa de manifest la baixada de la recerca empresarial en R+D a Catalunya en el darrer any. 4) Com visualitzes el procés de Bolonya i la progressiva implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior? La declaració de l’enginyeria pot tenir alguna repercussió a nivell d’implementació general de l’EEES? El tema de l’enginyeria és un aspecte molt específic, alguns comportaments són de lobby o grup de pressió força important. Entenc els problemes que han sorgit a nivell d’equiparació de titulacions, en quant al grau, i els desacords entre els enginyers tècnics i els superiors. A nivell europeu les coses no funcionen així, es dóna una acreditació de les competències per part d’institucions externes a la universitat, com per exemple els col·legis professionals. La forma de funcionament dels col·legis varia molt del nostre país a la resta d’Europa. Un govern fort que surti després de les properes eleccions haurà de tractar i reformar aquesta qüestió, intentant obrir l’estructura massa tancada i poc funcional dels col·legis. Respecte a Bolonya, sembla que ara ja està tot encaminat. Ahir es va publicar l’avantprojecte de decret que desenvoluparà els estudis de grau, màster i doctorat, en una línea molt similar a la que es va fer pública al setembre. El problema que jo veig en l’aplicació de Bolonya deriva més del canvi de crèdits, que segons el model tradicional espanyol està basat en el nombre d’hores de treball del professorat, vers el nou model que entén el crèdit com hora de treball de l’estudiant. Malgrat la reforma s’ha dut a terme d’una forma excessivament lenta, estic d’acord amb el nou model proposat pel govern, ja que atorga més autonomia a les universitats per definir les titulacions i els plans d’estudi. Referent als màsters, és cert que hi haurà una dicotomia entre els considerats oficials i els que no ho són, però finalment, el que tindrà importància a l’hora de trobar un bon lloc de treball dependrà del prestigi de la institució on s’hagi cursat i de les capacitats adquirides.