En el darrer Butlletí electrònic del Centre d’estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.com), sortia una reflexió sobre els valors i la importància de la seva transmissió en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Per un comentari que vaig afegir-hi, se’m va demanar d’escriure un petit article que reprodueixo. Setembre 2005 Arran del darrer editorial del President, semblaria clar encetar un debat de gran calat, referent a la manera de transmetre valors en la societat d’avui, enfocat a millorar el present i construir el futur. Aquesta transmissió implica que tant la nostra societat civil, com tots els agents socials, econòmics, polítics i d’altres, vertebrats institucionalment o no, hauran de ser curosos en identificar de quins valors parlem, i parlar-ne de la forma més radical possible (és a dir anant a les arrels). Posem d’exemple un cas d’actualitat, com és l’incivisme. Després de la febre d’una nit de ressaca ens limitem a atacar només el símptomes -oci per falta de lleure, o nous tipus de lleure sense temps ni espais adequats que inciten a ocupar els carrers-, en lloc de plantejar-nos com i de quina manera les persones enmalateixen d’avorriment al veure els projectes vitals que els ofereix la vida i la manca de condicions existents per dur-los a terme. En els recents debats que s’han produït sobre aquesta qüestió, no és cert que es barreja tot? Un altre exemple és, l’anomenada voluntat transgressora. Si bé sempre ha existit i esperem que no es perdi, ara predomina menys en la seva cara constructiva i ha esdevingut part de la cultura del NO. Aquesta cultura és la que està més de moda i es considera progressista, quan no ho és. Només és una manera mediocre de criticar-ho tot sense provar de canviar les coses, anant contra tot allò establert. En realitat, no en té res de transgressora. Cal urgentment identificar els valors essencials de la nostra societat, posar-los de relleu i reinterpretar-los segons els temps actuals. Sempre s’ha fet així. La nostra generació també ho va fer en acabar la dictadura, encara que potser no vam anar més enllà dels símptomes i de les malalties. Com diu algun pensador: “per que una democràcia funcioni només hi ha una cosa imprescindible i és que hi hagin demòcrates”. I aquests no es fan amb dos dies ni amb dos dècades. En segon lloc, i seguint amb les premisses d’ ”anar a l’arrel” cal abordar el “com ho fem”. Avui escoltem més que mai allò de que “no per més predicar es fa més parròquia”. Ja no es confia, per desgràcia col•lectiva, en el què es diu, sinó que cadascú fa seu només allò que veu i entén que li permet créixer. El problema més penós és que decideixen per nosaltres què ens toca veure, ens hi conformem per comoditat i no cerquem una qualitat informativa cada dia més difícil d’aconseguir. La manera de projectar i de traduir al context actual els valors emergents i els tradicionals s’ha de fer mitjançant les actituds i l’exemplificació. Es tracta doncs de fer (que no vol dir activisme), de construir (que no vol dir per cada idea una nova estructura, com es solia pensar), i de liderar (que no vol dir arrossegar). La mirada de les persones ha de tornar a transpirar esforç i convicció. Potser serveix l’exemple d’una vella pel•lícula del Far West: en una caravana que traslladava ramat i que per cansament i manca de recursos tots els seus components entren en desesperació i revolta. Surt un líder clar que diu cap a on anar, fent que tothom es mobilitzi de nou i el més vell de la caravana comenta: “com canvien les coses quant se sap que es va a algun lloc” . Què volem dir? Que el debat és potser encara més profund. Si acceptem la tesi “popperiana” de la societat oberta, la història només són fets i decisions, no valoracions que responen més a la “història del poder”. El que compta en cada moment, són les decisions preses per persones concretes. El valor exemplificant de les persones concretes és doncs, imprescindible i irrenunciable. En tercer lloc, no es pot, ni és bo, parlar de tot i al mateix temps. S’han de fer explicacions senzilles, però sense que això impliqui simplificar els conceptes. No és una tasca gens fàcil, tal com demostra el fet que ni per escriure un article hom se’n surt! És molt important abordar el paper de la família d’avui i el seu paper com a transmissora de valors. Perquè el missatge tingui prou recepció en determinats ambients de les noves generacions, cal emmarcar-lo en el debat de la socialització del individu i ampliar la reflexió sobre els estils de vida i les relacions comunitàries en un món cada dia més globalitzat. Hem de prendre l’exemple dels països desenvolupats. Aquests països, afermen irreversiblement l’autonomia personal com a valor a exercir i a reivindicar, però això no l’exclou de la família (encara que a vegades pugui semblar-ho) ja que aspiren a millorar i actualitzar les formes de convivència i relació heretades. Això és el que va passar amb els primers moviments migratoris urbans i els canvis que van originar en la vida familiar. Semblava que amenaçaven l’estructura familiar tradicional, quan només la van transformar. I ara, si analitzem la desfeta demogràfica dels països desenvolupats -baixa natalitat, envelliment, dependència, jubilacions en plena capacitat productiva- i les noves formes de convivència que suren, també ens ho sembla. Considero, juntament amb d’altres amb qui comparteixo públicament aquestes propostes, que hi ha quatre grans categories d’àmbits per repensar i trobar els valors emergents: 1) La formació de les persones. Fomentar la millora de l’actitud i competències entenent la vida com un procés continuat d’educació, d’aprenentatge, de reflexió i de desenvolupament d’activitats diverses. Es tracta d’assumir la corresponent responsabilitat, exigir-nos un compromís amb la vida i sentir-nos vinculats a l’entorn, acceptant els riscs. Això significa fomentar l’excel•lència humana i oferir a tothom un nivell d’equitat en la sortida –igualtat d’oportunitats-. El problema rau en què el conceptes igualtat i equitat generen confusió i erròniament s’acaba aplicant el principi d’igualtat a allò que és diferent i, en canvi, no preservem l’equitat perquè no és “prou” valor o no l’entenem. 2) Els nous estils de vida i benestar. No es tracta només de viure de la prosperitat i de la “festa”, sinó d’aprendre, treballar, gaudir i conviure de forma integrada, de saber superar les adversitats i ser capaços d’harmonitzar el desenvolupament personal i el professional. Els deures i obligacions que tenim les persones en els diversos àmbits no poden ser entesos com una feixuga carga i una obligació, sinó com un element imprescindible per activar les potencialitats pròpies. 3) Les activitats emergents. Utilitzar les tecnologies com un mitjà i no una finalitat, aplicar el talent i la creativitat personal, cultivar l’activitat del cervell abans no es torni inservible, adaptar la vida i les formes d’organització als nous valors i assumir que avui gran part del talent de les persones s’acaba perdent en les nostres organitzacions i en els seus passadissos. 4) Òbviament i en una consideració transversal, ens cal qüestionar el paper dels mitjans de comunicació que conformen l’opinió sobre les majories, en aquest nou món i que semblen atrapats en la vulgaritat del “tot s’hi val”. En definitiva, s’han de recuperar els valors que tenen a veure amb redescobrir la realitat d’aquest nou món, enfortir el bagatge de les persones per adequar-lo a l’entorn actual, fomentar nous estils de vida positius, engrescadors i en harmonia amb el treball, i totes aquelles activitats emergents amb valor intel•lectual afegit. Parlo de saber formular millor i més clarament el que és conegut, ja, com a valors propis de la societat i de l’economia del coneixement. O així m’ho sembla. Pere Monràs Associació/Fundació Cercle per al Coneixement Setembre 2005

Al gener de 2005 va esdevenir realitat l’eliminació de les quotes existents limitadores d’intercanvis comercials entre països, en concret les quotes tèxtils. La liberalització mundial esdevindrà realitat, amb ella finalitza el llarg període de globalització o ‘internacionalització’ consistent en col·locar els productes disponibles en nous mercats, tot buscant tant les avantatges dels tipus d’interès i canvi com els menors costos de les matèries primeres, els subministraments o la ma d’obra. Amb la liberalització plena del comerç s’inicia una globalització en la que el repte és “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, Un procés que afecta fortament tant al mercat del treball, trencant els models en que les comunitats i els col·lectius humans han centrat la seva activitat productiva i organitzacional, com a les potencialitats dels territoris. La liberalització arribà en un mon configurat en tres grans blocs: L’Asiàtic, al que al competitiu i avançat Japó, s’han afegit la Ýndia amb 1.050 milions d’habitants, la Xina amb: 1.200 milions i creixements superiors al 10%, Corea, Taiwan, Indonèsia, Tailàndia. Aquest països configuren un àrea amb costos altament competitius, col•lectius humans preparats, aplegant gairebé 1/3 de la classe consumidora mundial, uns 500 milions de persones. USA, amb un model econòmic avançat i consolidat, amb xifres d’atur baixes, nivells de recerca elevats, i indicadors d’innovació creixents. I Europa, amb índexs de recerca i innovació baixos i amb un model polític, econòmic i social en construcció, fet que origina l’absència de projecte clar de futur i dificulta la competitivitat i la requjerida presa de posicions. L’evolució de la globalització, entesa com internacionalització, cap la globalització entesa com optimització dels processos de generació de valor, comporta tot un conjunt de mesures, entre elles: Aprofitar totes les oportunitats de mercat i no sols les derivades dels costos o competències professionals; Configurar i esperonar el funcionament de les xarxes existents; Obtenir rendibilitat dels actius intangibles de les organitzacions i els territoris; Reformular les potencialitats mitjançant aliances estratègiques i tàctiques; Assolir la simultaneïtat en l’estratègia i l’execució; I assumir els compromisos i estratègies globals conjuntament i compatibles amb les locals. Aquest reptes que presenta la globalizacio del segle XXI, s’enquadren en el marc de la Societat del Coneixement, conseqüentment de l’economia del Coneixement. En aquest aspecte cal constatar que el fet d’incorporar coneixement als processos productius no es quelcom nou, La societat industrial també es caracteritzà per incorporar el coneixement en els processos productius, però hi ha tres aspectes característiques que diferencien l’era actual de la precedent:

1. El temps requerit en el segle XX, l’era industrial, per incorporar el coneixement als processos productius era gran, normalment transcorrien anys abans de que l’avens científic i tecnològic es convertia en PIB. Ara es tot el contrari, el anys s’han convertit en mesos, els descobriments científics i els nous útils tecnològics es succeeixen amb rapidesa, i la vida dels productes no sobrepassa els 2 anys. L’obsolescencia es manifesta, i si be els productes poden continuar aportant quantitat o volum de facturació la seva capacitat d’aportació de marge es molt baixa, conseqüentment la feblesa de les empreses amb aquest tipus de productes es molt alta.
2. Abans la competència, el mercat, en la majoria de vegades era local, conseqüentment les estructures productives, la cultura, els costos semblant, similars. Aquest no es el cas d’ara on la globalització informacional i científica, juntament amb la liberalització del comerç genera unes organitzacions productives molt distants i condicionades als territoris productius, i amb freqüència no respectant les regles de joc.
3. L’Especialització en àrees del saber es regionalitza a escala planetària originant que avui ja no es el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent, aquest es un fet que obliga als territoris a esdevenir excel·lent en el desenvolupament o aplicació d’àrees especifiques del saber, de tal manera que la no presa ràpida de posició pot condicionar la seva pèrdua per dècades.

És en aquest context on cal afirmar que no hi ha empreses, serveis i productes de l’era industrial o de la del coneixement, hi ha empreses i organitzacions que saben adaptar-se per afrontar aquest tres aspectes caracteritzadors de la Societat del Coneixement: disponibilitat de l’avens científic per ésser emprat per les empreses, mercat global, regionalització del coneixement a nivell planetari, en un context de globalització optimitzadora dels processos de generació de valor. Adaptar-se esdeve clau i fer-ho vol dir, entre altres, considerar, prendre mesures, i afrontar actuacions en:

• Introduir canvis en la organització.
• Buscar les millors oportunitats per rendibilitzar els actius.
• Distribuir els processos, o parts dels mateixos, en les ubicacions mes escaients: localització òptima.
• Ajustar els escenaris i mecanismes d’assumpció i rendició de responsabilitats, tant dels directrius com dels professionals en general.
• L’adopció de models descentralitzat de producció i desenvolupament.
• Establir models de presa de decisions en temps real properes als llocs d’acció dotant-los de la informació i les competències requerida, i a la vegada instal·lant una cultura tolerant a l’error quant ens permet aprendre quelcom nou, o es produeix en el marc de les responsabilitats atorgades i amb la finalitat d’assolir els objectius. El que és el mateix: tolerància en l’error per acció i compromís, i intolerància en l’error per inhibició, manca de compromís o renuncia al exercici de la responsabilitat.
• Construir una cultura de mentalitat global, de fidelitat al equip i de simbiosis entre científics, tecnolegs i creatius.
• Innovar sense efectuar trencadisses ajustant-se als mercats.

Aquest son sens lloc a dubtes desafiaments assolir i les capacitats requerides per afrontar-los per les aquelles empreses que volem perpetuar-se i seguir competint en aquest nou i desafiant escenari. Aquest es sens dubte el repte del mon empresarial catala, un texit empresarial configurat per empreses amb excessiva freqüència petites, talment microempresests, no podem obviar-ho, el estudis ho eviencient, es especialment rellevat el publicat per l’INE3 -J. Torrent i J. Vilaseca- al desembre 2003, on es constatava que el 85% de les empreses ubicades a Catalunya tenen menys de 5 treballadors, però aporten el 60% del PIB, conseqüentment el seu primer repte es el volum, l’adopció de la massa critica requerida per afrontar els ajustos requerits, i els segon la capacitat d’innovar en totes les seves vessant i molt especialment en organització i en producte. Respecte el primer, el volum de les empreses catalanes, es requerit endegar polítiques i actuacions encaminades a cooperar per competir. Aquest fet obliga a superar els models d’organitzacions jerarquitzades, e inclus aquelles basades en cooperació en xarxa assumint els models vertebrats en “l’articulació de grups empresarials d’abast global”, es a dir: connectar unitats o empreses independents amb l’objectiu d’assolir una finalitat especifica, empreses que operen conjuntament en les dimensions temps i territoris per arribar a la màxima eficiència i eficàcia, coordinades por un equip d’alta direcció. Quant al segon desafiament la innovació, requereix capacitat d’innovar en tecnologia, en processos, en organització i en producte, de forma sincrònica i integral, assumint que la innovació en sols alguns dels eixos no permet assolir la totalitat dels guanys. Si be la innovació no es quelcom nou, des de la dècada dels 60 es un tema analitzar i tractat des de fa molt temps, cal recordar que el model relatiu a recerca i innovació usualment es considera d’acord a l’establert per Frascati (poble del Nord d’Itàlia on a mitjans de la dècada dels 60 s’establiren els criteris) ja no es suficient, la definició amb pocs retocs es molt anterior als avenços tan significatius en el camp de la telemàtica i la computació, i llunyans als escenaris de la Societat del Coneixement. Aquest proces d’innovació ha comportat significatius avenços en la innovació en processos productius, bàsicament industrials, i en tecnologia, cal constatar que la innovació relativa a la organització i al producte no s’ha abordat amb rigurositat i sistematització per moltes organitzacions ni han existit polítiques incentivadores per part de l’Administració, tot oblidant que sense innovar en organització les empreses no podran adaptar-se i existir en el context de la globalització que actualment estem immersors i que previsiblement es desenvoluparà en la propera dècada a menys que greus confrontacions mundials avortin l’actual procés. Quant a la innovació en producte, autèntic repte de les empreses, cal panteixar-la en el seu sentit mes ampli es a dir considerant els elements que aporten valor al producte i situar-se en la tipologia de valors dels mateixos. La innovació en producte es sustenta en la triada Ciència, tecnologia i disseny en un marc temporal accelerat i desequilibrat entre empreses quant a les possibilitats d’accés als avenços. La capcitat de innova en producte i en organització és el binomi d’èxit de les empreses i que cal afrontar amb determinació i sense dilacions. Mentre el primer es responsabilitat bàsica dels empresaris, directius i col·laboradors de les organitzacions, el segon requereix d’estructures territoritorials i polítiques facilitadores, en aquesta línia es bàsic:

• La continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement establint polítiques integrals de recerca, innovació i disseny, tot garantint el traspàs dels resultats de recerca cap el teixit productiu, i el sorgiments de noves iniciatives emprenedores.
• La disponibilitat de xarxes enfocades a la innovació i a l’empreneduria en àrees d’aplicació intensiva del coneixement, en aquesta línia son instruments d’exits per les empreses el disposar de Innovation and Design Centres al igual als existent en els països mes avançats i competitius. .
• Els marc legislatius que facilitin, possibilitin tal vegada, l’aplicació dels canvis organitzacionals, laborals, d’obtenir rendibilitat dels actius, de cooperació transfronterera, tots ells plantejats de forma integral.

Actuacions requerides per avançar en el repte d’una globalització en la que permet “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, que obliguen reformular les posicions, estratègies i projectes de les empreses les vegades que siguin necessàries per assolir els desafiaments i demandes del mercat global i que impliquen l’existència ara d’Innovation and Design Centres complementaris al centres tecnològics claus per assolir la innovació en l’etapa de globalització entesa com a internacionalització. Centres d’innovació i disseny sorgits, usualment per evolució dels Centres d’innovació tecnològica existents o per iniciatives especifiques, amb dinàmiques propis que combinant recursos propis amb aliances amb proveïdors tecnològics i de ‘talent’ per garantir la continuïtat del flux de traspàs del avens tècnic camp el sistema productiu. Un nous escenaris que exigeixen noves polítiques, instruments i voluntats, tot un conjunt d’elements que el nostre país hauria de disposar sense mes dilació si volen continuar essent l’economia capaç d’aportar les plusvalues requerides per afrontar l’estat del benestar i el desenvolupament de les persones. Innovar es requerit però per fer-ho cal disposar de talent i ambients facilitades. Assolir-ho es l’objectiu i el deure de tots, especialment de qui te la responsabilitat de fer-ho possible. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement