En el darrer Butlletí electrònic del Centre d’estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.com), sortia una reflexió sobre els valors i la importància de la seva transmissió en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Per un comentari que vaig afegir-hi, se’m va demanar d’escriure un petit article que reprodueixo. Setembre 2005 Arran del darrer editorial del President, semblaria clar encetar un debat de gran calat, referent a la manera de transmetre valors en la societat d’avui, enfocat a millorar el present i construir el futur. Aquesta transmissió implica que tant la nostra societat civil, com tots els agents socials, econòmics, polítics i d’altres, vertebrats institucionalment o no, hauran de ser curosos en identificar de quins valors parlem, i parlar-ne de la forma més radical possible (és a dir anant a les arrels). Posem d’exemple un cas d’actualitat, com és l’incivisme. Després de la febre d’una nit de ressaca ens limitem a atacar només el símptomes -oci per falta de lleure, o nous tipus de lleure sense temps ni espais adequats que inciten a ocupar els carrers-, en lloc de plantejar-nos com i de quina manera les persones enmalateixen d’avorriment al veure els projectes vitals que els ofereix la vida i la manca de condicions existents per dur-los a terme. En els recents debats que s’han produït sobre aquesta qüestió, no és cert que es barreja tot? Un altre exemple és, l’anomenada voluntat transgressora. Si bé sempre ha existit i esperem que no es perdi, ara predomina menys en la seva cara constructiva i ha esdevingut part de la cultura del NO. Aquesta cultura és la que està més de moda i es considera progressista, quan no ho és. Només és una manera mediocre de criticar-ho tot sense provar de canviar les coses, anant contra tot allò establert. En realitat, no en té res de transgressora. Cal urgentment identificar els valors essencials de la nostra societat, posar-los de relleu i reinterpretar-los segons els temps actuals. Sempre s’ha fet així. La nostra generació també ho va fer en acabar la dictadura, encara que potser no vam anar més enllà dels símptomes i de les malalties. Com diu algun pensador: “per que una democràcia funcioni només hi ha una cosa imprescindible i és que hi hagin demòcrates”. I aquests no es fan amb dos dies ni amb dos dècades. En segon lloc, i seguint amb les premisses d’ ”anar a l’arrel” cal abordar el “com ho fem”. Avui escoltem més que mai allò de que “no per més predicar es fa més parròquia”. Ja no es confia, per desgràcia col•lectiva, en el què es diu, sinó que cadascú fa seu només allò que veu i entén que li permet créixer. El problema més penós és que decideixen per nosaltres què ens toca veure, ens hi conformem per comoditat i no cerquem una qualitat informativa cada dia més difícil d’aconseguir. La manera de projectar i de traduir al context actual els valors emergents i els tradicionals s’ha de fer mitjançant les actituds i l’exemplificació. Es tracta doncs de fer (que no vol dir activisme), de construir (que no vol dir per cada idea una nova estructura, com es solia pensar), i de liderar (que no vol dir arrossegar). La mirada de les persones ha de tornar a transpirar esforç i convicció. Potser serveix l’exemple d’una vella pel•lícula del Far West: en una caravana que traslladava ramat i que per cansament i manca de recursos tots els seus components entren en desesperació i revolta. Surt un líder clar que diu cap a on anar, fent que tothom es mobilitzi de nou i el més vell de la caravana comenta: “com canvien les coses quant se sap que es va a algun lloc” . Què volem dir? Que el debat és potser encara més profund. Si acceptem la tesi “popperiana” de la societat oberta, la història només són fets i decisions, no valoracions que responen més a la “història del poder”. El que compta en cada moment, són les decisions preses per persones concretes. El valor exemplificant de les persones concretes és doncs, imprescindible i irrenunciable. En tercer lloc, no es pot, ni és bo, parlar de tot i al mateix temps. S’han de fer explicacions senzilles, però sense que això impliqui simplificar els conceptes. No és una tasca gens fàcil, tal com demostra el fet que ni per escriure un article hom se’n surt! És molt important abordar el paper de la família d’avui i el seu paper com a transmissora de valors. Perquè el missatge tingui prou recepció en determinats ambients de les noves generacions, cal emmarcar-lo en el debat de la socialització del individu i ampliar la reflexió sobre els estils de vida i les relacions comunitàries en un món cada dia més globalitzat. Hem de prendre l’exemple dels països desenvolupats. Aquests països, afermen irreversiblement l’autonomia personal com a valor a exercir i a reivindicar, però això no l’exclou de la família (encara que a vegades pugui semblar-ho) ja que aspiren a millorar i actualitzar les formes de convivència i relació heretades. Això és el que va passar amb els primers moviments migratoris urbans i els canvis que van originar en la vida familiar. Semblava que amenaçaven l’estructura familiar tradicional, quan només la van transformar. I ara, si analitzem la desfeta demogràfica dels països desenvolupats -baixa natalitat, envelliment, dependència, jubilacions en plena capacitat productiva- i les noves formes de convivència que suren, també ens ho sembla. Considero, juntament amb d’altres amb qui comparteixo públicament aquestes propostes, que hi ha quatre grans categories d’àmbits per repensar i trobar els valors emergents: 1) La formació de les persones. Fomentar la millora de l’actitud i competències entenent la vida com un procés continuat d’educació, d’aprenentatge, de reflexió i de desenvolupament d’activitats diverses. Es tracta d’assumir la corresponent responsabilitat, exigir-nos un compromís amb la vida i sentir-nos vinculats a l’entorn, acceptant els riscs. Això significa fomentar l’excel•lència humana i oferir a tothom un nivell d’equitat en la sortida –igualtat d’oportunitats-. El problema rau en què el conceptes igualtat i equitat generen confusió i erròniament s’acaba aplicant el principi d’igualtat a allò que és diferent i, en canvi, no preservem l’equitat perquè no és “prou” valor o no l’entenem. 2) Els nous estils de vida i benestar. No es tracta només de viure de la prosperitat i de la “festa”, sinó d’aprendre, treballar, gaudir i conviure de forma integrada, de saber superar les adversitats i ser capaços d’harmonitzar el desenvolupament personal i el professional. Els deures i obligacions que tenim les persones en els diversos àmbits no poden ser entesos com una feixuga carga i una obligació, sinó com un element imprescindible per activar les potencialitats pròpies. 3) Les activitats emergents. Utilitzar les tecnologies com un mitjà i no una finalitat, aplicar el talent i la creativitat personal, cultivar l’activitat del cervell abans no es torni inservible, adaptar la vida i les formes d’organització als nous valors i assumir que avui gran part del talent de les persones s’acaba perdent en les nostres organitzacions i en els seus passadissos. 4) Òbviament i en una consideració transversal, ens cal qüestionar el paper dels mitjans de comunicació que conformen l’opinió sobre les majories, en aquest nou món i que semblen atrapats en la vulgaritat del “tot s’hi val”. En definitiva, s’han de recuperar els valors que tenen a veure amb redescobrir la realitat d’aquest nou món, enfortir el bagatge de les persones per adequar-lo a l’entorn actual, fomentar nous estils de vida positius, engrescadors i en harmonia amb el treball, i totes aquelles activitats emergents amb valor intel•lectual afegit. Parlo de saber formular millor i més clarament el que és conegut, ja, com a valors propis de la societat i de l’economia del coneixement. O així m’ho sembla. Pere Monràs Associació/Fundació Cercle per al Coneixement Setembre 2005

1. Des de la perspectiva de l’universal hi ha temps històrics diversos en el conjunt del món i en cada una de les seves parts1. El “temps nòmada” es regeix per la set dels camells i fora d’aquesta circumstància no hi ha cap altra pressa. El “temps agrari” incorpora el ritme de les estacions que assenyalen quan toca sembrar i quan recol·lectar. Si parlem del temps industrial hem de parlar del rellotge que marca el que toca fer i les hores de treball o de lleure, com Charlot retrata en Temps Moderns. A l’extrem de tot, el rellotge ens diu fins i tot quan toca fer l’amor. Es allò del “dodo”, “metro”, “boulot” del Maig 68. I ara en la globalització hem portat el temps insalvable de les distàncies al temps simple del clik del ratolí o el teclejar constant del mòbil. Tot ho volem per ara, ja, immediatament, amb l’exigència d’un maneig i d’un ús del temps al que encara no estem adaptats; com no varen estar-ho molts pagesos i durant molts anys, a la entrada a la vida urbana i industrial. Com diu Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística, la història de la nostra supervivència com a espècie, no és altra història que la de l’adaptació, i…..fins ara la humanitat se n’ha anant sortint. Què ens passa a cadascú de nosaltres amb el nostre propi temps? Sabem en quin vivim o en quin volem viure en relació a les nostres activitats? Tenim les eines per adaptar-nos al que volem fer o hem de fer? o no tenim temps per saber que volem o estem fent? potser ens trobem lligats a un temps que no desitgem? Ens serveix desitjar el temps nòmada mesurat per la set dels camells, per resoldre els problemes socials complexos que avui tenim com el de la immigració? o usar el temps agrari per resoldre les deslocalitzacions de la producció i la competitivitat internacionals d’ara? Quan parlem entre nosaltres, hem establert en quina clau de temps usem per tal de poder-nos entendre? Una opinió-proposta: Hem de posar-nos d’acord amb el codi de llenguatge que emprem com a primer pas per saber encarar aquella adaptació tan necessària per permetre’ns no sols la supervivència si no el benestar (sentir-se be) en el temps històric triat (opció individual) o en el que marca el desenvolupament en cada indret (opció col·lectiva). LEMA: NO ANAR AMB EL PEU CANVIAT
2. Des de la perspectiva del particular hi ha funcions diverses en les activitats que fem i per cada una acostuma a ser més bo un perfil que un altre. Si es tracta d’arribar a un punt alt amb una escala recolzada a una paret cal tenir força per aguantar la escala, cal tenir l’habilitat per pujar-la i cal saber a on hem de recolzar-la si el lloc a on volem pujar es difícil. Dit altrament hem d’administrar l’esforç de sostenir-la, hem de gestionar les competències i recursos precisos per pujar-la però no arribarem al lloc esperat si no sabem i tenim coneixement de a quina paret hem de recolzar-la per arribar on volem. Que ens passa a cadascú? Sabem de tot o sabem més d’una cosa que d’una altra? Què aprenem especialment en els sistemes en ús: habilitats, competències o actituds? I quins d’aquests components són més útils per cada cosa? Podem trobar maneres fàcils per l’aprenentatge en allò que ens preocupa millorar o que ens convé? Pugem moltes escales i no arribem enlloc? Sabem on anar però no tenim idea de com es puja una escala? Ens serveix ara qualsevol paret per recolzar-hi l’escala del progrés? Una opinió-proposta: per arribar a algun lloc es qüestió de treballar en equip. Es necessiten igual les persones que aguanten, com els que pugen, com els que saben a on anar. Però quina es la paret a on toca, ara, recolzar la escala? Creiem que són temps per a líders que creïn condicions favorables al desenvolupament de les energies polítiques, econòmiques i socials dels pobles més madurs?. Els tenim? Els tenim, però no els veiem? LEMA: EN CADASCÚ DE NOSALTRES HI HA UNES POTENCIALITATS PER DESENVOLUPAR
3. Des de la perspectiva social els col·lectius maduren en ritmes diversos. Del Moisès conductor del seu poble que el segueix a ulls clucs o dels fürhers dictadors que aterroritzen als qui no els segueixen, fins a noves formes i referents de lideratge que comencen indefugiblement per a un mateix. Ronald Heifetz explica molt bé en el llibre “Liderazgo sin respuestas fàciles” la diferència entre aquell: “Seguiu-me que sé a on portar-vos” per el “Tenim un problema però sabrem trobar-hi la solució”. Hem saltat individualment cap a la cultura de la responsabilitat individual o estem còmodament assentats en la cultura de la reivindicació per què algú ens doni allò al que tenim dret? Tenim oberts els ulls i les orelles als nous temps o enyorem les certeses d’abans? L’ambigüitat la reconeixem, per tal de manegar-la o la rebutgem, per incomoda? Una opinió-proposta: Hem de passar de formular solucions a saber-nos fer les preguntes apropiades. Tenim solucions però potser no sabem la naturalesa dels problemes. LEMA : CONÈIXER I FORMULAR BÉ ELS PROBLEMES ÉS TENIR UN TRESOR

Conclusió-opinió final: La crisi és permanent i la estabilitat forma part del passat. El que hem après ho haurem de qüestionar i el que no sabem haurem de experimentar-ho. La innovació es l’únic camí de futur . Ja ho deia Y. Berra, capità del equip de beisbol dels Yankees: EL FUTUR JA NO ÉS EL QUE ERA