Fa uns dies, a la xerrada amb la Irene Tinagli, van sortir força temes. Vam intentar definir amb més o menys exactitud què és la classe creativa, però també la seva conducta i les seves preocupacions. En definitiva, vam esquematitzar un nou estil de vida. No pretendria ara tornar a exposar tota aquesta colla de característiques, a més no aconseguiria fer-ho amb prou precisió. M’agradaria, però, centrar-me en un dels punts que crec més interessants, i segurament la pregunta clau per la qual el Cercle existeix: com podem fer arribar el missatge de la classe creativa? Com podem generar interès per aquest nou estil de vida? Parlant amb companys d’universitat, per exemple, és palès que la gran majoria ni tan sols intueix tot aquest moviment. A la universitat triomfa l’AEP (Associació d’Estudiants Progressistes) que, d’altra banda, és d’un conservadorisme indecent. Davant d’aquesta pregunta, i molt encertadament, la Irene Tagliani va respondre amb molta precaució: “Jo no tinc receptes”. I vam debatre una estona més, sense arribar a cap conclusió. Uns dies després m’he decidit a escriure per expressar el que he pensat a posteriori. Aquest nou estil de vida de què parlem no es pot explicar. Podem intentar-ho, evidentment. Direm que la classe creativa busca entorns favorables al treball i a l’oci; de fet entorns que lliguin indissociablement aquests dos conceptes. I que també busca l’aprenentatge continu en tots els camps possibles, des dels més tècnics als més humans. Tot això –i molt més- podem intentar explicar-ho, però aquest missatge no enganxa a ningú. I ho entenc, és un missatge una mica utòpic, queda molt lluny de tot allò que estem vivint al nostre voltant. Per això l’única manera de fer arribar el missatge no passa per la boca, sinó pels ulls. Quan els ulls comproven que el món és obert i global, l’individu es deixa endur per les ganes de descobrir-lo. A més, els ulls tenen un altre avantatge: tot el que se’ns diu pot semblar imposat, pot semblar que no som nosaltres qui hem decidit el camí sinó que ens hem deixat fabricar per les paraules dels altres. L’experimentació, en canvi, et dóna la satisfacció de sentir-te important, de creure que efectivament tu ets l’únic propietari del teu ser. No intentem, doncs, convèncer ningú. Simplement, actuem tal com allò que volem ser. És una actitud molt menys arrogant i molt més efectiva.

Havent entrat ja en el segle XXI, la tesis que defensa el coneixement com a la fortalesa de l’ésser humà sembla dominar-ho tot. L’aprenentatge continu s’imagina ja indispensable per a molta gent. No voldria, doncs, negar aquest fet, i tampoc entraré a discutir-lo, però m’atreviré a comentar-ne el que, al meu entendre, n’és una conseqüència molt concreta. I aquesta té un nom: l’ambició. Sens dubte l’ambició és exclusivament humana, i precisament per això afirmem que va lligada a la capacitat de pensament de la nostra espècie. Ara bé, d’on surt? Podríem pensar que la competència l’impulsa i l’obliga, és a dir, que la vida en societat la provoca obligatòriament. D’altra banda, lleons i guepards també competeixen per les mateixes preses, i no per aquest motiu han desenvolupat aquest desig desenfrenat d’aconseguir els seus objectius. La competència en aquest cas és un estímul a la supervivència, però no dóna peu a cap tipus de relació directe entre aquests dos animals. O exemples com les formigues, model de vida en societat, semblen demostrar que l’ambició és quelcom que surt de l’interior del cervell humà. De totes maneres en podríem diferenciar dues classes, guiant-nos segons els seus objectius. Hi ha qui vol acumular honors o mèrits, i sentir-se per això més gratificat. Aquest tipus m’agrada anomenar-lo ambició social, si bé el nom potser tampoc s’adequa exactament al sentiment que correspon. En segon lloc parlem d’ambició personal, aquesta força interna que ens ajuda i ens obliga a millorar, a comparar-nos amb nosaltres mateixos fins a veure’ns sorpresos pels nostres progressos. Potser hipòcritament, existeix un corrent social que tendeix a criminalitzar la primera classe descrita i a lloar-ne la segona. És segurament una evidència, no m’atreviria a negar-la. De totes maneres caldria matisar-la. Criticar tots aquells qui intenten millorar el seu status valorant el fi i no tant els mitjans em sembla una actitud fàcil i, fins i tot, arrogant. Moltes són les circumstàncies que poden induir algú a actuar de la manera que ho fa i a priori ningú hauria de creure’s amb el dret de jutjar-ho supèrfluament. D’altra banda, l’ambició personal em sembla, com a mínim, perillosa. Evidentment, com diu la dita, el risc no és quelcom a evitar. Però de totes maneres molta gent sembla ni tan sols notar aquest risc. L’afany de coneixement i de superació pot conduir a un estat delirant. Potser la paraula sona a exageració, però l’utilitzo per servir-me d’un terme molt més apropiat. Al meu entendre aquesta ambició pot dur a tenir deliris de grandesa. La superació, i el mèrit que arribar-hi comporta, doten a moltíssima gent d’un tarannà inapropiat. Tothom creu poder opinar sobre tot, inclòs menyspreant d’altres pensaments. Sincerament -centrant-nos en exemples concrets i per desgràcia quotidians-, com un noranta per cent de la població pot estar convençuda que ella té la solució pels conflictes d’Irak? Com algú pot creure’s amb més criteri que tot un govern, envoltat de persones destinades únicament a la diplomàcia internacional? La crítica es necessària, no ho estic negant, però no podem fer una crítica des de la modèstia, utilitzant les preguntes enlloc de les sentències com a medi? Aquests deliris de grandesa abunden massa actualment. Tothom es creu capaç de canviar-ho tot de cop i volta, començant pel final de tot. Per això veiem infinitat de líders vulgars en tots els camps. I m’agradaria, humilment, intentar d’explicar que el tracte amb l’entorn, les relacions entre el nostre jo i tots els altres “jo”, totes aquestes petites actituds, són les que, potser, faran mirar-nos el món amb uns ulls ben diferents. El món no és ni grans paisos, ni diferents races, ni empreses mutlinacionals. La matèria està formada per petites partícules, i la interacció entre elles fa la resta.