Des de fa anys molts indicadors evidencien que el planeta s’està escalfant. En els últims temps, la percepció que la temperatura s’ha incrementat és un fet generalitzat i corroborat pels registres, els quals certifiquen el increment i permeten afirmar, a molts científics, que s’està gestant un canvi climàtic de conseqüències notòries. El increment de la temperatura associat al canvi climàtic esta motivat per un conjunt de causes d’origen natural, internes o externes, i des de la revolució industrial amb l’augment de la producció i el consum energètic també a les actuacions de la humanitat. El impacte dels hàbits humans en el increment de la temperatura, o escalfament global, és tan significatiu que actualment al parlar-se del mateix, pràcticament només es fa referència a les causes aportades per l’activitat humana. Serveixi com a exemple la declaració de La Convenció Marc de las Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUSCC’92) de maig de 1992, encaminada a reclamar l’atenció a escala planetària en la que s ‘indica: «s’entén per ‘canvi climàtic’ a un canvi de clima atribuït directament o indirectament a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables». Primera presa de consciència col•lectiva que va donar pas al 1997 al protocol de Kyoto, en el que es van fixar mesures jurídicament vinculants. Encara que, lamentablement, no es van adherir països amb alta producció de gasos d’efecte hivernacle. Les causes en la qual es consolida el increment de temperatures a escala global es deuen, segons l’opinió de la majoria d’experts, al increment del diòxid de carboni i el metà en l’atmosfera terrestre que originen que aquesta augmenti la seva capacitat per retenir l’energia (efecte hivernacle) emesa pel planeta després de ser escalfat per la radiació del Sol. Increment de temperatures que origina també que disminueixi la massa de gel dels pols la qual cosa, atenent l’alt de valor de reflexió del gel, comporta que augmenti el percentatge d’energia no tornada al directament al espai i sigui absorbida per la terra o l’aigua dels mars. Increment de la capacitat de retenció energètica de l’atmosfera, i el decrement de l’energia solar immediatament tornada a l’espai (albedo) efectuen un binomi amplificador que ha de ser avortat per evitar els previsibles i greus trastorns per al desenvolupament i la vida humana d’acord als models d’impacte analitzats. Encara que tampoc es pot oblidar-se la complexitat del planeta, i les complexes retroalimentacions del binomi energia immediatament tornada – energia retinguda produeixen sobre el comportament dels oceans com efecte compensador, retroalimentacions originades per al increment de la evaporació de l’aigua i la formació de carbonats. Davant aquestes circumstàncies, i utilitzant les mateixa paraules recollides en el (CMNUSCC’92) «reconegut que els canvis del clima de la Terra i els seus efectes adversos són una preocupació comuna de tota la humanitat», i coneixedors de «que les activitats humanes han anat augmentant substancialment les concentracions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera, i que aquest augment intensifica l’efecte hivernacle natural, la qual cosa donarà com a resultat, en mitjana, un escalfament addicional de la superfície i l’atmosfera de la Terra que pot afectar adversament als ecosistemes naturals i a la humanitat», s’imposa l’obligació de prendre mesures per evitar, o si no disminuir, els impactes. Unes mesures que han de ser consideres en el seu conjunt, i sobre les quals els països amb índexs majors de desenvolupament tenen un major responsabilitat, ja que la major part de les emissions tenen, i han tingut, el seu origen en les societats més prosperes i avançada. És aquest context de canvi, d’increment de la demanda energètica i de confrontació entre els resultats econòmics a curt i llarg termini, de manera lenta però constant la pressió de la col•lectivitat per trobar solucions es fa més gran. La comunitat científica, conscients dels reptes plantejats, identifica noves fonts energètiques, components amb menys necessitats energètiques, processos d’acceleració de la conversió del CO2 en Carbonats, etc.; per la seva part els tecnòlegs posen en funcionament processos més òptims, identifiquen sistemes menys perjudicials, posen a punt sistemes de tractament o captura del CO2, revisen i redissenyen els processos de fabricació i distribució, i es s’esforcen en incorporen amb rapidesa els avenços científics. Per la seva part els dissenyadors fa temps, superant els aspectes estètics, ergonòmics, funcionals i simbòlics del producte, van endegar el concepte d’ecodisseny com practica i mètode tant per a la concepció dels productes considerant els aspectes mediambientals i el seu ús eficient al llarg el seu cicle de vida, com per avançar en un procés productiu sostenible i una optimització eficaç del consum de recursos. Sens dubte dissenyadors, tecnòlegs i científics, i cadascun des de les seves àrees de competència i les possibilitats que els seus marcs professionals els permeten, s’esforcen a orientar el seu talent i capacitat creativa a la minimització dels efectes del sobreescalfament planetari, intentant reduir els impactes mediambientals dels productes i serveis al llarg del cicle de vida treballant conscientment que la major part de malbaratament de recursos i deteriorament ambiental es produeixen en el seu ús i no només al principi i al final del cicle de vida on el impacte no sobrepassa el 20% del total. Però hauríem d’assumir que el seu treball sols assoleix alts èxits quan s’aconsegueix el treball conjunt i sinèrgic dels tres com agents claus per a un desenvolupament i progrés humà sostenible, que no és res més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no es comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les pròximes generacions. Els dissenyadors, tecnòlegs i científics es converteixen en la terna crucial per al desenvolupament, però caldria assumir-me que són professionals que es mouen amb prioritats temporals i culturals diverses el que dificulta la seva interrelació llevat que es generin els entorns de treball que facilitin i incentivin, dons de l’heterogeneïtat i asimetria, la seva cooperació. Una cooperació que ha de permetre: l’optimització del producte, l’elecció de les materials i tècniques de menor impacte, l’optimització de la producció en termes ambientals, la reducció dels consums energètics en l’ús, la prolongació de la vida útil de producte, el reciclatge i reutilització, i la disminució al màxim dels períodes necessaris perquè els avenços científics s’incorporin als productes i processos amb la finalitat de garanteir el desenvolupament sostenible de la societat. Unes exigències que sol poden ser abordades des de l’optima d’organitzacions econòmiques o socials amb capacitat de generar i aportar els recursos requerits que la Recerca i la innovació requereixen, executades en entorns on es produeix una estreta complicitat entre les universitats i el teixit productiu, i fomentades des de centres on el treball sinèrgic entre la terna virtuosa Ciència, Tecnologia i disseny. Un món de complexitat creixent requereix trencar les parcel•les, els tòpics i les zones d’exclusió, i exigeix assumir que sols amb noves idees i models el futur és possible, i en aquest futur és bàsic assumir que l’accent cal posar-lo en el producte que les persones adquireixen, i que la tecnologia i la ciència son únicament els elements que permetin que aquell existeixi. Cal doncs emfatitzar la importància del disseny, un disseny això si capaç d’esser interlocutor privilegiat amb la comunitat científica i els tecnòlegs, i assumir en plenitud la responsabilitat que tenen en la minimització els canvis del clima que dia a dia tots percebem. Antoni Garrell i Guiu 11 d’abril 2007 L’article fou reproduit al diari de sabadell el 20 d’abril 2007

La competitivitat al segle XXI requereix una societat lliure i amb accés obert al coneixement. La globalització econòmica iniciada com un recurs a l’abast únicament d’aquells amb capacitat d’accés a la tecnologia i els coneixements més avançats, -el que es denominà al seu dia “noves tecnologies”-, ha esdevingut universal, tant des del vessant de l’abast com des del nombre d’empreses i institucions que poden accedir-hi. Almenys, això és així per a la major part de l’anomenat ‘primer món’ i certament és així a casa nostra. El fet de la universalització és cada cop més possible gràcies a la progressiva ‘democratització’ de la tecnologia telemàtica, i l’obertura del coneixement, un fet que ha esperonat l’evolució des de la Globalització econòmica a la globalització social, no sols de la mà dels instruments de comunicació reglats o regulats, sinó també mitjançant les xarxes informals sorgides a traves d’Internet i altres canals de comunicació i informació que dia a dia omplen el nostre marc relacional. La globalització social porta a l’aparició de canvis culturals que per primer cop no van només acompanyats dels intercanvis comercials o de la intervenció en els afers polítics d’altres nacions d’arreu del planeta amb episodis de menor o major violència. Serveixi com a exemple la identitat cultural mediterrània amb arrels fenícies, o la colonització europea d’ Àsia i Amèrica modificant la cultura autòctona. Ara, el nou marc on es desenvolupa la globalització social -i per tant una certa uniformització cultural, conjuntament amb una reafirmació identitària- va estretament lligat a una doble component: per un costat el desenvolupament tecnològic i la deslocalització productiva, i per altre als aspectes derivats del flux informacional, que no entén ni d’horaris ni fronteres, i el del reclam del benestar i l’hipercomsum de certs països o col•lectius. Avui en dia cal considerar que aquesta cultura, com a tret que caracteritza els col•lectius humans, arrelada en la globalització econòmica i social va acompanyada d’una altra cultura emergent que no té límits. Em refereixo a la cibercultura, un fet sociològic, talment antropològic, que es produeix al ciberespai, un fet no que pot ésser tractat com a un fet aïllat o com “una curiositat sociològica” sinó que és una realitat que en gran part és el que permet arrelar la cultura global i esperonar les transformacions socials que empenyen d’est a oest i de nord a sud. Unes transformacions aparentment basades en el fluir lliure del coneixement en una societat oberta i plural. Una nova societat, una nova cultura que neix lliure, independent, anàrquica, desregularitzada i que en certs aspectes te molt de creació primogènita, però que se sustenta en l’ús de recursos no naturals, en coneixements sovint no públics, subjectes a distorsions i sorolls de fons, i com a tal molt sensibles a les polítiques quant a l’accés de la informació, als recursos i als mercats. Com a tal, una societat que per desenvolupar-se més enllà del voluntarisme en els moments primogènits, necessita de recursos, atès que el seu desenvolupament i expansió passa fonamentalment per les capacitats de les societats pròsperes i de les que pretenen ser-ho. Unes capacitats i una prosperitat que van més enllà de les seves condicions econòmiques i que tenen més a veure amb les seves capacitats culturals col•lectives, en la seva preparació formal i informal per a la nova era, en la seva capacitat per entendre i actuar coordinadament amb una perspectiva comuna i clara de la gran importància del moment actual. Així, són i seran claus la capacitat d’inversió, de generació de recursos, de voluntat de solidaritat -que no és caritat-, en la universalitat de l’accés als serveis i als sabers, i en l’assumpció del bé suprem del coneixement: quelcom que com més en dones més en tens. Tot plegat ens situa, en definitiva, davant el repte d’assumir els nous paradigmes de la societat del coneixement a cavall dels reptes de la productivitat; la recerca i la innovació; i la globalització. En aquesta línia cal entendre i assumir que la irrupció de la revolució cientificotècnica i el procés d’internacionalització i liberalització mundial origina nous desafiaments polítics, econòmics, culturals i socials arreu. Lentament els paradigmes que caracteritzaven la societat industrial han anat canviant al ritme que han marcat les contínues onades d’innovació, recolzades en la tecnologia computacional i telemàtica, accelerant el procés d’obsolescència de les organitzacions socials, empresarials i de les formes d’exercir el poder que els ciutadans atorguen a les Administracions. Tots percebem que les regles en què es fonamenten les pautes de relació social, els models educatius, els processos de generació de valor econòmic, els criteris per la presa de decisió, les conductes i els valors estan canviant. Ara, amb independència del grau de formació i capacitat de discernir entre la falsedat o la certesa, els professionals i els ciutadans disposen de més informació que qualsevol generació precedent. El correcte ús de les informacions, determina el potencials dels individus, de la mateixa manera que condiciona la capacitat de generar benestar, progrés i competitivitat a aquells col•lectius humans que tenen la capacitat d’accedir-hi i utilitzar-les amb llibertat. Estem submergits en un procés de canvi, que conforma lenta però inexorablement la nova cultura que impregna els ciutadans més compromesos en la nova etapa evolutiva que el món sencer, i molt especialment les societats pròsperes i els ciutadans amb capacitat d’accedir a la xarxa, aborden sense tenir ben acotats els reptes i desafiaments a afrontar. La globalització econòmica, social i informacional és un fet. Ara bé, la globalització i el mestissatge social no és res de nou, ja que la primera onada globalitzadora esdevingué una realitat a finals del segle XIX i principis del XX (un procés similar al de la globalització actual es produí entre 1870 i 1914), i aquest és un fet a considerar per aprendre dels errors i avançar amb pas ferm cap l’esdevenidor. El motor incentivador passava, igual que ara, per aprofitar els diversos avantatges dels diversos territoris amb la finalitat d’incrementar els marges produïts en l’activitat productiva. Llavors es buscaven bàsicament els avantatges quant el cost de la mà d’obra i de primeres matèries. Ara, a aquests, que segueixen essent importants, s’hi sumen els aspectes associats a polítiques de foment de l’activitat productiva, les polítiques mediambientals, el potencial de desenvolupament del mercat proper, la formació de la gent, les actituds de la població, la connectivitat i les infraestructures, i la capacitat d’innovació. Podem constata que l’equació s’ha tornat més rica i molts més complexa, ja que cada cop hi ha més factors involucrats. En aquell període, les tensions socials, i polítiques conduïren a dos greus confrontacions armades mundials que frenaren bruscament aquell procés, que no es va reobrir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. És per tant, la segona vegada que s’afronten els reptes derivats de la globalització econòmica i de retruc la interrelació social, un fet que cal considerar. D’una banda, és cert que hi ha molts factors nous, fonamentalment aquells derivats de la revolució informacional sustentada en les quatre tecnologies que irromprien amb força a l’últim quart del segle XX: la digitalització, la informatització, les telecomunicacions i el format multimèdia, que han possibilitat la transformació, talment l’inici de la transformació, de l’economia industrial a l’economia del coneixement, i d’una altra la irrupció amb força de les relacions humanes no pautades o preestablertes. També és cert, però, que les pautes culturals i els desequilibris socials actuals no es distancien excessivament dels que regien el panorama mundial a inicis del segle passat, a la vegada que la cibercultura i les xarxes associades es troben, avui per avui, llunyanes del centres de poder real del planeta. En aquest procés continuat de liberalització i mundialització de l’activitat econòmica, social, informativa i cultural que caracteritza la societat del coneixement, s’incrementen les distancies entre el diversos col•lectius i territoris en funció de la capacitat d’aprofitar les oportunitats arrelades en la mateixa, i a la vegada se segmenten, aquests col•lectius, en funció de les seves capacitats i tipologia dels productes i serveis capaços de generar. És en aquest context on la capacitat d’accés al coneixement, i a les eines i útils tecnològics esdevé crucial per desenvolupar-se individual i col•lectivament assolint, o mantenint, cotes de progrés i benestar. La societat actual, plural i desequilibrada, configura col•lectius humans heterogenis i asimètrics, on el seu desenvolupament passa per la competitivitat de cadascun d’ells. Plantejar-se els reptes de la competitivitat i afrontar-los esdevé la pedra angular on es recolza el progrés i paral•lelament la consolidació de tota societat independent i lliure. En aquest escenari, i considerant els països més avançats, la seva economia hauria de centrar els seus esforços en millorar la seva competitivitat, en la capacitat de transformar la informació en capital de coneixement i gestionar-lo de forma eficaç. En definitiva, cal assumir que als països més avançats, la via de progrés passa per la competitivitat basada en la innovació, en contrapunt a la de cost, una via reservada per aquells països que no han assolit encara els nivells de benestar i progrés dels que disposa el primer món i que segueixen basant la seva competitivitat en uns costos de producció més baixos. Catalunya encara està patint l’adaptació d’un model a l’altra i és en l’èxit d’aquesta transformació que ens juguem l’esdevenir del país. La via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzadora dels processos productius per assolir altes cotes de generació de valor- es fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny, en contrapunt a la societat industrial que fonamenta el seu desenvolupament en els recursos productius i les primeres matèries. Aquest fet varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia dels paràmetres rectors de la societat industrial. Quant a la terna Ciència, tecnologia i disseny, cal constatar la importància creixent del disseny en la societat actual, un fet no nou però que ressorgeix amb força renovada al últim quart del segle XX. A la tradicional i reconeguda importància del binomi Ciència–Tècnica de l’era industrial i preindustrial, se sumà el disseny en aportar valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formacionals o de gènere. Un exemple de que el disseny és una qüestió que va molt més enllà de l’estètica, s’evidencià en el si de la societat del coneixement i als entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’un congrés com aquest, un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge electrònic, una xarxa de dispositius de videoconferències, etc.-, en tant que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser, sense cap mena de dubte, un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, per als seus usuaris, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social. En aquest context determinant del disseny, és fonamenta l’opinió cada cop més acceptada que el disseny ja no és sols un valor estètic, al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions avançades, a la vegada que per als col•lectius humans l’eina bàsica per fer possible la sostenibilitat, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització de l’impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé cabdal entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització de l’impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus; cal entomar els problemes derivats del ús, ja que la major part del malbaratament de recursos i contaminació es produeix en aquest fase del cicle de vida del producte, i no sols al principi i al final on l’impacte sol ésser tan sols entre el 10 i el 20% del total. Hom recorda a tall d’exemple els aparells de refrigeració o els vehicles amb motors d’explosió. La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, s’evidencia amb força renovada quan s’analitza l’inqüestionable canvi climàtic amb independència què l’origen de les seves causes sigui l’home, la sobreexplotació del planeta, el malbaratament dels recursos, o els ajustos periòdics que es sotmès el nostre planeta Terra, entès com a ‘element viu’ segons la teoria Gaia. Avui s’ha assumit que el canvi climàtic és un fet amb implicacions econòmiques immenses i amb conseqüències impredictibles per al desenvolupament humà. Però si és inqüestionable la importància de l’impacte, d’acord als informes que es van coneixent des de diferents sectors, també és cert que l’home pot i hauria de treballar per evitar-ho, minimitzant els efectes negatius que pot tenir sobre la salut, el desenvolupament social i l’economia. He volgut posar de manifest alguns aspectes, que de ben segur permeten i requereixen debat, però que evidencien la importància del disseny, i que em permeten manifestar, que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos, esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny. La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal, que es traduirà en el model d’accés al coneixement i en el model de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari. Assumida la importància determinant quant a construcció del futur del disseny, emprat simbiòticament amb la ciència i la tecnologia, haurien d’acceptar que a pesar del potencial que aporta al procés innovador, la innovació no és suficient per competir en l’economia del coneixement. Cal aplicar-la a una finalitat clara que és la millora continuada en un entorn complex, asimètric, canviant i desregularitzat. És en aquest sentit on la triada globalització, productivitat i innovació esdevé la clau per assolir la competitivitat. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components per cada valor o nivell de competitivitat possible, ja que la composició dels components en un determinat moment, condiciona el valor o nivell de competitivitat del futur. Identificar els components, i donar el pes òptim a cadascun d’ells en l’equació a resoldre és l’objectiu a assolir per guanyar el repte de la competitivitat, i la via per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats. Cal comprendre que la globalització, ultrapassa el concepte d’internacionalització tal com s’entenia fins que la interdependència, l’obertura dels mercats i la liberalització modificà l’escenari i obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, simultàniament a disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats. Així doncs, assumir la globalització i extreure avantatges comporta la gestió simultània dels conceptes, tangibles i intangibles, que acoten i defineixen en primer lloc la localització de la producció, i la logística associada, en segon la internacionalització del producte, i en tercer, la capacitat d’esdevenir referent quant als serveis i els productes, mercès al valor dels mateixos i la qualitat del servei. Un repte complex a l’abast sols d’aquelles que impregnen l’organització de coneixement compartit i treball en equip. La productivitat que es fonamenta en les infraestructures i la seva aportació a la interrelació i connexió al mon. L’equip humà que configura l’organització en el que coexisteixen lideratges, compromisos, habilitats, coneixements i actituds. I finalment l’entorn o el territori on és desenvolupa l’activitat, l’espai on les persones creixen professionalment i socialment. Sols amb l’harmonia i l’equilibri entre els diversos components que configuren les infraestructures, l’equip humà i el territori la productivitat assoleix cotes optimes. Quant a la innovació cal plantejar-la com a innovació integral, que comporta aplicar-la a producte, organització i procés, que obliga a gestionar i considerar aspectes científics i tècnics, culturals, coneixements i formació de les persones, mecanismes de presa de decisió, capacitats d’interrelació i cooperació etc.. Tot un conjunt de fets, que se centren en la capacitat de les persones i el seu tarannà molt vinculat a la cultura que impregna les seves actuacions. La innovació requereix d’una actitud especifica, a nivell individual i col•lectiu, que no pot defugir d’assumir risc, de saber que tot té data de caducitat i que potser d’utopia d’avui no ho serà demà. Es pot concloure, que la competitivitat fonamentada en els conceptes anteriors, única via per les societat prosperes, requereix disposar de persones altament formades i capacitades en coneixements abstractes, per possibilitar continuar desenvolupant-se comprenent i incorporant els avenços científics; també en coneixements instrumentals que permeten extreure amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques; i en valors actitudinals, d’importància creixent, per facilitar el treball interdisciplinari en equips heterogenis i plurals que afronten amb llibertat l’obsolescència i amb compromís la millora de l’existent i la creació del nou. Així doncs, Voldria finalitzar emfasitzant la complexitat en què s’arrela la competitivitat, però a la vegada expressar la convicció què la competitivitat esdevé la clau en una societat globalitzada amb independència de la dimensió del país o de l’organització. Una competitivitat basada en el factor humà, o capital social, en el talent de les persones. Un talent. però que només pot aflorar si es desenvolupa en llibertat, pluralitat i amb un accés al coneixement obert i compartit. Per accedir a la videoconferencia aquí . Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement. www.cperc.net Director General Fundació Fundit www.esdi.es 17 de novembre de 2006