És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona. Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009

Fa uns dies el Instituto Nacional de Estadística va donar a conèixer el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa quasi 25 anys; una circumstància que no sols és preludi de més dificultats en la propera tardor i hivern, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, sinó també de pèrdua de competitivitat dels nostres productes industrials, i més dificultats per les exportacions, ja que si be el increment de la inflació industrial te una part important de les arrels en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes intrínseques al baix nivell de productivitat de la nostra economia; el diferencial d’inflació; el superior creixement dels costos i una manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat als esforços en recerca. Una pèrdua de competitivitat de l’industria que pot agreujar encara més els baixos marges industrials i a la vegada la deteriorada balança comercial. Quant al dèficit comercial (proper al 10% del PIB) és un dels problemes més importants de l’economia espanyola que tot sovint queda amagat, ja que un dèficit comercial sistemàtic genera problemes a mig i llarg termini per la necessitat d’endeutament associades, un fet que cal dons capgirà de forma decidida, i en el que cal la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important: per augmentar decididament les exportacions. En referència al problema de la competitivitat industrial, que s’evidencia de forma més clara en els períodes de dificultats, ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-lo com un desafiament urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot garantir un doble objectiu: assegurar la capacitat de participar en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen tant la rendibilitat i les noves inversions en recerca, desenvolupament, innovació, i infraestructures requerides, com el progrés social. La competitivitat de les empreses és per tant la clau del progrés de tot país, conseqüentment els països tenen que crear els entorns per fer possible la competitivitat, una competitivitat d’acord al seu model productiu específic en el que conflueixen, o el condicionen, entre altres: el subsistema educatiu basic, el professional i el de grau superior; el sistema de recerca e innovació; la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer. Una competitivitat condicionada per aspectes externs però també per aspectes interns, ja que obliga a les empreses a entendre i assumir els nous paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; uns fets que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per esser altament productius, a perseguir la qualitat, a saber identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser altament flexibles, a utilitzar la informació interna i externa, a tenir una organització disposada als canvis i a les innovacions tant tècniques com d’organització i de producte, i a saber cooperar per poder competir arreu. Cal dons un model de desenvolupament sòlid, i la clau per disposar del mateix resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència, tot país necessita una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual, la qual requereix actuar en una triple vessant: solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en aspectes propis relatius a l’organització i la productivitat. Efectivament, el problema financer és especialment greu per moltes industries, tant per afrontar els problemes de la innovació i de l’expansió internacional com en les èpoques de disminució del ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la conseqüent restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i voluntat d’afrontar el futur disposin dels recursos financer requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Per afrontar el problema de la balança comercial o d’exportació cal acompanyar a les empreses en les seves activitats mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, tot prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna, una política adreçada tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com amb aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a qui pot generar futur. Finalment, si les condicions de l’entorn són fundamentals, hom no pot ignorar que sols amb esforç i canvis interns, la competitivitat fonamentada en una bona productivitat, alt nivell d’innovació, i l’adequat nivell d’internacionalització es por garantir si l’empresa assumeix l importància del recurs humà, la necessitat de les aliances i la cooperació, d’estendre la seva cadena de valor aprenent a funcionar sincrònicament amb els mercats, i implantar una gestió compromesa i participativa. Podem concloure que estem en temps difícils, però que moltes coses són les que podem fer per minimitzar els impactes negatius, i sortint enfortits de la crisi, però entre elles una és clau: apostar decididament pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb la societat. Antoni Garrell i Guiu agost de 2008.