POSICIONAMENT DEL CERCLE ORGANITZACIÓ DEL NOU GOVERN El Cercle per al Coneixement, conscient de la importància cabdal del Sistema Universitari i dels Centres de recerca en el context de les societats pròsperes, va analitzar detingudament les propostes que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, que aplega a les universitats catalanes amb finançament bàsic públic (Universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, de Girona, de Lleida, Rovira i Virgili i Oberta de Catalunya), van presentar al proppassat mes d’octubre al conjunt de les forces polítiques catalanes que concorrien a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les propostes feien referència a un acord de govern en el camp de les universitats, la recerca i la innovació. El primer punt del document de propostes argumenta la conveniència d’un departament específic d’Universitats, Recerca i Innovació. Diuen les universitats que, “el moment històric que es viu a Europa, emmarcat per les declaracions de Bolonya (Espai Europeu d’Educació Superior, EEES) i Lisboa (R+D+i), fan imprescindible que a Catalunya hi hagi avui una política ben definida i identificable en universitats, recerca i innovació visualitzada a través d’un departament propi en el govern. És necessari un departament específic amb responsabilitats en aquest camp per garantir la prioritat de les polítiques a desenvolupar en igualtat de condicions en el Consell Executiu que la resta de temes de l’agenda política del Govern, i que aquestes no es vegin diluïdes en un departament de la dimensió i la complexitat com ensenyament o repartides en diferents departaments”. A hores d’ara no sabem quina serà la decisió que adoptarà el nou president de la Generalitat, d’acord amb els partits que conformen la nova majoria parlamentària que li donarà suport, si bé tot apunta que aquesta demanda no serà satisfeta, si més no aquest departament que identifiqui universitats, recerca i innovació no apareix a la llista que aquests dies han donat a conèixer els mitjans de comunicació. Una de les hipòtesis que s’han sentit, alternativa a la continuïtat de l’actual departament d’Educació i Universitats, és la d’incorporar la universitat, la recerca i la innovació a un macrodepartament d’Indústria i Comerç. Sembla com si la universitat, la recerca i la innovació fossin quelcom que es posa en un lloc o un altre per tal de satisfer equilibris polítics. L’opinió del Cercle per al Coneixement és que Catalunya es troba avui en una cruïlla important. Ha de continuar mantenint una economia amb evidents mostres de manca de competitivitat, o ha d’emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement i s’ha d’incorporar de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement. Nosaltres no dubtem sobre quin ha de ser el camí, només cal analitzar l’últim informe del World Economic Forum (Espanya ha perdut 2 punts i ha passat del lloc 29 (2004) al 31 (2005) en el Networked Readiness Index). La situació d’Espanya no és bona. Els indicadors macroeconòmics són bons, però l’índex global de competitivitat no. La paradoxa s’explica gràcies a l’elevat pes de la construcció i el turisme. Els elements que conformen l’índex ens indiquen que l’educació superior, la recerca i la innovació no estan a l’alçada de les dels països amb qui hem de competir. No hi ha solucions a curt termini per resoldre aquesta qüestió, però el que si hi ha són mecanismes que permeten canviar les tendències. Les polítiques que cal desenvolupar, segons el nostre parer, són transversals, requereixen la màxima atenció del govern de la Generalitat, per aquest motiu creiem i demanem atenció al màxim nivell de govern, i que aquesta atenció sigui continuada. Creiem que els rectors de les universitats, experts coneixedors del sistema i de les problemàtiques de la recerca i la innovació, haurien d’esser escoltats. Cal una atenció específica a la universitat, a la recerca i a la innovació. Queden pocs dies. En menys de dues setmanes el nou govern s’haurà configurat. Deixant de banda els lògics i comprensibles equilibris necessaris en la formació d’un govern de coalició, creiem que el nou disseny del govern ha de contemplar aquest fet tenint en compte que la configuració d’un govern dóna missatges de les prioritats a abordar. La Catalunya del segle XXI, tal com hem manifestat en reiterades ocasions, té unes prioritats clares: li cal entrar plenament en la Societat del Coneixement, li cal un fort impuls a una universitat renovada, competitiva i de qualitat; li cal un fort impuls a la recerca, una recerca d’excel•lència en àmbits concrets capaç de generar valor, sense oblidar la necessària formació de capital intel•lectual en tot els àmbits del coneixement; i li cal innovar perquè sense innovació no hi ha creació de riquesa. Compartim l’ideari del govern quant a promoure unes polítiques socials cada vegada més justes, però no serà possible desenvolupar-les sense una economia competitiva que tingui una base sòlida en la innovació i el coneixement. Un país que no genera riquesa no pot fer inversió social i l’estat del benestar s’afebleix. Des del Cercle per al Coneixement, com una associació de la societat civil políticament plural, i que té com a finalitat promoure la reflexió i fer propostes per a una Catalunya que arribi a ser líder en la Societat del Coneixement, creiem que cal que la petició dels rectors sigui analitzada amb cura, conscients de que sols amb clares politiques d’R+D+i, que obliguen a un fort recolzament a la universitat i els centres de recerca, els reptes de l’esdevenidor seran assumibles. Remo Suppi Boldrito Responsable de l’àmbit de Ciència, Tecnologia i Disseny Cercle per al Coneixement www.cperc.net

Amb celeritat i eficàcia, un fet que cal agrair, perquè els períodes d’incertesa són temps de paràlisi, s’ha configurat una amplia majoria parlamentaria que farà possible l’elecció del Sr. José Montilla com a quart president de la Generalitat des del fi de la dictadura. Amb la seva investidura esdevindrà el president del nostre país, de tots aquells que hem optat fer, amb independència del nostre origen, la nostra llar d’aquest terra tot compartint desenvolupament i projectes. Amb l’elecció del president serà possible la formació del govern que haurà de regir Catalunya en els propers quatre anys. La celeritat en l’acord és un fet que no pot passar desapercebut, ni tampoc el compromís conjunt que l’enquadra: “d’iniciar una llarga etapa d’estabilitat, cohesió social, progrés econòmic, desenvolupament sostenible, i ambició nacional”, quant defineix la missió i els objectius estratègics, que posa les bases per un govern que, des de l’acció unitària, haurà de treballar per la seva consecució assumint amb valentia els reptes de l’economia del coneixement. Un inici diferent, tant en el temps com en l’escenificació, del que fa tres anys, i que ens hauria de permetre afrontar amb esperança i respecte la nova legislatura, portant-nos a un govern amb voluntat d’estabilitat, cohesionat, i amb capacitat de liderar les polítiques quant als reptes i desafiaments del país. Quelcom que, amb independència dels partits que acabessin formant govern, hem demanat des del Cercle per el Coneixement amb articles o en sessions de treball amb representats del diversos partits. Que Catalunya necessita endegar polítiques decidides quant als desafinaments existents, és un fet reclamat per la majoria d’organitzacions socials i econòmiques de tots els àmbits, des del moment que el ciutadans de Catalunya aprovarem l’estatut i s’anuncià la convocatòria d’eleccions. Un estatut que caldrà desenvolupar amb ambició en la nova legislatura, sense oblidar els reptes que la globalització econòmica i social, que caracteritza la societat del coneixement, posa al nostre país en una cruïlla de múltiples decisions i prioritats inajornables que requereixen ‘pactes a nivell nacional’ per afrontar la innovació i la recerca, o el desenvolupament de sector estratègics. Al llarg de la precampanya i campanya electoral fou el moment de fomentar el debat i reclamar la priorització de les polítiques adequades als reptes de la Societat i l’economia del Coneixement, posant l’accent en els joves; els emprenedors; en la formació i el desenvolupament científic; en la transformació i potenciació del model productiu; en les infraestructures, …, tot permetent generar els recursos que possibiliten les polítiques socials i el desenvolupament personal i professional. Ara és l’hora, des de la societat civil, de facilitar l’acció de govern, de la col•laboració lleial des de la més estricta independència i exigència de que les polítiques garanteixin tant el present com la construcció del futur en el context de les societats prosperes. És temps d’assumir, des d’una actitud vigilant, compromís fent i deixant fer. Efectuant-ho conscients de que el període que iniciem, més enllà de l’obligada tasca de control que té el Parlament i la oposició, requereix de que tots sumen esforços i compartim il•lusió i fites, sabent que ens aplega el futur i els projectes per conquerir-lo. Junta Directiva del Cercle per al Coneixement. Barcelona 8 de novembre de 2006.

En los últimos años en Cataluña ha habido más diagnóstico que visión. Hay más preocupación para explicar dónde estamos que para intentar definir adónde vamos. Somos campeones del mundo en diagnóstico, tenemos todo tipo de observatorios, pero nos falta una visión compartida potente, planteada con rigor, sobre el futuro de Cataluña. En la reciente serie publicada en este periódico sobre la Cataluña emergente, se evidencia con ejemplos que hay gente emprendedora que trabaja con una nueva visión, tanto para sus iniciativas personales como para Cataluña. Uno tiene la convicción de que hay una nueva visión emergente del país que todavía no recogen los argumentarios políticos. De hecho, no es imprescindible que el futuro del país se defina desde la política, y sería deseable que el ejemplo de algunos proyectos, de algunas trayectorias, sirviera para concretar y compartir una visión del papel de Cataluña en el mundo. En el Barcelona Breakfast, entidad de empresarios, profesionales y universitarios, reunidos en torno a la economía del conocimiento, hemos trabajado para definir nuestra visión de país, nuestro escenario de futuro deseado, con la ambición y el realismo que requieren las visiones. Para ello hemos intentado no instalarnos en errores de antaño y observar aquellos modelos de país que podían estimular nuestra reflexión. Nos inspira más California que Florida, nos gustaría tener un gran motor empresarial como Finlandia, la capacidad de captar proyectos e inversiones de Irlanda o aspectos del modelo rápido de Corea. Pero somos conscientes de la necesidad de tener un modelo propio, construido más allá del diagnóstico que se regodea en sí mismo. Tampoco nos motivan los discursos catastrofistas; más bien creemos que estamos bastante bien, pero que no vamos nada bien. Nos preocupa la sensación de país que mira más por el retrovisor que por el parabrisas. Tener visión es tan necesario como disponer de un sistema de liderazgos que sepan plasmarla, gente con capacidad de tener prioridades y de ilusionar incluso cuando dicen que no, con capacidad de establecer lógicas más eficientes en la relación público-privada y de mejorar la situación de Cataluña en el mundo actual. Nos falta dibujar el papel futuro de Cataluña en España (que ya no es el país atrasado que algunos denostan) y en Europa en este mundo global, donde no sólo Estados Unidos desempeña un papel clave, sino en el que los países emergentes de Asia ejercen un papel tan determinante como el de la pobreza de Ýfrica, que todos los días llama a nuestras puertas. A juicio del Barcelona Breakfast, la visión de Cataluña consiste en construir un país con una economía del conocimiento sólida. No se trata de tener un país basado solamente en el sector de las tecnologías de la información, sino un país de clusters densos en un conocimiento que los haga competitivos tanto si pertenecen a sectores nuevos como a sectores consolidados. Es una visión de un país que debería conseguir resultados eficientes en su sistema de conocimiento basado en los ejes de empresa, Universidad y Administración. Un país que es capaz de apostar por aquellos que demuestran potencialidad de liderazgo internacional. Sin miedo a escoger, a renunciar, a apostar fuerte. Querer ser buenos en todo sólo nos hará aspirar a la mediocridad. Esta Cataluña fuerte en economía del conocimiento requiere dos grandes iniciativas: primera, mejorar la captación y el rendimiento del talento, y segunda, potenciar proyectos de una dimensión internacional más significativa. Necesitamos atraer talento y retener talento, nuestras empresas necesitan una infusión de talento (local e internacional) equiparable al esfuerzo que las empresas catalanas han hecho en exportación en las últimas décadas. Necesitamos mejorar la rentabilidad de nuestras inversiones en conocimiento con una verdadera revolución cultural: no se trata de poner un parque tecnológico en cada esquina ni de tener una universidad en cada barrio; se trata de orientar el sistema de conocimiento al desarrollo de proyectos innovadores y tangibles, multiplicando los resultados actuales. Además, hay que crecer. No tenemos proyectos grandes con muy pocas excepciones. Debemos mejorar nuestra capacidad de riesgo empresarial para adquirir dimensión y nuestra ejecución de proyectos colectiva; no sirve de nada inventar planes por doquier que no se ejecutan. Talento y dimensión, ésta es nuestra propuesta para avanzar. Cataluña es un país hecho de una red de ciudades muy interesantes y tiene que pujar para atraer grandes proyectos (tanto como grandes empresas), debe internacionalizar su talento atrayendo y exportando múltiples marcas personales que le den riqueza y muchas marcas corporativas que le otorguen más peso y presencia en el mundo. La Cataluña emergente existe, avanza, a pesar de que no ha terminado de formular su visión. Xavier Marcet Presidente de la asociación para la economía del conocimiento Barcelona Breakfast Articulo publicado en EL PAÝS el 11 del 9 del 2006 Informacion relacionada: Integració: Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

Adéu-siau a l’estatut del 79 El passat dimecres dia 9 d’agost entrà en vigència el nou estatut d’autonomia de Catalunya. Ho feu amb silenci, per l’oblit propi dels períodes estivals, precedit pel debat, a la Diputación Permante del Congreso, sobre el contundent cop a la llibertat de desenes de milers de persones efectuat el 28 de juliol a l’aeroport del Prat, i les imatges de les 2.000 hectàrees cremades al Empordà, -sense oblidar l’angoixa i el sofriment de milions de persones que dia a dia veuen la mort atansar-se, disfressada d’incomprensió i intolerància, a l’Orient Mitja o en els recons del nostre planeta allunyats dels ulls de la premsa. Un cert oblit també originat per l’estrès de més de dos anys de crispació, encontres i desencontres entre les forces politiques, i per la manca d’actuacions en altres camps on els retorns per la ciutadania i el teixit productiu essent a curt i mig termini esdevenen claus, eliminant incerteses, per plantejar i assolir el futur. Potser també, per la preocupació i la incertesa que genera l’espera del pronunciament del Tribunal Constitucional arrel del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular. Amb silenci o no, el que és un fet és que l’estatut del 79, el que ens ha permès consolidar la democràcia i assolir altes cotes de progrés, ja és història, i el nou Estatut, tot consolidant la capacitat d’autogovern que aquell ens aportava, ens reconeix tot un conjunt de noves capacitats que com a nació requeríem per seguir avançant, no són totes les que necessitem i volem, però són més si les sabem desplegar i portar-les al màxim amb ambició, seny i coratge. Aquest és un dels reptes del govern que hauria de sorgir de la voluntat majoritària dels ciutadans al proper novembre. Un govern que hauria de desplegar-lo amb cohesió ideològica, lideratge, eficiència i eficàcia abordant els problemes reals derivants dels desafiaments de la globalització i la interdependència. En una societat que ha de mirar endavant no pot oblidar el passat, els 27 anys d’estatut del 79 de ben segur que es mereixen un adéu-siau generós amb el record i l’agraïment a tots aquells que el van fer possible i els que el saberen desplegar posteriorment. Junt amb l’adéu, sabedors que el temps no es pare, cal donar la benvinguda a l’Estatut del 2006, i exigir que, oblidant les legitimes discrepàncies, es treballí amb ambició de país assumint els reptes de les societats properes que no són altres que els associats a la formació, la recerca i la innovació, la vertebració d’un teixit productiu basat en la utilització intensiva dels sabers, i la qualitat de vida i el progrés dels ciutadans. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement 10 d’agost de 2006 ________ Informació Relacionada: Amb el nou Estatut cal obrir una nova etapa, per Antoni Garrell i Guiu I ara, a treballar; per Domenec Orriols.

El president del govern espanyol al Congrès dels diputats evidencià, aquesta setmana, la bonança de l’economia espanyola en el moment actual. Un conjunt de dades econòmiques, ja conegudes des de principis de maig, que ens situen en posicions de privilegi en quant a la Unió Europea. Les dades reflexen la bonança econòmica, encara que el creixement no es sustenti en els pilars de l’economia del coneixement. Les noves dades porten a la memòria l’informe «Global Information Technology Report 2005-2006, del Fòrum Econòmic Mundial, en el qual s’indica que Espanya passà del lloc 20 al 31 en el rànking que mesura la capacitat dels països en quant a l’aprofitament i utilització de les innovacions que aporten les TIC. Les dades demostren que els països del nort i centre d’Europa ocupen llocs de privilegi, mentre que els països del sur presenten dades allunyades de les posicions que haurien d’ocupar pel volum de les seves economies (Portugal: 27, Espanya: 31, Itàlia: 42, Grècia: 43), un fet arrelat en les polítiques dels estats i en les de la Unió. És conegut que les polítiques de la Unió estan més enfocades a models productius amb polítiques de R+D+i avançades, las dels països del centre i nort d’Europa, i no són les més adequades a les realitats socioeconòmiques del teixit empresarial dels països del sur. El Cercle per al Coneixement, en setembre de 2005 ja alertà sobre aquest problema explicant que si bé l’àrea supera els 100 millons d’europeus i aporta el 25% del PIB comunitari, només disposa del 16% dels investigadors de la UE25 i executa, aproximadament, únicament el 12% de la despesa en R+D. El teixit empresarial espanyol, format per un entramat de petites empreses que aporten més del 50% del PIB, impedeix que rebi ajudes comunitàries, amb l’excepció de les universitats i centres d’investigació que amb la seva participació en projectes europeus han aconseguit excel•lents resultats. Uns resultats que no són aprofitats per les empreses, al no disposar de models capaços d’integrar-los i convertir-los en PIB, la qual cosa, conjuntament amb l’ús ineficient dels potencials tecnològics comporta pèrdues de competitivitat i l’increment dels riscs derivats de la competència global. Conseqüentment, és necessària una política d’innovació que contempli simultàniament el suport a la creació de tecnologia avançada, per a disminuir la dependència, i faciliti l’increment de l’absorpció dels avanços per part de les empreses, buscant l’equil•libri entre: l’avanç científic, la productivitat i la competitivitat empresarial. Estant la política europea enfocada als sectors d’alta tecnologia, Espanya ha d’assumir la responsabilitat de facilitar el seu ús i que la innovació arribi al teixit productiu. Tan sols aquesta dualitat permet que la generació de ciència i tecnologia es tradueixi en productivitat, conseqüentment en progrés en línea amb els objectius de Lisboa apropant-nos als paràmetres de R+D+i que caracteritzen als Estats Units i Japó, en un moment en que Xina i Ýndia ja comencen a posicionar-se vers models econòmics basats, no sols en mà d’obra, sinó en el talent. S’ha de recordar que les dades de la OCDE, corresponents al 2003, ja indicaven que la UE invertia sols un 1.95 del PIB en R+D+i (1,11 a Espanya) mentre que als Estats Units arribà al 2.76, sent aportat en un 67% per les empreses, la UE només arribà al 55%. Tampoc no podem oblidar el baix valor de l’import a Capital de Risc a Europa, amb relació al PIB, que no arribà al 65% del que es registrà als Estats Units. Ara que l’economia espanyola funciona no podem oblidar que és la única de la Unió que creix i crea ocupació ha perdut productivitat des del 1995. És necessari recordar, com explica l’últim informe de SIE’05 de Telefònica, que entre 1995 i 2002 Espanya va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE fou un 1,2%, i que l’informe del «Consell Assesor de les Telecomunicacions de la Societat de la Informació» posa en evidència que Espanya ocupa les últimes posicions en el cumpliment de l’Agenda de Lisboa i amb tendència a incrementar la distància amb els primers. Ara és el moment de seguir treballant, potenciant les polítiques encaminades a reforçar les bases per a construir una economia competitiva, eficient i eficaç, capaç de mantenir-nos en una situació de privilegi, ja que això determinarà la nostra posició i competitivitat de les empreses en el context internacional. És necessari fer-ho, sabent que la política europea no s’ajusta, pel moment, a les necessitats espanyoles, la qual cosa exigeix que siguin les administracions i cadascuna de les nostres iniciatives les que compensin aquesta asimetria entre el nort d’Europa i els països del sur. Antoni Garrell Guiu President del Cercle per al Coneixement 31 de maig de 2006