Hace unos días la Comisión Europea publicó el informe European Innovation Scoreboard 2006, que analiza los conceptos relativos a Innovation Drivers, Knowledge Creation, Innovation & Entrepreneurship; Applications, y Intellectual Property, en definitiva aquellos aspectos mas significativos relativos al nuevo modelo económico y social en que se encuadra la economía del conocimiento, que caracteriza a las sociedades mas avanzadas y prósperas. Una economía que está trasladando la generación de las mas altas cotas de riqueza de los sectores industriales a los sectores de servicios, lo que implica que, en esas sociedades, la mayor parte del empleo ya no se concentre en las fábricas de productos, aunque eso no debería suponer la perdida de la capacidad industrial, a pesar de que ésta se fragmente ubicándose en el lugar más adecuado del mundo. En un contexto global, liberalizado y fuertemente competitivo la generación y aplicación del avance científico, la innovación en producto y la multilocalización son determinantes para el progreso. Por ello la generación, almacenamiento y procesamiento de la información se convierten en elementos claves y las tecnologías de la información y la comunicación adoptan un papel protagonista en cuanto a la competitividad, de tal manera que algunas veces eclipsen, o escondan, el papel determinante del diseño, olvidando que sólo con un proceso simbiótico entre arte y ciencia, diseño y técnica, la competencia y el progreso son posibles. En esta línea de conjunción de arte y tecnología deben recordarse los escritos y reflexiones del filósofo checo Vilém Flusser (1920-1991) en los que establece que el mundo de las artes y el mundo de la tecnología, separados desde el Renacimiento, se reencuentran en el diseño contemporáneo mediante un proceso simbiótico que sublima la creación y permite alcanzar las más altas cotas de innovación, evidenciando que el futuro depende de los diseñadores. Un diseño surgido de diseñadores capaces de eliminar las barreras y los recelos entre el arte y la tecnología, capaces de colaborar multidisciplinariamente y generar diseños cada vez más ajustados a las exigencias socioculturales, de género y las derivadas de la competencia y la globalización. Con esa concepción del diseño o Filosofía del Diseño en la línea propuesta por Flusser debería analizarse el documento de la Unión en el que se constata que la brecha que separa la UE. y Estados Unidos ha disminuido nuevamente gracias a que Alemania, Suiza, Suecia y Dinamarca obtienen mejor puntuación que aquél y a la vez se indica la baja puntuación que obtiene España que queda por debajo de la media europea, y que ninguna de las regiones innovadoras destacadas sea española, incluso la región de Praga es más innovadora que Madrid o Barcelona. Puede discutirse la metodología utilizada, la veracidad de los datos y adecuación de los indicadores, pero más allá de ello lo que no debe olvidarse es que en los países mas avanzados el progreso se fundamenta en el talento y la innovación, en la terna ciencia, tecnología y diseño, en un contexto donde superada la premoncencia exclusiva de la tecnología y los centros tecnológicos, se ha efectuado una decidida apuesta por el diseño mediante los Centros de Innovación y diseño que combinan armónicamente los tres factores indicados. Diseñadores interdisciplinarios, científicos reconocidos socialmente y dotados de los recursos requeridos, y tecnólogos comprometidos con el potencial de las tecnologías, son los agentes claves del progreso, un progreso que empezó hace tiempo para algunos y que se resiste para otros colectivos a pesar del talento y preparación de las personas. Muchos son los factores el fracaso escolar, los índices de penetración de banda ancha, la inversión en I+D público y privado, la dificultades de innovación de las PYMES, las políticas de capital-riesgo, el bajo índice de patentes, etc., pero entre ellas destaca la falta de apoyo y una apuesta decidida a los emprendedores en especial aquellos que centran su actividad en los sectores emergentes y en diseño. Una apuesta no exclusiva de la administración, lo es o debe ser de todos y cada uno de nosotros, ya que del apoyo a los creativos y a su trabajo interdisciplinario en sus proyectos como emprendedores depende el progreso y la competitividad en un mundo global Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coniexement www.cperc.net Director General Fundació per l’ESDi www.esdi.es 10 de febrero de 2007

RESUMEN del Articulo de Reflexión que se adjunta en la información relacionada El análisis de las propuestas y políticas públicas y privadas sobre la sociedad de la información en Cataluña durante la última década, abordado en una reciente tesis doctoral, muestra que las cuestiones relativas a las TIC y la sociedad de la información no se han integrado de forma sólida en los que se han considerado como proyectos clave (públicos y privados) para el progreso del país. Se postula así la existencia de una “fractura digital estratégica”, una de cuyas consecuencias sería la dificultad observada en movilizar hacia el impulso a “nuestra” la sociedad de la información a la variedad de agentes que han de colaborar en su construcción. El desequilibrio de las propuestas más visibles hacia las políticas de oferta y el despliegue de infraestructuras puede verse como una de las consecuencias de esta fractura estratégica. 1 Introducción Take care of the sense, and the sounds will take care of themselves L. Carroll, Alice in Wonderland Hay cada vez mayor evidencia de una correlación directa entre la competitividad (de los países, las regiones, las ciudades) y el desarrollo de la sociedad de la información. Los países más intensamente conectados son también los más competitivos. Las valoraciones independientes coinciden en situar a España en una situación de un cierto retraso respecto de los países líderes en el desarrollo de la sociedad de la información. Que incluyen primeras potencias como los EEUU, pero también países como Dinamarca, Holanda o Estonia. (No hay datos precisos sobre Cataluña, pero nada indica que ni los datos ni las conclusiones que se deriven hubieran de ser sustancialmente distintas). Hasta aquí el diagnóstico, por lo demás ampliamente compartido. Pero, ¿qué hacer al respecto? ¿Cómo nos imaginamos el futuro de “nuestra” sociedad de la información? ¿Cómo quisiéramos hacerla evolucionar?. En paralelo, si se coincide en que las políticas públicas han tenido un papel importante en el desarrollo de la sociedad de la información en todos los países líderes en esta materia, ¿cómo valorar las políticas de nuestras administraciones? ¿Cuáles necesitaríamos para mejorar? Ricard Ruiz de Querol Associat de Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Membre de la junta directiva

XINA: CENTRES DE RECERCA I INNOVACIÓ. Fa uns dies, vaig tornar a llegir l’informe publicat a principis de l’any passat per la UNECO sobre la Ciència 2005. En una de les seves pagines s’indicava la importància de la ciència y la tecnologia per impulsar el progrés social, ho feia amb un exemple: “… en l’any 1900 es necessitaven mitja hectàrea de terra i un any de treball per a alimentar a una persona, ara amb aquesta mateixa superfície de terreny i el treball d’un dia i mig es pot alimentar a 10 persones”, una enorme diferencia feta realitat mercès als “avenços científics quant a millorar les llavors i les plantes, la maquinària agrícola, el adobs i els usos cíclics de la terra ho han fet possible”, tot concloent que els coneixements científics aplicats a l’activitat productiva permeten assolir guanys que, tot millorant el PIB y la qualitat de vida, ens “encaminen cap a la creació de societats del coneixement, això és, societats basades en el saber fundat en la ciència”. La lectura del paràgraf ve animar-me a seguir fullejant l’informe on és destacava l’important creixement econòmic d’alguns països asiàtics, encapçalats per Xina, tot indicat que representava un seriós desafiament en l’àmbit de la Recerca i la Innovació a Estats Units, Japó i Europa. Al 2002 Xina disposava ja de 810.000 persones dedicades a la recerca, una xifra molt superior a Japó que ocupava a quasi 646 mil persones. En aquesta línia l’informe evidenciava que la despesa en R+D a l’Àsia va passar d’un 27,9% de la despesa total mundial al 1997, al 31,5% al 2002. De ben segur que el creixement de l’aportació xinesa explica aquest increment, ja que al 2002 la inversió en R+D+i assolí el 1,23% (una xifra molt llunyana al 0,85% del 1999), mantenint un ritme de creixement interanual del 10% en els últims anys; un creixement que permeté que la inversió en R+D+ì al 2003 es situes en el 1,31%. Una xifra llunyana al 1,93% de la UE, el 2,59% dels Estat Units i el 3,15% de Japó, però que evidencià la voluntat de complir l’objectiu del govern Xines d’invertir al 2010 la mateixa quantitat respecte al PIB de la Unió Europea en l’escenari més plausible, un cop constades les dificultats de complir establert a Barcelona on és fitxà con objectiu una inversió del 3% del PIB per l’any 2010. El creixement del R+D a Xina no és aliè a la presa de posició d’empreses com Huawei, en l’àmbit des equips de telecomunicacions, Ningbo Bird, fabricant xines de mòbils. Lenovo, fabricant ordinadors que adquirí la divisió del PC’s d’IBM disposant d’una quota de mercat local del 29% amb una clara expansió en tot Àsia. Haier amb presencia en més de 160 països fabricant TV, DVD’s, mòbils, aire condicionat, PC, etc. L’operador Xina Mobile. El fabricant de Televisors TCL amb participació important a Alcatel. Però també a que de forma continuada moltes empreses occidentals han optat per invertir en R+D en aquell país. Recentment, a final de l’any passat, coneixíem que Motorola obria a Xina un centre de recerca en las tecnologies de banda ampla inalámbriques, amb aquest nou centre Motorola disposa d’uns 3.000 enginyers dedicats a R+D+i en aquell país, uns mesos abans Airbus anuncià, fou a mitjans d’any, que enguany contractarà 200 nous enginyers xinesos plantejant-se la possibilitat de fabricar alguns parts dels avions en aquell país, anteriorment coneguérem que HP obrí un laboratori de recerca també a Xina, HP Labs Xina. Tots ells s’afegien a la llarga llista en que ja figuraven empreses com Microsoft, IBM, o la farmacèutica Roche. Tot un conjunt d’iniciatives que han portat que gairebé existeixi prop d’un miler de centres de recerca o desenvolupament estrangers en aquest país. Aquest és un fet que no pot passar desapercebut, ja que indica que les grants empreses, que mouen les xifres més significatives quant a recerca a nivell mundial, han conclòs que Xina no és sols un mercat amb gran potencial i un lloc idoni per implantar centres de producció aprofitant els diferencials de costos, Xina és també un excel•lent emplaçament per localitzar centres de recerca científica i tecnològica aprofitant el talent, la preparació, i l’actitud del significatiu nombre de nous titulats universitaris que any darrera any s’incorporen al mercat. Unes actituds que es mouen entre dos corrents que semblem incompatibles: la occidentalització i la modernització permanent del estil de vida, que sembla portar a l’oblit i destrucció de la pròpia historia; i per altre, un clar orgull de la seva antiga civilització arrelada, segons la tradició, en les dinasties Xia y Shang uns 2000 anys abans de Crist; corrents, però, que es retroben configurant unes persones que sabem que amb l’esforç i el treball constant la millora i el progrés és possible. Alguns poden seguir mirant a Xina com un perill per la seva capacitat de fabricar productes a preus inabordables per la resta, altres descobreixen que més enllà de costos de producció baixos, hi ha talent, formació, i compromís per assolir un futur hegemònic, i prenen posicions ubicant centres de desenvolupament. Però amb independència del posicionament adoptat cal recordar que el mercat és global i les fronteres s’han evaporat. Per tant és requerit prendre posició i no perdre aquells aspectes que encara ens atorguen avantatges. Uns aspectes que no són altres que les que s’entronquen en potenciar la ciència, la tecnologia i el disseny, tot facilitant convertir-los en PIB. Així dons caldria efectuar tot el que calgui no per mantenir el present sinó per configurar un futur que no pot defugir del compromís d’assolir, quant abans, la xifra més alta en inversió en R+D+i, i de configurar una societat que, arrelada en sòlids valors, assoleixi la més alta formació possible en cada moment, i adquireixi aquelles actituds que recolzant-se en l’esforç permeten que tota fita sigui assumible. Sols d’aquesta manera el mon global tindrà espai per a tots i la competència entre igual i desiguals serà possible. Antoni Garrell i Guiu www.cperc.net President del Cercle per al Coneixement febrer de 2007 Aquest article fou publicat al Mon empresarial de maig 2007

No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria. Espanya, al igual que Catalunya, esta vivint un període de bonança i creixement econòmic molt important, acompanyat de significatius beneficis en alguns sectors empresarials, a pesar, segons les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, d’ocupar el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, un índex de competitivitat baix i valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia del coneixement, una circumstància que condueix, o pot conduir, a preguntar si és requerit disposar de un sistema de recerca altament eficient i de qualitats, i si es requerida una aposta decidia per transformar el model en que es sustenta la generació de valor actual. Més enllà de les paraules, cal buscar les conviccions en que s’arrelen les actuacions i les politiques sense oblidar que a pesar del creixement sostingut des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua, i que el creixement s’explica per el pes del turisme i la construcció, i uns tipus d’interès negatius. Caldria assumir amb plenitud que en el món globalitzat d’inicis del segle XXI, els països amb alts nivells de riquesa requereixen transformar el seu model productiu basat en l’ús intensiu en ma d’obra cap un altre on l’eix vertebrador de la generació de valor és l’aplicació del coneixement al llarg del procés productiu. Arrelat en aquest fet, moltes son les veus que posen de manifest la necessitat de que l’empresa innovi, una innovació sorgida del avenç científic, el desenvolupament tecnològic i la capitat integradora del disseny. Un procés de innovació que permeti convertir els resultats de la recerca en PIB, i que exigeix de capacitats per aplicar, de forma continuada i rapida, les idees i els nous coneixements al teixit productiu, amb la finalitat de dotar-lo de la competitivitat i capacitat requerida per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats, i assolir altes cotes de qualitat de vida. Un anàlisis dels països més pròspers i avançats, permet constatar que es caracteritzen per un triple component que tracten simbioticament: per un costat fonamenten la innovació potenciant la investigació altament competitiva i el reconeixement social dels investigadors; per altre s’actua decididament en la millora de la productivitat fonamentada en les infraestructures, els equips humans i els serveis i capacitats del territori; i en tercer lloc s’aborden la globalització en un context d’interdependència i d’obertura de mercats que obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats, i capacitats d’esdevenir referent. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components però que es la única via per guanyar el repte de la competitivitat. En definitiva són països que no per ser més rics dediquen més diners a la recerca, a la interconnexió del món científic amb el món empresarial, a la formació, al procés d’innovació integral, i a la globalització econòmica i social, sinó que son més rics i propers perquè han dedicat i dediquen més recursos a aquest aspectes, i molt especialment a la investigació, com a fet primigeni on s’arrela la resta. Els socis del Cercle ha manifestat reiteradament que la Catalunya del segle XXI, requereix un fort impuls a la recerca d’excel•lència i a la connexió universitat empresa, i que estem en immillorables condicions per fer-ho ja que disposa d’excel•lents professionals, i investigadors de reconegut prestigi compromesos tant amb la recerca com en el treball simbiòtic amb l’empresa. Un exemple d’aquest fet el tenim en l’entrega del últim premi de la Fundació Catalana de Recerca que s’ atorgà al Dr. Mateo Dr. Mateo valero alero . El discurs valent (veure informació relacionada), convençut i argument del Dr. Valero és prova evident del compromís dels centres de recerca amb el futur, i un anàlisis lúcid de la realitat. Una reflexió que no pot esser oblidada, que cal llegir i fer nostra. Cal acceptar amb determinació la ma estesa que ens ofereix la Comunitat científica, i amb ella construir el futur on ens pugen sentir orgullosos. Un futur que possibiliti el desenvolupament i el progrés continuat de les properes generacions Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement Barcelona 30 de novembre de 2006