És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona. Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009

El dia 26 vaig comunicar als associats la meva voluntat de convocar eleccions a la presidència del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Aquesta decisió la vaig presentar a la Junta i la vaig adoptar després d’escoltar les seves opinions. Un cop ja comunicada als associats, ara voldria fer-ho a través d’aquesta plataforma per tal que tots els amics que ens honoreu amb les vostres visites pugueu assabentar-vos de primera mà de les causes d’aquesta determinació. En primer lloc vull manifestar que aquesta va ser una decisió molt meditada. Les raons que em van empènyer a prendre-la són bàsicament dues. La primera és que vaig optar a la presidència amb l’objectiu de consolidar un procés llarg, que s’havia iniciat a començament de l’any 2007, que fou la unió de dues associacions: el Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfats. Un procés que avui podem donar per totalment finalitzat. Com qualsevol procés d’aquest tipus, el resultat no és mai la suma exacta del dos components originals. En ell s’han perdut alguns associats i la nova associació s’ha enriquit amb tot allò de positiu que ambdues associacions tenien. Probablement deduireu que hi ha hagut dificultats administratives i de tot tipus; les normal en fusions d’aquesta classe. Lògicament aquests processos tenen molts serrells que demanen dedicació i generen molt desgast que s’ha acumulat en alguns de nosaltres. Voldria destacar i agrair el paper jugat pels membres responsables de l’equip, que ho ha fet tot més fàcil. Amb tot queden encara algunes coses per resoldre, així l’associació ha de consolidar noves fórmules de finançament que li han de permetre continuar la seva activitat amb la necessària tranquil•litat, tot mantenint la seva tradicional i valuosa independència política i dels grups de pressió. La segona raó rau en la necessitat d’abordar un projecte que il•lusioni al conjunt de l’associació. Creiem que fer-ho demana una llarga reflexió i la participació del màxim nombre d’associats. Moltes coses han canviat en la nostra societat des del proper (però llunyà per l’evolució social i política del país, moment en què un petit grup d’estimats socis amb visió i perspectiva) units per l’amor al país, van fundar l’aleshores Cercle per al Coneixement amb l’objectiu de contribuir a consolidar la Societat del Coneixement a Catalunya. Durant aquest temps les sensibilitats polítiques han canviat i al mateix temps han aparegut grups i associacions que també tenen objectius semblants al nostre, la qual cosa provoca que el nombre de reunions a les que molt de nosaltres som convocats és gran, hem de distribuir el nostre temps en diferents escenaris i, sovint, això repercuteix en la vida associativa. Per això probablement calgui buscar noves fórmules i models de relació que potenciïn el contacte directe amb trobades que es combinin amb una relació virtual enriquidora. En tot cas cadascú de vosaltres té idees, els membres de la Junta també en tenim, i algunes seran contradictòries. Per tant creiem que cal passar per un procés electoral i disposar d’una Junta més cohesionada i amb nous projectes que permeti fer sossegadament aquest debat i prendre les determinacions més escaients. És per tot això, com deia, que he cregut molt millor la legitimació electoral d’una nova Junta que enceti aquesta nova etapa amb il•lusió. Qualsevol canvi requereix noves energies. Voldria ara manifestar l’agraïment a tots aquells que us heu mostrat fidels a les nostres cites, físiques o virtuals, i especialment a tots aquells membres de la Junta que han participat activament en la gestió i dinamització del Cercle durant aquests mesos complicats.