Les dades que va presentar Ramón Tremosa, i que són les que utilitza el govern per donar explicacions sobre el pes que suporten les comunitats autònomes respectivament en matèria fiscal, representen un escenari en el qual la comunitat de Madrid seria la que més paga i la que més creix. Aquest fet, segons explicà Tremosa, és ben bé impossible, i només s’explica si es té en compte la metodologia emprada per construir els balanços dels quals s’extreu aquesta conclusió. En opinió de Ramón Tremosa, el fet que Madrid comptabilitzi els balanços en relació als beneficiaris potencials de les inversions fetes al seu territori (metodologia del benefici), i tenint en compte l’ambigüetat resultant d’aquest càlcul ple de subjectivitats, no assegura un balanç real per comunitats autònomes. La metodologia de flux monetari, que és la que es va fer servir en la darrera balança fiscal que es va publicar l’any 1996, només té en compte les despeses i invesions al propi territori, sense calcular possibles beneficiats de fóra de la comunitat autònoma. Amb aquest anàlisi, Catalunya resulta una de les comunitats autònomes que més retorna al conjunt de l’Estat, mentre que Madrid obté un “saldo cero” en el còmput de fluxos monetaris. El fet que l’Estat no hagi publicat cap més balança fiscal desde fa 9 anys, fa sospitar, segons Ramon Tremosa, que no es vol deixar de polititzar un escenari econòmic que en realitat és molt més perjudicial per a Catalunya que per a Madrid. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va versar sobre les reformes plantejades a la proposta del nou Estatut de Catalunya en matèria de finançament.

• Sense la publicació de les balances fiscals, es pot tirar endavant?

Tal i com va recordar el professor Tremosa, el conseller d’economia Antoni Castells ja dèia al 1999 que les balances fiscals donarien objectivitat al debat de finançament de les autonomies. Per tant, segons Tremosa, és difícil tirar endavant d’una manera objectiva si no es saben les dades reals.

• Quins són els canvis que s’han incorporat a la proposta formulada inicialment per CiU, en matèria de finançament, a la proposta de nou Estatut?

Ramon Tremosa va destacar, en aquest sentit, dos grans avenços. Per una banda, la demanda d’ua Agència Tributària catalana que col.labori amb la de la resta de l’Estat, i que liquidi tots els impostos generats a catalunya. Per altra banda, bilateralitat, que implica la sortida del règim de política fiscal i financera, amb una comissió mixta entre Generalitat i Govern Central, al marge de la taula rodona de les 15 autonomies que és com es negociava fins ara. La bilateralitat, però, segons afirmava Tremosa, no és una garantia de poder fer el que volguem: és un pols entre estat i generalitat.

• A l’escenari de creixement, hi ha un tema determinat: els fons europeus. Com canviarà la radiografia dels balanços quan s’acabin els fons europeus, o quan variin substancialment?

Ramon Tremosa explicava que una solució per veure fins a quin punt depenem d’Europa i els fons que se’n reben, és calcular la balança fiscal de cada autonomia amb la comunitat europea. En aquest cas, Catalunya tindria un saldo més o menys igual a cero, perquè rebem tant com tornem, pràcticament. A europa, actualment alemanya ha retallat els fons de cohesió, perquè el seu creixement ha decrescut. A més, els fons ajuden a la renda disponible, però no al PIB. Per altra banda, el fet de rebre inversions assegurades per part d’Europa pot ser un fre per a la iniciativa del país, com acostuma a passar en general amb totes les subvencions.

• La diferència de metodologies emprades per construir els balanços, sembla que només afecta en els seus resultats a la comunitat de Madrid, com pot ser això?

Això és degut, tal i com explicava Ramón Tremosa, a que la capital de l’Estat és sempre allà on la inversió és pot considerar més beneficiaria per a tot el país, i per tant amb un càlcul “per beneficis”, tot allò que es fa a Madrid es pot imputar com a benefici per a la resta de l’Estat.

• El model alemany és federal, i aquí no és així. Fins a on podrà arribar l’estatut que s’està presentant? Per altra banda, cada cop que rebaixes un punt del PIB del dèficit fiscal a una regió, com se’n resenten les altres regions?

En paraules de Ramon Tremosa, “si catalunya recupera un milio de deficit, aquest milió es perd i no el rep ningú més”. En la seva opinió, l’actual estatut intenta aconseguir elements d’estat federal, tot i que les negociacions seran difícils. La prioritat, segons Tremosa, és no cedir en els punts fonamentals, i centrar els esforços en paliar el dèficit fiscal.

• Al cercle creiem que l’economia s’ha de transformar per adaptar-se a la situació actual, però, tenim els suficients recursos per generar aquest canvi? Tenim les persones per fer-ho?

Segons Ramon Tremosa, la capacitat normativa ha de ser un instrument perquè les activitats puguin girar cap al valor afegit. En aquest sentit, el Pais Vasc és un model a seguir, i en realitat aquest és un exemple exitòs de com una remodelació del model de finançament propicia desenvolupar aquestes activitats. Si no hi ha instruments, no hi pot haver canvi. La industria catalana es perd en part per la falta d’aquests instruments. Pel que fa a les persones que han de liderar aquest canvi, Ramon Tremosa, desde la seva posició com acadèmic, va voler incidir en que el seu sector ha de presionar en allò que creuen “que es pot demostrar científicament”.

La plataforma civil Cercle per al Coneixement aposta per un model d’ensenyament superior homologable a Europa. Una comissió de membres de l’associació Cercle per al Coneixement presenten, en el marc d’una reunió amb el conseller d’Universitats Carles Solà, el seu posicionament respecte als compromisos establerts per la Declaració de Bolonya. El procés de construcció d’un espai comú d’educació superior a Europa, iniciat l’any 1999 amb la signatura de la Declaració de Bolonya, ha desencadenat una llarga controvèrsia a l’estat espanyol. Durant una reunió mantinguda amb el Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Carles Solà, els membres del Cercle per al Coneixement van posicionar-se a favor de compartir el model i la durada del sistema europeu d’ensenyament superior: tres anys per a la primera titulació (bachelor), i dos anys d’ensenyament de postgrau (màster). Paral.lelament, els programes de doctorat que també estan previstos a la Declaració de Bolonya permetrien un millor desenvolupament de les activitats de “recerca de vanguarda”. En opinió dels representants del Cercle per al Coneixement, l’opció recolzada per la majoria de rectors espanyols, que preveu quatre anys per al bachelor i un any per al màster, representa una pèrdua de competitivitat per a les universitats espanyoles, que es quedarien al marge del projecte de mobilitat i convergència europea representat per la Declaració de Bolonya. L’aposta del Cercle per al Coneixement per un ensenyament de qualitat i homologable a Europa va comptar amb el suport de Carles Solà, que va reconéixer que “un dels problemes del procés de Bolonya a Espanya ha estat precisament la manca de diàleg amb la societat civil”. Fent una radiografia de la situació actual, el Conseller Solà va recalcar que ja hi ha titulats segons el procés de Bolonya a molts països d’Europa, mentre que a Espanya no s’aconseguirà complir la data prevista per a la primera promoció: l’any 2010. “La manca d’interés demostrat pel gobern del PP, i la manca d’un projecte clar en l’actual legislatura”, han estat, segons Carles Solà, dos dels factors determinants per a l’endarreriment d’Espanya en aquest procés.

Jáuregui, vocal de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa, declarà que aquesta nova matèria empresarial és “una de les prioritats a abordar donada la creixent importància de les empreses en la conjuntura política i social actual”. El rol de les empreses i els empresaris ha canviat, i el govern i els sindicats – que varen exercir la seva influència al llarg del segle XX – han d’adaptar-se a al canvi. Tal i com afirmava Jáuregui, “actualment ens trobem en un context de devaluació del poder dels estats, que no poden aguantar la pressió de la globalització, i de crisi sindical respecte l’economia de les noves empreses, cada cop més petites i múltiples, més impossibles d’abarcar des de la vella concepció sindical”. El vell esquema dialèctic entre Estats, Empreses, i Sindicats ja no es manté: per una banda, avui les empreses poden pressionar l’Estat amb el seu poder econòmic, i per altra ja no són l’escenari de les antigues lluites de classes on només els sindicats vetllaven pel treballador. Els agents ja no són per tant els mateixos, i la nova societat, – interconectada, informada i capaç de generar opinió – ha transformat el model de propietat i gestió de l’empresa, que “ja no és una caixa tancada, sinó el centre d’un nou escenari en el qual s’ha de mostrar transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”. Jáuregui posà ènfasi en la necessitat de fomentar aquest esperit crític i proactiu de la societat envers la gestió empresarial, tot i reconéixer que si no hi ha mitjans de comunicació independents aquesta tasca es complica. Pel que fa a la legislació, Ramón Jáuregui considera que més que un corpus legal el que es necessita és conceptualitzar correctament com és una empresa socialment responsable, i intentar que la definició resultant sigui compatible a nivell supranacional, ja que les empreses, en molts casos, també ho són. Les accions actuals del govern que ja treballen en aquesta direcció comprenen una comissió d’experts format per 40 organitzacions de la societat civil, conversacions amb els sindicats, i la pròpia Subcomissió parlamentària en la qual Ramón Jáuregui participa. Com a membre del Partit Socialista, Jáuregui considera imprescindible que l’esquerra s’adeqüi als nous paràmetres socials i econòmics, i se centri en reflexionar sobre com expandir la cultura de la RSC a través de les pròpies empreses (un cop les lleis o el sindicalisme es mostren incapacitats per fer-ho), sobre com incrementar la capacitat de la ciutadania per influir en aquest nou ordre general, i sobre quines figures – com per exemple la de l’emprenedor – passaran a ser decisives. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement donà pas a una reflexió sobre el model d’autofinançament català i sobre el futur del govern basc. En relació al model d’autofinançament proposat per la Generalitat, Jáuregui afirmà que “no es pot extendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir que “l’executiu català sap que la negociació portarà a una recaudació compartida amb l’Estat com a mínim”. En l’àmbit polític, Jáuregui declarà que “mentre que el problema català per guanyar autonomia és financer, el problema basc són els plans sobiranistes que difícilment poden encaixar amb l’Estat”. En la seva opinió, “Zapatero estaria disposat a negociar una reforma estatutaria que inclogués també a l’esquerra abertzale”. Després de les eleccions autonòmiques d’Euskadi, Jáuregui considera que la proposta d’Ibarretxe per liderar el nacionalisme vasc ha fracassat, i que per tant només aquesta reforma, similar a la reforma de l’Estatut català, seria una via per conciliar nacionalistes i no-nacionalistes al País Basc. Tot i així, i considerant la situació dels conflictes enquistats durant anys, Jáuregui confessà que “ara per ara, aquesta solució és utòpica”.