Publicacions d'Amics del País
Ressenya amb el Sr. Miguel Sáenz de Viguera
- SEBAP
- Resum d'activitats
- Data: 06/10/2008
- 13995 lectures
El 25 de setembre es va iniciar el nou Cicle de Sopars - Col·loqui del Cercle per al Coneixement amb la presència del Sr. Miguel Sáenz de Viguera, membre d'Innobasque. Va parlar de la necessitat d'educar per a innovar i del nou model d'innovació, sobretot del País Basc.
El model basc d'innovació o educar per a la innovació,
Innobasque (l'Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia) que es crea el 2007 i pertany al consell a partir d'aquest moment, està presidida per Pedro Luis Uriarte i és una associació privada, sense ànim de lucre, creada per coordinar i impulsar la innovació a Euskadi en tots els seus àmbits i per fomentar l'esperit emprenedor i la creativitat. Innobasque està formada pels agents de la Xarxa Basca de Ciència, Tecnologia i Innovació, empreses privades, institucions públiques basques, representants institucionals d'empresaris i treballadors bascos i organitzacions de tota naturalesa relacionades amb la innovació. Innobasque pretén oferir una potent plataforma i xarxa de col • laboració per a tots aquests agents, a través de la qual desenvolupar activitats que promoguin els valors i actituds associats a la innovació en la societat basca, accions que difonguin a l'exterior la imatge de l'Euskadi innovadora, pol avançat de R + D + i, i totes aquelles que contribueixin a generar dinàmiques d'innovació en les empreses i organitzacions basques. La meva feina és com assessor de la direcció general de Innobasque. Per què es crea aquest consell basc de ciència, tecnologia i innovació? Perquè estem vivint un enorme canvi del model total / global de la tecnologia, de l'economia i de les relacions, i la resposta és innovació. Quins arguments tenim per explicar això? Recollint les opinions d'experts de MIT i Harvard en gestió i disseny d'organitzacions, diuen que una organització és una xarxa d'intercanvi d'informació. És una organització de qualsevol tipus una empresa, una universitat, un club de futbol, en fi, un conjunt de persones que coordinen les seves activitats amb un objectiu comú i on la coordinació està basada en l'intercanvi d'informació. Aquell amb el qual no es pot intercanviar informació no forma part activa de l'organització. La mida de la mateixa està limitada a fins on es pot intercanviar la informació, i l'eficàcia està directament relacionada amb la velocitat i la capacitat de processament d'aquest intercanvi d'informació. Per exemple, fins on va arribar exactament l'Imperi Romà? Fins on existien les carreteres, ja que aquestes eren el mètode d'intercanvi d'informació i coordinació amb Roma. Espanya va perdre les seves colònies quan va perdre el domini del mar. En perdre la transmissió de la informació, les colònies van haver de prendre decisions per sí mateixes i amb això va arribar la independència. Quina relació té això amb la situació actual? En els darrers 40 anys hem augmentat dramàticament la capacitat de transmetre i processar globalment informació a qualsevol lloc del món i, avui dia, amb un cost extremadament baix i en temps real. La base d'aquest fenomen és Internet. Internet ha canviat dramàticament el món, i les organitzacions en aquest moment tenen més oportunitats gràcies a la interconnexió i l'intercanvi d'informació. Unes dades: 1969, projecte Apolo, capacitat de processament de tots els instruments a bord: 16kbytes (condicionat pel pes i la mida que ocupaven els circuits electrònics en aquella època). Avui en dia qualsevol TE mòbil multiplica 200 vegades aquesta capacitat i amb una targeta SD (1Gb) normal per 60.000 vegades aquesta capacitat! Quina implicació té Internet? Encara que ho desitgin els governs o no, el món s'ha globalitzat i, com a conseqüència directa d'això, el comerç s'ha globalitzat. És per això que estem patint la competència dels països emergents com l’Índia, el Brasil, la Xina, ... Els salaris, la protecció social, etc., són molt més baixos que els dels països desenvolupats i són capaços de produir productes manufacturats amb la mateixa qualitat que els nostres a uns preus incomparablement més baixos. És per això que la indústria manufacturera està patint les conseqüències d'aquesta competència i això és la crisi: una crisi que ha vingut per quedar-se. Grans empreses amb uns alts estàndards de qualitat estan comprant productes a la Xina. Per què? Perquè a igualtat de qualitat i menor preu, la decisió és òbvia. Aquests països que competeixen (bàsicament per la seva diferent justícia social o distribució de riquesa) són capaços de fer-ho perquè estan preparats per a transferir i intercanviar informació al voltant del món. I quina és la conseqüència? Que estan generant grans quantitats de capital, augmentant substancialment la seva renda per càpita, la qual cosa implica una demanda més gran d'aliments i matèries primeres que es tradueix directament en un increment en el preu (com per exemple un augment en el preu del petroli), es generen més problemes en el medi ambient, es produeix sobrecapacitat en determinades indústries, risc de deslocalitzacions i pressió en els preus interns: és a dir, la crisi que estem vivint. I no sembla que això hagi de canviar al menys en un període curt de temps. Bé, som la societat del coneixement, som l'economia del coneixement i si dividim el món en tres parts (per simplificar), considerant 6000 M de persones, 1000M de persones dels països anomenats avançats tenen el 100% del coneixement (i el generen), 2000M estan connectats i poden utilitzar aquest coneixement i la resta (3000M) estan tecnològicament desconnectats. La pregunta que ens hem de fer és: 2.000M (Xina, Índia Brasil, ...) estan connectats i poden aplicar el coneixement, però en quant de temps reduiran la distància amb nosaltres i es transformaran en productors de coneixement? Avui, la Xina ha llançat la seva primera missió amb passeig espacial i només han passat 5 anys des que la primera nau xinesa va sortir a l'espai. Els americans van trigar 25 anys a aconseguir el mateix. Amb això vull dir que amb el coneixement no n'hi ha prou, hem de seguir creant coneixement més ràpid i millor que els altres. I s'ha d'aplicar aquest coneixement, és a dir, hem d'innovar. En un món interconnectat, els avantatges competitius duren molt poc i només es pot aconseguir mantenir-los amb noves innovacions que generin nous avantatges competitius. Alguns experts vaticinen que es destruiran milions de llocs de treball en països desenvolupats, com va passar a Amèrica del Nord en els ‘80 quan les empreses es van negar a acceptar la qualitat total com a element competitiu dels productes americans a diferència dels japonesos que van adoptar aquestes premisses, i tots coneixem els resultats. L'únic camí cap al futur és la innovació. Hem viscut i generat riquesa en els darrers 15 anys gràcies al gap de coneixement que teníem però els paràmetres avui en dia han canviat. La creació i utilització del coneixement avui té velocitat constant i es difon i transmet a una velocitat increïblement alta (alguns científics asseguren que és amb velocitat constantment accelerada). Per exemple, per desxifrar l'1% del genoma humà es va trigar uns quants anys i pensaven que es trigaria segles en desxifrar el genoma sencer. Però no es van adonar que si s'avança amb acceleració constant es triga 7 anys en desxifrar el total, que és el que va passar. Però no tots els camps són iguals, ja que hi ha alguns on preval el conflicte d'interessos i els avenços vénen condicionats per qüestions externes, no per la generació ni la necessitat d'aquest coneixement (per exemple, el cas de la constant 30 en el cas del coneixement aplicat a la generació d'energia). La resposta és innovació. Quina és la situació d'Euskadi? Fa dues dècades el país estava submergit en una gran crisi (de l'acer, dels béns d'equip, de la indústria manufacturera, etc.), amb una gran tensió social (vagues, atur, ...) i amb pocs recursos productius. Com es va sortir d'aquesta situació? Amb un pacte de tota la societat basca per tirar endavant. I avui en dia s'ha transformat el país: hi ha indústries tecnològicament avançades, una situació social molt satisfactòria amb plena ocupació (atur per sota del 4%), renda per càpita del 125% de la mitjana europea i, en l'índex de desenvolupament humà, el país està en el tercer lloc en del ranking mundial. Això és molt bo però en un moment de canvi significa un gran risc, ja que el problema és que som poc eficaços en innovació. En els indicadors de la CE en innovació (que tot i no ser massa encertats s'utilitzen com a mesura comparativa), el país basc està en les posicions capdavanteres en els inputs i terriblement malament en els altres. Som, per exemple, un país amb una societat amb una gran quantitat de persones amb estudis superiors (millor o igual que els països escandinaus) però no obstant això estem molt baixos en esperit empresarial, baixos en aplicacions, patents i propietat intel • lectual. Per tant, és necessari mobilitzar la societat a través de les bases d'un model basc d'innovació que permeti recuperar i solucionar els problemes existents. El model d'innovació basc és un model de mobilització. També és un model que serveix per definir línies estratègiques, però no és el seu principal objectiu. El model d'innovació basc és bàsicament un model per a mobilitzar la societat. Per on es va començar? Analitzant les fortaleses i debilitats. Hi ha fortalesa financera, es gaudeix de concert econòmic, hi ha empreses importants, fortalesa social i, encara que des de fora no ho sembli, la societat basca és una societat cohesionada. També hi ha fortalesa tecnològica i una alta formació de les persones. Quines són les debilitats? Economia petita (només 2M d'habitants) en un territori petit i densament poblat, població madura i que no creix (hem d'assumir que en el futur necessitarem molts immigrants i que es necessitarà integrar-los). No hi ha recursos naturals ni recursos energètics propis, només un parell de companyies multinacionals, i s'estan perdent (igual que a Catalunya) centres de decisió amb un drenatge important de talents que se’n van amb aquestes institucions. No hi ha universitats líders i els costos laborals són molt alts amb manca de competitivitat en algunes indústries tradicionals. Per moure aquesta situació es crea Innobasque amb tres formes d'actuar: conceptualitzar el procés d'innovació, mobilitzar la societat i executar els programes i projectes d'innovació. Per aconseguir-ho, el primer que s'ha fet és intentar unir / cohesionar la societat basca presentant un projecte de llei per a la societat que permetés generar il • lusió amb l'objectiu de ser en un futur proper el referent europeu en innovació. Per això tenim un conjunt de propòsits, palanques i principis. Entre els primers està trencar la percepció que tot està bé, conscienciar que estem en un moment de canvi, mobilitzar la persona protagonista i un equip potent en Innobasque. Coordinar-se amb el govern i amb la societat que com institució privada ha de interactuar de forma intel • ligent amb els centres de preses de decisions. Les palanques: els òrgans de govern i els socis (institucions-ajuntaments, diputacions, universitats, etc .- i empreses). Es pretén arribar a finals d'any amb 1000 socis (ara són 700) i entre aquests es selecciona el consell de Innobasque (al voltant de 300). Un altre col • lectiu important són els innovadors bascos que és un grup de persones compromeses que cedeixen el seu temps i esforç a treballar per aquests objectius. També dins d'aquestes palanques es consideren l'agència virtual com a motor de canvi i un programa molt exigent complementa el grup dels actuadors. Pel que fa als principis: innovació centrada en la persona, cohesió, compromís de la societat, percepció que això és possible amb uns líders ben definits per gestionar el canvi dins del de les àrees següents: innovació tecnològica, emprenedoria avançada, transformació empresarial però també innovació social innovant en valors i principis (multiètnica ja que es necessita immigració), internacionalització del sistema (treballant en xarxa i cooperant) i promoció i comunicació. Pel que fa a l'educació per a la innovació siempre es planteja la pregunta: innovar en l'educació o educar per innovar. Jo només em referiré a la segona que és on puc aportar coneixement. Quines competències s'han d'ensenyar als joves?, Quines competències s'han de desenvolupar en els adults a través de la formació continuada per al món de la innovació? Què és la innovació? Enfrontar-se als problemes trobant noves idees de solució, materialitzant-les i desenvolupant-les amb el coneixement científic i tecnològic de cada àrea. Per la qual cosa, perquè es generin noves idees en una àrea, s'han d'adquirir competències en aquesta per ser creatius i tenir capacitat per a materialitzar aquestes idees i capacitat per a gestionar projectes (transformar aquesta idea en solució en un pla temporal). És per això que cal millorar la qualitat de les universitats, per aportar el coneixement científic i tecnològic d’alt nivell que aquesta innovació demanda, ja que hem de competir en un món globalitzat on per exemple 6 universitats xineses estan entre les 100 primeres (entre bàsicament les primeres 40). Per la qual cosa, el missatge és: quant de temps més serem els generadors de coneixement i ells els consumidors? En quant de temps ells estaran preparats per a ser generadors del seu propi coneixement? El missatge és clar: les universitats han de millorar i rebre el suport polític per a transformar-se en productores de coneixement de qualitat i excel • lència. Quines són les competències específiques que s'han d'ensenyar? Creativitat i resolució de problemes (tècniques de creativitat sobretot) i gestió de projectes (tan important com la gestió de la fabricació en els'80) és a dir, com aconseguir complir amb els objectius, en el temps establert, amb la qualitat desitjada i el pressupost preestablert. Per això és necessària una sèrie de capacitats i competències com planificació, organització, gestió de les persones, coordinació (sobretot en projectes virtuals on els treballadors estan distribuïts en el món). Aquesta és una oportunitat per a la universitat: gestió de projectes. I és un missatge que moltes universitats (MIT, Cambridge, Harvard, etc.) ja apliquen: avui dia hi ha més de 300 programes oficials en gestió de projectes (15 del tipus doctorat i 353 de tipus màster) en el món. Però també a la Xina hi ha 103 universitats amb 10000 estudiants en programes de màster i doctorat en gestió de projectes. És evident que gestió de projecte és una de les competències claus d'educació per a la innovació i en totes les àrees del coneixement. La universitat té un paper clau en aquest comès i en el qual és de vital importància que es pugui resoldre en el terreny local (no a l'estranger) i que pugui ser aplicable tant a la formació de base com a la continuada. El professional resultant ha de ser un hàbil gestor de canvi, ràpid per captar les tendències de la competència, tenir capacitat per a comunicar i gestionar les estratègies, estar en aprenentatge permanent i ha de ser excel • lent per a la gestió de projectes promovent la creativitat i resolució de problemes en la seva organització. És a dir, ser molt ràpid en passar de les idees a la solució materialitzada. I tot això només es pot aconseguir amb compromís, educació i voluntat per a fer front a tots aquests canvis. "Qui somia transforma, que l'impossible es supera, i mai no s’arriba al cim".