Publicacions d'Amics del País
Què volem ser quan siguem grans?
- Josep Maria Vilà
- Articles
- Data: 07/10/2009
- 11545 lectures
Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent.
El mateix passa als països com Catalunya.Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent.
Igual passa al països com Catalunya. Si no som capaços de donar resposta a aquesta pregunta algú ho farà per nosaltres: o el tertulià més cridaner dels mitjans de comunicació o allò impersonal i llunyà que anomenem Madrid o l’ “anar tirant” del dia a dia. Crec que és millor agafar el control del nostre destí. Encara que n’hi ha molts que pensen que és millor no fer-ho per poder tenir algú altre a qui donar les culpes dels nostres problemes o de la nostra malaurança. A vegades es diu que no es dóna resposta per una manca de lideratge, habitualment polític. Però això també és una manera de treure’s les puces de sobre tractant de trobar un altre responsable de les nostres pròpies mancances. Som nosaltres com a poble els que hem de definir, corroborar o defensar la nostra decisió segons el paper que ens toqui jugar dins de la, tan esmentada, societat civil. El que volem ser de grans ha de ser quelcom assumit, instal•lat i refrenat com ho és la llengua i la cultura a la vida del país. No podem seguir amb el convenciment que al parvulari es vivia millor i que érem els més “xulos” i macos del pati. Ara el món és global i hem de sortir del pati per competir amb els altres, amb tota la nostra capacitat i empenta. Que són precisament les mateixes virtuts que sempre ens han caracteritzat al llarg de la història. Podríem començar per reflexionar sobre quin tipus d’economia ens interessa desenvolupar. La resposta ha de ser contundent: som una societat amb una economia eminentment industrial. Ja ho era fa 150 anys i ho serà una bona pila d’anys més. No descobreixo res de nou però cal dir-ho i repetir-ho fins que tothom ho comparteixi. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona(1) ha analitzat el volum de persones ocupades a l’activitat industrial a Catalunya. Suma les persones ocupades directament a les indústries catalanes i afegeix les ocupades als sectors de serveis de Logística i de Distribució i les ocupades als serveis imprescindibles pel seu funcionament, molts d’ells provinents de l’externalització de serveis interns de les pròpies indústries. El total dóna un 53,7% del total d’ocupació a Catalunya. Pel que resulta que l’activitat industrial és la que més persones ocupa del total de 3,6 milions de treballadors. El teixit industrial a Catalunya no està constituït per un o per uns pocs sectors aglutinants, com succeeix a moltes altres regions industrials, sinó que és un teixit prou variat. Hi ha des dels sectors més tradicionals(2), com el Metl.lúrgic, el Tèxtil, l’Alimentari, i el Paper i Arts Gràfiques, que són els quatre més importants en ocupació i VAB i que es caracteritzen precisament per una gran presència de PIMES; seguits per la Química, la Maquinària i equips mecànics, l’Automòbil i els Equips elèctrics. Però a més, no es tracta d’un teixit industrial constituït per empreses obsoletes i en capacaiguda, com alguns volen fer-nos creure, si no al contrari, per empreses majoritariàment dinàmiques i competitives, com ho demostra el seu alt grau d’internacionalització. Un indicador clau de la competitivitat el dóna l’anàlisi de la tipologia de productes exportats i la seva evolució. Es pot constatar que el 52% de l’exportació industrial(3) catalana està constituïda per productes catalogats com de nivell tecnològic alt o mitjà alt. Amb un creixement sostingut els últims 10 anys de l’exportació de productes classificats com de nivell tecnològic alt. Un sector especialment actiu a l’exportació és el de les TIC, difícil d’avaluar donada la classificació actual de la CENAE, ja que es troba esmicolat i barrejat per diversos epígrafs. Aquest sector ocupa a Catalunya uns 70.000 professionals(4), el que el situaria entre el grup dels més importants de la indústria abans mencionat. Tot això no vol dir que les empreses de la indústria a Catalunya no tinguin problemes, el que vol dir és que el nucli de la nostra economia és la indústria. I que la transformació del seu teixit, que s’ha estat fent en el sentit correcte d’una forma progressiva i positiva des de ja fa més de 15 anys, és el que li ha permès arribar a la situació actual. La necessària transformació de l’economia per després de la crisi, que tant es parla, ha de tenir present aquesta fortalesa i ha d’enfocar-se primordialment a enfortir i transformar els sectors industrials, abans mencionats, incorporant-los a la Societat del Coneixement per a que puguin gaudir de les oportunitats que ofereix el futur. Cal doncs apretar el pas i donar el recolzament que ara necessita la nostra indústria per a que pugui, el més ràpidament possible, incorporar coneixement als seus productes i sistemes productius. Bàsicament per tres vies: per la millora del talent necessari, amb especial èmfasi en la Formació Professional; pel foment de la innovació, millorant la relació amb la Universitat i Centres Tecnològics; i per l’ús intensiu de les TIC a les empreses, acostant-les més fermament als nivells europeus. Saber el què volem ser és una condició necessària, encara que no suficient, per aconseguir-ho. Serà suficient si a més a més tots hi treballem en aquest sentit. (1) L’ocupació industrial a Catalunya. Cambra d'Indústria, Comerç i Navegació de Barcelona (2) Meçé Sala Rios. Anàlisis sectorial de la indÚstria catalana. Universitat de Lleida (3) Memòria Econòmica de Catalunya 2008. Consell General de Cambres de Catalunya (4) Las Tecnologías de la Información en España 2008. AETIC