Publicacions d'Amics del País
Perplexitat i lideratge
- Antoni Brey Rodríguez
- Posicionaments
- Data: 17/09/2008
- 17887 lectures
Encetem el curs amb un debat sobre la perplexitat dels catalans, motivat per un informe de l’Associació Catalana de Sociologia, en el que el més interessant han estat, de fet, les reaccions que ha provocat. El tema, un nou episodi d’autoanàlisi col•lectiu, ha servit per que la constel•lació de comentaristes i tertulians tingués ocasió de donar unes quantes voltés més al mateix debat de sempre i per fer tornar a escena els “sospitosos habituals” però amb un element que, si bé no és nou, en aquesta ocasió pren més força que mai i consolida la seva línia ascendent: l’argument de que “no hi ha lideratge” i, al seu costat, que “no hi ha projecte de país”.
Encetem el curs amb un debat sobre la perplexitat dels catalans, motivat per un informe de l’Associació Catalana de Sociologia, en el que el més interessant han estat, de fet, les reaccions que ha provocat. El tema, un nou episodi d’autoanàlisi col•lectiu, ha servit per que la constel•lació de comentaristes i tertulians tingués ocasió de donar unes quantes voltés més al mateix debat de sempre i per fer tornar a escena els “sospitosos habituals”: ens mirem massa el melic, la relació Catalunya Espanya no funciona, les mancances en infraestructures ens condicionen, estem perdent el tren, etc. Apareix també un element que, si bé no és nou, en aquesta ocasió pren més força que mai i consolida la seva línia ascendent: l’argument de que “no hi ha lideratge” i, al seu costat, que “no hi ha projecte de país”.
Val a dir, d’entrada, que es tracta d’un clam que deixa entreveure una enyorança romàntica d’una època recent en que els projectes col•lectius i les il•lusions compartides, en forma de Transició, aventura olímpica, Barcelona maragallista o nacionalisme pujolista, van proporcionar il•lusió i cert sentiment de “missió” a la vida quotidiana de moltes persones. És cert, avui no existeixen lideratges carismàtics ni grans projectes col•lectius, i cal preguntar-se per què. La resposta fàcil, i que sovint s’amaga darrere els qui formulen la queixa, és que els individus que ara hi ha al capdavant dels llocs de representació i responsabilitat de la nostra societat són mediocres i els falta imaginació i empenta. Aquest anàlisi, però, està carregat d’intencionalitat política i, en realitat, no respon la qüestió principal, ja que immediatament podríem formular-ne de molt similars ¿Per què tenim aquests representants? ¿És que el país ha deixat de produir “gent vàlida”? ¿Per què els votem? Al capdavall, els líders polítics els triem entre tots i, en teoria, qualsevol s’hi pot presentar. De manera semblant, en altres àmbits de la societat hem de suposar que regeix una certa meritocràcia que hauria de permetre que els més brillants arribessin als llocs de responsabilitat ¿o no és així? La teoria de que la història està impulsada per personalitats excepcionals em sembla totalment equivocada. Ningú és imprescindible. De fet, del neguit no es un fet exclusiu català. Només cal fer un cop d’ull al desconcert crònic dels nostres veïns francesos, a la cúpula actual de la societat italiana o, fins i tot, al neguit dels nord-americans davant la certesa que d’aquí ben pocs anys la Xina els prendrà el lloc com a primera potència econòmica mundial. La perplexitat i la debilitat dels lideratges són dues manifestacions més del temps de canvi en que ens ha tocat viure: de la mateixa manera que podem constatar una profunda transformació dels processos productius o de las formes de viure i de relacionar-nos, els canvis també estan afectant la naturalesa del poder i, de retruc, l’essència dels lideratges. Estem assistint a una difuminació progressiva dels pols de poder i de la capacitat d’actuació sobre el conjunt de la societat. El poder sorgeix, òbviament, en el sí d’un grup i és generat per la comunicació i el consens entre els individus. Els grups polítics intenten aconseguir-lo però no el generen pas. I és justament l’essència de la comunicació el que avui es transforma de forma més radical. Vivim en la transició del model de comunicació de masses, homogeneïtzant, unidireccional i centralitzat, a una estructura en xarxa en que cada persona, cada individu, es sitúa com a node d’un món referencial particularitzat, canals d’informació i interessos temàtics a mida. Així, de les noves formes de comunicació entre les persones, capaces de crear consensos i fórmules de col•laboració inexistents fins ara, han d’emanar-ne necessàriament noves fonts de poder que se superposen a les ja existents i que actuen com a elements disgregadors de la societat entesa en el sentit tradicional. Tot plegat es manifesta de forma explícita en la feblesa creixent dels lideratges: l’absència de carisma de la majoria de dirigents actuals té molt a veure amb la dificultat, potser impossible de superar, de proposar alternatives coherents capaces de crear l’entusiasme necessari en una part majoritària de la població. L’ingredient sentimental del lideratge que caldria per aconseguir-ho només pot existir dintre de les comunitats emocionalment unificades, una situació cada cop menys freqüent. Segurament es tracta d’un procés cec que escapa del control de la nostra voluntat i de la nostra capacitat d’actuació immediata, i si bé potser no hi podem fer gaire cosa, com a mínim, hauríem d’intentar mirar cap a endavant i no tant enrere. Antoni Brey Setembre 2008