Publicacions d'Amics del País
LA UNIVERSITAT, ENTRE L’ESPASA I LA PARET?
- David Rodriguez Borràs
- Articles
- Data: 29/06/2011
- 7185 lectures
En David Rodríguez, soci del Cercle i bon coneixedor de la Universitat, planteja un seguit de propostes per millorar-ne la gestió i aconseguir la màxima eficiència en moments d'austeritat.
El passat estiu es va produir un fet que va passar una mica inadvertit, però que fou històric a escala universitària: per primer cop en vint anys la universitat tancava les portes un parell de setmanes a l’agost, llevat de la biblioteca. Tot i que aquest tipus de mesures són dutes a terme rutinàriament per moltes empreses privades, algunes d’elles força importants, es tractava d’una novetat a les institucions públiques. El motiu era senzill: estalviar uns quants milers d’euros en energia, neteja i vigilància, en un mes on l’activitat és molt baixa i pot realitzar-se a d’altres llocs.
Aquest estiu l’experiència tindrà continuïtat, però en versió corregida i augmentada. Totes les universitats públiques preveuen tancar les seves portes durant el mes d’agost, limitant-se a prestar els serveis mínims (registre i biblioteca). De fet aquesta és només una de les mesures d’austeritat que s’han vist obligades a implementar en major o menor grau. L’incompliment de compromisos de despesa per part de la Generalitat en exercicis anteriors, la tisorada a les aportacions del 2011 (144 milions d’euros menys) i la resistència a incrementar les taxes universitàries durant aquests darrers anys ha dut a un carreró sense sortida a molts centres. Uns factors que són majoritàriament aliens a la universitat, però que a la pràctica la condicionen notablement. És aquí on els gestors universitaris tenen la tessitura de què fer. Aquí van algunes pistes: • Fer a tothom partícip de l’ajustament el més aviat possible. A aquestes alçades de la crisi tothom és conscient de la seva magnitud. De res serveix intentar minimitzar-la o diferir els ajustaments. Quan abans es comuniqui la gravetat de la situació i la necessitat de fer ajustaments, més probable és que trobem la complicitat de totes les parts, bé sigui el personal, els estudiants o els proveïdors. • Repartir la càrrega de l’ajustament de la manera més equitativa possible. Si bé és cert que mai serà possible assolir una equitat total en qui es carrega els ajustaments (aquí també entren en joc els aspectes relacionats amb l’eficiència), una certa equitat pot ajudar molt a l’acceptabilitat i implementació de les diferents mesures d’estabilització. • Racionalitzar despeses. Encara que sembli mentida, les universitats tenen marge per reduir les despreses sense afectar la qualitat. Ha estat la necessitat d’alliberar recursos la que ha posat al descobert despeses que, per un motiu o un altre, són innecessàries o de difícil justificació. Per exemple, alguna universitat se n’ha adonat que s’estaven pagant milers d’euros per una llicència de programari científic que pràcticament no es feia servir. O alguna altra s’ha trobat que estava pagant també uns quants milers d’euros en subscripcions a revistes que no havien tingut cap lector en els darrers anys. • Compartir recursos. La independència universitària no està renyida amb mancomunar recursos. A Catalunya tenim un excel•lent exemple de com fer-ho: el Consorci Universitari de Biblioteques. Malauradament aquesta iniciativa, endegada a finals dels noranta, no va tenir continuïtat en altres àmbits, com el de les compres de material o els serveis informàtics. • Centrar-se en el “negoci”. Una temptació en la que poden caure algunes universitats és intentar buscar ingressos en funcions que no li són pròpies. Millor no caure-hi: no és el millor moment per fer experiments. La universitat ha de concentrar els seus esforços en fer allò que sap fer: recerca i docència, i diversificar només en allò que està íntimament relacionat amb aquestes dues funcions. La resta, millor deixar-ho a qui s’hi ha dedicat tota la vida. • No tenir complexos a gestionar amb criteris empresarials. Sé que pot ser políticament incorrecte, però cal treure’s els complexos de gestionar la universitat amb criteris empresarials, on les decisions es prenguin mirant de manera explícita beneficis i costos, els quals no han de ser necessàriament monetaris. No fer-ho suposa no només no ser eficient, sinó també acabant cometent nombroses injustícies. • Repensar el model de generació de recursos universitaris. Aquest és un tema que s’escapa de les competències universitàries, però en el qual s’hi poden fer coses. Una d’elles és crucial: determinar quin és el cost real de l’ensenyament universitari. Només així es podrà iniciar una discussió seriosa sobre quin ha de ser el percentatge que costegi el beneficiari (l’estudiant) i quina l’aporta la societat ( representada per l’administració).