Publicacions d'Amics del País
Inflació desbocada: solucions pendents.
- Antoni Garrell Guiu
- Posicionaments
- Data: 03/01/2008
- 20529 lectures
L'any 2008 s'inicia amb un excessiu increment de preus justificats per la inflació que pot acabar l'any 2007. L'augment de preus sembla un problema no conjuntural sinó alguna cosa que s'ha convertit estructural del nostre model econòmic, el que és un aspecte molt preocupant, ja que comporta pèrdua de competitivitat en les exportacions i afecta seriosament als salaris més baixos. Les causes del descontrol de la inflació es poden associar a la nostra dependència exterior, però amb un diferencial d'1 punt amb Europa cal mirar cap a dins
El gener comença amb els problemes habituals: consum desmesurat els primers dies i dificultats a fi de mes. Un gener que serà molt més complicat que els d’altres anys, arrel dels excessius increments dels preus dels serveis, del transport, del gas o l’electricitat justificats per l’alta inflació amb que pot acabar l’any 2007 ates que els increments, d’octubre i novembre, situaren IPC interanual al novembre en el 4,2% a Catalunya i al 4,1% a l’Estat. Una inflació que pot continuar per sobre del 4% en els propers mesos degut als increments que el nou anys ens ha portat, conjuntament al elevat preu del petroli i dels cereals, i la pujada d'alguns aliments sovint inexplicable si considerem el preu percebut pels ramaders i agricultors. L’augment del preus sembla ser no conjuntural sinó quelcom que ha esdevingut estructural del nostre model econòmic, i aquest és un aspecte preocupant, atès que una inflació alta respecte altres economies similars comporta pèrdua de competitivitat en les exportacions i afecta seriosament als salaris més baixos, especialment als mileuristes i els que reben el salari mínim interprofessional, 600€, que a pesar del augment del 30% en aquesta legislatura segueix molt lluny de la mitjana europea
Les causes del descontrol de la inflació les poden associar a la nostra dependència exterior i a la important demanda d’energia i de productes alimentaris per part dels grans països emergents amb taxes de creixement molt significatives, tal com es reflecteix en el increment de més d’un 40% del preu del petroli en un any, si be alleugerat per la revalorització de més d’un 12% del euro davant del dolar; la pujada del cereals originada per la sequera o males collites en països productors com Austràlia o Argentina, i l’augment de la producció de biocombustibles a partir del sucre u olis vegetals per mitigar l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle. Ara be, quant el diferencial amb Europa és d’un punt percentual, cal pensar que també hi ha aspectes que són propis de la nostre model i que cal actuar per no seguir perden competitivitat. En aquesta línea no es pot oblidar la manca de d’habilitat per extreure capacitat productiva a les tecnologies, el pes important del turisme i la construcció, l’absència de competència real en molts sectors i excessiva regulació, la manca de resultats significatius i tangibles quant a innovació i inclusió dels avenços tècnics i científics, i els problemes en les cadenes de distribució, en especial en els productes agrícoles i ramaders, que origen forts increments per part dels intermediaris. Un increment exagerat de preus que cal enquadrar en l’actual escenari de reducció del creixement i amb l’Euríbor camí del 5% encarint les hipoteques i frenat el consum. Una situació que exigeix sense més demores, politiques decidides i actuacions contundents per frenar un mal que no pot esdevenir crònic. Cal dissenyar i encertar les actuacions requerides aplicant-les en els instants adequats, i de ben segur que en la lluita per la inflació hi ha moments claus com són aquells que tradicionalment es revisem el preus, on no es pot actuar de rutina ignorant la importància de les decisions i el que implica prendre com a referència el IPC de l’any finalitzat, oblidant les previsions desitjables, com es feia darrerament, o les realitats dels altres països amb els qui hem de competir. La practica d’augment de preus en base al IPC espanyol, superant-lo tot sovint, no ens pot portar de cap manera a reduccions significatives de la inflació. Començar l’any amb l’ampolla de gas butà un 5,2% més cara, pujades en la tarifa elèctrica del 3,3% i un 4,47% de mitjana el gas natural, increments per sobre del 4% en el transports, o augmentar de mitjana un 4,16% els peatges de les autopistes catalanes dependents de la Generalitat no és la millor manera d’afrontar el problema de la inflació, ja que són càrregues addicionals amb respecte a economies amb models menys inflacionistes que el que tenim a l’Estat i a Catalunya. Cal assumir que l’any no s’inicia amb una solida voluntat per afrontar i controlar la inflació. Una manca de compromís en molts nivells empresarials, però bàsicament en les administracions de tots els nivells que han oblidat el que era habitual de mirar: la previsió de la inflació, llavors els augments ratllarien el 2% en lloc d’apropar-se al 4. La Globalització, la competència asimètrica, les tensions enèrgiques, la disminució de les previsions de creixement o la dependència exterior, no haurien d’esser oblidades, tampoc que tenim seriosos problemes de productivitat i que el nivell de salaris espanyols són inferiors, en molts casos, al d’economies de països de la Unió amb els que hem de competir. Tot un conjunt d’aspectes que requereixen endegar la batalla de la inflació com un repte clau pel futur. El diferencial de preus respecte a la Unió Europea requereix la determinació, la responsabilitat i el coratge que la ciutadania ha evidenciat tot sovint, ja que cal assumir un gran objectiu col•lectiu, com al seu dia es plantejà el repte d’entrar a la unió monetària. Un repte col•lectiu que hauria d’esser liderat per l’Administració amb independència del cicle electoral que ara s’inicia, que tindria que considerar alguns aspectes claus com són garantir, i millorar, la no pèrdua de capacitat dels salaris el que comporta augments no inferiors al IPC, i afrontar la resta d’increments de preus, prenent com referència el no superar els objectius europeus d’inflació, tot entenen que el menys increment, no te que comportar menys excedents, si es té la capacitat per gestionar amb eficàcia i eficiència, i es guanya productivitat, dos vies en les que podem fer encara un llarg camí. Antoni Garrell i Guiu 1 de Gener 2008 Publicat al diari electrònic e-noticies.comel 2 de gener de 2008.